Dilluns:
L’ascens de Hitler al poder:
A les set del matí, Franz von Papen va trucar al tinent coronel Theodor Duesterberg, el segon cap dels Cascs d’Acer, per dir-li que l’anés a veure immediatament a la seva casa. Allí també hi havien el conservador Alfred Hugenberg i Franz Seldte. Quan es varen reunir, Von Papen els va dir que si avui a les onze del matí no s’havia format un nou govern intervindria l’Exèrcit per ordres d’Oskar von Hindenburg, ja que creia que s’estava forjant una dictadura militar entre Kurt von Schleicher i Kurt von Hammerstein-Equord. Amb aquesta amenaça, el tinent coronel es va dirigir a la Cancelleria del Reich per parlar amb el fill del president Paul von Hindenburg, que li va dir que no el podia atendre en aquells moments perquè havia d’anar a rebre a l’estació de trens al general Werner von Blomberg, delegat en la Conferència del Desarmament, que tornava de Ginebra obeint les ordres que l’hi havia cursat Hitler el dia anterior, perquè aquest s’havia de reunir amb el seu pare. Quan Von Blomberg, vestit amb una levita negra i barret de copa, va arribar a Berlín es va trobar a l’estació amb dos oficials de l’Exèrcit que tenien ordres contradictòries destinades a ell. El comandant Von Kuntzen, ajudant de Von Hammerstein, li va demanar que anés a informar al comandant en cap de l’Exèrcit. L’altre era Oskar, que li va ordenar que anés a reunir-se amb el seu pare. Von Blomberg es va dirigir a la casa del President a la Wilhelmstrasse per jurar el nou càrrec de ministre de Defensa. Des de bon matí, Von Blomberg havia intentat parlar amb Adolf Hitler per definir com havia de ser el paper de l’Exèrcit en el seu futur govern, però encara no sabia que seria nomenat part d’aquell govern. Un cop es va reunir amb el president Von Hindenburg, aquest, vestit amb l’uniforme de gala, sense preguntar-li si ho volia, el va nomenar ministre de Defensa i li va demanar que mantingués les tropes al marge de les intrigues polítiques.
Mentrestant, tothom s’estava preparant per celebrar l’arribada de Hitler a la Cancelleria. La Wilhelmstrasse es va començar a omplir de gent, gran part eren homes de les SA vestits de paisà que Joseph Goebbels havia enviat per l’ocasió. Però no tot era eufòria. A mig matí, a l’antecambra de les dependències del President, els dirigents dels Cascs d’Acer seguien sense estar contents amb la perspectiva d’aliar-se amb els nacionalsocialistes. Al cap d’una estona va arribar Hugenberg per parlar de l’exigència de Hitler de celebrar unes noves eleccions. Enmig de la discussió va entrar a la sala de la Cancelleria Otto Meissner per dir-li que es presentés davant del President. Feia quinze minuts tard. Sense tenir cap més possibilitat, Hugenberg va acceptar davant del despatx del president Von Hindenburg la celebració de nous comicis i va aprovar el grup de possibles ministres.
Al mateix temps, després de passar la nit en blanc, Hitler, Hermann Göering i Goebbels estaven junts a l’Hotel Kaiserhof, situat molt a prop de la Cancelleria i que feia de quarter general del NSDAP en l’última planta de l’establiment, per rebre la imminent notícia del nomenament de Hitler com a Canceller. Després d’esperar una estona ansiosos va arribar per fi la notícia de que Hitler podia anar a veure el President, que l’hi havia de comunicar que havia dimitit el Canceller Von Schleicher i que se’l nomenava Canceller amb la condició de que mantingués el ministre Constantin von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors, exigència que Hitler va acceptar. Al cap d’una estona, Hitler, vestit amb una levita negra i barret de copa, acompanyat per Göering i Wilhelm Frick, va sortir de l’Hotel i es va dirigir al número 74 de la Wilhelmstrasse. Quan va arribar a la residència de Von Papen, tothom va saludar a Hitler menys el tinent coronel Duesterberg, que havia sigut maltractat les últimes setmanes per la premsa nacionalsocialista. A dos quarts i cinc d’onze del matí, Von Papen els va demanar que l’acompanyessin fins al palau de la Cancelleria en la Wilhelmstrasse 77. La cerimònia, segons el protocol, s’hagués hagut de fer en el palau del President del Reich en la Wilhelmstrasse 73, però en aquell moment s’hi estaven fent obres i Von Hindenburg residia en el 77 mentre duressin els treballs.
Hitler, a la dreta de Von Papen, es va dirigir a la Cancelleria creuant els jardins d’hivern nevats de la residència; utilitzant una porta de darrere per evitar qualsevol aldarull. Quan varen arribar a la Cancelleria, Meissner va ser l’encarregat de rebre’ls i els va fer entrar en el seu despatx. En un breu discurs, Von Papen va presentar davant de tots els presents a Hitler com el nou canceller. Però llavors va tornar a sortir la disputa de primera hora del matí sobre les noves eleccions. Hitler es va queixar de que no havia sigut nomenat comissari per Prússia i els va amenaçar de que si els seus poders estaven limitats s’havien de celebrar noves eleccions parlamentàries. Hugenberg de seguida es va queixar de que Hitler volgués tornar a convocar eleccions. Durant uns moments hi va haver tensió entre ells. Hitler no s’esperava que Hugenberg reaccionés d’aquella manera, ja que fins llavors havia sigut el seu soci i l’havia ajudat està precisament allí on estava i, per això, li va prometre que no faria canvis en el govern fos quin fos el resultat. Des del primer moment, Hitler va intentar buscar una majoria absoluta per no haver de dependre del president Von Hindenburg, de Von Papen i de Hugenberg. Per això va determinar que el 5 de març de 1933 es celebrarien les novenes eleccions parlamentaries d’Alemanya.
Mentre discutien sobre si s’havia de celebrar o no noves eleccions, Von Hindenburg esperava en el seu despatx enfadat i impacient. Els seus convidats no entraven a l’hora que ell havia dit i irritat va cridar a l’ajudant Meissner perquè els anés a buscar. Eren un quart de dotze del matí quan Meissner els va dir que feien tard i que havien d’entrar al despatx, però Hitler no el va escoltar i va continuar discutint amb Hugenberg una solució. Veient que no arribaven a un acord, Von Papen va intervenir en la picabaralla i li va preguntar a Hugenberg si volia posar en perill la unitat nacional. No tenint més remei, Hugenberg es va veure obligat a cedir. Un cop varen arribar a un acord, Göering va cridar que tot ja estava resolt i que podien anar a veure al President per explicar-li com seria el nou govern. D’aquesta manera Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya a dos quarts de dotze del matí a mans del president Von Hindenburg. El nou canceller es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar i, a continuació, varen jurar el càrrec la resta de ministres. Un cop acabat el jurament, Von Hindenburg va aixecar la mà sobre tots ells i els va dir:
I ara, cavallers, que Déu els assisteixi!
Mentre Hitler estava reunit amb el President parlant de com seria el nou govern, una multitud silenciosa va començar a omplir els carrers entre l’Hotel Kaiserhof i la Cancelleria. Des d’una finestra, Ernst Röhm, juntament amb Goebbels i altres jerarques nazis, vigilava la porta per la que Hitler havia de sortir de la seva entrevista i les SA varen tancar l’accés a l’Hotel. El gauleiter de Berlín esperava ansiós l’arribada de Hitler i va anotar en el seu Diari:
Volíem saber per la seva cara si havia tingut èxit o no. Els nostres cors anaven i venien entre el dubte i l’esperança, l’alegria i el desànim. Hem sigut decebuts massa sovint per creure de tot cor el miracle.
Poc després del migdia, el nou Canceller va sortir de la reunió i va aparèixer davant de tothom donant la mà en el seu nou govern. A continuació va baixar les escales de l’edifici i va pujar en el seu automòbil, un Mercedes descapotable negre, per tornar a l’Hotel Kaiserhof. Durant el curt trajecte, Hitler va ordenar en el xofer recórrer els pocs passos que separaven la Cancelleria de l’Hotel a poc a poc per poder saludar a totes direccions a la multitud. Quan va arribar a l’Hotel, protegit per homes de les SA i les SS, l’esperaven nombrosos seguidors, entre ells Göering, Goebbels, Rudolf Hess, Ernst Hanfstaengl i Heinrich Hoffmann. Un cop va entrar a l’Hotel es va dirigir de dret a la seva habitació, on els seus companys de partit el varen felicitar. Després de ser felicitat, Hitler va anunciar que la dissolució del Reichstag no era un fet perquè depenia encara del President. Tot seguit, Goebbels i Röhm es varen posar a preparar la marxa triomfal fins a Brandenburg, i després varen marxar de l’Hotel. Quan Goebbels va sortir de l’Hotel es va quedar uns segons observant la multitud i els va dirigir unes paraules dient que s’havia format un nou govern de coalició nacional. Al mateix temps, l’ex canceller Von Schleicher va abandonar el seu despatx del Ministeri de Defensa en la Bendlerstrasse.
L’anunci de l’arribada de Hitler a la Cancelleria la va donar el president del Reichstag, Göering, a dos quarts de tres de la tarda per la ràdio. Dirigint-se al poble alemany, el president del Parlament va afirmar que la història vergonyosa dels últims anys havia acabat per sempre més i va prometre que s’obria un nou capítol, el qual va definir de llibertat i honor que constituirien la base del nou Estat. Però la gran majoria del poble alemany va mirar-se amb indiferència aquella notícia, ja que estaven cansats de la política perquè des del setembre de 1930 s’havien celebrat diferents eleccions i no es solucionaven els greus problemes de la crisi econòmica. En el noticiari cinematogràfic setmanal, el nomenament de Hitler va sortir en el sisè lloc de les notícies; les primeres notícies varen ser una carrera de cavalls i un concurs de salts d’esquí. Al migdia, edicions especials impreses a tota velocitat varen anunciar oficialment el nomenament de Hitler. La portada del Hanussen Zeitung portava una imatge de Hitler emmarcada per dos canons que disparaven les lletres del titular: Victòria!.
A les cinc de la tarda, Hitler va presidir el primer Gabinet amb l’objectiu d’intentar buscar una majoria parlamentària a través del Partit del Centre. Allí va conèixer el seu ministre de Finances Schwerin von Krosigk. El nou canceller els va començar explicant que milions de persones havien acollit amb alegria el gabinet format sota la seva direcció i va demanar-los que li donessin suport. Després d’analitzar la situació, Göering el va informar de que havia parlat amb el líder del Partit de Centre, monsenyor Ludwing Kass, i que les conversacions anaven per bon camí. Sense ganes de pactar amb altres partits, Hitler va dir que si no es trobava una solució dissoldria el Reichstag en breu i convocaria unes noves eleccions parlamentàries per obtenir la majoria, que és el que de fet estava buscant des del principi. Hugenberg, que estava neguitós pensant que els comunistes farien una vaga general, va parlar clarament d’il·legalitzar el KPD per l’aprovació d’una llei de plens poders. Von Papen era partidari de presentar d’immediat una llei de plens poders i de reconsiderar la situació quan sigués rebutjada pel Reichstag. Finalment es va acabar la reunió sense prendre cap decisió concreta sobre aquest punt. Durant la resta de la tarda el nou canceller va romandre tancat a les dependències de la seva residència oficial.
Mentre Hitler descansava a l’Hotel Kaiserhof, Goebbels, que estava molt emocionat, es va dirigir a l’oficina del partit nazi del districte berlinès, en la Vosstrasse, i es va reunir amb el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf i el oberführer Karl Ernst, juntament amb altres elements d’unitats especials, per traçar un camí per fer veure en el President que els comunistes eren un perill. Aquella mateixa tarda, les forces nazis varen aprofitar que ja estaven el poder per enfrontar-se als comunistes en autèntiques batalles. Després, Goebbels va visitar a Hanfstaengel, que era en aquells moments el cap de la premsa estrangera, i a la seva esposa Magda, que havia de sortir aviat de l’Hospital. A continuació, Goebbels va fer el seu primer discurs per la ràdio on va dir que era commovedor veure com en aquesta ciutat s’aixecava amb un sol puny, en un poble unit. Les emissores del Reich de Stuttgart i Munic es varen negar a retransmetre el seu discurs. En tenir-ho tot enllestit, Goebbels va tornar a l’Hotel Kaiserhof per veure la desfilada que ell mateix havia programat i que es va poder celebrar gràcies a que el nou ministre de l’Interior, Frick, havia aixecat a les cinc de la tarda la prohibició per manifestar-se a la Porta de Brandenburg.
Cap al tard, Hitler es va traslladar amb automòbil de nou cap la Cancelleria del Reich. La primera impressió del nou canceller de l’edifici no va ser bona; no li va agrada gens, ja que la va trobar petita, austera i no era del seu gust. Per Hitler la Cancelleria era ideal per una empresa de sabó.
A les set de la tarda, a la Kleine Stern, en el barri del Tiergarten, en l’encreuament de Bellevuealle amb la Charlottenburger Chaussee, que travessava el Parc Zoològic, estava plena de gent que no parava de cantar càntics i s’entonava el Horst- Wessel Lied. Els primers camions de gent que varen venir a la Charlottenburger Chaussee venien de Potsdam, Nowawes, Spandau, Tegel, Nikolasee, Pankow, Nauen, Brandenburg, Rothenow, Zossen i Luckenwalde. Un cop tots varen ser col·locats en els seus llocs per fer la desfilada, una banda de música va començar a tocar i les companyies que marxaven a davant varen encendre les seves torxes. Quan era totalment fosc va començar la desfilada organitzada per Goebbels pels carrers de Berlín, que va ser retransmesa pel locutor Wulf Bley. En llargues columnes varen sortir de l’interior del Tiergarten passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França, on l’ambaixador André François Poncet els contemplava preocupat des de la finestra, i després varen girar per la Wilhelmstrasse, que continuava plena de gent, fins arribar a la Cancelleria del Reich a dos quarts de nou de la nit. Hitler, aclaparat per l’entusiasme, li va preguntar a Hoffmann:
Com ha encès Goebbels en tan poc temps tantes entorxes?
Tots aquells homes anaven amb camises brunes, calçats amb botes militars i desfilaven en perfecte formació llançant càntics de guerra. Els espectadors, concentrats al voltant de la Porta de Brandenburg, varen esclatar d’alegria en veure aquella impressionant desfilada, tot i que la meitat de les torxes s’anaven apagant en passar per davant la Porta. El president de l’Acadèmia de Belles Arts, Max Liebermann, que vivia a la Pariser Platz, a tocar de la Porta, va veure la desfilada des del seu balcó i va comentar irritat:
No podria menjar tot el que volgués vomitar.
Des de la finestra del primer pis del palau de la Cancelleria, Von Hindenburg, vestit de paisà i dempeus aguantat pel seu bastó, també va contemplar, tot i que ell amb prudència, aquell espectacle mentre les SS li cridaven:
Heil!.
Amb prudència, el vell mariscal s’inclinava i saludava als presents. Per fer-ho més emotiu, la policia va il·luminar amb un focus la finestra on hi havia el President perquè tothom el pogués veure com donava el vistiplau als nous temps. Des de les finestres de l’Hotel Adlon, els més adinerats contemplaven l’espectacle. Des de l’Hotel Kaiserhof, Joachim von Ribbentrop observava aquella desfilada. Des de la Cancelleria, Göering, que estava acompanyat per la seva amant, l’actriu Emmy Sonnemann, que es feia passar per secretària, va pronunciar un discurs a través del micròfon instal·lat per l’ocasió, on va dir que aquell dia començava una nova pàgina per la història alemanya. Göering va comparar aquella multitud amb les multituds que varen tenir lloc per celebrar l’esclat de la Primera Guerra Mundial i va dir:
L’estat d’ànim només pot comparar-se amb el d’agost de 1914, quan la nació es va aixecar també per defensar tot el que posseïa. La vergonya i la desgràcia dels últims 14 anys ha quedat esborrada.
A dos quarts de nou del vespre, des d’una finestra de la Cancelleria, Hitler, juntament amb Göering, Goebbels, que havia vingut momentàniament a la Cancelleria com a principal organitzador de l’espectacle, i Hess no varen parar de saludar a la multitud, que estava eufòrica cridant que volien veure el nou canceller. La majoria de la multitud no va abandonar la Cancelleria fins a primeres hores de la matinada. Però no tot els hi va sortir perfecte en els nacionalsocialistes, ja que havien tingut tan poc temps per organitzar aquella desfilada que no els va donar temps per cridar als fotògrafs i, d’aquesta manera, l’endemà es va repetir la desfilada, que es va inserir en la cinta original. A més, moltes torxes s’havien apagat durant la marxa i en arribar al punt culminat més de la meitat no estaven enceses. Goebbels en persona va fer retransmetre la desfilada a totes les regions alemanyes per totes les emissores de ràdio amb, un altre cop, l’única negativa de les estacions de Stuttgart i Munic, aprofitant les noves instal·lacions de ràdio estatal que tenia a la seva disposició. Segons ell, havien participat un milió de persones a la concentració. Goebbels anotava en el seu Diari:
Sense fi. Un milió de persones. El vell feia la salutació militar a la desfilada. En l’edifici del costat està Hitler. Ell surt, l’explosió espontània del poble. No es pot descriure. Més masses de persones.
La premsa nazi va reduir aquesta xifra a la meitat i un diari pro-nazi va donar la xifra de 700.000. L’ambaixador britànic, sir Horace Rumdold, que tenia la seva residència oficial a la Wilhelmstrasse, va calcular una xifra màxima d’unes 50.000 persones i el seu agregat militar va parlar d’unes 15.000. L’ambaixador va informar al seu Ministeri d’Afers Exteriors que la premsa afirmava que 500.000 persones havien participat en la desfilada amb les entorxes sense saber que 10.000 persones que desfilessin en files de sis haurien necessitat una hora en fer el trajecte i que per tant en les quatre hores que havia durat l’acte el número de 50.000 era el més alt i raonable. La xifra més realista és la que va donar un reportatge d’un altre diari, que va descriure la desfilada com una experiència inoblidable i deia que hi havien participat 18.000 SA i SS, 3.000 Cascs d’Acer i 40.000 civils no uniformats, amb un total de 61.000 persones. Un altre càlcul d’una font més hostil calculava el número de participants uniformats en no més de 20.000.
El nou ministre de l’Interior, Frick, va obligar a les estacions de ràdio reticents a transmetre en directe des de Berlín el Volksjubeg (la celebració del NSDAP) a tot el país. En la transmissió nacional, membres selectes del NSDAP varen donar veu a les reaccions preparades amb anterioritat en les que ciutadans normals i corrents, de tota condició social, manifestaven el seu suport cap a Hitler.
Mentre continuava la desfilada, Hitler es va reunir amb Von Papen, el nou vicecanceller, Frick, Göering, el nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, així com Goebbels, Hess, Hans Frank, Hoffmann, Von Neurath, el ministre d’Afers Exteriors, Von Krosigk, el ministre de Finances, i el general Von Blomberg, el nou ministre de Defensa. Des de la sala on estaven reunits podien sentir a la multitud cantant el Deutschland über Alles. En la seva primera reunió com a nou canceller, Hitler va posar el líder del DNVP, Hugenberg, com a ministre d’Economia i d’Agricultura, ja que havia donat el seu suport com a canceller i l’havia ajudat a pujar al poder, i va nomenar a Hans Heinrich Lammers com a secretari d’Estat de la Cancelleria del Reich. Tenint clar com seria el seu nou govern, Hitler va parlar amb Goebbels de com faria la campanya electoral per les eleccions del 5 de març. Hugenberg va tornar amb la disputa del matí, ja que no volia noves eleccions. Les últimes l’hi havien anat bé a la seva formació. Hugenberg insistia en il·legalitzar el KPD per tal d’aconseguir els 100 escons dels comunistes i d’aquesta manera ja es tindria la majoria absoluta per part del NSDAP. Però Hitler no ho veia clar, ja que creia que els comunistes podrien fer una revolta o una vaga general. Von Blomberg va afirmar que l’Exèrcit seria fidel al nou govern. Un cop acabada la reunió, Hitler es retirar a una petita habitació situada al costat del saló de recepcions i celebracions per fer uns quants monòlegs en els seus companys. Goebbels, per la seva part, va tornar feliç a casa a les tres de la matinada. Tot i aquella hora de la matinada, el gauleiter va escriure en el seu Diari:
És pràcticament un somni (…) un conte de fades (…) Ha nascut el nou Reich, Catorze anys de treball han sigut coronats per l’èxit. La revolució alemanya ha començat.
En motiu del canvi de govern a la Cancelleria no varen parar de rebre nombroses trucades i telegrames del país i de l’estranger fins al punt que les línies telefòniques es varen col·lapsar. Tot i que va rebre moltes trucades, Hitler va intentar localitzar per telèfon a Eva Braun, que es trobava a Munic, concretament a l’estudi fotogràfic de Hoffmann esperant la trucada de la seva parella per donar-li la notícia. Segons sembla, Eva va saber la notícia aquella tarda per una monja dedicada a recollir donacions i es va posar molt contenta. Com a Berlín, a altres ciutats alemanyes els nazis varen sortir a ocupar els carrers per celebrar aquella victòria. Membres de les SA varen penjar l’esvàstica en la seu del Reichsbank per mostrar el canvi del país. El president del banc, Hans Luther, va protestar davant del nou canceller perquè volia mantenir la neutralitat del banc, que comptava amb la confiança internacional. Luther es va tornar en un personatge incòmode pel nou règim fins que va ser substituït el març al capdavant del Reichsbank pel banquer Hjalmar Schacht. El 30 de gener de 1933 va ser conegut com el Tag der Machtergreifung (Dia de la Conquesta del Poder). El seu aniversari es va declarar festa nacional i generalment Hitler es va dirigir a la nació en aquesta data en un discurs pronunciat en una sessió del Reichstag o en un míting en el Palau d’Esports.
Göering va celebrar la gesta amb un grup de pilots, pràcticament tots veterans de la Gran Guerra. Els seus companys, entusiasmats, el varen llençar a l’aire al crit de Heil, der Dicke (gras)!.
Els comunistes no varen tardar en reaccionar i varen publicar aquell mateix dilluns un fullet que convocava a una vaga general i qualificava el nou règim de dictadura feixista. A la nit, aprofitant l’exaltació del moment, el cap de la secció sanguinària 33, Maikowski, va entrar amb els seus homes en el carrer Wallstrasse de la Charlottenburg, un baluard del KPD, per atacar als comunistes. Allí es va trobar amb membres de la Lliga Roja de Combatents, que s’havien reunit ràpidament, i amb l’esquadró de protecció que liderava el revolucionari d’esquerres Max Hölz. Pocs segons després va començar una batalla que va acabar a trets. Maikowski va morir durant l’intercanvi de trets. Qui va disparar primer mai es va saber. Goebbels va aprofitar la mort del cap de secció per justificar atacs contra els comunistes i la premsa de conservadora va demanar que es prohibís el KPD.
Els socialdemòcrates i els seus paramilitars, la Reichsbanner, també varen actuar i varen organitzar una manifestació tant aquest dia com l’endemà. El diari del partit, la Vorwärts, va proclamar aquell dia:
Els socialdemòcrates i tot el Front d’Acer estant situant-se, en relació amb aquest govern i la seva amenaça de cop d’Estat, amb els dos peus ferms asseguts en el terreny de la Constitució i de la legalitat. Ells no donaran el primer pas per abandonar aquest terreny.
El Cafè Leon de Berlín es va celebrar un acte benèfic a favor dels artesans jueus. Poc abans de començar l’acte es va saber la notícia del nomenament de Hitler com a canceller. El rabí sionista Hans Tramer es va referir a aquella notícia i la va qualificar com un canvi important. Però la seva audiència no va entendre el seu alarmisme. La presidència de l’Associació Central de Ciutadans Alemanys de la Fe Jueva va realitzar una declaració pública en el mateix sentit, afirmant que tenien que esperar tranquils. Una editorial del diari de l’Associació, escrit pel seu president, Ludwig Holländer, seguia la mateixa línia demanant en els jueus alemanys no perdre la calma.
Diari del Tercer Reich 