Dilluns:
La crema del Reichstag:
A Berlín, Aderman, el porter nocturn del Palau del President del Reich, on hi vivia el president Hermann Göering, va entrar a la feina a les vuit del vespre i va ocupar el seu lloc a la porteria de l’entrada. A les vuit i set minuts, un porter de servei en el Reichstag va tancar amb clau l’entrada sud, mentre que entre un quart de nou i dos quarts de nou, Ernst Torgler, el líder dels diputats comunistes, sortia de l’edifici amb alguns seus companys i la seva secretària de la delegació del partit, Anna Rehme, i es va dirigir al restaurant Aschinger, a uns deu minuts de distància a peu. Abans d’abandonar el Parlament, Torgler va entregar les claus al porter del dia, Rudolf Scholtz. A les 20:20, Scholtz va recórrer la cambra de sessions i va observar que tot estava tranquil. Scholtz va passar llavors el relleu al porter de la nit, Albert Wendt, que va parlar durant una estona amb el carter oficial, Willi Otto, que es dirigia escales amunt, il·luminant-se amb la seva llanterna, per buidar les bústies dels diputats. Otto va passar entre la porta del restaurant del Reichstag i l’entrada a la cambra de sessions i no va escoltar cap soroll estrany. Tot era normal i va sortir de l’edifici a les fosques.
Uns deu minuts més tard, sobre les 21:05, Hans Floeter, un estudiant de Teologia i Filosofia, que abans de les nou del vespre havia estat treballant a la Biblioteca Nacional i que estava tornant cap a casa seva, va escoltar el soroll d’una finestra trencada de la façana principal i va descobrir com un home amb una torxa s’introduïa en ella. Després, en apropar-se a l’edifici, el va veure en el primer pis. D’immediat, Floeter es va dirigir a un lloc de la policia proper, que ell ja coneixia dels seus passejos, per explicar-li el què havia vist. El comissari Karl Buwert va voler-ho comprovar amb els seus propis ulls i va veure com sortia foc de l’edifici. En veure moviment dins l’edifici, Buwert va disparar trets a l’aire. Els trets varen alarmar a la patrulla del sector del Parc Zoològic, que en aquell moment patrullaven a la Siegesallee. Un soldat va corre ràpidament cap al Reichstag i el comissari li va ordenar que muntés guàrdia a la Porta de Brandenburg. L’oficial també va enviar a un company a la comissaria més propera perquè truqués als bombers. Després, la policia va saber que un desconegut, que no en varen dir el seu nom, ja havia trucat als bombers perquè anessin apagar l’incendi. També es va trucar a Göering i es va fer venir al porter de la nit, Wendt.
Aproximadament al mateix temps, Beni Thaler, un tipògraf i antic cap de les organitzacions juvenils, que passejava amb una noia a la Simson-Sommerstrasse, a prop del Reichstag, va veure que en el subterrani del Parlament hi havia un grup d’homes. Per les camises brunes i els pantalons va poder veure que eren homes de les SA. Llavors es va aturar en el monument Bismarck i va poder escoltar com trencaven una finestra de l’edifici i en girar-se per veure què passava, va observar entre les columnes de la dreta de l’edifici a un home amb una torxa a la mà que baixava per una finestra oberta del restaurant. Al cap d’uns moments, el sergent de policia Buwert es va dirigir al Parlament perquè havia sigut alertat per un altre civil no identificat del què passava a dins de l’edifici. Acompanyat de Thaler, Buwert va començar a investigar. Varen veure llums movent-se darrere de les finestres de la planta baixa i Buwert va disparar amb el seu revòlver contra les llums, que varen desaparèixer immediatament. Després de l’incendi, Tahler va explicar que havia vist a un grup d’homes de les SA.
A un quart de deu es va donar la primera alarma d’incendi a l’estació de bombers locals. El primer cotxe de bombers va arribar al Parlament a les 21:17 i varen entrar a l’edifici per la porta número 5, la de l’estació del Reichstag, i no varen utilitzar l’altra porta en que s’accedia al Parlament, la número 2 de Simsonstrasse, perquè estava tancada. Al cap d’un minut va arribar el primer cotxe de la policia. El tinent de la policia Ernst Lateit i altres funcionaris de la policia i dels bombers i l’inspector Scranowitz varen penetrar l’edifici. En entrar a l’hemicicle varen veure un petit foc a la cadira del President de la cambra de sessions i, dos minuts després, varen veure com cremaven nous focs entre els escons. En la sala on hi solien seure els taquígrafs, un foc violent no deixava de cremar. En arribar al restaurant, aquells homes es varen veure rodejats per un mur de flames i varen tornar a l’hemicicle. A les 21:24 va arribar el capità de bombers Klotz, que es va trobar un densa fumerada acompanyada d’una immensa calor. Tres minuts va haver-hi una tremenda explosió sota el sostre de cristall de la cambra de sessions i grans flamarades varen saltar de l’exterior.
Després de tornar al gran saló de Bismarck, situat al sud de l’edifici, aquells policies i bombers hi varen trobar un home jove mig despullat que passejava sense deixar de riure com un boig cobert de sutge i de suor. Scranowitz es va apropar a aquell jove i el va detenir sense problemes després de clavar-li dues plantofades. En preguntar-li per què ho havia fet, el noi només va contestar:
Protesta! Protesta!
Lateit va registrar les butxaques dels pantalons del desconegut i hi va trobar un tallaplomes i un passaport estranger. Després li varen posar una capa sobre les espatlles, el varen conduir a la sortida de l’edifici i, pocs minuts més tard, el varen portar a la comissaria de l’Alexanderplatz, on el comissari de la policia criminalista el va interrogar i va esbrinar que es tractava d’un vagabund holandès anomenat Marinus van der Lubbe, que curiosament la nit anterior havia dormit a la cel·la de la policia local de Henningsdorf. Aquesta era l’única persona que es va trobar a prop de l’edifici, a part d’un home que havia marxat del lloc poc després de l’incendi. Aquell home va resultar ser una persona que buscava refugiar-se de l’intens fred en el portal del Parlament mentre esperava l’autobús.
A comissaria, Van der Lubbe va col·laborar amb els agents i va reconstruir amb tot detall com havia actuat. El jove holandès havia accedit al Parlament després d’escalar a les nou de la nit la façana del restaurant per protestar contra la injustícia de l’atur. Tot i que portava hores rondant al voltant del Reichstag abans de pujar la façana, no se sap a ciència certa què va fer aquell anarquista holandès entre les primeres hores de la tarda i al vespre. Només se sap que va comprar una metxa barata i alguns estris d’estufa per incendiar el Parlament amb els últims diners que li quedaven. Poc després, Van der Lubbe va declarar haver pres espontàniament la decisió i haver-la dut a terme tot sol. De fet, Van der Lubbe anava desorientat per l’interior del Reichstag perquè no hi havia estat mai, però es movia bé entre la foscor perquè feia temps que tenia problemes de visió per culpa d’un accident laboral. Primer va intentar cremar els mobles del restaurant i, després, en no aconseguir-ho, es va dirigir a la cambra de sessions, on les cortines li varen resultar ser de fàcil combustió. Quan es va quedar sense metxa per continuar cremant, el noi va decidir apilar material inflamable en les petites papereres i, per últim, va utilitzar la seva camisa. Quan sortia del saló es va aturar en veure uns bancs de fusta i va decidir també cremar-los. A més, va tirar a les flames les cortines que havia vist escales més avall, davant la cabina dels taquígrafs. Quan va veure que el foc ja era important, Van der Lubbe va recórrer la resta de l’edifici intentant iniciar més incendis. La policia va registrar la seva cartera i va veure que havia format part del Partit Comunista holandès, tot i que es va comprovar que havia abandonat les seves files feia anys. Rudolf Diels, que havia observat les flamarades des d’un cafè proper, el Kranzler, va ser dels primers en arribar a l’edifici i es va trobar amb els seus agents ja interrogant a Van der Lubbe, que continuava suant i anava molt brut, a més de que respirava amb dificultats però tenia una mirada de satisfacció.
Diversos testimonis varen declarar més tard que havien vist a Van der Lubbe en el nord de la ciutat abans de que es dirigís la centre, ja a mitja tarda. Altres testimonis varen informar a la policia de que en una franja horària posterior havien vist al noi passejant sense rumb pel centre de Berlín.
Mentre apagaven el foc, els bombers es varen estranyar del gran número de focus d’incendi, de 60 a 65, dispersos per tot l’edifici. La majoria dels focus semblaven produïts per matèries incendiàries i el problema era apagar l’enorme columna de foc que s’elevava en el saló de sessions. Minuts més tard varen aconseguir apagar pràcticament tots els incendis menors, però a l’hora d’accedit a l’hemicicle es varen trobar amb que el foc s’havia estès per tot el mobiliari i els panells de fusta de les parets, a més de que la calor era tant intensa que varen tenir que retirar-se.
Mentrestant, Adolf Hitler havia tornat de Baviera després d’estar cinc dies descansant de la campanya electoral de les últimes setmanes. A la tarda, Joseph Goebbels va fixar detalladament amb alguns col·laboradors i caps de les SA la campanya propagandística per l’acte del dia de la nació del 4 de març de 1933. Goebbels va apuntar que la gran acció propagandística per al dia del despertar de la nació ja estava fixat en tots detalls i es desenvoluparia com un magnífic espectacle (Schau) a tot Alemanya. En totes les parts del país hi havia d’haver desfilades de les SA.
A la nit, a la casa de Goebbels de Berlín, la Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag, la cúpula nazi va celebrar una festa sense saber, a priori, què estava passant al Reichstag. Ernst Hanfstaengl, que estava convidat a la festa, no va poder assistir-hi per culpa d’un fort refredat. Per Hitler un refredat no era una excusa per no ser present a la festa i el va fer trucar a través de Magda Goebbels perquè vingués a la festa per tocar el piano. Hanfstaengl, que es trobava al llit d’una habitació en el palau de Göering, al costat del Reichstag, i s’havia llevat en sentir els bombers, no en va fer cas de les ordres de Magda. Però quan Hanfstaengl es retirava de nou al llit, la criada del Palau el va cridar perquè havia vist que el Reichstag s’estava cremant. D’aquesta manera, Hanfstaengl va ser el primer de la cúpula nazi en veure que el Reichstag s’estava cremant. Tenia visió directe al Parlament i de seguida va trucar a Goebbels per explicar-li el què passava. En un principi va pensar que era una broma, ja que feia quatre dies que l’hi havia gastat una broma per telèfon, però quan Hanfstaengl el va trucar per segon cop va veure que no era cap broma. Llavors, Goebbels li va explicar a Hitler el què li estava dient Hanfstaengl. Mentre li explicaven a Hitler, un considerable número de bombers es dirigien al Reichstag per intentar apagar al foc, que no es va apagar fins el dia següent. Amoïnat, Hanfstaengl va trucar a dos periodistes per relatar-los també el que els seus ulls li ensenyaven, però uns segons després va tornar a rebre la trucada de Goebbels, que li va dir que Hitler volia saber què estava passant. Hanfstaengl el va contestar de males maneres que hi anessin ells mateixos a veure-ho.
A les 21:35, Göering, que havia estat treballant en el seu despatx en el Ministeri de l’Interior de Prússia situat a Unter den Linden, a poca distància del Parlament, havia sentit de cop i volta les sirenes dels bombers i ràpidament, després de posar-se el seu abric de pell de camell i el barret marró, va pujar al seu cotxe per dirigir-se al lloc dels fets. En arribar al Reichstag de seguida va cridar als homes de les SA perquè registressin el pas subterrani que des del palau presidencial anava al Reichstag i va demanar un informe complet al cap de bombers. Weber, el comandant de la guàrdia personal de Göering, va investigar el pas subterrani i no va trobar res fora de lloc. Llavors, Göering va exclamar en veu alta que existia la possibilitat de que elements comunistes vestits amb uniformes de les SA haguessin entrat a l’edifici per aquell pas subterrani.
Quan el Reichstag començava a cremar, el president Paul von Hindenburg havia anat com a invitat d’honor a un sopar en el club Herrenklub del vicecanceller Franz von Papen, situat a una cantonada de la Vosstrasse, sense saber què estava passant. De cop els invitats que estaven a prop de les finestres varen observar un reflexa que il·luminava el cel i varen sentien les sirenes dels cotxes dels bombers que corrien cap a l’incendi. Un dels cambrers es va apropar a Von Papen i li va xiuxiuejar que el Reichstag s’estava cremant. Von Papen va informar al President del que estava passant i aquest es va aixecar de la butaca per apropar-se a la finestra. Des d’allí va veure que de la cúpula del Reichstag en sortien flames. Von Papen va portar el President a la seva casa en el seu propi cotxe abans de que Von Hindenburg anés a l’escena. Un cop va deixar el President es va dirigir al Reichstag. Allí es va trobar amb Göering, rodejat de membres del seu personal, dirigint els treballs d’extinció. En veure’l, Göering li va cridar que era un crim dels comunistes contra el nou govern. Des de que es va saber l’incendi, la ràdio va llançar la notícia que els comunistes havien cremat el Reichstag.
Mentre els bombers estaven apagant l’incendi treien aigua del riu Spree, Hitler i Goebbels varen dirigir-se en cotxe al Reichstag per l’avinguda Charlottenburger Chaussee. Pocs minuts després, pels volts de dos quarts deu de la nit, varen arribar a la zona i els cordons policials varen aturar el cotxe. Quan els agents els varen reconèixer varen obrir el cordó i varen arribar a la zona. En baixar del cotxe varen passar per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada dos, a través de files d’oficials de policia i de bombers que tiraven aigua per allà on passaven. Hitler anava al davant seguit de Goebbels i un guardaespatlles. A mig camí es varen trobar amb Göering i amb Von Papen. Göering els va dir que els culpables havien sigut els comunistes. Un cop varen sortir de l’edifici, Hitler, amb un barret flexible de color negre que li cobria el cap, va dir davant dels periodistes que allò era una advertència divina i que res l’impediria aixafar als comunistes amb mà de ferro. A continuació, a tres quarts de deu de la nit, Hitler es va dirigir al corresponsal del diari londinenc Daily Express, Sefton Delmer, i li va dir que havien sigut testimonis d’una nova i grandiosa època de la història alemanya i que aquell incendi era només el principi.
Delmer llavors es va posar a parlar amb Goebbels, mentre Göering informava a Hitler dels fets. El president del Parlament li va assegurar que tot allò era obra dels comunistes i li va explicar que vint minuts abans de que esclatés l’incendi hi havia hagut diversos diputats comunistes. Göering també li va dir que havien aconseguit detenir un dels comunistes. Goebbels llavors es va afegir a la conversa i va preguntar qui era aquest comunista. Göering li va respondre que encara no ho sabien, però li va assegurar que aviat ho sabien. Després, Hitler li va preguntar si els demés edifici públic estaven segurs i Göering li va respondre que havien pres totes les precaucions possibles i que havia mobilitzat a tota la policia. Li va assegurar que tots els edificis públics disposaven amb una guàrdia especial i que estaven a punt per actuar.
Pocs minuts després, quan la situació era més segura, Hitler, Diels i Göering varen caminar pels passadissos del Parlament que encara eren accessibles per comentar les primeres hipòtesis. En arribar a l’hemicicle, Göering va recollir del terra un tros de tela, a prop d’una de les cortines carbonitzades i li va dir en el Canceller que aquí s’havia originat el foc i va assegurar que havien penjat teles xopes de petroli sobre els mobles i els hi havien calat foc. En arribar a un vestíbul ple de fum, un policia els va bloquejar el pas i va advertir a Hitler de que l’aranya del sostre podria caure a terra en qualsevol moment.
A poc a poc es varen dirigir en un balcó del Reichstag que havia quedat cremat. Göering no parava de cridar que havia sigut una senyal d’un aixecament comunista. Hitler, repenjat a la barana del balcó amb els dos braços mirant les flames, va exclamar que no hi hauria compassió i que faria afusellar als comunistes i als socialdemòcrates. Fascinat per les conseqüències del foc, Hitler va tornar a dir que era una senyal de Déu i que ningú l’impediria aniquilar als comunistes amb puny de ferro i volia penjar aquella nit als diputats comunistes. Diels els va informar de l’interrogatori que s’havia fet a Van del Lubbe i els va dir que en la seva opinió es tractava d’un boig, però Hitler no s’ho va creure i li va dir que aquella acció era una cosa preparada des de feia molt temps i amb molta intel·ligència. A les onze es varen donar per apagats tots els focs.
A un quart de dotze, amb Goebbels, Hitler, que havia posat al corrent al consell ministerial urgentment convocat, es va dirigir al Ministeri de l’Interior, per després anar a la desèrtica redacció de la Völkischer Beobachter per escriure conjuntament editorials i proclames, canviant la primera plana del diari. En la reunió que varen celebrar poc després, el secretari d’Estat nacional, Ludwig Grauert, que estava convençut de que els comunistes havien cremat el Parlament, va proposar un decret d’emergència per l’Estat de Prússia dirigit contra els incendis provocats i els actes terroristes. Mentre Grauert exposava el seu decret, Hitler estava histèric i li va dir en el seu gabinet que no volia esperar més per actuar contra els comunistes.
Hores més tard, els nazis varen detenir al líder comunista Torgler, a qui Göering va acusar d’haver-se reunit amb Van der Lubbe tres hores abans de l’incendi i d’haver-li donat documents (afirmacions falses), el búlgar Gregori Dimitrov, juntament amb dos búlgars més com a culpables de l’incendi del Reichstag. Mesos més tard, Van Der Lubbe va ser executat i els altres detinguts varen ser absolts i posats en llibertat. Només es va executar a l’holandès com a culpable de l’incendi. Els nazis varen aprofitar l’incendi per culpar i detenir a 4.000 comunistes l’endemà, així com intel·lectuals d’esquerre com Egon Erwin Kisch. La policia, les SA i les SS es varen repartir aquesta feina i varen interrogar a totes les persones que consideraven sospitoses. Entre els detinguts hi havia Hans Litten, que havia humiliat a Hitler anys enrere durant un procés penal contra un SA. Litten va ser tancat a un camp de concentració i el varen tractar amb tal brutalitat que va acabar suïcidant-se. Pocs dies després de l’incendi, els nazis varen detenir el líder del Partit Comunista, Ernst Thaelmann, i el varen internar a la presó de Moabit. També durant aquella nit, aprofitant la crema del Parlament, les SA varen assaltar les oficines berlineses de l’associació central jueva.
Altres teories i versions sobre l’incendi del Reichstag;
Tot i que els nazis varen culpar als comunistes de l’incendi tothom dubtava realment de que ells fossin els autèntics culpables i encara avui en dia queden algunes incògnites sobre què va passar realment aquella nit. Segons alguns, Göering i Goebbels buscaven una excusa per aixafar al Partit Comunista i varen simular un atac. Hans Gisevius va declarar a Nuremberg que havia sigut Goebbels qui primer va pensar en com incendiar al Reichstag. Diels va afegir en una declaració que Göering sabia exactament com començaria el foc i que li havia ordenat que preparés, amb anterioritat a l’incendi, una llista de les persones que serien arrestades després dels “fets”.
El Reichstag, on Göering n’era el President, estava unit per un passadís subterrani a l’edifici principal de l’altre costat del carrer. Per aquest passadís, segons una hipòtesi, aquella tarda un petit grup d’homes de les SA o de les SS sota el comandament del líder de les SA a Berlín, Karl Ernst, havien tirat un preparat químic inflamable sobre catifes, cortines i cadires, i havien fugit pel passadís. Quan sortien el Reichstag s’estava encenent i un holandès mig boig, Van der Lubbe, que havia sigut detingut per les SA per prendre foc en tres edificis de la capital el 25 de febrer i estava alliçonat pels nazis, havia escalat la façana del restaurant del Reichstag des de l’exterior i hi havia pres foc. Quan els policies i els bombers havien arribat a l’edifici, el foc havia aconseguit unes proporcions que feia impossible dominar-lo i les flames varen acabar amb l’edifici, però varen detenir a l’holandès que estava encara al Reichstag.
Un altre fet interessant que trastoca la versió oficial el trobem en el conserge i vigilant del Reichstag, Scranowitz, que els últims dies havia vist que alguna cosa estranya passava pel passadís que connectava el palau presidencial i l’habitació de calderes del Reichstag perquè ell mateix havia posat uns fils al forat del pany de l’habitació per saber si algú obria la porta. Scranowitz va veure que els fils sempre estaven trencats, però aquell matí va veure que no estaven trencats i va entendre que ningú havia obert la porta. Per tant, es pot observar, segons la versió de Scranowitz, que algú es passejava els últims dies pels passadissos sense permís.
També cal destacar l’interrogatori que va fer el director d’extinció d’incendis, Ludwig Wissell, als bombers del grup d’extinció número 6, que havien sigut els primers en arribar al Parlament. Un bomber li va explicar que quan havia anat als subterranis per encendre els reflectors havia apujat sense voler un interruptor i havia vist una claraboia amb els cristalls de la mida de 40 per 50 centímetres trencats. Per l’obertura de la claraboia l’havien apuntat amb uns revòlvers uns homes que lluïen uns uniformes molt nous de la policia i l’havien fet tornar d’immediat. El bomber hauria sortit al carrer i hauria informat en el seu cap de grup del que li havia passat, però va afirmar que aquest no li havia fet cas. A més, el director general del Servei d’extinció de Berlín, Walter Gempp, va començar a sospitar de que l’incendi no havia sigut provocat per Van der Lubbe quan va saber que aquella nit Göering havia ordenat que l’edifici no fos vigilat com de costum. Tots els funcionaris havien d’abandonar l’edifici a les vuit del vespre, just abans de l’incendi. Gempp va exposar els seus dubtes quan en el seu despatx es va discutir l’incendi. Poc després Gempp va ser destituït del seu càrrec.
L’antic SA Hans Martin Lennings va escriure un document el 1955 en que afirmava que entre les vuit i les nou d’aquella tràgica nit, Karl Ernst l’hi havia ordenat que recollís a un jove de les SA a la zona del Tiergarten i el portés fins la seu del Reichstag. Juntament amb dos camises brunes, Lennings va acompanyar aquell seu company fins un accés lateral de l’edifici, on el varen deixar en mans d’un altre SA que també anava vestit de civil. En aquell moment, segons Lennings, li varen demanar que marxés. En marxar, sempre segons la versió d’aquest antic SA, va sentir una olor a cremat i va observar que del Parlament en sortiren uns fils de fum. Quan els diaris varen publicar més tard la fotografia de Van der Lubbe, Lennings va reconèixer a aquell jove holandès i va comprendre que se l’estava acusant falsament perquè l’incendi ja s’havia iniciat abans de que l’holandès arribés a l’edifici. Segons Lennings, ell i altres seus companys de les SA varen protestar per tal detenció, però els seus oficials els varen arrestar i els varen obligar a firmar una declaració falsa, conforme s’estaven equivocant. Al cap de pocs dies, gràcies a la intervenció d‘Ernst Röhm, varen recuperar la llibertat. Després de que els seus companys que havien participat en la conspiració haguessin mort, Lennings va fugir a Txecoslovàquia, però els txecs el varen extradir. Cap a finals de 1934 i de nou el 1936 va passar un breu període a la presó per haver criticar al règim nazi, i en particular per haver visitat la tomba d’un seu company de les SA assassinat durant la Nit dels Ganivets Llargs. Després va callar fins el 1955, quan va explicar aquesta història difícil de creure.
També hi varen haver persones que varen defensar més tard la versió oficial nazi. Fritz Tobias, en el seu llibre de l’any 1963, The Reichstag Fire: Legend And Truth, defensa que els nazis no varen ser responsables de l’incendi i que Van der Lubbe havia sigut l’únic culpable.
El que està clar és que els nazis varen aprofitar aquell incendi pels seus fins i es veu clarament amb Martin H. Sommerfeldt, el delegat de Premsa de Goebbels en el Ministeri de l’Interior prussià, que va rebre del seu cap l’ordre de redactar d’immediat un informe oficial pels diaris. Sommerfeldt va fer un informe d’unes vint línies on només mencionava l’incendi, la feina dels bombers i la informació de la policia. Poc després, Göering li va dir que el seu informe era escombraria i va agafar un llapis vermell i va cridar a una secretària per fer-li escriure que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes. Després li va dictar molt ràpid que els diaris, els fullets i els cartells comunistes serien prohibits durant quatre setmanes en tot el territori prussià, i durant quinze dies quedarien també prohibits tots els diaris, revistes, fullets i cartells del Partit Socialdemòcrata. Göering va firmar el comunicat amb una gran G i va enviar Sommerfeldt a la Kochstrasse, on els periodistes esperaven les notícies del Reichstag. Sommerfeldt els va ensenyar el comunicat als periodistes, però aquests ja estaven informats per Alfred Ingmar Berndt, el delegat de Goebbels, que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes. També no deixa de ser curiós que Ludwig Grauert, assessor de Göering, que acabava de ser nomenat cap del departament de policia del Ministeri de l’Interior prussià, havia proposat durant aquell dia, abans de l’incendi, crear una llei amb el ministre de Justícia Frantz Gürtner que donés suport a atacar als comunistes i als socialdemòcrates. Gürtner proposava limitacions de les llibertats ciutadanes per impedir que els comunistes poguessin convocar una vaga general.
Per altra banda i també curiosament, abans de l’incendi, el Der Angriff va sortir editat amb un comunicat que explicava l’ocupació de la seu del Partit Comunista, a la casa de Karl Liebknecht, el 24 de febrer de 1933. Fins llavors, els nazis varen intentar amagar aquella ocupació. Després de l’incendi, el Der Angriff va descarregar en els seus articles el seu odi contra els comunistes i demanava votar per Hitler el 5 de març per eliminar-los.
En el Reich:
Aquella tarda, 200 representants d’agrupacions juvenils de tot l’espectre polític es varen reunir a l’estació Stettiner de Berlín per intentar trobar un modus vivendi. Aquest intent va ser tallat de cop pels fets d’aquella nit.
Aquella mateixa nit, Wilhelm Furtwängler va dirigir un concert de Beethoven.
Diari del Tercer Reich 