Dimarts:
El dia de Potsdam:
A Potsdam era un dia festiu perquè es celebrava que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada. Joseph Goebbels va aprofitar aquella festivitat per celebrar la cerimònia d’obertura del 8è Reichstag després de la victòria del partit nazi en les eleccions parlamentàries del 5 de març de 1933. La cerimònia tindria lloc a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirche, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia, que simbolitzava els llaços entre la monarquia militar prussiana, el poder de l’Estat i la religió protestant.
Des de Berlín en un dia assolellat va sortir una comitiva direcció a l’antiga capital prussiana. Les cases de Potsdam lluïen des de primera hora grans banderes amb l’esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans de la visita del govern, les SA havien amenaçat als veïns i els propietaris de les cases perquè pengessin al balcó l’emblema de la creu gamada. Prèviament, a l’església on s’hi havia de celebrar l’acte s’hi va fer una cerimònia catòlica i evangèlica. Abans d’arribar a la ciutat, Adolf Hitler i Goebbels es varen dirigir al cementiri de Luiswnstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts en la lluita durant la pujada al poder. La intenció era honrar a tots els màrtirs del moviment enterrats allí. El canceller va avançar entre les files d’homes de les SA i va deixar una corona amb l’esvàstica amb una cinta a cada tomba i estrenyia la mà als familiars dels caiguts, que es quedaven en silenci. Aprofitant la festivitat del dia i aquell acte, els nazis varen atorgar un perdó general pels delictes comesos durant el temps de la presa del poder, perdó que va anul·lar més de 7.000 processos. Un cop acabat aquest acte, tot l’entorn de Hitler va tornar als automòbils i varen baixar per la Reichsstrasse 1 cap a Potsdam. En arribar a la ciutat símbol de la monarquia prussiana, multituds de gent no deixaven de cridar-los contents per veure’ls. Tot i que s’havien organitzat més actes, Goebbels no volia que Hitler assistís a les altres cerimònies del govern perquè no eren del seu gust.
Mentre Hitler arribava a Potsdam, a dos quarts d’onze del matí els membres del nou govern es varen reunir a l’església de Sant Nicolau, on hi havia el president Paul von Hindenburg, el ministre d’Agricultura, Alfred Hugenberg, i els diputats catòlics, a més del líder de les SS Heinrich Himmler per assistir a una missa. Un cop la caravana de Hitler va arribar a la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputats varen abandonar el temple i es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirche, on es celebraria l’acte oficial. L’església estava ocupada en aquells moments pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal de camp August von Mackensen, que lluïa l’uniforme dels Húsars de la Mort. La cadira reservada per al kàiser estava buida, però darrere d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona, que portava un gran uniforme. El Kàiser, des del seu exili de Doorn, escoltava una emissió de ràdio sobre el que passava a Potsdam. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis, vestits amb camises brunes, els nacionalistes i els membres del Partit del Centre. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata ni comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent que no parava de cridar:
Visca!
Quan tots els convidats ja estaven dins l’església, Von Hindenburg va arribar a la plaça i Hitler es va apropar a ell per saludar-lo juntament amb el capellà castrense de l’església. Les camises brunes, vestides totalment de color negre, es varen col·locar en segona fila, darrere del President i els generals, mentre desfilaven les tropes. Quan es va obrir la porta de l’església, els membres del nou govern varen entrar cap dins. Les mirades de tots es varen concentrar cap a Hitler, que vestia d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de copa i una capa, una vestimenta molt poc usual en ell, i cap a Von Hindenburg, que avançava lentament per la nau lateral amb el seu bastó de Mariscal a una mà i en l’altra un casc punxegut i que lluïa un uniforme que li anava estret de color bru de campanya, amb el gran cordó de l’Àguila Negra. Quan varen arribar al centre de l’església, Von Hindenburg va saludar solemnement amb el seu bastó al tro buit del Kàiser i al príncep de la Corona, i es va asseure a l’esquerre de Hitler. Llavors, quan tots estaven assentats i va acabar de sonar l’himne de Leuthen, el Nun danket alle Gott, associat a la victòria de Frederic el Gran a Leuthen el 1757, el President es va incorporar, es va posar les ulleres i va llegir un breu discurs amb serietat, on va dir que el nou govern, amb una clara majoria, tenia molta feina per fer. També va parlar d’una Alemanya altiva i lliure, unida en si mateixa, i va demanar en el nou Govern que recordés les velles virtuts prussianes de fortalesa i magnanimitat.
Un cop va acabar el discurs, el President va doblar el paper que havia llegit i es va tornar a asseure. A continuació, Hitler va fer un discurs on va homenatjar al President i va aprofitar el motiu de la celebració per dir que el nou règim nazi era continuador del gloriós passat Imperi alemany. Hitler va recordar i glorificar el territori de Prússia, el land de Von Hindenburg, que tal hi com havien planejat el va commoure. De fet, el que varen buscar els nazis amb aquella celebració era l’acceptació del President. Hitler, que també havia de tranquil·litzar als catòlics, que fins que no va arribar al poder s’havien oposat al seu partit, el NSDAP, va prometre respectar els tractats de la Santa Seu amb Baviera de 1924, de Prússia de 1929 i de la regió de Baden de 1932. També va expressar el seu desig d’establir relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Quan va acabar el seu discurs, el canceller va baixar els esgraons i va fer una profunda reverència a Von Hindenburg i li va encaixar la mà. En aquells moment, les màquines fotogràfiques i cinematogràfiques i els micròfons que Goebbels havia repartit estratègicament per tot el temple varen fer la seva feina. Després, un cop finalitzat l’acte i mentre el cor entonava un himne de goig, el President va abaixar en silenci, tot sòl i agafat a la barana, a la cripta per visitar la tomba del monarca Frederic el Gran. Dos oficials amb sendes garlandes el varen seguir a certa distància.
Un cop acabat l’acte, tots els presents varen sortir fora l’església. En obrir-se les portes, els canons varen ser disparats a l’aire i, enmig de les trompetes i tambors, l’exèrcit alemany, les SA i els Cascs d’Acer varen desfilar davant del President, el Canceller i el príncep de la Corona, presents tots junts des d’un podi proper a l’església. Entre els soldats que varen desfilar hi havien els soldats i els oficials del 9º Regiment d’Infanteria, i entre ells hi havia l’oficial d’escorta Henning von Tresckow, que va passar per davant de la tribuna d’autoritats amb el 1º Batalló. Però, mentre els soldats desfilaven, Hugenberg va aprofitar el soroll que feien per demanar-li a l’antic canceller Heinrich Brüning que es reunís aquella tarda amb ell per intentar evitar la projectada llei de plens poders que tenia planejat aprovar Hitler.
A la nit, continuant amb la celebració, 10.000 homes de les SA varen desfilar amb torxes a la Porta de Brandenburg davant les aclamacions d’una gran multitud mentre, a la Gran Òpera, el mestre Wilhelm Furtwängler va dirigir l’obra dels Mestres Cantors del compositor Richard Wagner. La majoria del públic eren càrrecs públics nazis. El dia de Potsdam, amb l’encaixada de mans entre Hitler i Von Hindenburg, es va difondre en milions de postals i cartells.
Aquella mateixa nit, tal hi com havien parlat aquell matí, Brüning es va dirigir d’incògnit a la casa del ministre Hugenberg, situada a la Viktoriastrasse, molt a prop del Parc Zoològic. Un cop reunits, Hugenberg li va dir que la nova llei que volia aprovar Hitler el 24 de març de 1933 li donaria més poder que el que havia tingut mai el Kàiser, i li va explicar que probablement eliminaria a tots els partits polítics com havia fet amb el Partit Comunista. Brüning li va comentar que el NSDAP estava en minoria, i que si volia aprovar la llei de plens poders l’obligarien a abolir la llei del 28 de febrer de 1933 i li farien restablir els drets dels ciutadans.
Neixen els primers camps de concentració:
Les SA varen construir els primers camps de concentració per als presos polítics a Oranienburg i a Dachau. El d’Oranienburg es va posar en servei aquell mateix dia, i el Ministeri de l’Interior va reconèixer oficialment la condició de presó per als presoners polítics del camp de concentració d’Oranienburg. La premsa nazi va informar aquell dia que el camp de Dachau estava previst per l’empresonament de tots els funcionaris comunistes i, en cas necessari, de la Reichsbanner i socialdemòcrates. La Völkischer Beobachter informava aquell dia:
El dimecres s’erigirà a prop de Dachau el primer camp de concentració amb una capacitat per 5.000 persones. Allí seran internats tots els comunistes, i si fos precís, també els Reichsbanner i els funcionaris socialdemòcrates que posin en perill la seguretat de l’Estat, degut a que la seva permanència continuada a les presons ha resultat ser una càrrega excessiva.
Aquell dia, quatre camions de la policia varen traslladar des de la presó de Stadelheim i la fortalesa de Landsberg els primers 200 presoners polítics a Dachau.
Tanmateix, aquell dimarts es va publicar un decret on es declarava il·legal qualsevol comentari malintencionat contra el nou govern. Els nazis varen obligar a tots els ciutadans a informar a la policia de qualsevol ofensa al govern del Reich o de qualsevol degradació de revolució nacional. Aquella invitació de denunciar a altres ciutadans va ser acceptada per la població i va generar una onada de denúncies de ciutadans que denunciaven als seus veïns o als seus companys de treball. També els nazis varen aprovar una norma que deia que per jutjar els delictes polítics es constituirien tribunals especials en el que l’acusat perdria gran part del dret a la defensa habitual en tribunals de justícia ordinaris.
En el Reich:
L’onada de denuncies contra els comunistes va fer entrar en vigor la Llei de Pràctiques Doloses, que condemnava a mort a tot aquell que fos trobat culpable d’amenaçar o destruir la propietat privada amb la intenció de causar terror. La policia va criticar la nova Llei perquè estaven desbordats de tanta feina detenint comunistes i no tenien espai per empresonar a més persones. Per aquest motiu varen néixer els camps de concentració i es varen crear a través d’una ordenança es Sondergerichte, un tribunal especial per jutjar tal delictes.
Aquell dia va tenir lloc una reunió entre els líders de la NSDÄB i els de les dues principals associacions de metges del país, l’Associació Mèdica Alemanya i la Hartmannbund. El doctor Alfons Stauder, en nom d’elles, li va enviar un telegrama on li confirmava el suport incondicional de la professió mèdica al nou règim.
Un diari de Leipzig va vaticinar que una bala tocaria al canceller Hitler, que tots els jueus d’Alemanya acabarien davant de la paret i que el resultat seria el bany de sang més gran que hagi vist mai el món.
Reinhard Heydrich va ser ascendit a Oberführer.
Diari del Tercer Reich 