Dijous:
El Parlament aprova la llei de Captació:
En la Kroll Opera House, en el Tiergarten, que substituïa al Reichstag, es va reunir el Parlament. L’amfiteatre va ser transformat per l’ocasió en una immensa sala en la que es celebraria la sessió inaugural del nou Parlament. El partit nazi, amb 288 diputats, juntament amb el Partit Catòlic de Centre, amb 74 diputats, varen aprovar la Llei de Capacitació, la Ermächtigungsgesetz, després de que es cremés el Reichstag el 27 de febrer de 1933. El Vaticà mateix va animar als representants del Zentrum a votar a favor d’aquesta Llei.
Amb aquesta Llei, el nou govern podia aprovar lleis i normes durant quatre anys sense passar abans pel Parlament i, per tant, els altres partits polítics no tindrien ni dret ni vot per opinar i no es necessitaria l’aprovació del president Paul von Hindenburg. D’aquesta manera s’acabava la República de Weimar i es va facilitar l’escalada de terror que viuria Alemanya durant els següents anys. Els cinc primers paràgrafs de la nova Llei retiraven el poder de legislar, incloent el control dels pressupostos, l’aprovació d’aprovar tractats amb països estrangers i la iniciació d’esmenes constitucionals al Parlament i les passaven al gabinet. A més, s’estipulava que les lleis promulgades pel gabinet serien redactades pel canceller i podrien desviar-se de la Constitució. Tot i això, s’afirmava que cap llei podria afectar la posició del Reichstag i els poders del President, que quedarien inalterables.
Quan els diputats varen arribar a l’edifici varen tenir que passar per davant d’una ferma i provocativa fila d’homes de les SS vestits amb camises negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent control de seguretat de tropes de les SA, vestits amb les camises brunes, que rodejaven l’edifici amb un triple cordó de seguretat. Armats fins les dents, les SA es movien pel vestíbul i pels passadissos i varen ocupar les naus laterals de l’edifici. A baix, en el saló d’actes, la meitat parlamentària bruna anava vestida de bru. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrere de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur flanquejada per altres dues de més modestes. Quan tothom es va asseure al seu lloc, el president del Reichstag, Hermann Göering, va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia i el president va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, un dels fundadors del NSDAP que havia mort el desembre de 1923. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i Göering va recitar el poema d’Eckart: Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema, Göering va cedir la paraula al nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar enrenou a la sala i Göering es va aixecar de la cadira i va cridar que Adolf Hitler tenia ara la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil, Sieg Heil!, i tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. Hitler, que era la primera vegada que parlava davant dels parlamentaris, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna.
En el seu discurs, que va durar dues hores, va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill. La posició i els drets del President es mantindrien intactes, va assegurar, i no s’abolirien els Länders i va mencionar el caràcter inamovible dels jutges. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per un descans i per anar a dinar.
Mentre sortia de la sala, Heinrich Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertats dels ciutadans. L’ex-canceller, enfadat amb el partit nacionalista perquè creia que havien arribat a un altre acord amb els nazis, es va reunir amb els diputats del seu partit i varen acordar sol·licitar a Hitler l’abolició d’aquella Llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. El Canceller li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la. Brüning va descriure aquell projecte Llei que anaven a aprovar i en el qual donaria suport, com “la monstruositat més gran que mai havia existit en un Parlament”.
A les sis de la tarda es va reprendre la sessió i ara va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria sang i foc. Wels va pronunciar un discurs moderat (del qual Hitler en tenia una còpia), va atacar el Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme, i va acusar als nazis de violar la llibertat i la legalitat amb la seva política repressiva. Wels va subratllar el paper positiu del SPD en el passat per garantir la democràcia alemanya i va afegir que cap revolució nacionalsocialista podia ignorar-ho i va sentenciar que la persecució dels socialdemòcrates no acabaria amb els seus objectius. En acabar el seu discurs, el líder socialdemòcrata va dir que estava indefens (la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó, dels seus 120 diputats només se’n varen presentar 94, ja que els 26 restants havien fugit o estaven arrestats), però va declarar que votaria encontra del projecte de Hitler. Un cop va acabar el seu parlament, els diputats d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat per aquelles paraules i els aplaudiments continus, Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, es va aixecar per sortir a parlar a la tribuna. En veure-li les intencions, Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i Hitler va pujar a la tribuna. El líder nazi va escridassar des de la tribuna al líder socialdemòcrata dient-li que no necessitava els seus vots i li va deixar clar que Alemanya seria lliure, però no amb ells que estaven a punt de desaparèixer, va admetre, i el va amenaçar declarant que les campanes doblaven a mort per ells. Després li va tocar el torn al líder del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, que bàsicament va dir que votaria a favor pel projecte. A continuació es va procedir a votar i a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president Göering va declarar els resultats: a favor del projecte 441 i 94 encontra, els del SPD. En seguit, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel. Von Papen es va dirigir de dret cap a Hitler per felicitar-lo. Tot i la victòria, Göering va fer trampes en el moment de comptar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes.
A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favor del projecte nazi. Seguidament es va redactar la nova Llei que va ser firmada pel president Von Hindenburg, el canceller Hitler i els ministres Wilhelm Frick, Constantin von Neurath i Lutz Schwerin von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica. La majoria que varen poder gaudir d’aquella amnistia eren nazis que havien combatut durant l’època que intentaven pujar al poder.
En una reunió general d’empresaris de la RDI, l’empresari Fritz Thyssen va criticar durament als dirigents de l’organització que s’havien mostrat contraris al nazisme i va exigir explicacions per fets com els esforços per bloquejar el nomenament de Hitler abans del 30 de gener, o per episodis de caràcter simbòlic com l’ordre d’arriar una bandera amb l’esvàstica que s’havia hissat en l’edifici de la corporació. La reunió va acabar amb un acord on la majoria admetia i aprovava el nou règim.
Karl Ernst va arrestar al seu amic Erich Hanussen i amb una de les limusines que tenia a la seva disposició se’l va endur a la comissaria de Tempelhof. Dos dies més tard el varen dur a les afores de Berlín, direcció a Zossen, però a mig camí varen aturar el vehicle i li varen disparar trets trets que li varen provocar la mort. Es diu que va ser assassinat quan Ernst i Wolf Heinrich Graf von Helldorf varen saber de l’origen jueu. També es va comentar que havia sigut assassinat per les deutes que tenia.
Diari del Tercer Reich 