Divendres:
En el Reich:
Adolf Hitler i Wilhelm Frick varen expedir una llei per dissoldre les dietes de tots els Estats d’Alemanya per tal d’igualar tots els länders.
A la tarda, Constantin von Neurath va informar en el Gabinet de que els governs britànic, francès i nord-americà havien manifestat la seva oposició al boicot de productes alemanys en els seus països i demanava cancel·lar el boicot jueu de l’endemà. Hitler estava disposat a posposar el boicot al 4 d’abril en cas de que els governs britànic i nord-americà fessin declaracions satisfactòries en contra del boicot de productes alemanys.
Però el boicot no estava previst de que s’aturés i Von Neurath va fer saber als governs britànic i nord-americà que era massa tard per canviar el curs dels fets i va mencionar la decisió de Hitler d’emprendre una acció d’un sol dia seguit per un període d’espera. Aquell dia va sortir un article del gauleiter Julius Streicher en la Völkischer Beobachter que deia:
Els partits marxistes i burgesos protectors dels jueus estan aniquilats i així ha quedat destruïda l’esperança jueva de poder reconquerir des de dins la perduda dominació del poble alemany. D’aquí la còlera jueva. D’aquí, l’odi jueu. D’aquí a l’estranger la campanya jueva de boicot i la propaganda difamatòria sobre la crueltat comeses a Alemanya… El dissabte 1 d’abril a les deu del matí comença la reacció defensiva del poble alemany contra aquest criminal internacional, el jueu.
Tot i que era l’endemà el dia del boicot, els atacs antisemites varen començar abans. El comissari Hanns Kerrl va decretar l’acomiadament en massa dels funcionaris jueus que treballaven en l’Administració de Justícia. Aquell mateix dia a Berlín, a la biblioteca del Tribunal Cameral era un dia normal i corrent, amb la sala plena de gent fullejant els llibres, fins que es va sentir un cop de porta i uns crits procedents del pis inferior. Alguns es varen aixecar ràpidament en veure que alguna cosa estava passant o estaria a punt de passar, i es varen apropar a la porta per mirar a l’exterior mentre tancaven la porta. Preveient el què estava passant, uns quants varen trencar el silenci i varen cridar que eren les SA que estaven expulsant als jueus. Aparentment calmats, els qui varen creure que corrien perill varen tornar ràpidament els llibres als prestatges, varen recollir les seves pertinences i varen marxar. Al cap de pocs minuts, un grup d’homes vestits amb uniformes bru varen entrar a la biblioteca. El que semblava el cap d’aquell grup d’homes va cridar amb veu ferma que els que no eren aris tenien que abandonar el local d’immediat. Algú, segons sembla, va contestar tímidament que ja havien marxat. No satisfets amb aquella resposta, les SA varen recórrer les taules de treball, mirant la cara de cada un dels presents, intentant trobar algun tret facial que els pogués descobrir. Ningú va protestar davant d’aquelles humiliacions; tots es varen quedar amb els braços creuats a la taula mirant el llibre que tenien al davant. Quan els homes de les SA varen marxar de la sala, ningú va comentar res i es va continuar amb l’activitat normal. En altres seccions de l’edifici es varen produir reaccions semblants. Davant la passivitat dels presents, els jutges jueus es varen treure la toga i varen sortir del Tribunal baixant per les escales que estaven sent vigilades pels membres de les SA. Mai més tornarien. Les SA també varen entrar per la força al palau de justícia de Colònia per expulsar als jueus que hi havia.
Per tal d’obtenir una quartada pel dia després del boicot, el ministre Frick va telegrafiar a totes les comissaries locals per advertir-los que uns agitadors comunistes disfressats amb uniformes de les SA i utilitzant plaques de matrícula de les SA trencaven els aparadors de les botigues jueves i aprofitaven l’ocasió per crear disturbis.
El ciutadà de carrer, sabent que l’endemà seria un dia complicat i tens, varen decidir avançar les compres a les botigues jueves aquell dia per tal de l’endemà no haver-hi d’anar. La directiva dels magatzems Karstadt, a la Hermannplatz de Berlín, per precaució va acomiadar a tots els seus treballadors jueus i l’endemà va poder obrir amb tota normalitat. A la nit, els nazis varen penjar grans cartells a les columnes per anuncis de la capital sense respectar la publicitat que s’exposava i per la que s’havia pagat. Els cartells deien:
El judaisme té fins les 10 hores del dissabte per pensar. Després començarà la lluita. Els jueus de tot el món volen aniquilar a Alemanya. Poble alemany! Defensat! No els compris als jueus!
Els cartells estaven escrits en alemany i en anglès.
Però hi havia ciutadans disposats a desafiar o aturar el boicot. Seguint els suggeriments del clergue de Berlín, Bernhard Lichtenberg, el director del Deutsche Bank de la capital i president del Comitè Interconfessional per la Pau, Oskar Wassermann, va sol·licitar en el cardenal Adolf Bertram, president de la Conferència Episcopal Alemanya, que intervingués encontra del boicot. Bertram li va comunicar que el boicot formava part d’una batalla econòmica que no tenia res a veure amb l’Església. Des de Munic, el cardenal Michael Faulhaber va comunicar per telegrama a Bertram que no actués, ja que tot s’estava calmant.
Els nazis varen posar en servei el camp de concentració de Dachau.
Diari del Tercer Reich 