Dilluns:
En el Reich:
Per ordres d’Adolf Hitler i sota les pautes del ministre Joseph Goebbels, els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball. L’objectiu era el d’apropiar-se de les tradicionals concentracions d’esquerres del Primer de Maig. Els socialistes de tot el món havien celebrat l’1 de maig com a festa del treball des de la dècada de 1880, però a Alemanya no es va reconèixer de manera oficial fins llavors. Aquell 1 de maig contrarestava amb anteriors 1 de maig, en els que els treballadors s’havien manifestat com els adversaris de l’Estat i no com els seus beneficiaris. La ràdio de bon matí va posar cançons dels miners, els grangers i els soldats, i va transmetre una simfonia del treball i va presentar entrevistes amb alemanys seleccionat especialment per l’ocasió: un estibador d’Hamburg, un treballador agrícola de Prússia Oriental, un obrer metal·lúrgic del Sarre, un miner del Ruhr i un viticultor del Mosel·la. A les 3:05 de la tarda, poetes alemanys varen difondre pomes nacionalistes amb un missatge molt concret; reproduir la veu de l’home del carrer. A partir de les sis de la tarda, l’assagista Eugen Diesel, fill d’un enginyer, va parlar de com les fàbriques i els camps eren testimonis de la vitalitat del Tercer Reich.
Els dirigents dels sindicats lliures, de direcció catòlica o socialista com el Allgemeiner Deutscher Gewerkschaftsbund, ADGB, varen ser posats en contacte per participar en una manifestació organitzada pel NSDAP i dissenyada per Albert Speer a l’aeròdrom de Tempelhof. Karl Schrader, president del sindicat dels treballadors tèxtils, va participar en la manifestació de Berlín amb la creu gamada i molts sacerdots varen acudir en les cerimònies públiques que es varen organitzar. Els locals dels sindicats varen ser engalonats amb la vella bandera nacional, negra, blanca i vermella. Aquesta va ser l’última aparició pública dels sindicats. Per satisfer als treballadors, el Govern va prometre pagar els jornals igual que un dia de treball normal i, a tots els que anessin a la manifestació, rebrien una prima per desplaçament i se’ls oferiria un dinar. Tot i això, l’1 de maig no va ser un dia lliure perquè cadascú fes el que volgués. A molts participants se’ls va exigir reunir-se en el seu lloc de treball abans de marxar en formació a la desfilada i milers de treballadors de la indústria de Berlín els hi havien confiscat la targeta registradora en arribar a la feina i els hi varen prometre que els hi tornarien en el camp de Tempelhof. D’aquesta manera, representants de totes les indústries berlineses varen caminar en llagues columnes cap a l’aeròdrom de Tempelhof. Diverses delegacions obreres estrangeres varen arribar per via aèria.
Abans de dirigir-se a Tempelhof, Hitler va participar per primer cop en la Sala Clou en el seu primer gran acte públic com a canceller a Berlín per celebrar la jornada de l’1 de maig. Hitler també va rebre als delegats dels treballadors i els va assegurar:
Veuran vostès com n’és d’incerta i injusta aquesta afirmació de que la revolució està dirigida contra els treballadors alemanys. Al contrari.
A continuació, Hitler, juntament amb amb el president Paul von Hindenburg varen assistir a un acte a Lustgarten. Allí, Joseph Goebbels va anunciar l’abolició de la lluita de classes i va pronunciar un discurs davant de milers d’obrers. El ministre va afirmar que el poble s’agrupava en un acte de fer davant l’Estat, el poble i la nació alemanya, i va declarar que de les ruïnes de l’Estat capitalista, que segon ell s’havia enfonsat, s’aixecava una verdadera comunitat del poble.
Després, a l’aeròdrom de Tempelhof va començar la manifestació i els esquadrons aeris varen inaugurar l’acte sobrevolant l’aeròdrom. Entre els pilots hi havia el popular Ernst Udet. Durant una hora, el nou zepelí transatlàntic alemany va donar voltes sobre la ciutat com a part del seu recorregut de 26 hores pel país. Els nazis eren a primera fila de la cerimònia, i Hitler, acompanyat pel president Paul von Hindenburg en un cotxe descapotable, havien tornar del Lustagarten per celebrar la festivitat.
A les vuit del vespre, el Canceller va fer el seu discurs davant d’un milió de persones per demostrar que el règim també estava interessat en la classe obrera sempre que aquesta es considerés part d’una única nació i s’identifiqués amb la nova Alemanya. Aquella hora, centenars de milers de treballadors es varen concentrar a les places d’Alemanya per escoltar el discurs del canceller i d’altres líders a través dels altaveus col·locats per l’ocasió. Repetits cops, Hitler es va dirigir als treballadors descrivint-los com uns patriotes que havien construït la fortalesa industrial d’Alemanya i servit de forma honorable al seu país en la Primera Guerra Mundial, al mateix temps que havien sigut “injustament oprimits” per l’economia liberal. Hitler va aprofitar la cerimònia per anunciar el monumental programa de construcció de carreteres. En acabar el seu discurs va fer una súplica directe al Totpoderós:
Senyor, ja ho veus, hem canviat. El poble alemany ja no és un poble sense honor, desmembrat i de poca fe. No, Senyor, el poble alemany és de nou fort en la seva determinació, fort en la seva tenacitat, fort en la seva resistència davant tot sacrifici. Senyor, no t’abandonarem. Beneeix ara el nostre combat per la llibertat, i d’aquesta manera al poble i a la pàtria alemanya.
La ràdio no va transmetre part del que estava passant a Tempelhof perquè posaven entrevistes encarregades prèviament de civils de les zones més llunyanes del Reich. Després es va tornar de nou amb les celebracions de Berlín. A mitjanit, els focs artificials varen posar fi a la festa, que va acabar amb enormes creus gamades resplendents il·luminant el cel.
A mitjanit, Goebbels va escriure el següent pas que farien els nazis de forma cínica després de prometre que ajudarien a l’obrer alemany. El ministre va anotar:
Demà ocuparem els edificis dels sindicats. Hi haurà poca resistència.
Otto Wels, en veure les intencions de Hitler, va marxar cap a Praga, on juntament amb Paul Hertz, Erich Ollenhauer i Friedrich Stamfer, va posar en marxa el SPD a l’exili.
A Friburg, Martin Heidegger va ingressar al NSDAP amb el número 3.125.894, igual que el director de les col·leccions de pintura de l’Estat de Baviera, Ernst Buchner, el locutor de ràdio Hans Fritsche i des de Colònia Carl Schmitt amb el número 2.098.860.
Wilhelm Frick va nomenar al científic Johannes Stark president de l’Institut Imperial de Física i Tecnologia. Stark, company i amic del científic Philipp von Lenard, era partidari de la física ària.
En la vida privada de Hitler:
El règim nazi va publicar el registre telefònic oficial d’Eva Braun en la Hohenzollerstrasse 93 de Munic. Encara que aquesta direcció era la de casa dels seus pares, la línia registrava només el seu nom. Això demostra que el telèfon va ser comprat només per ella perquè pogués parlar amb Hitler i també mostrava que Eva no era coneguda en l’àmbit públic com la parella del canceller.
Diari del Tercer Reich 