Diumenge:

En el Reich:

El ministre de Defensa, Werner von Blomberg, es va reunir amb Adolf Hitler després de rebre els últims telegrames dels agregats militars alemanys a Londres, París i Brussel·les per demanar-li que fes retrocedir les tropes que havia enviat a Renània el dia anterior fins a Aquisgrà, Trier i Sarrebruck perquè sinó creia que els francesos els atacarien. Hitler, que no sabia què fer, li va dir que esperarien a l’endemà per decidir què fer.

Precisament, aquell dia dues brigades de la Policia del Land de Renània que provenien de companyies aquarterades de la Policia de Seguretat varen ser oficialment integrades a la Wehrmacht.  

A la tarda, Hitler, per celebrar el dia del record als Herois, va assistir a la gala de la Berliner Stassoper, en la llotja del Führer sobre la Creu Gamada. Amb Hitler l’acompanyava Von Blomberg, Hermann Göering, amb e seu uniforme blau de la Luftwaffe, Eberhard von Mackensen, amb el seu uniforme de Husars de la Calavera, el general Hans von Seeckt, Erich von Raeder, el general Von Krausz, amb l’uniforme antic de l’exèrcit austro-hongarès, i Werner von Fritsch. L’escenari estava ple de soldats amb banderes de guerra. Al fons de l’escenari hi havia una enorme Creu de Ferro de color plata i negre. Von Blomberg va declarar que el règim nazi i l’Exèrcit estaven indissolublement units i va afegir que Alemanya no faria cap guerra d’agressió, però que tampoc estaria obligada a témer una guerra de defensa. També va recalcar que a l’Exèrcit eren nacionalsocialistes i que l’Exèrcit i el Partit estaven units perquè la revolució nacionalsocialista havia tornat a creure en la seva integritat i l’Estat posava a la disposició de l’Exèrcit tota la seva potència econòmica, el seu poble i la seva joventut. Von Blomberg va reconèixer que tenien una enorme responsabilitat a les seves espatlles, però que l’acceptaven per encarar nous reptes. Els focus i les càmeres no deixaven de resseguir tant al ministre, com l’escenari i la llotja d’honor. Després de la cerimònia va tenir lloc una nova desfilada militar.

A la Gran Bretanya:

Anthony Eden va declarar en un informe per al Govern, que ja no podien confiaren que Hitler complís amb els tractats, ni tant sols aquells que havia firmat per la seva pròpia voluntat, però a la vegada va demanar en el Gabinet que aprofités l’oportunitat per firmar un acord de llarga durada amb els alemanys. Eden també demanava dissuadir als francesos perquè no emprenguessin cap acció militar contra Alemanya.

La premsa britànica va aplaudir en gran part la gesta de Hitler i el seu govern. El dominical del Observer, Garvin es va mostrar encantat amb la maniobra de Hitler, i molt semblant va escriure Rotheremer en el Sunday Dispatch.

A França:

El govern francès es va reunir per abordar què tenien que fer ara amb Alemanya. Només el ministre de Correus, Georges Mandel, va apostar per una intervenció militar. Finalment, el Gabinet va acordar que França no es comprometria en cap acció bèl·lica i es va decidir que l’única resposta, a part de reforçar la Línia Maginot, seria apel·lar a la Societat de Nacions i consular amb els demés signants del Tractat de Locarno. A la tarda, la ràdio francesa va retransmetre a la nació un missatge desafiant, que declarava que el govern francès o permetria que Estrasburg estigués a l’abast dels canons alemanys.