Dissabte:
La inauguració dels Jocs Olímpics:
A Berlín, a l’Estadi Olímpic es varen inaugurar els XI Jocs Olímpics. Espanya va voler boicotejar els Jocs de Berlín, ja que Barcelona havia sigut la ciutat que havia competit amb Berlín el 1931 per la celebració d’aquests Jocs, i no va estar d’acord amb la decisió final del Congrés i va voler organitzar una Olimpíada Popular alternativa prevista pel 19 de juliol de 1936, però la Guerra Civil espanyola va provocar que no s’organitzés. Els Estats Units, amb el president del Comitè Olímpic Nacional, Avery Brundage, varen ser els primers en apostar per retirar la candidatura de Berlín per les possibles restriccions esportives que poguessin patir els esportistes jueus, però al final varen haver d’acceptar que es celebressin i inclús varen participar-hi. En els Jocs Olímpics de Berlín hi varen participar 4.066 esportistes (3.738 homes i 328 dones) de 49 comitès nacionals competint amb 19 esports i 129 especialitats. Adolf Hitler va aprofitar l’esdeveniment per fer propaganda de la nova Alemanya i el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va aprofitar-ho per filmar una pel·lícula, Olympia, amb la directora de cinema Leni Riefensthal al capdavant.
A les vuit del matí a la Pariser Platz, davant de l’Hotel Adlon, on s’hi allotjava en una suite el comte belga Henri de Baillet-Latour, el president del Comitè Olímpic Internacional, varen sonar marxes militars, que eren interrompudes per tocs dianes i per la cançó Freu euch des Lebens. A les dotze del migdia, en el parc Lustgarten va tenir lloc una desfilada de les Joventuts Hitlerianes amb 29.000 nois. A l’escala per on s’accedia a l’esplanada s’hi havia instal·lat una tribuna on havien de parlar els líders de les Joventuts: Baldur von Schirach, Hans von Tschammer und Osten, el responsable de l’esport del Reich, Bernhard Rust, el ministre d’Educació i, per últim, el ministre Goebbels. Després dels parlaments va arribar la torxa olímpica acompanyada per una fina pluja. La flama havia recorregut 3.422 quilòmetres gràcies a 3.422 rellevistes. La torxa olímpica, que s’utilitzava per primer cop a la Història i que era un invent d’un funcionari de Würzburg anomenat Carl Diem, havia sigut encesa a Olímpia per les vestals gregues en gresol aprofitant els raigs de Sol. La flama havia passat per Atenes, Sofia, Belgrad, Budapest, Viena i Praga, i havia entrat a Alemanya per Dresden fins arribar a Berlín. El portador va córrer per davant del Museu a través de les files de les Joventuts per encendre el peveter. Després, el jove atleta va córrer al llarg del castell i allí va encendre una nova flama en l’Altar de les Nacions.
Al migdia, els representants del COI varen ser convidats a dinar la Cancelleria del Reich, on Henri de Baillet-Latour va agrair a Hitler l’hospitalitat d’Alemanya. Entre les tres i les tres i set minuts els convidats del dictador varen abandonar la Cancelleria en direcció a l’Estadi Olímpic. Hitler es va desplaçar a l’Estadi amb el seu Mercedes descapotable. Tot el trajecte estava ple de gegantesques banderes amb l’esvàstica i amb l’escut olímpic. 40.000 membres de les SA es varen ocupar de la seguretat de la zona. En apropar-se a l’Estadi, Hitler es va posar dempeus i va aixecar el braç dret per saludar a la multitud.
Des de la una del migdia s’havien obert les portes de l’Estadi i tots els espectadors varen seure als seus seients abans de dos quarts de quatre de la tarda omplint l’Estadi amb 110.000 persones. El zepelí Hindenburg donava voltes en cercle sobre l’Estadi mentre a l’escenari l’Orquestra Simfònica Olímpica, composta per l’Orquestra Filharmònica de Berlín i per l’Orquestra Regional de Berlín, distreia al públic amb un concert festiu. Junt als Preludis de Franz Liszt, en el programa hi havia Els mestres cantors de Richard Wagner. La cerimònia inicial era bastant senzilla, tot i que va ser supervisada i preparada per l’arquitecte Albert Speer. A les 15:53, les trompetes i els trombons, situats a gran altura, varen repicar i set minuts més tard, a les quatre de la tarda, Hitler va sortir a la llotja d’honor amb els membres del Comitè Olímpic Internacional i Nacional i alts funcionaris nazis per la gran escala de la Porta de la Marató per inaugurar els Jocs. En aquells moments l’orquestra va entonar la Huldigungsmarsch, que Wagner havia compost per honrar al rei Lluís II de Baviera. Abans d’arribar a la seva butaca d’honor, la filla del funcionari Carl Diem, una nena de cinc anys anomenada Gudrun, li va entregar un ram de flors sense que el seu pare en sabés res. Quan per fi va pujar a la llotja, l’orquestra va tocar el Doppelhymne. A la llotja d’honor s’hi trobava tota la cúpula nacionalsocialista i la gran majoria dels dirigents internacionals, amb l’absència del baró de Coubertin, el fundador de l’olimpisme modern, que no hi va anar perquè estava molest amb la cerimònia. A la dreta del dictador hi havia el comte Baillet-Latour i a la seva esquerra Goebbels. Entre els convidats també hi havia Charles Lindbergh i la seva esposa, tot i que en un principi no es volien quedar pels Jocs, el príncep hereu Humbert d’Itàlia i la seva germana Maria de Saboia, el príncep hereu de Grècia, el príncep Felip d’Hesse i la princesa Mafalda, el príncep Cristòbal d’Hesse i la princesa Sofia i el príncep Gustau Adolf de Suècia.
Llavors va començar la desfilada dels equips olímpics. Grècia en primer lloc i Alemanya en l’últim. Els britànics varen ser rebuts de forma freda, tot el contrari dels francesos, que varen ser ovacionats perquè varen fer la salutació romana. Poc després de les cinc de la tarda, Theodor Lewald, el president del comitè d’organització dels Jocs, va pronunciar un discurs de quinze minuts i va saludar a la llotja amb un breu Meu Führer!. Després, Hitler va agafar la paraula per declarar la inauguració dels Jocs i llavors es va hissar la bandera olímpica. Un cop acabat el breu discurs, l’artilleria va llançar salves i es varen deixar anar 10.000 coloms de les seves gàbies amb els atletes al centre de l’Estadi. El públic es va posar dempeus davant del dictador i el varen saludar amb la salutació romana. Ningú, a part dels atletes, es va adonar que els coloms varen defecar damunt dels esportistes.
A tres quarts de sis de la tarda, Richard Strauss es va aixecar per pujar a la tarima per donar entrada als instruments de vent situats a la Porta Marató. El cor, format per més de 3.000 cantants, va entonar l’Himne Olímpic. En aquells moments va entrar la flama olímpica per la porta est sota la batuta de Strauss, que després de la cerimònia es va saludar amb el dictador. L’home encarregat d’encendre el foc que donaria l’inici dels Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialista de carreres de mitja distància i distància completa, que no va competir a Berlín ni mai va competir a cap Jocs. Va ser elegit per Riefensthal per la seva bellesa. L’atleta, que havia agafat la torxa al Lustgarten, va creuar la pista cap a la porta oest per encendre allí el gran peveter. Llavors, l’atleta Spyridon Louis, el guanyador de marató dels Jocs Olímpics d’Atenes de l’any 1896 que es dedicava a la pagesia i que en aquells moments tenia 63 anys, va entregar-li a Hitler una petita branca d’oliver d’Olimp i varen intercanviar unes quantes paraules. A continuació, els 3.000 cantants van interpretar l’himne alemany i quan varen acabar el cant varen cridar el Heil Hitler! de rigor. Seguidament es va fer un silenci a l’Estadi i es va repicar la gegantina campana, que va donar pas a una desfilada per la pista de les Joventuts Hitlerianes. Al final de la cerimònia es va celebrar el jurament. Com a representant de tots els esportistes, l’aixecador de peses Rudolf Ismayr va pronunciar el jurament, però, enlloc de la bandera olímpica va subjectar la bandera amb l’esvàstica. En l’últim punt del programa, abans de que Hitler abandonés l’Estadi a un quart de set de la tarda, es va interpretar l’Al·leluia del Messies de Georg Friedrich Händel.
Els Jocs havien de ser un rentat de cara del règim a l’exterior i en gran part la propaganda alemanya va tenir un gran èxit, ja que la majoria dels estrangers que eren a la capital varen lloar la ciutat i l’organització dels Jocs. El setmanari The Nation va escriure que a Berlín no es veien caps jueus tallats i que la gent somriu, era educada i cantava entusiasmada a les terrasses on es bevia cervesa. L’allotjament, segons el setmanari, era bo, el menjar bo, barat i abundant i que ningú acabava estafat per cobdiciosos amos d’hotels i botigues. Per acabar, el The Nation afirmava que tot era terriblement net i que en el visitant li encantava.
A la nit, 600 persones varen sopar a casa de Joachim von Ribbentrop, en el barri de Dahlem. Entre les personalitats hi havia Hermann Göering i Rudolf Hess i les seves respectives esposes, Emmy i Ilse, juntament amb els amics estrangers de Von Ribbentrop, els membres del Coi i el Cos diplomàtic. Entre els invitats britànics destacaven els barons de la premsa Rothermere, Beaverbrook i Camrose La festa va tenir un petit contratemps quan es va presentar el president Baillet- Latour amb la seva esposa i es va tenir que canviar els llocs dels presents, ja previst que vingués l’esposa del president del COI. Després del sopar hi va haver un ball en el camp de tennis, que havien cobert amb una gran estora. L’orquestra del violinista hongarès Barnabas von Geczy va ser l’encarregada de posar la música. La festa va durar fins a les primeres hores de l’endemà i un dels últims convidats en abandonar la festa va ser Lord Vansittart i la seva esposa.
En el Reich:
Reinhard Heydrich va crear l’Oficina de Vigilància de Capitals, Devisenfahndungsamt, per controlar les empreses sospitoses de participar en l’evasió de capitals. Sobretot es vigilaven empreses jueves.
Es va iniciar la construcció del creuer Wilhelm Gustloff.
En la Guerra Civil espanyola:
França, d’acord amb la Gran Bretanya, va enviar notes a diversos països argumentant la seva postura de no intervenció en el conflicte.
Francisco Franco va ordenar que una columna al comandament del tinent coronel Carlos Asensio Cabanillas ocupés Mèrida i enviés set milions de bales a les forces del general Emiliano Mola, encarregat d’ocupar Madrid.
El capità Francisco Moreno Fernández va ser nomenat almirall al comandament de la part de l’Armada que s’havia revoltat contra la República i es va incorporar a la Junta Nacional de Defensa de Burgos. Qui va arribar aquell dia a Burgos per unir-se als colpistes var ser Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i hereu a la Corona després de la renúncia dels seus dos germans grans. Joan, que va deixar Cannes amb la seva esposa María de las Mercedes, donant llum a la seva filla, va arribar a Burgos en un Bentley conduït pel seu xofer. Emiliano Mola de seguida que va saber de la presència del fill de l’antic monarca el va convidar a abandona Espanya.
Diari del Tercer Reich 