Dijous:

La conferència de Munic:

Els líders d’Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya i França es varen reunir a la Casa Parda de Munic per firmar el Pacte de Munic en el qual donaven a Alemanya el control del territori dels Sudets a canvi de que s’aturessin els plans expansionistes d’Adolf Hitler. En la reunió hi varen ser presents Adolf Hitler, Neville Chamberlain, Benito Mussolini i Édouard Daladier, i els ministres d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop (Alemanya) amb l’ajudant Ernst von Weizsäcker, Galeazzo Ciano (Itàlia), Fernand Leger (França) i Horace Wilson (Gran Bretanya).

A primera hora del matí, Hitler va sortir de Munic per anar a buscar Mussolini a Kufstein, a l’antiga frontera austro-alemanya, per determinar amb ell les bases d’una acció comuna en la Conferència. L’estació estava tancada en aquells moments i la via deserta. Un cop va arribar el tren de Mussolini, els dos es varen reunir en el vagó saló i varen continuar junts el viatge a Munic. Durant el trajecte varen parlar de que algun dia haurien de lluitar contra els francesos i els britànics i que per tant s’havien de preparar. El dictador italià va fer un gest afirmatiu. Davant dels mapes que havien estès en una taula, Hitler li va explicar com liquidaria Txecoslovàquia.

Quan varen arribar a l’estació de Munic es varen dirigir primer al Prizn-Car-Palais, on s’allotjarien Mussolini i Ciano. En virtut d’una ordre de Hitler, es varen prohibir totes les mostres d’eufòria.

Per la seva part, Chamberlain es va enlairar de l’aeroport de Heston aquell matí i va ser acomiadat per tots els seus ministres del Gabinet, menys Eddie Winterton, i els alts comissionats d’Austràlia, Canadà, Irlanda i Sud-Àfrica, a més de l’ambaixador italià, l’encarregat de negocis de l’Ambaixada alemanya i alguns membres del Parlament. Tots els diaris britànics varen lloar el viatge del primer ministre i els seus intents per evitar la guerra.

Chamberlain va ser rebut a l’aeroport d’Oberwiesenfeld per Von Ribbentrop i el conseller d’Estat de Baviera, Christian Weber, que vestia amb l’uniforme general de brigada de les SS, sota crits de Heils i l’himne britànic. El primer ministre i els seus col·laboradors varen pujar a uns cotxes descapotable que els esperaven per dirigir-se a l’Hotel Regina, on s’allotjarien. Els carrers estaven plens de gent que els animava. Daladier, vestit amb un vestit gris de ratlles blanques, va ser rebut a l’aeroport per Hermann Göering, que anava amb el seu uniforme blanc de gala i el bastó de mariscal al puny, i es va allotjar a l’Hotel Vier Jahreszeiten. Durant aquell matí també varen arribar l’ambaixador francès, François Poncet, i el britànic, Neville Henderson. Abans de pujar a l’avió que l’havia de dur a Munic, Daladier es va reunir amb Maurice Gamelin, que li va precisar els límits de les concessions territorials que es podien fer als Sudets sense posar en perill la seguretat de França. El general francès li va demanar que no cedís les principals línies ferroviàries, certes línies secundàries però d’interès estratègic i les principals indústries de material defensiu. Sobretot, va afegir, era precís no permetre als alemanys que deixessin al descobert la bretxa de Moldàvia.

Abans de començar les reunions, Hitler va anar a buscar a Mussolini i junts es varen dirigir al Führerbau, davant de la Königsplatz. Al voltant de la una del migdia varen anar a arribant els líders de França i la Gran Bretanya. El primer en arribar va ser el primer ministre britànic. Les SS varen ser les encarregades d’anunciar la seva arribada acompanyat per Von Ribbentrop a tocs de tambors. Chamberlain va entregar el seu abric i va pujar les escales, que estaven adornades de flors, fins al despatx de Hitler. El ministre alemany va saludar amb el Heil Hitler!, però Chamberlain va saludar amb una inclinació de cap. En tots els passadissos hi havia soldats de les SS. Mussolini no es va ni aixecar de la cadira per saludar-lo i, sota els focus del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler va allargar la mà a Chamberlain. Al cap d’uns minuts es va obrir la porta i va entrar a la sala Daladier, que havia arribat tard perquè el ministre Léger s’havia endarrerit. Hitler el va saludar de la mateixa manera que a Chamberlain, encaixant-li la mà. Sense cap més cerimònia, Hitler va demanar-los que s’assentessin al voltant d’una taula rodona situada al costat de la xemeneia. Hitler va seure com sempre d’espatlles a la finestra, Chamberlain a la seva esquerra, i Daladier i Mussolini es varen asseure al sofà, a l’esquerre de Hitler. L’intèrpret Paul Schmidt no va parar ni un segon de traduir les conversacions. Durant la conversa, Mussolini va presentar un document, escrit el dia anterior pels alemanys, on es preveia una intervenció militar a Txecoslovàquia, tot i que es demanava evitar un conflicte bèl·lic. Daladier no va prestar atenció a les paraules dels seus homòlegs perquè tenia clar que tard o d’hora hi hauria la guerra, i va estar durant tota la reunió assentat a la seva cadira murmurant. Segons les actes dels alemanys, Daladier va donar suport a les paraules de Mussolini. Chamberlain, per la seva part, va suggerir fer venir els txecs per parlar de la qüestió, però Hitler ho va rebutjar, tot i que més tard va acabar acceptant que un representant txec pogués estar a disposició dels participants en l’habitació del costat. El primer ministre també es va mostrar contrari a la clàusula que ara volien aplicar que estipulava que els txecoslovacs, en abandonar la regió dels Sudets, no podrien endur-se amb ells ni els seu bestiar. Irritat davant d’aquella clàusula que trobava sense importància, Hitler li va cridar que no podien perdre el temps amb aquell tema. Chamberlain no va insistir més. La primera reunió va acabar a les tres del migdia per anar a dinar.

A fora l’edifici, una multitud de gent es va concentrar a la Königsplatz per saber quin era el resultat de la reunió. El traductor Schmidt va aprofitar la parada per cridar al general Wilhelm Keitel i al coronel Rudolf Schmundt perquè havien de portar un mapa de l’Estat Major general.

Els debats varen tornar a començar a dos quarts de sis de la tarda i, tal hi com havia promès Hitler, dos representants txecs, el doctor Vojtech Mastny, l’ambaixador txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, el ministre d’Afers Exteriors, varen ser introduïts sense cap cerimònia a l’habitació del costat. A Hitler no li va fer cap tipus de gràcia que Mussolini, que entenia el francès i l’anglès, parlés amb els seus homòlegs sense els intèrprets i en canvi ell, que no sabia cap més idioma que l’alemany, necessités constantment el seu intèrpret. Es limitava a imitar a Mussolini per fer veure que seguia les conversacions que no eren traduïdes. Ara els presents a la reunió estaven dempeus al voltant d’una llarga taula sobre on s’havien desenrotllat els mapes. Hitler va preguntar què passaria si els txecs no acceptaven el que acordarien, i Daladier li va respondre que ho tindrien que acceptar. Daladier havia rebut pressions de Léger per tal de que rebutgés les exigències de Hitler, però el líder francès estava massa atordit per prestar-li atenció. Hitler sí que va prestar atenció a les paraules de Léger i, en privat, el va insultar per “ficar-se a on no li tocava”.

A les set de la tarda, un funcionari britànic, Frank Ashton-Gwatkin, va entrar a l’habitació on hi havien els dos representant txecs i els va anunciar que s’havia arribat a un acord general però que no els podia informar dels detalls a part de que l’acord seria molt més dur que les proposicions britàniques i franceses.

A les vuit del vespre es va tornar a interrompre la reunió per anar a sopar. Hitler va convidar a tots els participants de la reunió a sopar en el seu nou apartament de la Heidemannstrasse, però només varen acceptar la invitació els italians. Els delegats francesos i britànics varen anar a sopar a fora. Al mateix moment, els traductors del Ministeri d’Afers Exteriors alemany i les delegacions estrangeres varen traduir i preparar les conversacions de la reunió.

A les deu de la nit, els representants txecs es varen reunir amb Wilson, que els va comunicar de part del primer ministre els punts principals de l’acord que havien arribat i els va entregar un mapa de les zones dels Sudets que havien de ser evacuades immediatament pels txecs. Quan els dos txecs varen intentar protestar, el funcionari britànic els va tallar la paraula i els va dir abans de sortir de l’habitació, que si no acceptaven aquella proposta es veurien obligats a resoldre-ho amb els alemanys, i que segurament els francesos els hi dirien al mateix que els hi deia però de forma més brutal. Els dos txecs varen protestar davant Ashton-Gwatkin sense èxit.

Poc abans de la mitjanit, els quatre líders de les potències més importants d’Europa es varen tornar a reunir. En aquell moment a la ciutat va començar a circular el rumor de que s’havia arribat a un acord. La gent es reunia a les cerveseries i en el parc de Maria Teresa per celebrar-ho.

Aquesta tercera reunió va acabar dos quarts de dues de la matinada de l’endemà quan Mussolini va ratificar la cessió a Alemanya dels territoris alemanys dels Sudets, però amb la condició dels britànics de sotmetre a una comissió internacional la cessió i de fer plebiscits a la població local. Mentrestant, la delegació txecoslovaca, que havia aterrat aquella tarda a l’aeroport d’Oberwiesenfeld, es va esperar ansiosa a l’Hotel Regina i van ser vigilats pels membres de la Gestapo, que els varen prohibir posar-se en contacte amb Praga i abandonar les seves habitacions.

A la Gran Bretanya:

A la tarda, Winston Churchill va intentar reunir firmes per enviar un telegrama a Chamberlain per instar-lo a no abandonar als txecoslovacs, però ni Clement Attlee ni Anthony Eden varen voler posar la seva firma. Llavors, el diputat conservador es va reunir amb Duff Cooper i amb Walter Elliot per recriminar-los d’acceptar la política del primer ministre. A la nit, Churchill es va reunir en el saló Pinafore del Savoy amb uns quants diputats. Estava de molt mal humor.