Divendres:

El Pacte de Munic:

A la una de la matinada va acabar la reunió que havia començat el dia anterior entre els caps d’Estat i els ministres d’Afers Exteriors alemanys, italians, francesos i britànics. Durant la última reunió varen tornar a discutir sobre el mateixos temes de la reunió d’Adolf Hitler i Neville Chamberlain del 22 de setembre a Bad Godesberg. Al final es va acordar en un conveni amb sis documentes annexes redactats en quatre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que significava la unió amb Alemanya, i Hitler es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la a partir de l’1 d’octubre de 1938, acabant el 10 d’octubre. A més, els alemanys varen aconseguir gràcies a aquell acord la fàbrica txecoslovaca Skoda, que era una de les fàbriques més grans d’armament. Tot i que sembla ser que tothom va marxar content de la reunió, alguns com Joachim von Ribbentrop no estaven del tot satisfets perquè no es durien a terme els plans bèl·lics d’Alemanya. Per segellar el Pacte, es va demanar a Heinz Linge que portés el llibre de visites de la Casa Parda. En aquest llibre es va fer la firma del conegut Pacte de Munic i d’aquesta manera es creia que s’evitava la guerra a Europa. Hitler, com a principal beneficiari, va firmar primer, i Chamberlain va firmar immediatament després. La firma de Benito Mussolini era tan gran que pràcticament no va deixar espai a Eduard Daladier, que va tenir que firmar en petit a una cantonada de la pàgina. A la firma dels quatre líders s’hi va escriure: En feliç memòria. Mentre s’estaven preparant els documents del Pacte, Chamberlain li va preguntar a Hitler si podia tornar-lo a rebre per celebrar una nova reunió, tot i que aquest cop només ells dos sols. En seguida hi va accedir i li va demanar que anés al seu domicili particular.

En sortir de la trobada, Hitler va baixar de les escales del Führerbau, el seu edifici de Munic, amb pas solemne. Benito Mussolini en sortia satisfet i orgullós, Chamberlain en va sortir badallant i Eduard Daladier en va sortir indiferent però preocupat a la vegada. Mussolini va rebre unes flors d’una membre de la Lliga de les Noies Alemanyes sota l’atenta mirada de Hitler i de Hermann Göering, que anava amb un vestit fosc i portava ben agafat el seu bastó de mariscal. Per la cara, el dictador italià estava molt satisfet per la trobada.

Immediatament després de firmar el Pacte, Daladier es va dirigir primer a l’Hotel Regina Palast, on s’hi allotjava Chamberlain, abans de dirigir-se al seu hotel, el Vier Jaheszeiten. Els dos caps d’Estat varen ser saludats per milers de persones que estaven contentes de que no hi hagués guerra. Davant d’aquell espectacle, Daladier va decidir sortir al balcó i va ser acollit per una gran ovació. En els nazis no els va agradar gens aquestes simpaties populars cap als líders britànics i francesos, i Reinhard Heydrich va ordenar desallotjar la Maximilianstrasse. A dos quarts de dues, els representants txecs, Vojtech Mastny, l’ambaixador txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, que s’esperaven a l’habitació del costat varen ser introduïts a la suite de Chamberlain, on hi havia Daladier, Horace Wilson, Alexis Léger i Ashton Gwatkin. Després d’un llarg discurs, Chamberlain no es va voler responsabilitzar del que s’acabava de firmar i li va entregar el text al doctor Mastny. El diplomàtic txecoslovac li va preguntar a Daladier i a Léger si esperava una declaració o una resposta a l’acord per part del govern txec. Leger es va limitar a contestar-li que tenien poc temps i li va ordenar que un oficial txecoslovac designat a l’efecte s’havia de trobar a Berlín l’endemà per concloure els detalls de l’evacuació de la primera zona. Llavors els varen entregar un segon mapa lleugerament corregit. La delegació francesa estava molt abatuda perquè sabien que tard o d’hora hi hauria un conflicte, però Chamberlain estava molt adormit i no parava de badallar. Quan els francesos anaven per abandonar l’hotel, un grup de periodistes els esperaven en el rebedor. Daladier no va respondre a la pregunta de si estava satisfet amb l’acord. 

A Berlín, l’ambaixador francès André François-Poncet es va indignar molt quan va saber el resultat de la trobada i va cridar que aquesta no era manera de tractar als seus aliats, fent referència als txecoslovacs. Per la seva part, l’ambaixador txecoslovac es va posar a plorar. 

Un cop va sortir de la reunió, Hitler va acompanyar a Mussolini en cotxe a l’estació de trens de Munic. El dictador italià tornava aquell mateixa nit a Itàlia. En el moment que el tren de Mussolini es posava en marxa, aquest va treure el cap per la finestra i va estrènyer les dues mans de Hitler. Mussolini va ser rebut a Florència pel rei Victor Manel III, que estava molt satisfet per l’acord que havien arribat. Hitler, per la seva part, va tornar al seu domicili de la Prinzregentenplatz. 

A Praga, a les sis del matí, l’encarregat de negocis alemany va despertar al ministre d’Afers Exteriors txecoslovac, el doctor Kamil Krofta, per presentar-li el text de la Conferència de Munic i fer-li saber que Txecoslovàquia estava convidada a enviar tres representants a la Comissió Internacional encarregats de vigilar l’execució de l’acord i que es reunirien aquella mateixa tarda a Berlín. Edvard Benes, que va saber de la notícia quan era al lavabo i va reunir el seu Govern i els militars al castell de Hradschin.  

Ja de dia, Chamberlain continuava preocupat per l’acord que havien arribat la nit anterior i, a primera hora, es va dirigir al domicili particular de Hitler a la Prinzregentenplatz en un cotxe descobert acompanyat per Dunglass i Walter Hewel. La gent que el va veure el va saludar efusivament pensant que era l’home que havia evitat la guerra. La reunió es va celebrar a dos quarts de dotze del matí, i Chamberlain li va portar un tractat de pau entre els dos països escrit per William Strang del Foreign Office. El document va ser redactat a màquina per la secretària Johanna Wolf, que va tenir que venir corrents per ordres de Hitler, a l’habitació d‘Eva Braun. Quan Paul Schmidt li va traduir el document, Hitler, que no li va fer cap gràcia aquell nou tractat, va acabar firmant l’acord de pau entre els dos països en el seu escriptori. En la conversa que varen tenir varen parlar d’Espanya, país del qual Hitler li va confessar que no hi tenia cap tipus d’ambició territorial, sobre les possibilitats econòmiques del sud-oest d’Europa, sobre solucionar el problema rus, sobre la qüestió del desarmament. Satisfet, Chamberlain es va guardar el document a la butxaca interior de la seva jaqueta i va encaixar la mà amb la de Hitler. El document deia:

Nosaltres, Führer i canceller d’Alemanya i primer ministre de Gran Bretanya, després d’una nova entrevista celebrada avui, estem d’acord en reconèixer que la qüestió de les relacions angleses-alemanyes revesteixi per les dues nacions i per Europa una importància primordial. 

Nosaltres considerem l’acord firmat ahir la nit i l’acord naval anglès-alemany com els símbols del desig dels nostres dos pobles de no enfrontar-se de nou en una guerra l’un contra l’altre.

Nosaltres hem decidit que aquest mateix sistema de consulta sigui adoptat per tractar qualsevol altre qüestió que pugui interessar als nostres dos països, i estem disposats a preservar els nostres esforços per suprimir totes les possibles causes de desacord i contribuir d’aquesta manera a mantenir la pau a Europa. 

Un cop al carrer, el primer ministre es va treure el barret per respondre la salutació alemanya de les tropes de les SS. Després de que el primer ministre marxés, Hitler va trucar a Von Ribbentrop per explicar-li el que acabava de firmar i li va assegurar que aquell paper no significava absolutament res. El ministre el va felicitar. Quan es varen trobar aquell migdia a l’andana, Hitler li va dir a Von Ribbentrop que estava molt satisfet per tal hi com s’havia desenvolupat les reunions.

Després de reunir-se amb Hitler, Chamberlain va aprofitar-ho per conèixer alguns llocs emblemàtics de la capital bavaresa, entre ells la Sternercker Bräu, la cerveseria a on Hitler hi havia assistit per primer cop a una reunió del DAP. 

Llavors, Chamberlain va tornar a Londres com un triomfador. En aterrar a l’aeroport de Heston a dos quarts de sis de la tarda. Davant dels micròfons, Chamberlain va declarar que l’acord serviria per resoldre el problema txecoslovac i va prometre que portaria la pau a tot Europa. A continuació va ensenyar a tots el que l’havien anat a rebre el Pacte que havia aconseguit amb la firma de Hitler. Al llarg de la Great West Road es va reunir una multitud per felicitar al primer ministre, que es va dirigir al palau de Buckingham. La família reial britànica li va atorgar una rebuda d’heroi. Desenes de milers de persones es varen concentrar davant les portes del palau de Buckingham fins que el primer ministre i la seva esposa varen sortir al balcó del palau acompanyats pels reis per correspondre les aclamacions de la multitud. Jordi VI li va demanar a Chamberlain que fes una passa endavant perquè pogués ser aclamat en solitari. 

Poc després es va dirigir al 10 de Downing Street, on l’esperava una multitud. Després d’haver escoltat cridar a la gent Visca Neville i cantar For he’s a jolly good fellow, a les 19:27 Chamberlain, somrient, va pronunciar unes quantes paraules des d’una finestra del segon pis i va assegurar que la pau seria per totes les seves vides. 

El The Times va escriure fent referència al retorn de Disreael després del Congrés de Berlín de 1878:

Mai un conqueridor després d’una victòria aconseguida en el camp de batalla hauria tornat revestit de més nobles llorers. 

Al mateix temps, es va llençar la idea de crear un Fons nacional de reconeixement en honor de Chamberlain, el qual va rebutjar. Només Duff Cooper va ser l’únic que va presentar la dimissió en no estar d’acord amb el que s’acabava de firmar. 

Daladier, per la seva part, va marxar d’Alemanya aquell mateix dia i va emprendre el vol des de l’aeròdrom Oberwiesenfeld de Munic cap a París en el seu aparell Bloch 220 que portava el nom de Poitou. En arribar al camp Le Bourget, Daladier va veure des del cel que s’hi havia concentrat una multitud i li va demanar en el pilot que aterrés a Villacoublay,. Per qüestions tècniques varen aterrar finalment a Le Bourget. Quan la delegació francesa va sortir de l’avioneta varen ser rebuts com uns herois pel poble francès amb el govern francès, els senadors, els representants de la indústria i la banca, així com membres del cos diplomàtic. Daladier estava molt sorprès per l’entusiasme de la gent, ja que sabia que havien cedit davant de Hitler entregant-li el territori dels Sudets. Amb el seu equip de govern es va dirigir a la seu del Ministeri de Guerra, que era el despatx oficial de Daladier. En el Ministeri d’Afers Exteriors no paraven de rebre telegrames de felicitació. L’ambaixador nord-americà William Bullit li va entregar en el primer ministre un enorme ram de flors. Bullit va insistir en fumar-se una cigarreta amb el secretari de l’ambaixada alemanya a París, Curt Bräuer. La redacció del Paris-soir va anunciar aquell dia que organitzava una col·lecta per comprar-li a Chamberlain una casa a la costa francesa. El 4 d’octubre ja havien recaptat un milió de francs. 

A Praga, a les 12:50, el govern i els caps militars es varen reunir al castell de Hradschi i Daladier els va confessar que no tenia més elecció, tot i que va demanar consell a Moscou. El líder del Partit Comunista, Klement Gottwad, preferia enfrontar-se als alemanys, però Benes no hi va estar d’acord perquè “no era Hitler qui els havia derrotat, sinó els nostres amics”. Finalment el govern txecoslovac va capitular i va acceptar l’Acord de Munic, tot i que varen afirmar que havien sigut abandonats El general Jan Sirovy va declarar a les cinc de la tarda per la ràdio que estaven sols després de ser abandonats. Una multitud de txecoslovacs varen escoltar el discurs en silenci a la plaça de Wenceslao. Quan es va acabar el discurs i es va sentir l’himne nacional, aquesta multitud es va dirigir al castell de Hradschi enfurismada, exigint la dimissió de Benes. Durant tota la tarda, els ambaixadors francès, britànic i italià varen visitar al ministre Krofta per assegurar-se que els txecoslovacs acceptarien l’Acord. Quan l’ambaixador francès va intentar dirigir paraules de condol a Krofta, aquest li va tallar la paraula i va dir:

Ens han imposat aquesta situació; ara, tot ha acabat; avui ens toca a nosaltres, demà serà uns altres.

Per la seva part, Hitler estava eufòric i va comentar en el seu sector més proper que aquella havia sigut la seva primera conferència internacional, tot i que poc després va assegurar que seria l’última. Pensant amb el tema, Hitler no es va mostrar tan eufòric, ja que Chamberlain li havia espatllat la seva entrada triomfal a Praga i va poder veure que la gent demanava la pau abans que la guerra.

En el Reich:

A Alemanya:

Tal i com s’havia acordat el 25 de juliol, es varen retirar les llicències dels metges jueus.