La Nova Cancelleria va ser l’edifici governamental on vivia el canceller alemany en el número 4-6 de la Vosstrasse. Quan Adolf Hitler va pujar al poder no li va agradar gens la Vella Cancelleria, ja que creia que no estava a la seva altura; la va arribar a comparar amb una fàbrica de sabons, i el gener de 1938 va encarregar a l’arquitecte Albert Speer construir-ne una de nova, la Neue Reichskanzlei, sobre una base de formigó degut al subsòl pantanós. En aquest subsòl s’hi va construir més tard el búnquer on es suïcidaria Hitler el 30 d’abril de 1945. El cost total de l’obra va ser de 88,9 milions de Reichmarks i hi varen treballar més de 4.000 obrers en dos torns i es va inaugurar el gener de 1939. Segons la propaganda alemanya, el nou edifici responia a l’increment de poder i grandesa d’Alemanya. Però, tot i això, per Hitler no era suficient i va arribar a assegurar que algun dia li cediria a Rudolf Hess i ell s’instal·laria a un edifici encara més important, en el barri del Tiergarten, a prop del Reichstag. Segons va declarar anys més tard Speer, Hitler havia planejat utilitzar la Cancelleria uns 10 o 12 anys per després traslladar-se al projectat palau del Führer, que tindria una dimensions encara més enormes. D’aquest futur edifici només es varen realitzar esbossos. De fet, Hitler només anava a la Cancelleria a treballar, rebent visites o donant recepcions, però les seves hores privades les passava en el Palau d’Otto von Bismarck.

L’edifici, de 421 metres de llarg, estava pensat perquè impressionés i intimidés al visitant, que tenia que recórrer uns 300 metres en una llarga successió d’habitacions, l’anomenada ruta dels diplomàtics. En el centre d’aquesta ruta hi havia una galeria de marbre de 146 metres de llarg, dues vegades més gran que el Saló dels Miralls de Versalles. El despatx de Hitler, de 400 metres quadrats i amb vuit finestres, estava revestit de marbre de diferents colors, igual que la xemeneia, i feia 27 metres d’amplada, 14,5 d’amplada i 9,75 metres d’altura. En un nínxol hi penjaven valuoses pintures que representaven la vida d’Alexandre el Gran i sobre la xemeneia destacava un retrat d’Otto von Bismarck. Al fons al costat d’una de les enormes finestres que donaven als jardins del futur Führerbúnquer, hi havia l’escriptori. Sobre la immensa taula de marbre hi descansava una figura del mateix material que la taula que representava al rei Frederic II muntat a cavall. Formava part d’aquest complex dos patis d’honor amb estàtues de l’escultor Arno Breker, un hivernacle en el jardí i dos edificis de vivendes per al servei de seguretat. A darrere de l’escriptori hi havia una porta una mica amagada que donava a un lavabo espaiós.

Al final de la guerra, la Nova Cancelleria va patir greus desperfectes pels bombardejos dels nord-americans i l’artilleria soviètica, tot i que el despatx de Hitler va quedar en bon estat. Pels soviètics era l’objectiu número 106 per ocupar.

Després de la caiguda de Berlín, el primer ministre britànic Winston Churchill va visitar les restes de la Cancelleria i l’entrada del Führerbúnquer. El 13 d’octubre de 1948, una ordre soviètica de destruir tots els edificis de la Vosstrasse i la Wilhelmstrasse va acabar de destruir-la i es va utilitzar el granit de la Cancelleria per construir el Monument Soviètic de Berlín, l’estació de metro de Mohrenstrasse i unes roques per les gàbies dels monos en el zoo de Friedrichsfelde. El marbre de l’escriptori de Hitler s’ha conservat i es pot veure en l’exposició permanent inaugurada el 2006 en el Museu d’Història Alemany a la Zeughaus. El solar on hi havia l’edifici va quedar sense edificar fins el 1988, quan la República Democràtica d’Alemanya hi va construir apartaments residencials.

Un dia en la nova Cancelleria:

En un dia a la Cancelleria hi tenien accés entre 40 i 50 persones, abans, prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar-los de que vindrien. Aquestes persones eren normalment caps regionals i nacionals del NSDAP, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim de Hitler. En canvi, els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats. L’entrada a la Cancelleria estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins després de travessar el patí d’honor, els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor. En el rebedor amb les seves columnes de marbre gris rossenc hi havia còmodes seients, les parets eren blanques amb adornaments amb canelobres daurats, el terra era de marbre cobert amb catifes, i era l’únic lloc de l’edifici on es deixava fumar i era molt habitual que la gent aprofités aquell moment per fumar tot esperant a Hitler. A dins l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor sinó que es limitaven a saludar-se amb un bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del NSDAP i cadascú podia anar vestit al seu gust. Després, els convidats es dirigien a una sala d’estar, el Saló de Mosaics, Mosaik-Saal, decorat amb una enorme àguila alemanya, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava ja que tenia uns incòmodes mobles. El saló es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. Des d’allí, unes escales de marbre arribaven al saló de granit coronat per una cúpula. Aquí començava una galeria construïda amb marbre roig. Professionals italians varen revestir les parets amb marbre polvoritzat i barrejat amb ciment. Els tapissos procedien dels castells dels Habsburg i del palau vienès del Rothschild. La galeria acabava al gran saló de recepció, on una enorme aranya de llums inundava la sala. La catifa que cobria el terra era tan gran que es va tenir que eliminar una paret per fer-la estendre. A dins la sala d’estar, la gent es quedava una bona estona parlant dreta esperant a Hitler. La sala tenia uns 100 metres quadrats de superfície, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta i allà es trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa. L’habitació estava adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller Von Bülow havia portat d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca i, a darrere dels seients, hi havia un sofà amb una gran taula de roure on s’utilitzava per posar els diaris. Les parets eren adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional.

Per la seva part, Hitler no era mai puntual alhora de rebre els seus convidats. L’hora de dinar era cap a les dues de la tarda, però Hitler solia aparèixer cap a les tres, i normalment provenia de les habitacions que hi havia als pisos superiors o del seu despatx si havia celebrat alguna reunió. Quan Hitler entrava a la sala d’estar no es feia cap mena de cerimònia, simplement, el dictador saludava al personal de la Cancelleria i els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. Hitler sempre solia pregunta per la salut de les senyores dels convidats, i un cop havia parlat amb tothom agafava un diari i es posava en una butaca apartat de la gent. Els convidats solien espera uns 20 minuts més, fins que s’obria una porta de cristall que donava accés al menjador. Llavors entrava a la sala un dels cuiners i li deia a Hitler que el menjar ja estava llest. Hitler sempre anava primer i els convidats entraven darrere seu sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc, fet que feia que hi hagués molta llum, i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta paret hi havia penjada una pintura inacabada de Kaulbach. En el centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires on hi cabien unes quinze persones. Totes les cadires eren igual, inclús la de Hitler. En les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cada una. El plats eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de la taula estaven adornats amb gerros de flors. Hitler seia sempre al costat de la finestra i al seu costat hi posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés assistents seient a on ells volien, tot i que els convidats d’un rang menor seient sempre a les taules petites. El menjar que es servia era senzill: sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. Hitler menjava menjar vegetarià i bevia Fachinger (beguda sense alcohol d’Alemanya), i qui volgués podia menjar i beure com ell però molts pocs o feien. Hitler va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca, ja que trobava estúpid matar animals. El menjar en general no era molt bo, i persones com Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria per aquesta qüestió, o Rudolf Hess, que es presentava cada quinze dies i es portava el menjar de casa que feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Qui sí es presentaven molt sovint eren Joseph Goebbels, Martin Bormann i Albert Speer, mentre que Heinrich Himmler era molt estany que hi anés. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i Hitler repetia una vegada i una altra els mateixos temes, fet que feia molt carregosa l’estada pels convidats. Solia parlar de la seva època dels anys 20 i donava molta importància als successos de la Primera Guerra Mundial. Tot i no tenir sentit de l’humor, li agradava molt que el fessin riure explicant-li acudits, missió que normalment se’n cuidava Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de la gent que l’envoltava, com Alfred Rosenberg, que era el blanc preferit de Goebbels alhora de criticar. L’hora de dinar es solia donar per acabada a dos quarts de cinc, però Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Tot i la pèrdua de temps que era anar a la Cancelleria a veure Hitler, ser un dels seus convidats donava prestigi i també anava bé per informar-se dels temes del govern i, bàsicament, per això la gent anava a veure’l. Un cop acabat el dinar, Hitler s’aixecava i els convidats s’acomiadaven d’ell. A vegades eren les sis de la tarda quan s’acomiadava dels presents i Hitler es retirava en una de les seves habitacions del pis superior per descansar. A l’hora de sopar, que era per allà les vuit de la tarda, normalment hi havien entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munic, algun col·laborador (com el seu pilot o fins i tot el mecànic) i Bormann. Per sopar no era normal que hi hagués els seus col·laboradors de govern. Les converses eren com les del migdia, i a Hitler li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema… També li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del govern. Hitler, com el migdia, repetia les seves historietes. Per sopar es servien plats senzills, tot i que una vegada li van donar caviar, però quan en va saber el preu el va prohibir.

Un cop acabat el sopar, els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Hitler es mostrava més informal a la nit i es treia l’americana i estirava les cames. Llavors, solien mirar una pel·lícula i s’estaven a la sala unes hores. Hitler estava molt fresc a aquelles hores de la nit, i li encantava parlar dels actors i de les actuacions que veia. En aquelles hores, els convidats menjaven entrepans i bevien vi o cervesa fins que Hitler s’acomiadava d’ells per allà les dues de la matinada. Quan Hitler anava al seu dormitori, els convidats marxaven de la Cancelleria.