Dimarts:

En la crisi txecoslovaca:

Mentre la Wehrmacht es preparava a la frontera txecoslovaca per envair Txecoslovàquia, Adolf Hitler, Hermann Göering i Wilhelm Keitel van preparar una trobada a la Nova Cancelleria del Reich amb Emil Hácha, el president de Txecoslovàquia. Aquesta trobada va ser demanada per Hácha davant de la més que possible invasió de la Wehrmacht al seu país el dia anterior, però en no tenir resposta va renovar la seva sol·licitud aquell matí a través de la delegació alemanya a Praga i Hitler va acceptar l’entrevista al migdia. El líder txecoslovac va viatjar a Berlín en tren enlloc de viatjar en avió per culpa dels seus problemes de cor i va estar acompanyat per la seva filla i el Ministre d’Afers Exteriors, Frantisek Chavalkovsky. Hacha i els seus varen arribar a l‘estació Anhalter a les 20:40 després de cinc hores de viatge. Allí els esperaven en una guàrdia d’honor i el ministre Joachim von Ribbentrop, que li va oferir a la filla del líder txecoslovac un enorme ram de flors. Von Ribbentrop el va visitar abans de la trobada a la Cancelleria i el president txec li va dir que el futur de Txecoslovàquia es trobava en mans de Hitler. En sortir de l’estació es varen dirigir a l‘Hotel Adlon, on va ser rebut amb tots els honors i se li va entregar una capsa de bombons a nom de Hitler. Berlín estava completament nevat després de que caigués neu durant tot el dia.

Aquell dia la premsa preparava al poble per la invasió amb grans titulars que anunciaven que Moscou manejava els fils a Txecoslovàquia i que armava la fam roja. S’informava sobre 50 ferits, seriosos incidents a Brünn i Brno, d’un atac a un gimnàs alemanys, de trets, baionetades de gendarmes txecs i altres atrocitats. De fet, en el casc antic de Praga hi va haver aquella jornada enfrontaments entre txecs partidaris dels alemanys i els que no. En total hi va haver 24 ferits, set dels quals varen ser traslladats a un hospital. La policia va tenir que fer servir la seva força per dissuadir als manifestants. Set estudiants alemanys que varen ser detinguts varen ser posats en llibertat a petició de l’Ambaixada alemanya. Els altaveus no varen deixar de demanar a la població calma i serenor.

Abans de la trobada amb Hácha, Hitler s’havia informat discretament de com es començaven a mobilitzar les tropes alemanyes en el territori txec i també es va informar dels problemes de cor que patia el president txec. Keitel, Rudolf Schmundt i altres oficials de l’Estat Major es varen presentar a la Cancelleria per recopilar les instruccions de Hitler per les Forces Armades en el jardí d’hivern. El dictador els va mencionar breument que Hacha el visitaria aquell mateix dia. Sobre la taula de Hitler hi havia una carpeta amb una extensa biografia d’Hacha. Keitel li va demanar permís per advertir a l’Oficina de Guerra per posposar la invasió, però Hitler li va rebutjar fermament el seu suggeriment i li va explicar que planejava avançar en els seus plans anessin com anessin les conversacions amb Hácha. El líder alemany li va demanar que a les nou de la nit es presentés a la Cancelleria per tal de que pogués transmetre a l’Oficina de Guerra i l’Alt Comandament de les Forces Armades les seves decisions.

Mentre Hácha s’esperava impacient, Hitler va sopar amb el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels. Abans de les nou, Keitel es va presentar a la Cancelleria tal i com l’hi havien ordenat i es va unir als invitats de Hitler. Tots junts, juntament amb Heinrich Himmler, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop i diverses dones, varen mirar una pel·lícula, Ein hoffhungloser Fall (Un cas sense esperança) en el saló de la Cancelleria. Hitler va demanar-li a Keitel que s’assentés al seu costat. A les deu, Von Ribbentrop va anunciar que Hácha havia arribat al castell de Bellevue i Hitler va respondre que el deixarien descansar dues hores més. En el patí d’Honor de la Cancelleria, mentrestant, es varen començar a preparar una companyia de la Leibstandarte SS Adolf Hitler per rebre al líder txec. Hitler en persona va ordenar que només s’encenguessin unes poques làmpades de bronze de l’àmplia sala de recepcions. Mentrestant, un altre destacament de les Leibstandarte avançava en la foscor cap a la ciutat txeca de Vitkovice per apoderar-se d’una de les funcions d’acer més modernes d’Europa.

Després de fer-lo esperar fins a la una de la matinada, Hácha, acompanyat pel ministre d’Afers Exteriors, Chvalkovsky, i per l’ambaixador Mastny, va ser rebut cordialment a l’estudi de la Cancelleria del Reich. A l’estudi l’esperaven Joachim von Ribbentrop, Walther Hewel, Wilhelm Stuckart, Hermann Göering, Wilhelm Keitel, Ernst von Weizsäcker, Otto Meissner, Otto Dietrich i Paul Schmidt.

Hácha, visiblement nerviós, va començar descrivint la seva carrera en el servei civil austríac, però Hitler el va tallar de males maneres, es va posar dempeus d’un salt i li va dir que per l’hora que era havien d’anar per feina. Llavors, Hitler va demanar en els demés convidats que es retiressin i el deixessin sol amb Hácha i els ministres d’Exteriors i els intèrprets. Keitel va rebre en aquells moments una breu nota que explicava que les tropes de l’Esquadra de Protecció de les SS havien ocupat Witkowitz sense enfrontaments i va entrar a la reunió entre Hitler i Hácha per informar al dictador del fet. Hitler va llegir la nota i només va fer un petit moviment de satisfacció. Keitel va tornar a interrompre la reunió per entregar-li un avís a Hitler de l’Exèrcit en que demanava una decisió final. El dictador li va dir a Keitel que només eren les dues i el va convidar a sortir de nou.

Poc després varen cridar a Göering, que acabava d’arribar a Berlín de les seves vacances a San Remo i havia sigut informat per Hitler de que els russos havien ocupat aeròdroms txecs incomplint l’acord de Munic, i a Keitel. Göering va demanar amb mala educació que li portessin una cervesa. Després de l’arribada de Göering, Hitler va començar a maltractar verbalment al president txec acusant-lo d’incapaç de solucionar la crisi que patia el seu país i li va demanar que deixés entrar el seu Exèrcit pacíficament. El dictador el va avisar que Keitel confirmaria que les tropes estaven avançant i creuarien la frontera a les sis. Al principi Hácha s’hi va negar a donar l’ordre i va demanar a Hitler que deixés que Txecoslovàquia continués sent un país independent i, a canvi, ell faria deixar les armes a l’exèrcit txec i seria fidel al règim nazi. Hácha encara confiava que tant França com la Gran Bretanya l’ajudarien tal hi com li havien donat garanties en la Conferència de Munic del setembre de 1938, però tot i això no les tenia totes i tant ell com el seu ministre d’Afers Exteriors estaven immòbils a la cadira, tal i com va descriure dies més tard l’intèrpret Schmidt. Hácha va demanar poder trucar a Praga, però Hitler no li va permetre, ja que els seus homes estaven avançant cap a la frontera. Göering, impacient però relaxat per la cervesa que s’havia begut, l’amenaçava i li descrivia com la Luftwaffe bombardejaria Praga si no acceptava els plans de Hitler. Göering mentia perquè estava informat de que la 7º Divisió aèria estava immobilitzada a terra per culpa de la neu i no podria complir aquella amenaça. Hácha es va limitar a dir que volia evitar un vessament de sang i li va preguntar a Keitel si podia posar-se en contacte amb els seus homes per prohibir-los que disparessin. Keitel li va dir que podria redactar un telegrama amb tal propòsit.

Llavors,  Göering, Keitel i Von Ribbentrop es varen endur a Hácha a la central telefònica insistint-li que prengués una decisió immediata. Schmidt, mentrestant, intentava trucar a Praga només per descobrir si la línia telefònica estava fora de servei. El traductor de Hitler va rebre ordres de despertar al director general de Correus perquè s’encarregués d’aconseguir una connexió directa amb la capital txeca. A continuació, la línia telefònica va ser restablerta, però quan Hácha va començar a parlar per telèfon a Praga es va tornar a tallar un cop més. Von Ribbentrop estava cada cop més furiós per tot el que passava i començava a cridar de males maneres. Keitel, per la seva part, es va dirigir a Hitler i li va demanar que emetés una ordre executiva per la invasió amb instruccions clares de no disparar. A les tres de la matinada es va donar aquesta ordre a l’Exèrcit.

Davant d’aquella pressió, Hacha es va desmaiar a la seva cadira. Göering va ser el primer en veure l’estat del president txecoslovac i va avisar als demés. En aquells moments tothom va pensar que s’havia mort. De seguida varen veure que encara respirava i Hitler, que no volia que es morís a la Cancelleria, ja que no es podia permetre davant de l’opinió pública que Hácha fos una nova víctima del règim com va ser el cas de l’assassinat d‘Engelbert Dollfuss, va cridar de seguida al seu metge personal, el doctor Theodor Morell, que va arribar corrents amb el maletí i les xeringues. Ràpidament li va injectar una injecció amb una agulla hipodèrmica que li va donar Göering. El president es va reanimar però amb un mal estat, estava confós per tot plegat. Julius Schaub va donar en aquells moments l’ordre d’establir comunicacions amb Praga. Amb enormes dificultats per respirar, Hacha finalment va donar l’ordre per telèfon a Praga de no resistir-se a la Wehrmacht en una línia especial instal·lada per ordres de Von Ribbentrop. Després d’una segona injecció, a les 4 de la matinada Hacha va firmar l’acord en que es posava el poble txec en mans d’Alemanya. Llavors es va tornar a restablir la línia telefònica amb Praga. Keitel es va dirigir a Hácha i li va assegurar que no hi haurien trets per la part alemanya i que esperava que l’exèrcit txec fes el mateix. Mentrestant, els dos ministres d’Afers Exteriors varen firmar un protocol , que va ser firmat en una reunió posterior a l’estudi de Hitler. Amb Hácha i els seus homes fora, Keitel va rebre de l’Oficina de Guerra un comunicat on se l’informava de que s’havien rebut les seves ordres. El cap de l’Estat Major va informar a Hitler. Keitel li va demanar poder-se retirar i trobar-se l’endemà en el seu tren especial. Havia ordenat a Kurt Zeitzler que l’acompanyés en el seu viatge a la frontera txeca.

El comunicat oficial, preparat pel doctor Schmidt, deia que l’entrevista s’havia discutit sobre la greu situació en l’antic territori txecoslovac i que les dues parts havien expressat que havien de preservar la tranquil·litat, l’ordre i la pau en aquesta regió de l’Europa central. Per tal d’arribar a aquest objectiu, deia el doctor Schmidt, el president txecoslovac havia declarat que confiava el destí del poble i del país txec a Hitler, que havia acceptat aquesta declaració i havia anunciat la seva decisió de prendre al poble txec sota la protecció del Reich i concedir-li el desenvolupament autònom de la seva vida nacional d’acord amb les seves especials característiques.

En acabar la reunió, Hitler es va apropar a la seva secretaria Christa Schroeder, i li va dir:

És el dia més feliç de la meva vida, la unió de Txecoslovàquia i Alemanya és un fet. Figuraré com l’alemany més gran de la història.

En seguit va fer un petó a la galta a la seva altra secretària, Gerda Christian. Eren les quatre de matinada i Hitler ja no va anar dormir i varen celebrar en el seu despatx aquella victòria. Assentat a la seva butaca, Hitler va demanar que s’enviés una carta a Benito Mussolini per informar-lo d’aquella victòria i una proclama als txecs on explicaria el nou estat del país. Les tropes alemanyes van envair Txecoslovàquia a les sis de la matinada del dia 15 de març de 1939, que va passar aquell mateix dia a anomenar-se Protectorat del Reich de Bohèmia i Moldàvia, amb el baró Constantin von Neurath com a Protector i sota les ordres de Von Ribbentrop. El ministre d’Afers Exteriors va escriure un text en què explicava el programa alemany en què s’incloïa la incorporació de Bohèmia al Reich, el vassallatge d’Eslovàquia i la cessió de Rutènia a Hongria.

A Bratislàvia, al migdia, el sacerdot Josef Tiso va proclamar davant del seu Parlament la independència d’Eslovàquia sota la protecció del Reich alemany i va mostrar el text d’independència que havia escrit Von Ribbentrop el dia anterior. D’aquesta manera es va dividir Txecoslovàquia i els alemanys varen poder ocupar Bohèmia i Moràvia. A més a més, aquell dia es va declarar la independència d’Ucraïna subcarpàtica, tal i com desitjava Polònia. Abans de que es proclamés la independència, alguns diputats eslovacs varen intentar discutir la declaració, però varen ser silenciats per Karmasin, el cap de la minoria alemanya, que els va advertir de que les tropes alemanyes ocuparien el país si la independència tardava en ser proclamada.

A la Cambra dels Comuns, a la tarda, els diputats varen preguntar a Neville Chamberlain si li les “maquinacions alemanyes” acabarien amb la secessió d’Eslovàquia i sobre els efectes que tindria aquesta maniobra en relació amb la garantia britànica donada als txecoslovacs contra tota agressió. El primer ministre els va respondre simplement que de moment no s’havia produït cap acte d’agressió.

A Espanya:

L’ambaixador alemany Eberhard von Stohrer li va enviar un telegrama a l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu Pla, per comunicar-li que l’Auxili Social obsequiava a la capital catalana amb sis camions Henschel de quatre tones i mitja.