Diumenge:

La crisi polonesa:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler i el comte Galeazzo Ciano varen mantenir una segona conversació després del dia anterior. El resultat va ser el mateix; Hitler estava decidit a envair Polònia i volia que Itàlia també participés en el conflicte. El comte Ciano estava molt preocupat per les possibles reaccions de França i la Gran Bretanya, però Hitler insistia en que no es preocupés per les potències occidentals perquè creia que no intervindrien. Abans de començar la reunió, Hitler li va demanar a Ciano no publicar un comunicat final de les seves entrevistes.

En un discurs que va durar més d’una hora, el líder alemany li va dir que havia reconsiderat tota la situació i li va explicar dues conclusions que havia arribat: la primera conclusió era efectuar un atac imminent a Polònia i la segona era obligar al govern polonès a definir les seves intencions polítiques si les democràcies occidentals estaven disposades a actuar contra l’Eix. Si s’arribava a la segona conclusió, Hitler el va avisar que no esperaria tres o quatre anys per dur a terme el seu pla. Per ell la millor manera era tancar el tema polonès ràpidament i va explicar que Alemanya tenia que seguia l’antiga ruta alemanya cap a l’Est, que considerava també desitjable per raons econòmiques. Quan Ciano va voler saber quin era el termini més curt per resoldre la situació, Hitler li va contestar que a finals d’agost com a molt tard i li va confessar que creia que amb només 15 dies venceria Polònia.

El ministre Joachim von Ribbentrop va afegir que si resolien els dos problemes mencionats en les conversacions del dia anterior, Itàlia i Alemanya tindrien les espatlles cobertes per lluitar contra Occident. Hitler va dir a més a més que Polònia havia de ser abatuda perquè en els següents 50 anys no estigués en condicions de lluitar. Llavors, Hitler ressaltar la importància d’arribar a un acord amb la Unió Soviètica, tot i que per Ciano aquell acord era inviable. Quan Hitler va acabar, va ser el torn de Von Ribbentrop, que li va senyalar en el seu homòleg que els soviètics havien sigut informats de les intencions alemanyes respecte a Polònia. Resignat, Ciano els va contestar que des de petit havia somiat amb una aliança entre Alemanya i Itàlia, i que considerava que potser tenien més raó que ells. En aquells moments Ciano li va donar les gràcies per la seva clara exposició de la realitat i va dir que per la seva part no tenia res més que afegir i que li transmetria a Benito Mussolini tots els detalls. Després va demanar informació més detallada sobre un punt concret perquè Mussolini pogués tenir tots els fets davant seu. Quan l’entrevista arribava a la seva fi, Hitler, un cop més, va elogiar a la figura de Mussolini i li va confessar que estava molt agraït de viure en una època en la que viva, a més d’ell, un gran home d’Estat que ocuparia també un gran lloc a la història. El dictador també li va declarar que per pell una font d’alegria ser amic de Mussolini i que sabia que a l’hora de la veritat el tindria al seu costat. Un cop acabada la reunió es va servir te i es va posar música de l’últim disc que havia posat Eva Braun en el gramòfon en la seva última visita al Berghof.

Després de la reunió, el comte Ciano va marxar cap a Roma per explicar-li en el seu sogre els plans de Hitler. Ciano va anotar en el seu Diari que havia tornat a Roma fastiguejat d’Alemanya, de Hitler i de les seves formes. El ministre va escriure que els alemanys els havien mentit i que ara estaven a punt d’arrossegar-los a una aventura per la qual ells no volien lluitar i en la que comprometrien al règim i al país. Un cop a la capital italiana, Ciano li va explicar a Mussolini que els plans de Hitler eren una bogeria, ja que el líder alemany estava disposat a anar a una guerra en 15 dies, i li va demanar que Itàlia es desmarqués de la política militar alemanya. Mussolini, que també opinava com el seu gendre, creia que tenia un pacte d’honor amb Alemanya que l’obligava a estar al costat dels alemanys i pensava que si tot anava bé podria aconseguir una part del botí alemany a Croàcia i a Dalmàcia.

A la Unió Soviètica:

L’ambaixador britànic a Moscou, Seeds, va telegrafiar al seu govern per explicar-los que els caps militars soviètics semblava verdaderament que volguessin “treballar a fons” per arribar a un pacte militar amb ells.