Dimecres:
Els intents per aturar la guerra:
Al matí, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va agafar un avió per dirigir-se a Salzburg per després anar a Obersalzberg amb l’objectiu de reunir-se amb Adolf Hitler i entregar-li un document del primer ministre britànic, Neville Chamberlain, tal hi com havia anunciar l’ambaixador el dia anterior. A la una del migdia, Henderson ja estava en el Berghof acompanyat per Ernst von Weizsäcker i Walther Hewel, però Hitler no el volia rebre. Sorprès per aquella reacció, Von Weizsäcker li va fer veure que com a cap d’Estat no es podia negar a rebre un ambaixador estranger. Finalment, de molt mal humor, Hitler va acceptar rebre’l. Un cop reunits, Hitler li va explicar que de Polònia havien fugit milers de persones i s’havien matat a les minories alemanyes. No estant-hi d’acord, Henderson li va recordar que tot el món coneixia els crims que els alemanys cometien en els camps de concentració, però Hitler li va tallar la paraula dient-li que estava disposat a entrar en guerra amb el poble britànic, tot i que va afirmar que sempre havia desitjat l’amistat amb la Gran Bretanya. Un cop Hitler es va llegir la carta de Chamberlain, on deia que farien costat a Polònia i que estaven disposats a negociar, va advertir a l’ambaixador de que si el continuaven amenaçant mobilitzaria el país. Irritat pel menyspreu de Hitler, Henderson es va aixecar de la cadira i li va dir que d’aquesta manera la guerra seria inevitable i va marxar. Just tancar la porta, Hitler, segons Von Weizsäcker, va començar a colpejar-se les cuixes, va riure i va assegurar que Chamberlain no sobreviuria a aquesta conversació i el govern cauria aquella mateixa nit. Henderson, per la seva part, va telegrafiar a lord Halifax que s’havia trobat amb un Hitler nerviós i intransigent, amb un llenguatge violent tant respecte a Gran Bretanya com cap a Polònia.
Quan Henderson va tornar a Salzburg, el varen trucar de seguida perquè tornés al Berghof per tornar-se a reunir amb Hitler. Aquest cop la trobada va durar menys, mitja hora, i Hitler, tot hi està més calmat, va seguir mantenint que atacaria Polònia si un altre alemany era assassinat allí i va assegurar que si hi havia guerra seria per culpa de la Gran Bretanya. El dictador va declarar que les atrocitats que “cometien” els polonesos contra els alemanys eren terribles per les víctimes, però inadmissibles per una gran potència com el Reich i que no ho podien tolerar. Henderson el va advertir de nou que la guerra seria inevitable si es continuava per aquell camí, però Hitler li va dir que esperava un canvi total de la política de la Gran Bretanya amb Alemanya i que desitjava mantenir bones relacions amb ells.
Un cop l’ambaixador va ser fora, Hitler va reunir-se amb els seus líders militars per explicar-los que pensava atacar a França i Gran Bretanya quan ho veiés factible i que davant una possible guerra la neutralitat de Bèlgica i d’Holanda no serien importants per Alemanya. Després d’una reunió dels dirigents del OKW, Franz Halder va anotar en el seu Diari, que el dia D havia sigut fixat definitivament pel dissabte dia 26 i que s’havia de desenvolupar automàticament.
A les deu del matí, Hermann Göering va trucar a Birger Dahlerus, que es trobava a Estocolm, per anunciar-li que la situació havia empitjorat i li va demanar si podia venir l’endemà a Berlín per reunir-se amb ell. L’industrial suec va acceptar la petició de Göering.
Hans-Georg von Mackensen, l’ambaixador alemany a Roma, va enviar una carta a Ernst von Weizsäcker per informar-lo de que el govern italià estava decidit a no intervenir en una guerra si els alemanys envaïen militarment Polònia. La carta va ser sotmesa a la consideració de Hitler.
A Bèlgica, Leopold III, parlant en nom dels caps d’Estat de les potències del grup d’Oslo (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Finlàndia i els tres Estats escandinaus), va llençar per ràdio una emocionant crida a favor de la pau, en la que va expressar el seu desig de “que els homes dels quals depèn el curs dels fets acceptessin sotmetre els seus punts de diferència i les seves reivindicacions a una negociació oberta.
La firma del pacte Mólotov-Ribbentrop:
A les onze del matí, l’aparell quadrimotor Condor de Joachim von Ribbentrop i el seu ajudant Richard Schulze es va enlairar a Königsberg per dirigir-se cap a Moscou. A l’aparell, ajudat per Friedrich Gaus, el ministre va esbossar les bases del futur Pacte de no agressió. Un altre avió Condor portava als demés membres de la delegació alemanya.
Entre les quatre i les cinc de la tarda varen aterrar a l’aeroport de Moscou. Curiosament, Von Ribbentrop no va ser rebut amb tots els honors, tot i que a l’aeroport hi havia una enorme bandera amb la creu gamada al costat de la bandera comunista. Allí els esperaven el comte Werner von Schulenburg i l’ambaixador soviètic, Potemkin. Després de passar revista a la companyia de les forces aèries soviètiques, Von Ribbentrop va pujar a l’automòbil de l’ambaixador alemany i es varen dirigir a l’antic local de la delegació austríaca acompanyats per un coronel rus. A continuació, Von Ribbentrop va parlar amb Von Schulenburg durant una llarga estona a l’Ambaixada i allí va menjar una mica.
A les sis de la tarda, un coronel rus i comandant de la guàrdia personal de Iosif Stalin el va acompanyar fins al Kremlin a través dels carrers vigilats per la policia. Durant el trajecte, Von Schulenburg li va explicar algunes característiques dels edificis històrics de la ciutat i li va definir com serien les negociacions que duria Viatxeslav Mólotov. En arribar al Kremlin varen aparcar a la Plaça Roja i varen entrar per un dels accessos de la Plaça i varen ser conduïts fins al pis superior on els esperava Stalin. Un treballador de l’edifici els va portar fins a l’allargat despatx de Stalin, on els esperava el dictador i Mólotov.
En total sis persones varen participar en la reunió: Stalin, Mólotov, Von Ribbentrop, Von Schulenburg, que mai havia parlat fins llavors amb Stalin, un intèrpret, el conseller d’ambaixada Hilger i Pavlov, un home de confiança de Stalin. Von Ribbentrop va començar la reunió explicant el desig d’Alemanya d’establir relacions amb la Unió Soviètica, i Stalin li va recordar primer que els alemanys els havien atacat masses cops, però li va dir que aquest fet no impediria negociar un altre cop. Stalin, tot i així, li va declarar que desitjava certes zones d’influència, tot i que va assegurar que no modificaria l’estructura de tals Estats. Von Ribbentrop, aprofitant que parlaven de zones d’influència, va fixar una línia de demarcació polonesa per tal d’evitar un xoc d’interessos alemanys-russos. La línia de demarcació seguiria el curs dels rius Weichel, San i Bug. En el transcurs de les negociacions, Von Ribbentrop li va preguntar a Stalin pels acords militars que tenia amb les potències occidentals, i el dictador li va contestar que serien acomiadats d’una manera amable. El ministre va insistir i li va plantejar com entraria en vigor el Pacte que firmarien amb el Tractat rus-francès de 1936. Stalin li va contestar que els interessos de Rússia estaven abans de que res. Després d’intercanviar unes paraules varen confeccionar un esborrany amb set articles.
Mentrestant, Hitler esperava nerviós a la sala del Berghof acompanyat per Joseph Goebbels, Martin Bormann, Otto Dietrich, Walther Hewel, Karl Bodenschatz, Julius Schaub, Albert Speer i Nicolaus von Below. El dictador havia fet trucat en diverses ocasions a l’Ambaixada a Moscou per saber com anaven les negociacions. A la nit, Von Ribbentrop va trucar a Hitler per demanar-li la seva aprovació per entregar dos ports bàltics, el de Libau i el de Windau, a la projectada esfera d’influència soviètica. D’immediat, Hitler es va fer treure un mapa i després d’estudiar-ho durant uns minuts va acceptar-ho perquè igualment sabia que acabaria trencant el pacte quan pogués. Un cop tot es va donar per acceptat, Von Ribbentrop es va dirigir amb els seus homes al despatx de Mólotov, on els varen servir un petit sopar i va ordenar a l’ambaixada alemanya enviar a Hitler un informe provisional de les negociacions. Per calmar els nervis, Hitler i Goebbels es varen posar a mirar una pel·lícula després de sopar esperant notícies de Moscou.
A mitjanit es varen tornar a reunir en el Kremlin per firmar els acords sota l’atenta mirada d’una fotografia de Vladimir Lenin. Von Ribbentrop va ser l’encarregat alemany de firmar el pacte de no agressió amb la Unió Soviètica i un protocol secret i Mólotov va ser l’encarregat soviètic de firmar el pacte. La firma es va fer sota l’atenta mirada del mariscal Boris S. Shaposhnikov, Richard Schulze, Von Ribbentrop, Mólotov i Stalin. En el pacte es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. És probable que quan varen firmar aquell acord ja es parlés de la intervenció militar que tindria lloc l’1 de setembre de 1939 a Polònia. Una hora després, Von Ribbentrop va trucar a Hitler per donar-li la notícia. Tornant a la sala, el ministre alemany va tornar a la reunió amb Stalin per conversar una estona amb ell i de pas beure uns quants vasos de vodka i de vi escumós de Crimea. Mentre parlaven, Von Ribbentrop es va oferir als soviètics per intervenir com a mediador en les desavinences entre Japó i la Unió Soviètica, però Stalin li va contestar que sempre havia desitjat mantenir bones relacions amb els japonesos i que aquests no la desitjaven i si volien la guerra la tindrien perquè ja estaven preparats per lluitar. Després, el dictador soviètic li va confessar que creia que per Itàlia Albània no tenia valor i que pensava que Benito Mussolini atacaria aviat Grècia, operació que Von Ribbentrop desconeixia i per tant no li va comentar res. Portant la davantera en la conversa, Stalin li va criticar durament el govern turc per trencar les relacions amb Alemanya i li va explicar que els britànics estaven finançant Turquia. Mig begut després de beure’s un quants vasos de vodka, Von Ribbentrop li va explicar que estaven preparats per un possible atac britànic si atacaven Polònia, i Stalin li va dir que la Gran Bretanya ja no era un gran país i li va afirmar que s’hi havien dominat al món es devia a l’estupidesa dels altres països. Però el dictador soviètic li va explicar que França encara posseïa un gran Exèrcit, afirmació que va fer arrufar el nas a Von Ribbentrop, que cada cop més se li notaven els afectes de l’alcohol, perquè estava convençut de que els derrotarien fàcilment. Tocant un tema espinós, Von Ribbentrop li va comentar que el pacte anit-Komintern no anava dirigit contra la Unió Soviètica sinó contra les democràcies occidentals. Al final de la reunió, Stalin es va aixecar de la cadira i varen brindar amb vodka, tot i que es molt possible que el seu vas hi hagués aigua per enganyar. Costa de creure que s’hagués begut 12 vasos de vodka i anés perfectament bé. Aprofitant aquell clima amigable, Heinrich Hoffmann es va apropar a Stalin per encaixar-li la mà i per saludar-lo de part de Hitler. El fotògraf de Hitler li va explicar que el líder alemany gaudia d’una gran salut i varen fer més brindis en honor a Hitler i a Stalin fins a altes hores de la matinada.
Preparant-se per la guerra:
Davant de la imminent guerra, Georges Bonnet va aconseguir persuadir a Eduard Daladier perquè convoqués el Consell Superior de la Defensa Nacional amb l’objectiu d’examinar què havia de fer ara França. En la reunió hi varen ser presents, a més de Bonnet i Daladier, els ministres de les tres armes, el general Maurice Gamelin, els caps d’Estat Major de la Marina i de l’Aviació i quatre generals més. Daladier va encetar la reunió preguntant si França podia assistir sense reaccionar a la desaparició de Polònia i de Romania del mapa d’Europa, si tenia mitjans per oposar-s’hi i quines mesures s’havien de prendre. Després d’exposar la gravetat de la situació, Bonnet els va preguntar si tenien que continuar fidels als compromisos que tenien i entrar en guerra immediatament o tornar a considerar l’actitud francesa i aprofitar una treva. El ministre va avisar de que la resposta havia de ser essencialment militar. Gamelin i François Darlan varen contestar que l’Exèrcit i la Marina estava disposats i varen explicar que al principi d’un possible conflicte la seva acció contra Alemanya seria bastant limitada, però la mobilització de les tropes franceses significaria cert alleugeriment per Polònia a l’immobilitzar en les fronteres franceses a un determinat número de grans unitats alemanyes. En saber sobre la duració de la resistència que podien mantenir Polònia i Romania, Gamelin va contestar que creia que la resistència polonesa impediria a la massa de les forces alemanyes girar-se contra França abans de la següent primavera, moment en que Gran Bretanya estaria ja del bàndol francès. El comandant també va explicar que si Alemanya derrotava a Polònia i es llançava llavors contra ells, França es trobaria en una situació molt complicada. A la primavera, confiava Gamelin, amb l’ajuda de les tropes britàniques i del material nord-americà estarien en una situació de presentar batalla defensiva i va afegir que només podien esperar la victòria si es tractava d’una guerra llarga. El comandant va acabar la seva declaració dient que sempre havia considerat que no serien capaços d’una acció ofensiva abans d’uns dos anys i va afirmar que no hi havia possibilitat de muntar una ofensiva seriosa. Després de diverses discussions, els francesos varen acabar per arribar a la conclusió que s’havien d’enfortir militarment perquè en uns mesos Alemanya tindria encara més poder en disposar dels recursos polonesos i romanesos. En conseqüència, França havia de mantenir els seus compromisos amb els polonesos. Un cop acabada la conferència, tots els regiments de cobertura varen ocupar les seves posicions de combat.
A Polònia, el govern polonès va prendre mesures militars preventives. Els alemanys, per la seva part, varen tornar a destinar a Erwin Rommel al quarter general de Hitler.
A Polònia:
El bavarès nazi Albert Forster va guanyar les eleccions pel senat de Danzig.
Diari del Tercer Reich 