Divendres:
En la crisi polonesa:
A Berlín, al matí, Joachim von Ribbentrop va parlar amb Adolf Hitler sobre el contingut de la carta de Neville Chamberlain i li va proposar fer una nova temptativa davant la Gran Bretanya. Durant aquell matí, Hitler, que no les tenia totes, i a mesura que passaven els minuts es posava nerviós per si havia de donar l’ordre d’atac o no a Polònia, li va preguntar a Otto Dietrich si tenia notícies de Londres i París respecte al Pacte amb els soviètics i si sabia alguna cosa de les crisis dels governs britànics i francesos. Dietrich, que no va entendre per què parlava de crisis, va contestar-li que desconeixia tenir aquelles informacions. El dictador va quedar astorat en saber més tard dels discursos enèrgics que Chamberlain i lord Halifax havien pronunciat el dia anterior al Parlament.
A tres quarts d’una del migdia, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va rebre un missatge en què se li comunicava que Hitler el volia veure a la Nova Cancelleria del Reich a dos quarts de dues del migdia. A l’hora acordada, Henderson es va reunir durant una hora amb Hitler i Von Ribbentrop. El dictador, que estava bastant tranquil, li va comunicar que en breu seria solucionat el problema de Polònia i que després de solucionar-ho volien apropar postures amb els britànics i li va afirmar que estava disposat a firmar un Pacte d’assistència mútua amb la Gran Bretanya. Hitler li va prometre que estava disposat a acceptar una limitació raonable dels armaments i a considerar les fronteres del Reich com a definitives. També li va dir que ell es considerava un artista i no un polític, i que un cop arreglat la qüestió polonesa acabaria la seva vida com artista i no com a protagonista d’una guerra, però el va advertir de que si el govern britànic rebutjava la seva última oferta la guerra seria inevitable. Hitler va subratllar en diverses ocasions que “l’oferiment àmpliament comprensiu” que feia a Gran Bretanya implicava que no començaria a tenir efecte fins després de la solució de la qüestió polonesa. Henderson el va replicar dient-li que s’havia d’arribar a un acord negociat amb els polonesos. Hitler va perdre la paciència i li va deixar anar que ell simplement transmetés aquest missatge al seu govern. Tot i això, el líder alemany va criticar el discurs de Chamberlain.
De retorn a l’Ambaixada, Henderson va redactar un informe per al seu govern i va preparar el viatge a Londres per l’endemà. Poc després de la seva arribada, Paul Schmidt va trucar la porta de l’Ambaixada. Portava escrites les frases que l’hi havia dit Hitler al matí i un missatge del dictador en que li demanava expressament a Henderson que insistís en el seu govern de que es prengués el seu oferiment com a molt seriós i li va demanar que anés a Londres per parlar amb el seu govern i li va posar un avió a la seva disposició.
Al migdia, quan Joseph Goebbels va saber que la mobilització estava prevista per aquella tarda, Hitler li va donar instruccions sobre la propaganda, que havia d’insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre als polonesos. Hitler creia que s’havia de preparar a la població per una guerra que es podia allargar durant mesos i anys si era necessari. Les comunicacions telefòniques de Berlín amb Londres i París es varen interrompre durant diverses hores aquella tarda i les celebracions de Tannenberg i el Congrés del NSDAP varen ser cancel·lats de cop. En aquells determinants moments, l’oficina del general Wilhelm Keitel va trucar a Franz Halder per saber quina era l’última hora per donar l’ordre de marxar. La resposta va ser que el límit eren les tres de la tarda. Pressionat pels militars i impacient per una resposta italiana, Hitler va continuar amb la idea de mantenir l’ofensiva. En no tenir notícies dels italians, a les tres i dos minuts va ordenar atacar Polònia a tres quarts de cinc de la matinada de l’endemà.
Al llarg de la tarda es varen transmetre les directives de Hitler i, satisfent els desitjos del líder alemany, unitats alemanyes es varen dirigir cap a la frontera polonesa procedents de Pomerània, Alta Silèsia i Prússia Oriental. Les comunicacions telefòniques continuaven interrompudes, els aeroports estaven bloquejats, es va prohibir als avions estrangers volar per territori alemany i els agregats militars no varen poder abandonar Berlín. A més, a Danzig va arribar-hi el cuirassat Schleswig-Holstein armat amb 22 canons en visita “d’amistat”, però amb la missió d’atacar l’endemà a un quart de cinc de la matinada. La Kriegsmarine va enviar un missatge radiat xifrat QWA 7 a totes les embarcacions en que els demanava que obrissin el sobre lacrat de bord que contenia les instruccions especials per en cas de guerra. A més, es va ordenar que totes les embarcacions abandonessin les seves rutes de navegació i seguissin un rumb d’entre 30 i 100 milles nàutiques fora d’aquestes zones. En aquells moments el Cap Arcona tornava del seu 92è viatge a Buenos Aires i s’enfilava a la desembocadura del riu Elba cap a Hamburg. Reinhard Heydrich va donar per telèfon les últimes instruccions perquè els seus homes ataquessin l’estació radiofònica de Gleiwitz per tal de que servís de pretext per justificar l’atac alemany. A Alfred Naujocks li varen comunicar que no abandonés l’hotel, el Haus Oberschlesien, i que havia d’estar a punt per iniciar l’Operació Himmler en qualsevol moment; Mehlhorn va rebre l’ordre d’enviar la tropa de Hellwig a la frontera polonesa; a Heinrich Müller li varen comunicar que tenia que posar en marxa el seu camió amb els presoners polonesos assassinats vestits amb uniformes alemanys per tal de que semblés que els havien mort els polonesos.
En aquells moments crucials, els britànics varen ratificar el seu pacte d’assistència amb Polònia. A les cinc de la tarda, el corresponsal de la DNB de Londres, el doctor Fritz Hesse, va comunicar que s’havia ratificat el pacte britànic d’ajuda a Polònia.
També durant aquell dia, Hitler va rebre un segon missatge de Franklin Delano Roosevelt en que l’informava de la resposta conciliadora del president Moscicki i li va suplicar que consentís arreglar la qüestió polonesa de manera pacífica, tal hi com havia acceptat el govern polonès. Aquesta segona carta va tenir resposta, tot i que Ernst von Weizsäcker va aconseguir convèncer durant aquella tarda al cònsol nord-americà a Berlín, Alexander C. Kirk, perquè informés al President de que Hitler havia rebut els dos telegrames i que els havia posat en mans de Von Ribbentrop perquè el govern els examinés.
A Roma, l’ambaixador alemany va entregar la carta de Hitler del dia anterior al dictador Benito Mussolini, que ja sabia que l’atac alemany a Polònia era imminent, en el Palazzo Venezia de Roma. Von Ribbentrop s’havia encarregat a les 15:20 de trucar a l’ambaixador per dictar-li la carta. En ella, Hitler li va explicar les raons que l’havien impedit tenir a Itàlia al corrent de les seves negociacions amb la Unió Soviètica i li va afirmar que el Pacte Ribbentrop-Mólotov havia de ser considerat com una avantatge. El dictador també li va dir que si es produïen “fets intolerables” a Polònia actuaria immediatament i que en aquestes circumstàncies ningú estava en condicions de dir el que passaria la següent hora. Sabent que havia de respondre ràpid, el dictador italià va transmetre un missatge telefònic a l’Ambaixada italiana de Berlín i es va trucar a l’ambaixador italià Bernardo Attolico, que acabava de tornar a Berlín de Roma.
Des del començament de la tarda, totes les comunicacions per ràdio, telègraf i telèfon estaven tallades per ordre del govern alemany.
A la tarda, a la Cancelleria s’hi va presentar Attolico per transmetre el missatge telefònic que li havia encarregat Mussolini, que deia que Itàlia no estava preparada per entrar en guerra. Hitler li va demanar que verifiqués de nou amb Roma quines quantitats de béns escassos necessitaven i li va anunciar que donaria ordres a Keitel perquè poguessin complir els requisits que demanessin. Hitler es va quedar tant consternat que li va encarregar a Von Ribbentrop que truqués a Galeazzo Ciano, però el ministre d’Afers Exteriors no va poder aconseguir la comunicació. Després d’acomiadar-se de l’ambaixador Attolico de forma freda, segons el traductor Schmidt, que es trobava el despatx de Hitler, el dictador, després d’haver llegit el missatge de Mussolini, va quedar-se pensatiu a la seva taula durant una bona estona. Segons el traductor, Hitler va murmurar que es italians es portaven de la mateixa manera que 1914. Els italians l’havien decebut.
Després, Hitler es va reunir amb Keitel i li va llegir uns quants paràgrafs del comunicat de Mussolini perquè veiés que no podien comptar amb els italians. Hitler li va preguntar si podien donar els requisits que demanaven els italians i va exclamar irritat que ara els britànics sabrien que els italians no voldrien acompanyar-los en la guerra i que ratificarien els seus acords amb els polonesos i que això no entrava en els seus plans. Acabada la reunió, Keitel va sortir corrents del despatx, va cridar al seu ajudant de camp i va tornar en automòbil al Ministeri de Guerra per reunir-se amb el general Thomas per saber si podrien prescindir del tipus de matèria prima que demanava Itàlia. Hitler va escriure per Mussolini una breu nota que preguntava quines municions i matèries primes necessitava, i en quin termini creia que Itàlia podria entrar en un conflicte. La carta va ser transmesa personalment per telèfon per Von Ribbentrop a Mackensen a les 19:40 i entregada al dictador italià a dos quarts de deu de la nit.
A dos quarts de sis de la tarda es va presentar l’ambaixador francès, el general Robert Coulondre, per confirmar el compromís del seu país amb Polònia. Eduard Daladier va enviar una carta a Hitler per informar-lo de l’actitud de França en el cas de que Polònia fos atacada. En ella, el president francès li assegurava que França seria fidel a les promeses fetes a Polònia i el va advertir de que si el poble francès i l’alemany tornaven a combatre en una guerra llarga i cruel els vencedors només podrien ser les forces de la destrucció i la barbàrie. L’ambaixador, que seria l’encarregat d’entregar-li la carta a Hitler, va afegir-hi una crida verbal apassionada en nom de la humanitat i pel descans de la seva pròpia consciència, a que no deixés passar aquesta última oportunitat d’una solució pacífica. El dictador, després de llegir la carta de Daladier i d’escoltar les advertències de l’ambaixador al costat de Von Ribbentrop, es va limitar a repetir-li que no toleraria més provocacions poloneses i li va prometre que no atacar a França si aquesta no intervindria. En cas contrari, combatria fins el final. El dictador es va aixecar de la butaca per donar-li entendre que havia acabat l’entrevista, però l’ambaixador es va quedar quiet. Coulondre li va remarcar que si atacaven Polònia, França intervindria immediatament. Hitler es va limitar a respondre-li que trobava patètic arribar a aquest punt, però li va dir que depenia d’ell i li va pregar que li comuniqués a Daladier les seves paraules. Hitler es va mirar a Von Ribbentrop, que estava al seu costat, es va aixecar de la butaca, va agafar al seu ministre d’un braç i el va portar a un extrem de la sala. Després de parlar uns segons amb ell, Hitler es va dirigir a l’ambaixador i li va comunicar que tot ja estava decidit, i l’entrevista es va donar per acabada. En acabar l’entrevista, Coulondre es va dirigir a l’Ambaixada va informar al seu govern de que la carta de Daladier no havia commogut a Hitler. El dictador contestaria l’endemà la carta de Daladier. Tot i que Hitler no va escoltar als francesos, Walter Hewel, el cap personal de Von Ribbentrop, va advertir al seu líder de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a Hitler, que segons Walther von Brauchitsch no sabia què havia de fer.
A tres quarts de sis varen rebre més missatges des de Itàlia en que insistien que tot i el Pacte d’Acer no estaven preparats per entrar en guerra aquell moment. Durant uns quants minuts tothom va pensar què havien d’assumir la negativa italiana i es va convocar a Von Brauchitsch a la Cancelleria. Per posar més llenya al foc, a les sis de la tarda Von Ribbentrop, que havia vingut corrents del seu Ministeri, va informar a Hitler de que la Gran Bretanya acabava d’acordar un tractat que reafirmava el compromís britànic de declarar la guerra en el cas d’un atac alemany a Polònia. Hitler es va mostrar sorprès per la notícia i li va explicar que l’ambaixador italià l’hi havia comunicat que Itàlia no els ajudaria. Ràpidament, Hitler va ordenar que li portessin al coronel Rudolf Schmundt, però aquest no va ser localitzat i al cap de poc es va presentar Keitel després de que el truquessin urgentment. El dictador li va explicar que Otto Dietrich li havia fet arribar un missatge segons el qual el tractat anglès-polonès seria ratificat aquell mateix dia, tot i que encara no tenia la confirmació del Ministeri d’Afers Exteriors. Llavors, Hitler li va preguntar si encara era a temps de donar contraordres. Keitel li va respondre que sí i, en sortir de la reunió amb el dictador, va demanar localitzar a Schmundt perquè busqués el calendari en el que estaven marcades les mesures i les fases dels preparatius militars per cada dia fins el dia que comencés l’atac. Keitel va trucar de seguida a Von Brauchitsch i a Franz Halder, però aquest es trobava al quarter de Zossen.
Al voltant de les set de la tarda, Von Brauchitsch va arribar a la Cancelleria i li va dir a Hitler que encara estava a temps d’aturar l’atac i li va recomanar que ho fes per guanyar temps. Acceptant la proposta, a dos quarts de vuit del vespre Hitler va posposar el pla d’envair Polònia l’endemà per la setmana següent i Von Brauchitsch va trucar per telèfon a Halder per rescindir l’ordre d’invasió. Ràpidament, Keitel va sortir de l’habitació d’on estava reunit amb Hitler i va informar a tots els comandaments l’ajornament, però es va oblidar d’informar al tinent Hans-Albrecht Herzner, que va cometre un greu error el dia següent. L’ordre de suspendre l’atac no va arribar al primer cos d’Exèrcit del general Petzel a Prússia Oriental fins les 21.37. Les columnes motoritzades del general Paul von Kleist que es dirigien cap al sud es trobaven en aquells moments molt a prop de la frontera polonesa. L’ordre d’aturar l’atac les va transmetre un oficial de l’Estat Major, que va tenir que fer un aterratge forçós amb la seva avioneta de reconeixement per evitar que els homes de Von Kleist envaïssin Polònia. Després de donar l’ordre, Hitler es va retirar als seus apartament particulars situats a l’ala antiga de la Cancelleria.
Heydrich, en saber que s’havia cancel·lat l’Operació Himmler, també va fer marxa enrere i va informar als seus homes de que avortessin el pla. Però el Obersturmbannführer Hellwig, que s’havia endinsat dins el territori polonès, es va desplegar davant la duana de Hochlinden i amb els seus homes va obrir foc, trobant resposta dels seus companys alemanys. Uns minuts més tard, Müller va posar-lo al corrent de que s’havia aturat l’atac.
A l’hora que Von Brauchitsch entrava a la Cancelleria, Henderson va enviar un telegrama a lord Halifax per informar-lo de que Hitler no tenia cap interès en que Gran Bretanya trenqués la paraula donada a Polònia i que en la reunió amb Von Ribbentrop aquest havia comentat que Hitler desitjava arribar a un acord amb els britànics i li suplicava que comuniqués al govern britànic aquest fet.
L’industrial suec Birger Dahlerus, que el dia anterior s’havia reunit amb Hermann Göering per intentar frenar el clima bèl·lic, va conferenciar a Londres amb els participants a la reunió de Sönke Nissen Koog del 7 d’agost de 1939. L’informe que va escriure l’industrial suec sobre la seva opinió de com havia vist aquells dies al govern alemany va ser traslladat al gabinet britànic. A dos quarts de set de la tarda, Dahlerus es va reunir amb lord Halifax, que feia una hora havia firmat el tractat anglès-polonès d’ajuda mútua. El secretari del Foreign Office, li va agrair les molèsties que s’havia pres i li va expressar la seva esperança de que encara hi podia haver una entesa entre alemanys i britànics i que per aquest motiu el va informar que ja no precisaven els seus serveis. Lord Halifax el va informar de que l’ambaixador Henderson es trobava en aquell moment en algun lloc per sobre del Canal de la Mànega per portar-li les últimes propostes del govern britànic a Hitler.
A les vuit del vespre, Dahlerus va trucar, tot i que amb moltes dificultats, a Göering per saber els últims moviments. El ministre, que havia estat tota la tarda pendent de la decisió de Hitler sobre Polònia, li va comunicar que la situació era molt greu ara que s’havia firmat un tractat anglès-polonès i li va demanar que intentés celebrar una conferència entre els representants de la Gran Bretanya i Alemanya i li va ordenar que tornés a Berlín la nit del dia següent. Pràcticament a mitjanit, Dahlerus va informar al Foreign Office de la conversació que havia mantingut amb Göering i l’endemà va ser convidat de nou a reunir-se amb lord Halifax.
Tot i que Göering desitjava un pacte amb els britànics, molts jerarques nazis no opinaven igual. A mitjanit, per ordres de Goebbels, Hans Fritzsche va celebrar una conferència de premsa extraordinària per tal d’enviar missatges agressius per intimidar al govern britànic.
Després de saber que Hitler havia ordenat que es posposés l’atac a Polònia, aquella nit el coronel Hans Oster li va anunciar a Hjalmar Schacht i a Hans Gisevius la decisió de Hitler i va exclamar que el dictador havia perdut el cap.
Hjalmar Schacht havia de presentar-se a Zossen per parlar com aturar la guerra, però va anul·lar el seu viatge aquella tard.
Tement que la guerra seria en breu, els últims civils francesos i britànics varen sortir d’Alemanya.
Tornant a Roma, a les 22:25, després de llegir-se dos cops la carta de Hitler, Mussolini es va tornar a reunir amb l’ambaixador Von Mackensen li li va declarar que aprovava per complet el pacte Mólotov-Ribbentrop i que comprenia perfectament que no es podria evitar durant molt de temps un conflicte amb Polònia i va expressar que estava incondicionalment el costat d’Alemanya amb tots els recursos que disposava.
A Moscou, a les dotze del migdia, el mariscal Kliment Vorochilov va respondre les preguntes dels representants militars francesos i britànics sobre què pensaven fer ara els soviètics després de pactar amb els alemanys un Pacte de no agressió. El mariscal els va dir que degut a la modificació de la situació política, la continuació de les conversacions amb ells ara resultava inútil i sense objectiu.
La direcció del KPD a l’exili va emetre una declaració formal en la que declarava que els treballadors alemanys havien de donar suport a la política de pau de la Unió Soviètica, posicionar-se al costat de tots els pobles oprimits i amenaçats pel govern alemany i assumir la lluita més que mai per garantir els pacte de pau.
Als Estats Units:
Tal hi com s’ha mencionat, el president Moscicky li va recordar a Roosevelt que era Polònia la que formulava reclamacions i exigia concessions, sinó que la nació polonesa estava disposada a arreglar el seu conflicte amb Alemanya per via de les negociacions directes o de conciliació com ell havia recomanat el dia anterior a Hitler.
Diari del Tercer Reich 