Dissabte:
En la crisi polonesa:
A Polònia:
A dos quarts d’una de la nit, un grup de 24 soldats alemanys, sota el comandament del tinent Hans-Albrecht Herzner, que no havien sigut informats de que la invasió a Polònia s’havia ajornat per la setmana següent, va preparar el camí per l’assalt de la 7º Divisió d’Infanteria. La seva missió era travessar la frontera polonesa i capturar una estació de trens a Mosy, en el pas de Jablunka, i impedir la destrucció de l’únic túnel de ferrocarril que anava de Varsòvia a Viena. Després de creuar la frontera, aquest grup de soldats es va infiltrar en el bosc, però es van perdre i el grup es va dispersar en la foscor. A dos de quatre de la matinada, quan estava prevista la invasió a Polònia, Herzner, acompanyat de 13 soldats, va aconseguir apoderar-se del túnel de Jablunka, d’on varen treure diverses càrregues explosives en el seu interior col·locades pels soviètics, l’estació de Mosy i va tallar les línies de telèfon i de telègraf. Però els guàrdies polonesos els van descobrir i van ferir a un dels homes de Herzner. Els polonesos varen perdre un home.
A les 09:35, l’Abwehr va aconseguir posar-se en contacte amb Herzner i li van ordenar que alliberés als presoners que havia fet i que tornés immediatament a la base alemanya. A dos quarts de dues del migdia, el grup de Herzner va creuar de nou la frontera. El govern alemany va explicar que tot havia sigut un error d’un oficial que havia perdut els nervis i varen culpar a la falta d’una frontera definida enmig del bosc. Els alemanys varen intentar destruir tots els documents referents a aquesta operació, però el tinent Herzner va desobeir les ordre i va guardar-los juntament amb les notes escrites que tenia en el seu poder. El 1942 el tinent va ser trobat mort a la piscina d’un hospital en el qual es trobava ingressat. Tot i que els documents no varen ser trobats mai pels serveis secrets alemanys, sí que varen sortir a la llum després de la Segona Guerra Mundial.
Tot i frenar aquesta ofensiva, tothom tenia clar que hi hauria guerra i, a dos quarts de cinc de la matinada, ja s’estaven ultimant els preparatius pel començament del Cas Blanc. A més, a partir d’aquell dia es varen tancar els aeroports. En els dies següents, el túnel de Jablunka va rebre una gran quantitat de reforços de l’exèrcit polonès.
A Alemanya:
De dia, Hermann Göering va donar les gràcies a Adolf Hitler per l’esforç que estava fent i va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Per la seva banda, Hitler va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra arrencava en una data determinada. El dictador també va contestar aquell dia la carta del dia anterior d’Eduard Daladier i li va dir que li repugnava que els francesos estiguessin disposats a morir per Danzig i va recordar que Alemanya, després del retorn del Sarre, havia renunciat a totes les reivindicacions territorials sobre França i va declarar que no veia cap raó perquè les dues nacions entressin en guerra. Si el final combatien, el dictador va afirmar que no seria culpa seva i seria per ell molt dolorós.
Al matí, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va viatjar cap a Londres en un avió alemany que va ser posat a la seva disposició pel govern del Reich per ordres de Hitler. Quan va arribar a la capital britànica, Henderson va explicar-li a lord Halifax el contingut de la reunió que havia mantingut el dia anterior amb Hitler.
Planificant la guerra, Alfred Jodl va ser ascendit a general i molts alemanys varen ser cridats a files, com el mestre Wilm Hosenfeld. Sorprenentment, altres, com Wilhelm Canaris, creien que no hi hauria guerra. L’almirall va declarar que Hitler no sobreviuria a aquest cop i va assegurar que hi hauria pau durant 20 anys.
El Oberführer de les SS, el doctor Mehlhorn, li va confessar a Walter Schellenberg, que havia sigut encarregat de muntar un simulacre d’atac a Glewitz, a la frontera polonesa, però que se’n havia lliurat al·legant una malaltia.
El Govern va anul·lar oficialment la gran reunió nazi de Tannenberg, que s’havia de celebrar l’endemà i on en principi havia de parlar Hitler.
Els diaris també preparaven a la població per la guerra. El B.Z. deia en un titular:
Caos total a Polònia. Famílies alemanyes fugen. Soldats polonesos a la frontera alemanya!
I el 12-Uhr Blatt:
Ja han jugat bastant amb foc. Tres avions comercials alemanys tocats pels trets polonesos. En el Corredor: Nombroses granges alemanyes en flames.
El Govern també va aprovar aquell dia un decret sobre el codi penal especial que contenia un nou delicte tipificat com “minvar l’esforç bèl·lic”, que podia comportar la pena de mort.
A Itàlia:
A Roma, Benito Mussolini es va reunir amb els caps d’Estat Major de les tres forces armades per preparar una llista de les necessitat mínimes del país amb vista a una guerra de dotze mesos. La llista comprenia set milions de tones de carburant, dos milions de tones d’acer, un milió de tones de fusta de construcció, a més d’una llarga llista d’articles en el que hi havia 700 tones de molibdè, 400 de tità i 20 de zircó. A més, Mussolini va demanar 150 bateries antiaèries per protegir la zona industrial del nord d’Itàlia i va afegir una nota en la que li deia a Hitler que si hi havia una possibilitat de solucionar la qüestió polonesa en el terreny polític estava disposat, com en l’ocasió anterior, a subministrar-li tot el suport.
Un cop redactada la llista, poc després del migdia, Galeazzo Ciano va transmetre-la per telèfon a Bernardo Attolico a Berlín perquè l’entregués a Hitler. L’ambaixador li va demanar que tot el material seleccionat es trobés a Itàlia abans del començament de les hostilitats. El dictador alemany va acceptar la no intervenció d’Itàlia i va explicar en un comunicat que esperava que Itàlia mantingués una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i la Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer amoïnar molt a Mussolini. En el tema de les matèries primes, Hitler li va respondre que li podia donar moltes poques matèries primes, però li va confirmar que se li entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries, tot i que seria després de que comencessin les hostilitats. Hitler també li va dir que com les potències occidentals no eren capaces d’aconseguir èxits a l’Oest i com que Alemanya, a conseqüència del Pacte Ribbentrop-Mólotov, tindria totes les seves forces de l’est lliures després de derrotar Polònia. El líder també li va dir que entenia la seva posició i li va demanar que només immobilitzés a les forces angleses-franceses a través d’una propaganda activa i amb demostracions militars apropiades. Aquest comunicat va ser transmès per Von Ribbentrop a les 15:03 per telèfon a l’ambaixador Mackensen, a qui es va demanar que li entregués ràpid a Mussolini. Després de la negativa italiana, Hitler va estar pensant com portaria el conflicte sense l’ajuda de Mussolini.
Però Mussolini no volia en cap cas un conflicte i aquella mateixa tarda va escriure una nova carta per Hitler. Ciano un cop més la va transmetre per telèfon a Attolico perquè es dirigís novament a la Cancelleria poc abans de les set de la tarda. En aquesta carta, el dictador li deia que hi havia hagut un malentès amb l’ambaixador Attolico perquè l’entrega que ell demanava, exceptuant les bateries aèries, estava prevista al llarg de dotze mesos. Tot i això, el dictador italià li va confirmar un cop més que li seria impossible intervenir en una guerra per culpa de les guerres d’Etiòpia i d’Espanya, però li va prometre que faria tot el que pogués per immobilitzar les forces aliades i avançar en tot el que fos possibles els preparatius militars. Al final del seu comunicat, Mussolini un altre cop li va dir que l’ajudaria en tot el que fos possible en solucionar el conflicte polonès per via diplomàtica. Hitler respondria l’endemà.
A la Gran Bretanya:
A Londres, l’industrial suec Birger Dahlerus es va tornar a reunir amb lord Halifax i li va suplicar que insistissin en arribar a un pacte amb els alemanys i el va informar de la conversa que havia mantingut la nit anterior amb Göering. Dahlerus li va suplicar que escrivís una carta a Göering, a qui va presentar com l’únic alemany capaç d’impedir la guerra. Lord Halifax va consultar-ho amb Neville Chamberlain i va redactar una carta que explicava que el govern britànic desitjava trobar una solució pacífica, però en ella s’assegurava que si els alemanys atacaven Polònia ells entrarien en guerra.
A la nit, Dahlerus va tornar a Berlín, on va ser recollit a l’aeròdrom per l’ajudant de Göering, que el va portar al Carinhall. Quan Dahlerus va arribar a la mansió, ja de nit, va saber que Göering no estava a la mansió perquè havia sortit direcció a Berlín en un tren especial. Llavors va ser conduït fins a Friedrichswalde, a Oranienburg, on s’havia aturat el tren de Göering. El ministre el va rebre en seguida que el va veure, i Dahlerus li va explicar que el govern britànic estava decidit a entrar en guerra si Alemanya atacava Polònia i li va entregar la carta de lord Halifax que demostrava que els britànics estaven disposat a agafar les armes. Quan Dahlerus li va llegir la carta (Göering no la va llegir perquè estava en anglès i no el dominava), el ministre va ordenar parar el tren a l’estació més pròxima i va exigir que el portessin juntament amb Dahlerus a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb Hitler.
En els països neutrals:
Els ambaixadors alemanys varen entregar, per ordres de Hitler, al rei belga, Leopold III, a la reina dels Països Baixos, Guillermina, i al Govern del Gran Ducat de Luxemburg unes solemnes declaracions que asseguraven als respectius governs la decisió d’Alemanya de respectar la seva neutralitat.
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, Heinrich Himmler va tornar a patir dolors intestinals i va trucar ràpidament al doctor Felix Kersten, que precisament tornava aquell dia a la capital alemanya després de passar uns dies a Estònia amb la seva família. El massatgista tardarà aquest cop dos dies en calmar els dolors del cap de les SS. En aquestes sessions, Himmler li va confessar que envairien Polònia en breu, però li va prometre, davant del temor de Kersten d’una guerra mundial, de que tant França com Gran Bretanya no anirien a cap guerra pels polonesos.
Diari del Tercer Reich 