Dilluns:
La crisi polonesa:
Adolf Hitler va invalidar el tractat de no agressió entre Alemanya i Polònia i va confirmar que la nova data per la invasió a Polònia seria el matí de l’1 de setembre de 1939. Davant la imminent agressió alemanya, les potències occidentals creien que Hitler no faria res i es pensava que no hi hauria guerra.
A Berlín, a les dues de la matinada, Dahlerus va demanar comunicar-se amb l’Ambaixada britànica per transmetre el missatge d’acceptació dels alemanys de la nit anterior, però l’encarregat de negocis britànic, el diplomàtic George Ogilvie-Forbes, que s’ocupava d’enviar els missatges al govern britànic, havia sortit cap a casa seva. L’empresari suec, que volia preservar la pau com fos, va sortir decidit en direcció a l’Ambaixada i va poder comunicar-li a Ogilvie-Forbes l’acceptació dels alemanys i varen telegrafiar a Londres el missatge d’acceptació del govern alemany per evitar la guerra. Dahlerus va recomanar, igual que faria amb Neville Henderson aquella tarda, que intentessin persuadir a Polònia perquè obrissin immediatament negociacions directes amb Alemanya. Dahlerus també va trucar personalment al Foreign Office i va suggerir-li a lord Halifax que persuadís als polonesos.
Al matí, Dahlerus es va dirigir a prop de Potsdam per trobar-se amb Göering, que havia sortit en un tren especial cap al quarter general de la Luftwaffe. Quan es varen veure, el ministre alemany li va preguntar si havia comunicat els desitjos de Hitler als britànics, i Dahlerus li va contestar que sí. Després de la reunió de dues hores amb Göering, Dahlerus, després de sortir de la reunió, que va durar dues hores, va trucar a Forbes i li va explicar que l’exèrcit alemany hauria establert el seu dispositiu d’atac contra Polònia durant la nit del dimecres al dijous 31 d’agost. Forbes va informar d’immediat al seu govern d’aquesta nova informació.
A les dues del migdia, el govern britànic va preguntar per telègraf al seu ambaixador a Varsòvia, Howard Kennard, si es podia reunir amb el govern polonès per preguntar si Polònia estava disposada a entaular una discussió directe amb Alemanya. L’ambaixador es va reunir d’immediat amb el ministre Josef Beck, que li va comunicar que autoritzaven al govern britànic a informar a Hitler de que Polònia estava disposada a negociar.
A dos quarts de sis de la tarda va tenir lloc una conferència militar a la Cancelleria, on hi havia diverses personalitats del Reichstag i del NSDAP. Hitler els va explicar que estava decidit a resoldre d’una forma o altra la qüestió polonesa i que exigiria la devolució de Danzig i el Corredor polonès. Sinó acceptaven les seves exigències aniria a la guerra i els va prometre que mentre ell visqués no admetria cap capitulació. Després de defensar el Pacte Ribbentrop-Mólotov, el dictador va rebre alguns aplaudiments.
A les cinc de la tarda va sortir de Londres l’ambaixador Henderson i, tres hores després, va aterrar a l’aeroport de Tempelhof. A dos quarts d’onze de la nit, Henderson, que feia de contacte entre Berlín i Londres, es va reunir amb Hitler a la Nova Cancelleria del Reich. L’ambaixador es va dirigir a la Cancelleria en cotxe i quan va arribar a l’entrada que donava a la Wilhelmplatz l’esperaven el cap de la Cancelleria, el doctor Otto Meissner, i l’ajudant de Hitler, Wilhelm Brückner. Entre ells també hi havia Otto Dietrich, que havia tornat aquell matí de Baden-Baden després d’haver assistit a la Gran Setmana. Quan el varen veure la guàrdia va presentar armes i una banda de música va redoblar els tambors.
Un cop es va reunir amb Hitler, Joachim von Ribbentrop, que feia tres dies que no es reunia amb el dictador, i Paul Schmidt, Henderson li va entregar el missatge del seu govern en què li demanaven obrir la via del diàleg amb el govern alemany per parlar de Polònia per tal d’evitar la guerra que semblava imminent. El missatge també deia que acabaven de rebre del govern polonès la seguretat de voler obrir negociacions. El govern britànic admetia en el seu missatge que s’havia de parlar del tracte rebut de les minories alemanyes residents a Polònia, però també afirmaven que tot depenia de la manera i del mètode que fos solucionat per arribar a un acord. Llavors, Hitler i Henderson varen parlar durant una hora, però el líder alemany no volia parlar de res, ja que no va escoltar les pregàries de l’ambaixador per tal d’evitar la guerra i només l’importava annexionar Polònia al Reich alemany. L’ambaixador li va exposar que Gran Bretanya desitjava l’amistat d’Alemanya, que volia la pau, però que lluitaria si envaïen Polònia. Hitler li va replicar que els polonesos havien comès innombrables crims contra els alemanys i que ell ja havia ofert una “generosa” oferta de pau que no renovaria. Von Ribbentrop llavors va entrar en la conversa per recordar-li a l’ambaixador que Neville Chamberlain li havia dit que la Gran Bretanya desitjava vivament arribar a un acord amb Alemanya. Al final de la reunió, Henderson li va fer dues preguntes: Estava disposat a discutir directament amb els polonesos, i estava d’acord en examinar la qüestió d’un canvi d’opinions. Després de quedar-se uns instants pensatius, es va dirigir cap a Von Ribbentrop i li va dir que seria necessari discutir la situació amb Hermann Göering i, llavors, li va dir a Henderson que contestaria l’endemà. L’ambaixador, que ja estava dret per marxar, li va respondre que no corria pressa, però Hitler li va dir que ell sí que en tenia. En sortir per la galeria de marbre acompanyat per Meissner, l’ambaixador li va dir que Hitler no veia que tant el govern britànic com el francès li declararien la guerra si atacava a Polònia. Un cop va deixar l’ambaixador, Meissner va informar immediatament a Hitler d’aquelles paraules però, un cop més, Hitler li va dir que creia que no atacarien. Von Ribbentrop li va assegurar a Meissner que en menys de dos mesos la qüestió polonesa quedaria tancada i que després celebrarien una gran conferència de pau amb les potències occidentals. Otto Dietrich va preguntar a Von Ribbentrop com havia anat la trobada amb l’ambaixador i el ministre li va assegurar que la Gran Bretanya no estava per ara en condicions d’anar a la guerra i que tot allò no era res més que un “bluff” per espantar a Hitler i evitar que intervinguessin a Polònia. Von Ribbentrop també li va explicar que enmig del debat havia proposat establir un passadís a través del corredor polonès direcció a Danzig, però que aquesta proposta no havia sigut entregada per escrit a l’ambaixador anglès. A les 2:35, Henderson va telegrafiar al seu govern per explicar el contingut de l’entrevista.
Hjalmar Schacht va decidir dirigir-se de nou al quarter general de Zossen, però Wilhelm Canaris el va advertir de que era massa tard per actuar contra els plans de Hitler i aturar la guerra.
Els berlinesos varen contemplar a les tropes sortir de la ciutat per dirigir-se a l’Est, direcció Polònia, en camions de mudances o de càrrega.
En el Reich:
A Alemanya:
El govern alemany va aprovar la llei de despeses i emoluments de la Wehrmacht. Aquesta nova llei servia perquè els ciutadans alemanys que s’allistessin a la Wehrmacht per anar a la guerra no perdessin el sou que tenien de la seva anterior feina. En definitiva, es pagaven uns subsidis públics que havien de servir per mantenir la voluntat de combatre per part de qui s’allistava. Pel soldat alemany era molt important aquella llei perquè d’aquesta manera podia anar a lluitar sense preocupar-se del manteniment de la seva família amb la seva absència. Tot i això, el govern alemany també va començar a racionar alguns productes bàsics destinats a la població com el sabó i els productes tèxtils. La carn i la mantega ja estaven racionats.
Els alemanys varen dur a terme el primer vol d’un aparell a reacció, el Heinkel He-178.
Preparant-se per la guerra:
A Polònia:
Els militars polonesos varen veure la situació tan greu que l’inspector general de l’Estat Major, Edward Smigly-Rydz, va suggerir ordenar la mobilització total.
En el Països Baixos i a Bèlgica:
La reina Guillermina i el rei Leopold III varen oferir-se com a mediadors per evitar el conflicte.
A la Gran Bretanya:
Des del port de Southampton va salpar ple de gent el transatlàntic Queen Mary. La gran majoria intentava fugir als Estats Units d’Amèrica per l’amenaça de guerra a Europa.
En els Estats Units:
La majoria de nord-americans creien que no hi hauria conflicte. Per exemple, Henry Ford va assegurar en el Boston Globe que Hitler només estava provocant, que els alemanys no s’atrevirien a començar una guerra i va assegurar amb rotunditat que n’eren conscients.
Diari del Tercer Reich 