Dimarts:
En la crisi polonesa:
El govern alemany preparava a la seva gent per la guerra i la premsa alemanya es va fer ressò de l’assassinat de sis alemanys a Polònia i de la mobilització general polonesa, que va començar aquell dia per les dificultats econòmiques que arrossegava el país. Però a les capitals europees es respirava cert optimisme. A la una de la matinada, un ajudant de camp de Hermann Göering va informar telefònicament a l’industrial Birger Dahlerus des de la Cancelleria per comunicar-li que estaven estudiant la nota britànica després de la marxa de l’ambaixador britànic Neville Henderson. Al matí, Dahlerus va trucar de nou al Foreign Office i li va anunciar a lord Halifax que Adolf Hitler i Göering estaven considerant la possibilitat d’arreglar la qüestió polonesa per via diplomàtica.
A tres quarts i cinc d’onze del matí, Dahlerus es va reunir amb Göering, que li va donar una calorosa benvinguda i li va exclamar entusiasmat de que la pau estava assegurada. Ràpidament, Dahlerus es va dirigir a l’Ambaixada britànica per comunicar-li la notícia a Henderson. L’industrial suec el va informar que els alemanys estaven molt optimistes i que estaven d’acord en el punt essencial de la resposta britànica del dia anterior. Dahlerus va precisar que Hitler no reclamava res més que Danzig i part del Corredor polonès, un estret passadís de la via ferroviària que conduïa a Danzig. L’ambaixador però li va comunicar que no es podia confiar en la paraula ni de Hitler ni de Göering, ja que segons ell havien mentit molts cops. Després de la reunió amb l’ambaixador, Dahlerus va trucar un cop més al Foreign Office quan passaven deu minuts de les set de la tarda per prevenir a lord Halifax de que la resposta alemanya no provocaria dificultats, però aconsellava que el govern britànic havia de recomanar als polonesos que “es portessin bé”.
Aquella hora, a la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler i Joachim von Ribbentrop van continuar estudiant l’última oferta del govern britànic. A un quart de vuit de la tarda, Henderson va ser cridat un altre cop per reunir-se amb Hitler a la Cancelleria. Abans, Henderson va enviar un telegrama al seu govern per comunicar que Hitler havia afirmat amb insistència que no s’intimidaria amb falses aparences i que el món cometria un greu error si així hoc reia.
Lluint el seu vestit de ratlla diplomàtic amb un clavell vermell fosc en el trau de l’americana, l’ambaixador va recórrer la Wilhelmstrasse a les fosques, ja que les faroles no estaven enceses pels simulacres d’apagades que s’estaven efectuant a Berlín i va arribar al cap de pocs minuts a la Cancelleria, on s’hi havien amuntegat entre 300 i 400 berlinesos. En entrar a l’edifici va ser rebut per un redoblament de tambors i una guàrdia d’honor. Otto Meissner i Wilhelm Brückner el varen conduir fins al despatx de Hitler. En entrar-hi es va trobar amb Hitler i Von Ribbentrop, i de seguida els va demanar que evitessin la guerra. Segons sembla, l’ambaixador va colpejar la taula de la ràbia que duia al damunt. Henderson li escriuria més tard a lord Halifax, que havia tingut la sensació de que s’havia d’enfrontar a Hitler amb els seus mateixos mitjans i que per això havia començat a cridar amb més força que ell i que no acceptava que ningú li parlés amb aquell llenguatge.
Però Hitler no es va deixar intimidar per l’ambaixador. Estava decidit a atacar Polònia i només va acceptar rebre un emissari polonès amb plens poders per negociar l’endemà. Després de que l’ambaixador es queixés per la falta de temps, Hitler li va entregar una nota que havia redactat abans amb Von Ribbentrop, on deia que el govern alemany considerava intolerable el tracte del govern polonès a les minories alemanys en aquell país, però que estava disposat a acceptar la proposta britànica referent a l’enviament d’un plenipotenciari a Berlín, que s’esperava que arribés l’endemà. També es deia que el govern alemany mai havia volgut perjudicar ni els interessos vitals de Polònia ni la seva sobirania. En la nota també hi figurava que en les futures negociacions per Polònia s’informaria al govern britànic de la marxa de les negociacions i que volia que hi fossin presents els soviètics. Henderson sabia perfectament que aquella nota era un ultimàtum, tot i que tant Hitler com Von Ribbentrop li varen prometre que no ho era. Llavors, l’ambaixador va preguntar si tractarien bé a l’emissari polonès que es volgués entrevistar amb ells i el dictador li va respondre que evidentment. Hitler li va recriminar que es burlés dels “alemanys que havien sigut degollat a Polònia”, recriminació que va encendre a Henderson, que es va posar a cridar. Hitler el va amenaçar en comunicar-li que dos exèrcits, el polonès i l’alemany, es trobarien en breu. L’ambaixador de seguida es va queixar amargament i, un cop més, va intentar convèncer a Hitler perquè li donés més temps per negociar, però el dictador li va cridar enfadat que els seus soldats li estaven preguntant quina era la seva decisió i que ja estaven preparats. Quan va acabar la reunió, Henderson va marxar del despatx molt preocupat. La seva preocupació va anar en augment en recórrer els llargs passadissos de la Cancelleria i veure’ls plens d’oficials militars com Wilhelm Keitel i Walther von Brauchitsch. Els estats occidentals i Polònia no varen acceptar l’amenaça de Hitler i estaven decidits.
Mentre l’Ambaixada britànica remetia a Londres la resposta alemanya que l’hi havien entregat a Henderson, que arribaria a la capital britànica a les 0:15, l’ambaixador es va entrevistar amb l’ambaixador polonès, Josef Lipski, per explicar-li com estava la situació i li va comentar l’entrevista que havia tingut feia unes hores amb Hitler.
Al mateix temps, Hitler s’entrevistava amb l’ambaixador italià Arturo Attolico. L’ambaixador li va dir que Benito Mussolini estava disposat a intercedir amb la Gran Bretanya si era necessari per tal d’evitar la guerra. Hitler li va dir que les negociacions amb la Gran Bretanya estaven en marxa i que ja havia manifestat la seva disposició a acceptar a un negociador polonès. Llavors, el dictador va demanar al ministre Hermann Göering que enviés al seu amic i intermediari, Dahlerus, que estava sopant aquella nit a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz amb uns seus compatriotes, a la Gran Bretanya perquè donés a conèixer en el govern britànic els punts essencials de les condicions que no estaven disposats a cedir: el retorn de Danzig a Alemanya i un plebiscit sobre el Corredor. El ministre li va suggerir que no era necessari jugar-s’ho tot a una carta, però Hitler li va respondre que al llarg de la seva vida sempre s’ho havia jugat tot.
A les deu de la nit, Göering va córrer a reunir-se amb l’industrial i va estudiar la nota que havia entregat Hitler a l’ambaixador britànic i el va informar del fracàs de l’entrevista entre Hitler, Henderson i Von Ribbentrop. Göering li va dir a Dahlerus que havia fer alguna cosa per evitar la guerra, tot i que va exclamar que no confiava en els polonesos perquè els considerava una nació inferior. En assegurar-li que Hitler estava treballant en una oferta destinada a Polònia i que el retorn del Corredor es decidiria en un plebiscit sota control internacional. El suec li va preguntar quins territoris exigia Alemanya i Göering es va aixecar de la cadira i va fullejar un enorme atles. En trobar el mapa que desitjava, va arrencar-ne la pàgina i amb un llapis verd li va senyalar les províncies pertanyents a Polònia que exigia Alemanya i amb un llapis vermell va senyalar el territori restant, el polonès. Els alemanys es quedarien la Prússia polonesa i també la ciutat industrial de Lódz. Abans de marxar, Göering li va demanar que tornés a Londres i informés al govern britànic de tot el que havia passat aquella tarda i que Hitler desitjava la pau. Dahlerus li va prometre que ho tornaria intentar. Quan s’acomiadaven, Göering li va confessar que potser no es tornarien a veure mai més, ja que algunes persones el voldrien assassinar. Von Ribbentrop es va plantejar destruir l’avió que portava l’industrial suec a Londres.
Franz Halder va anotar en una nota en el seu Diari la tàctica que volia seguir Hitler. El dictador esperava introduir una cunya entre els britànica, els francesos i els polonesos, i aixecaria una barrera d’exigències demogràfiques i territorials. Halder també va anotar que els polonesos vindrien el dia 30 i que el dia següent es trencarien les negociacions i el dia 1 de setembre començarien les hostilitats militars.
A la vegada, Reinhard Heydrich es va reunir amb Eduard Wagner per debatre sobre les relacions de les SS i l’Exèrcit davant l’imminent invasió a Polònia.
En el Reich:
A Alemanya:
En el camp de concentració de Dachau, les SS varen afusellar a Gustav Elder von Remiz, el propietari real del castell Fuschl del ministre Von Ribbentrop i que havia estat casat amb la germana de l’empresari Fritz Thyssen i era amic de Stefan-Karl Henkel, cunyat del ministre Von Ribbentrop.
El governador del districte de Hildesheim va informar a tots els caps de regions administratives i alcaldes de la seva regió, que en el districte havia acabat tota activitat comercial per part de barberies o funeràries jueves.
Diari del Tercer Reich 