Divendres:
Comença la Segona Guerra Mundial:
A primeres hores de la matinada, la Völkischer Beobachter va informar amb grans titulars que una banda de bandolers polonesos havien assaltat la nit anterior l’emissora polonesa de Gleiwitz. A la mateixa hora, la Ràdio alemanya va informar que el gauleiter Albert Forster havia ordenat que la ciutat lliure de Danzig fos alliberada immediatament, i el president suprem de les Finances d’Oppeln va informar a Berlín que la nit anterior havia sigut atacada i cremada la duana de Hohenlindre pels insurrectes polonesos. Corresponsals estrangers varen ser convidats a visitar el lloc on presumptament havien tingut lloc els combats per l’emissora de ràdio. Davant d’aquells fets, a les tres de la matinada es va convocar per les deu del matí una sessió del Reichstag.
A les 4:26, l’exèrcit alemany va travessar la frontera polonesa per tres punts diferent començant així la Segona Guerra Mundial. Uns quants soldats alemanys varen arrancar una barrera situada a la carretera entre Zoppot i Gdingen, immortalitzant l’entrada dels alemanys a Polònia pels càmeres del Ministeri de Propaganda. Un despreocupat guàrdia de fronteres es va convertir d’aquesta manera en el primer testimoni d’una guerra que duraria fins el 1945 quan va sortir del seu lloc de control i es va topar amb desenes de soldats alemanys. Sense pronunciar paraula, els alemanys el varen llençar al terra i després varen aixecar la barrera. La invasió es va conèixer amb el nom d‘Operació Fall Weiss, i va ser dirigida pel general Walther von Brauchitsch, que tenia com a objectiu paralitzar totalment les 24 divisions poloneses rodejant-les ràpidament, i tallar les vies de subministrament i comunicació. El propi Von Brauchitsch va escriure aquell dia en la Proklamation an die Polen, que la Wehrmacht no veuria al poble polonès com un enemic i que volia respectar els pactes de dret internacional. En total, al voltant de 1.800.000 soldats ben entrenats i ben equipats agrupats en 37 divisions d’infanteria alemanya, 3 eslovaques, 6 divisions panzer, una brigada de cavalleria amb 2.510 carros de combat, 4 divisions lleugeres, 4 d’infanteria motoritzada, 1 de muntanya i 5.800 peces d’artilleria varen envair Polònia.
Davant d’aquella superioritat, l’exèrcit polonès va ser fàcilment derrotat, tot i que també s’hi ha de sumar que el 30 d’agost de 1939 havia sigut desmobilitzat per la pressió dels francesos. Els polonesos varen desplegar durant aquell dia 23 divisions d’infanteria regulars i tres de reserva, vuit brigades de cavalleria, tres brigades de muntanya i una brigada motoritzada, així com tropes de frontera i altres formacions paramiliars.
Les primeres bales i les primeres bombes varen caure a prop del pont de Dirschau, sobre el Vístula, un dels grans objectius establerts en la Directriu número 1 i que no es va poder ocupar tal hi com es pensava perquè les boires matinals varen molestar als paracaigudistes que havien d’apoderar-se del pont. Els polonesos varen destruir-lo abans de que fos ocupat. La Luftwaffe, amb els bombarders Heinkel He-111, Dorniers i Junker Ju-87, va bombardejar la ciutat de Wielun, a uns 100 quilòmetres a l’est de Breslau, provocant 1.300 morts sense fer distincions entre civils i militars, i destruint el 75% de la ciutat. A més, varen destruir carreteres, aeroports, vies de ferrocarril i centres militars.
Pel nord de Polònia, l’Exèrcit de Terra alemany va penetrar el país a les 4:45 de la matinada amb el mariscal Fedor von Bock al capdavant, que disposava del 4º Exèrcit del nord-est d’Alemanya i del 3º. Aquests soldats varen avançar entre Prússia Oriental i Pomerània, i eren un total de 630.000 homes agrupats en 18 divisions i 3 brigades. L’objectiu del mariscal Von Bock era intentar controlar els ponts i les línies de tren. L’exèrcit polonès ràpidament es va haver de retirar cap al sud, en direcció a Varsòvia. Pel sud de Polònia, el general Gerd von Rundstedt, amb els exèrcits 8º, 10º i 14º, situats al sud-est d’Alemanya i el nord-est d’Eslovàquia, amb 886.000 homes, va posar en pràctica les tècniques més modernes d’atac i, a primera hora del matí, ja passaven els primers tancs Panzers per Polònia. A més, les tropes comandades pel general Heinz Guderian, que comandava dues divisions blindades i dues de lleugeres del Grup Nord de l’Exèrcit, van avançar ràpidament amb els seus tancs i van ajudar a obrir pas a la infanteria alemanya.
Els objectius eren molt clars: el 4º Exèrcit atacaria a l’exèrcit polonès de Pomerània en els voltants de la ciutat de Bromberg, al sud de Danzig. Havia d’establir un corredor entre Alemanya i Prússia Oriental per fer contacte amb el 3º Exèrcit. S’atacaria des de Prússia Oriental als Exèrcits de Pomerània i al de Modlin. El 14º Exèrcit ocuparia les posicions poloneses a la frontera de l’Alta Silèsia i penetraria fins al riu San. El 10º, l’únic totalment mecanitzat, amb 300.000 homes al comandament del general Walter von Reichenau, tenia ordres d’arribar al Vístula, i el 8º iniciaria el seu atac des de Silèsia. Per la seva part, els polonesos, que només una tercera part de les unitats del seu Exèrcit comptava amb tots els seus efectius, no havien tingut temps d’integrar als seus reservistes i no podien fer res més que replegar-se després de tenir 500 baixes, i des del primer minut es va fer evident que no podien resistir aquells atacs. A més, es van trobar amb la dificultat de que gran part de la població va fugir per les carreteres que havien de fer servir els mateixos soldats.
Mentre l’Exèrcit de Terra començava a fer els seus primers passos per Polònia, a les 4:47 el vaixell de guerra alemany Schleswig Holstein, que estava atracat a Danzig per una visita de cortesia a Polònia, va obrir foc contra la fortalesa de Westerplatte, una península de l’estuari del Vístula, defensada per només 180 homes, a la costa del Mar Bàltic, mentre bombarders Stuka sobrevolaven la ciutat. Aquella fortalesa tenia que protegir els ports de Neufahrwasser i Danzig d’atacs o de possibles operacions de bloqueig, però al final no va servir de gran cosa després de que el capità de l’embarcació alemanya, Gustav Kleikamp, ordenés obrir foc. A les 4:50, el comandant Suchrski, el comandant de les tropes poloneses a Westerplate, va transmetre un telegrama a Varsòvia dient que el cuirassat alemany havia obert foc. En els vuit minuts següents varen caure sobre els murs exteriors de la dèbil fortificació 8 projectils de 280 mil·límetres, 59 de 155 i 600 de 20, amb la intenció d’obrir un forat perquè passés la infanteria de terra. Immediatament després, enormes columnes de fum negre s’elevaven des dels edificis del port en explotar el combustible emmagatzemat. A les 04:56, les bateries del cuirassat varen deixar de disparar creient que havien complert el seu objectiu, i els soldats es varen llançar cap al mur exterior de la fortalesa amb el suport de les metralladores. Els polonesos varen reaccionar de seguida i amb el seu únic canó de 75 mil·límetres varen aturar als alemanys, que només varen avançar 500 metres. A les 06:22, incapaços de seguir endavant, els alemanys es varen retirar a les seves posicions inicials i varen demanar per ràdio que es tornés a bombardejar la Westerplatte amb tota l’artilleria possible. Els alemanys no varen poder comptar durant aquelles primeres hores amb el suport de la Luftwaffe degut al mal temps que feia a Danzig.
A dos quarts de vuit, el Schleswig-Holstein es va apropar a la fortalesa i va començar a bombardejar el niu de metralladores Prom. A dos quarts de sis de la tarda, després de frenar altres assalts d’infanteria a la fortalesa, les posicions poloneses varen ser bombardejades per dues onades de 47 avions Ju-87. Per sorpresa, els combats a Westerplatte els va costar en els alemanys 82 baixes.
La ciutat de Danzig a primera hora del matí va ser ocupada per la majoria alemanya de la ciutat. Unitats de la policia varen atacar als funcionaris polonesos de ferrocarrils i correus. Però la reacció polonesa no es va fer esperar i els submarins polonesos varen començar amenaçar als submarins alemanys executant el Pla Worek. Immediatament després, la Luftwaffe, sota les ordres del capità i comandant Bruno Dilley, va bombardejar la ciutat de Danzig amb tres bombarders Stuka. A les onze del matí, la Wehrmacht va enviar dos canons de 75 mil·límetres i un obús de 105 de suport, però l’ofensiva va ser frenada. A les tres del migdia, els alemanys varen declarar un alto al foc i varen exigir la rendició dels polonesos, però aquests varen optar per resistir.
Tot i l’ocupació de la ciutat, un grup de polonesos armats es va negar a rendir-se i es varen atrinxerar a l’Oficina de Correus, on un grup de soldats de les SS, amb l’ajuda d’un tanc, la varen assaltar i varen aixafar a tots els resistents. El gauleiter Forster va posar al comissionat de la Societat de Nacions, Carl Burckhardt, sota arrest domiciliari i li va donar dues hores per marxar. Burckhardt va fer les maletes i va marxar cap a Lituània.
Varsòvia va ser bombardejada a les sis del matí i, aquella mateixa hora, la Luftwaffe va continuar atacant intensament a tots els punts estratègics de Polònia; com les indústries, els aeròdroms i les ciutats de Puck, Gdynia, Cracòvia i Katowice. Tot i això, l’aviació alemanya es va trobar amb un problema, la boira, que va limitar l’efectivitat dels atacs, però no va impedir que a la tarda l’aviació polonesa fos destruïda. A més, en els atacs contra els aeròdroms polonesos va fallar el factor sorpresa perquè els polonesos ja havien traslladat els seus avions a aeròdroms secundaris. L’únic aeròdrom que va ser atacat amb contundència va ser el de Rakowice, a prop de Cracòvia, on varen resultar destruïts 28 avions inservibles que no havien pogut volar el dia anterior.
A primera hora de la tarda, el coronel Kazimierz Mastelerz, al capdavant dels genets del 18º Regiment d’ulans de la brigada de cavalleria Pomorska, vigilava als voltants del canvi d’agulles de la via fèrria de Krojanty, a sis quilòmetres de Chojnice, i a uns 240 quilòmetres de Varsòvia. Se’ls havia donat l’ordre de que fessin tornar els alemanys a la seva frontera. Els seus homes portaven durant tot el dia combatent contra la 20º Divisió d’infanteria motoritzada alemanya al llarg del riu Brda i semblava que havien aconseguit frenar-los. Poc abans del vespre, Masterlerz va pensar que ara era el moment d’organitzar un contraatac i, amb el 1º i 2º dels seus esquadrons, uns 250 homes, es va dirigir a les línies alemanyes. Varen marxar a poc a poc amb els cavalls pel bosc de Tuchola, i en una esplanada es varen trobar a un dels batallons de la divisió alemanya. Pensant que estava complint amb l’objectiu, Masterlerz va ordenar en els seus homes que es col·loquessin en posició de defensa i es preparessin per carregar. De seguida varen atacar als alemanys amb els seus sabres, però aquests estaven previnguts i els varen aturar amb l’autometralladora de la divisió, que els va dispersar i els polonesos varen ser obligats a tornar al bosc en busca de refugi. Pel camí varen deixar 20 morts, inclòs el coronel, i prop de 60 ferits i presoners.
A les vuit del matí, 25 carros del 35º Regiment Panzer varen atacar a prop de Wilkowiecko, però varen ser rebutjats pels canons anticarro de 37 mil·límetres del 21º Batalló de Llançadors. Mitja hora més tard, exploradors en motocicleta del mateix Regiment varen sondejar les posicions poloneses. A les deu, el 36º Regiment Panzer va protagonitzar un important atac en l’esplanada de Mokra, però va ser contrarestat pel foc del 2º Regiment d’Artilleria a Cavall i el tren blindat número 53 Smialy. Una hora més tard els alemanys varen tornar atacar a la mateixa zona amb el suport dels Granaders Panzer. Aprofitant la retirada polonesa, els carros alemanys varen començar a atacar la cavalleria i els varen empènyer cap a la via ferroviària.
A la una del migdia va tenir lloc el principal atac sobre Mokra amb 100 carros que varen travessar tres pobles. Els combats varen ser a curta distància, però els polonesos varen ser capaços de respondre als alemanys al costat occidental del bosc. El tren Smialy va combatre contra uns carros alemanys que s’havien infiltrat fins la via ferroviària durant la batalla. Una hora més tard, el Smialy va ser atacat i danyat per un atac aeri alemany.
A les tres, els alemanys varen tornar a atacar, però aquest cop ho varen fer des de Rebielice. De nou varen ser rebutjats pels polonesos. Una hora més tard es va produir l’últim gran atac a la zona contra el 21º Esquadró Blindat polonès, però els alemanys novament varen ser rebutjats pel foc de l’artilleria i l’anticarro. Al vespre, els alemanys conservaven el control dels boscos a l’oest de Mokra, que era defensada pel 49º Batalló Anticarro polonès.
A última hora de la tarda, l’Alt Comandament de l’Exèrcit va informar que les tropes havien creuar la frontera per totes parts i que avançaven cap als seus objectius, sent frenades només lleugerament per les tropes poloneses.
A Berlín:
En un dia que la ciutat va estar coberta de núvols, a les 5:10 del matí es va comunicar per primer cop a Adolf Hitler els desenvolupaments de la invasió a Polònia i, des de la Cancelleria del Reich, es va fer un comunicat per la ràdio al poble alemany explicant que era l’hora de la guerra i es denunciava que la minoria alemanya que vivia a Polònia estava sent perseguida i maltractada. Hitler, que havia dormit bé i estava de bon humor, va rebre breus informes militars de l’Exèrcit i de la Luftwaffe, però no va tenir temps per reunir amb el cap de l’Estat Major, Wilhelm Keitel. Només s’hi va reunir durant aquell dia uns minuts. Hitler va dirigir una proclama a l’Exèrcit en la que va anunciar que l’Estat polonès havia rebutjat l’acord pacífic que ell buscava i que una sèrie de violacions de frontera que una gran potència no podia suportar demostrava que els polonesos ja no volien respectar les fronteres i que per posar fi a “aquestes estúpides intrigues”, havia tingut que utilitzar la força.
Vint minuts abans de les deu, Hitler va escriure un telegrama per Benito Mussolini, que va ser transmès a l’Ambaixada alemanya a Roma. El missatge deia:
Duce:
Li agraeixo cordialment l’ajuda diplomàtica i política que recentment ha donar a Alemanya i a la seva causa. Estic convençut de que podrem complir les missions que ens hem imposat amb les soles forces militars alemanyes. No crec, doncs, en aquestes condicions, tenir necessitat de l’ajuda militar d’Itàlia. Li dono les gràcies també, Duce, per tot el que vostè podrà fer en el futur per la causa comuna del feixisme i del nacionalsocialisme.
Adolf Hitler.
A les deu del matí es va reunir el Reichstag en una sessió que va ser retransmesa per totes les emissores nacionals. Hitler, que portava un uniforme gris que Heinz Linge havia encarregat feia uns dies i que va decidir que el portaria fins que es destruïssin tots els enemics d’Alemanya, es va presentar al Parlament escortat per una caravana de limusines negres després de que el doctor Theodor Morell li donés un estimulant. De camí al Parlament va poder copsar com la gent que es va trobar entre la Cancelleria i el Reichstag no feien cares d’animats i de contents. En total en el Reichstag s’hi van aplegar uns 100 diputats, però quan Hermann Göering va veure que encara hi havien seients buits els va omplir amb funcionaris del NSDAP. En els diputats se’ls va informar a última hora de que hi hauria sessió aquell dia i els que vivien o estaven en aquells moments fora de Berlín no varen poder-hi arribar a temps. Alfred Rosenberg va assistir a la cita coixejant per culpa de novament problemes al peu, que el deixarien inactiu durant uns quants dies. En en vestíbul es va trobar amb Göering, que estava esperant l’arribada de Hitler. Els dos varen parlar de la renúncia de Mussolini a participar en la invasió i varen criticar a Joachim von Ribbentrop per no està a l’altura del seu càrrec en les negociacions amb els britànics.
La sessió va començar amb una breu introducció del president Göering i, en seguit, Hitler va pujar a la tribuna i va exposar la seva idea d’eliminar fronteres perquè, segons ell, les havien violat els polonesos i va parlar d’expandir el poder alemany. Amb aquestes paraules, el dictador va deixar molt clar els seus propòsits en el futur:
De la mateixa manera que jo puc entregar la meva vida, qualsevol me la pot treure en qualsevol moment per Alemanya i pel poble, i demano el mateix a qualsevol altre. Aquell que tot i això pensi que pot oposar-se directe o indirectament a aquest precepte nacional, s’equivoca!. Els traïdors no poden esperar res més que la seva pròpia mort!.
Continuant amb el discurs, Hitler, que av mirar en més d’una ocasió la tribuna on hi havia els diplomàtics estrangers, va mencionar l’incident del dia anterior a Glewitiz dient que els alemanys havien sigut atacats per forces regulars polonesos i va dir que des de tres quarts de sis del matí replicaven adequadament qualsevol atac i que cada bomba es venjava amb una altra bomba. Curiosament, Hitler es va equivocar indicant que l’atac havia començat a tres quarts de sis quan en realitat havia començat a tres quarts de cinc. Error a banda, el líder alemany, eufòric perquè creia que els seus plans es feien realitat, va explicar que no hi havia d’haver cap privació que ells no poguessin realitzar. Amb aquest entusiasme, va intentar justificar el pacte amb els soviètics dient que la Unió Soviètica i Alemanya estaven regides per doctrines ben diferents, però va assegurar que els dos països no tenien la intenció de portar la seva doctrina a l’altra. Així, va assegurar que el Pacte era per qüestions europees i econòmiques, i d’aquesta manera creia que mai més es tornarien a atacar. Hitler també va designar a Göering com el seu primer successor en cas de que li passés alguna cosa. Rudolf Hess era el següent. En el cas de que també li passés alguna cosa a Hess, Hitler va explicar que s’aprovaria per decret una llei que confiaria al consell dels veterans del NSDAP la responsabilitat d’elegir a un nou líder. Abans d’acabar el discurs, Hitler va exclamar que a partir d’aquell moment la seva vida pertanyia al poble alemany i va deixar clar que no volia ser res més que ser el primer soldat del Reich alemany i, per això, va justificar la seva jaqueta de guerra, que va assegurar que no es trauria fins que haguessin aconseguit la victòria. Davant d’aquelles paraules històriques, els diputats es varen posar dempeus i varen cridar Heil! mentre sonava l’himne nacional. Eva Braun, que era present a la sessió acompanyada per la seva germana Ilse, que viva llavors a Berlín, es va posar a plorar i li dir a la seva germana que es moriria si li passava alguna cosa, referint-se a Hitler. Martin Bormann li va dir emocionat a Hans Heinrich Lammers que seguiria pertanyent al cercle íntim de Hitler. A partir d’aquell moment no es va allunyar ni un moment del costat de Hitler.
Un cop acabat el discurs, els diputats varen votar incorporar Danzig al Reich i es va produir un fort aplaudiment que va ser seguit pels ambaixadors de Japó i Itàlia. Després, Hitler va tornar a la Cancelleria amb una columna de cotxes avançant per l‘Unter den Linden fins a la Wilhelmstrasse. Hitler va comentar en els seus ajudants que havia gaudit observant les cares llargues dels diplomàtics francesos i britànics en el seu discurs. Pel camí es varen trobar amb gent que mostrava el seu entusiasme per la declaració de guerra a Polònia.
En el patí de la Cancelleria, la guàrdia va presentar armes i Hitler, després de baixar del cotxe, va travessar el patí d’armes, la galeria de marbre i es va dirigir ràpidament cap al seu despatx. Abans, el dictador li va demanar en el ministre Göering que intentés reunir-se amb l’industrial suec Birger Dahlerus per fer un últim intent de negociar. Hitler, completament esgotat, es va donar un bany i després va prendre una dosis de Ultraseptyl que l’hi havia receptat Morell.
Uns minuts després es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Bernardo Attolico, que portava un missatge personal del dictador Mussolini que deia que Alemanya no podia esperar que Itàlia intervingués en el conflicte. El dictador italià havia trucat personalment a primera hora del matí al seu ambaixador per dir-li aquest missatge. Quan Hitler va llegir el contingut del missatge es va irritar, però, sabent que no hi podia fer res, va ordenar a tres quarts d’una escriure un telegrama al seu ambaixador a Itàlia perquè el transmetés a Mussolini en que justificava l’atac alemany a Polònia. El líder alemany li va dir que ell havia intentat resoldre el conflicte polonès per la via diplomàtica i que durant dos dies havia estat esperant que vingués un intermediari polonès i que només la nit passada hi havia hagut 14 casos de violacions de frontera i que conseqüentment ara havia decidir respondre a la força amb la força. Hitler també i va agrair els seus esforços per voler evitar la guerra a través de la mediació i va culpar un cop ,és als polonesos de voler la guerra.
Al mateix temps, Joachim von Ribbentrop, a través d’Ernst von Weizsäcker, va fer circular per les ambaixades alemanyes a l’estranger un comunicat mencionant que la Wehrmacht s’havia vist obligada a entrar en acció per respondre els atacs polonesos. El OKW també va enviar aquest comunicat. Els diaris alemanys i alguns de l’estranger varen sortir editats fent referència a l’atac a l’estació polonesa.
Tal hi com li havia ordenat Hitler abans d’entrar al seu despatx, Göering li va demanar a Dahlerus que es presentés a la Cancelleria. Abans ja s’havien reunit a les vuit del matí en el tren de Göering. El ministre es trobava deprimit, ell no desitjava la guerra, i no va tenir cap més remei que admetre-li que l’exèrcit alemany havia entrat a Polònia i que la seva força aèria estava destruint a la polonesa. Tot i això, Göering li va dir que la guerra havia esclatat perquè els polonesos havien atacat l’estació alemanya de Gleiwitz i havien destruït el pont de Dirschau. Preocupat, Dahlerus li va demanar que li digués a Hitler que li permetés reunir-se amb els representants britànics, però Göering, conscient de que ja no hi havia res a fer, va sortir en aquells moments cap a l’Òpera Kroll, on s’havia de reunir el Reichstag per sentir les paraules de Hitler. Dahlerus, per la seva part, va trucar a les 09:05 al Foreign Office per informar de la notícia i va declarar que els polonesos ho havien sabotejat tot i que tenia la prova de que mai havien tingut la menor intenció de negociar.
A dos quarts d’una, Dahlerus va tornar a trucar al Foreign Office i va parlar amb Alexander Cadogan i un altre cop va culpar als polonesos. a qui va acusar de sabotejar la pau en destruir el pont de Dirschau i va suggerir poder tornar agafar un avió juntament amb Forbes per dirigir-se a Londres. Cadogan, però, li va contestar que ara ja no hi havia res a fer. El suec va insistir perquè la seva petició fos considerada pel govern i el va advertir de que tornaria a trucar en una hora.
A la tarda va ser quan Dahlerus va rebre la trucada de Göering que li va demanar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Sense saber encara amb què es trobaria, Dahlerus es va acomiadar de l’ambaixador Henderson i, al cap de pocs minuts, es va tornar a reunir amb Göering a la part reconstruïda de l’antiga Cancelleria. El ministre de l’Aire li va dir que Hitler l’havia nomenat el seu successor i li va admetre que ell podia buscar una solució pacífica, però li va assegurar que havia de ser lleial a les directrius polítiques de Hitler i que la guerra ja havia començat perquè els polonesos havien atacat l’estació de ràdio de Gleiwitz i havien destruït el pont proper a Dirschau. Dahlerus li va contestar que no sabia si podia haver-hi una entesa entre la Gran Bretanya i Alemanya en els següents dies, però li va garantir que ell era l’única persona que podia fer alguna cosa per la pau. Pensant encara amb la possibilitat d’aturar la guerra, Göering se’n va anar a buscar a Hitler al seu despatx i, quan va tornar del despatx, va convidar a Dahlerus a que el seguís. En el camí cap a la Cancelleria es varen creuar amb els jerarques Rudolf Hess, Wilhelm Frick, Heinrich Himmler i molts caps i generals alemanys. A l’entrada del despatx de Hitler dos membres de les SS estaven fent guàrdia, i només entrar-hi el dictador li va encaixar la mà en l’industrial i, acte seguit, va començar a criticar la Gran Bretanya dient que els britànics no desitjaven la pau i que eren uns egoistes. També li va dir que estava decidit a aixafar la resistència polonesa i a destruir al poble polonès. Irritat mentre anava parlant, va assegurar que estava disposat a negociar amb els britànics però que si ells desitjaven lluitar, ell lluitaria. Dahlerus va poder veure com Hitler estava nerviós i li va sentir un mal alè de la seva boca que el va impactar. A última hora de la tarda, després de la reunió, Dahlerus va trucar per telèfon a Londres des de l’ambaixada britànica per intentar acordar unes negociacions. Des de la capital britànica li varen comunicar que si els alemanys volien començar unes negociacions tenien que interrompre les hostilitats i retirar les tropes de Polònia. Després de penjar el telèfon, Dahlerus va tornar al quarter general de Göering per explicar-li el què li havien dit.
A dos quarts d’una de la matinada, Neville Henderson li va telegrafiar a lord Halifax de que les propostes alemanyes a Polònia eren raonables i que per tant considerava de que si hi havia guerra seria de forma injustificada. Henderson va insistir en que el govern britànic recomanés immediatament als polonesos de que anunciessin la seva intenció d’enviar un plenipotenciari a Berlín. Però al matí Henderson va perdre tota esperança de que no hi hagués guerra. A dos quarts d’onze va trucar a lord Halifax per comunicar-li que segons els informes que ell tenia els polonesos havien destruït aquella nit el pont de Dirschau i que hi havien hagut combats a Danzig. L’ambaixador també li va comunicar que Hitler havia donat l’ordre de rebutjar als polonesos darrere de la línia de delimitació i que havia ordenat a Göering que destruís les forces aèries poloneses estacionades al llarg de la frontera. A la vegada, Henderson el va informar de que havia aconseguit aquests informes de Göering en persona i que molt probablement Hitler li demanaria veure’l després de la reunió del Reichstag per intentar fer un últim esforç per mantenir la pau. A deu minuts per les 11, Henderson va tornar a trucar a lord Halifax per comunicar-li que havia tingut una idea per salvar la pau. L’ambaixador li va dir que seria necessari que el mariscal Edward Smigly-Rydz es declarés disposat a presentar-se immediatament a Alemanya, a títol de soldat i plenipotenciari, per discutir el conjunt del problema amb Göering. Durant la tarda, seguint les ordres de lord Halifax, Henderson va cremar els seus papers xifrats i secrets així com els seus documents confidencials i va demanar oficialment a l’encarregat de negocis nord-americà que, en cas de guerra, s’encarregués dels interessos britànics.
A un quart de sis de la tarda, un treballador de l’Ambaixada britànica va trucar al Ministeri d’Afers Exteriors per demanar-li a Von Ribbentrop que rebés a Henderson com més aviat millor per un assumpte urgent. L’Ambaixada francesa també va demanar minuts més tard que Robert Coulondre fos rebut per Von Ribbentrop de caràcter urgent. El ministre alemany no va permetre reunir-se alhora amb els dos ambaixadors i a les 21:40 es va reunir amb Henderson i una hora més tard amb Coulondre. L’ambaixador britànic li va entregar una nota que deia que la Gran Bretanya compliria les obligacions de la seva aliança amb els polonesos en cas de que no retiressin les tropes alemanyes. No era un ultimàtum. La nota francesa estava redactada en termes semblants. Von Ribbentrop els va prometre que entregaria les notes a Hitler i els va assegurar que no es tractava d’una agressió alemanya, sinó una agressió polonesa i va repetir que les tropes poloneses havien atacat en territori alemany el dia anterior.
Un cop acabades les reunions amb els ambaixadors, Von Ribbentrop es va reunir amb Hitler per llegir-li les notes dels ambaixadors francès i britànic. En aquestes s’exigia el cessament immediat de les hostilitats contra Polònia i la retirada de les tropes alemanyes.
A la nit, Hitler es va reunir amb el seu entorn, entre ells Rosenberg, i varen arribar les primers notícies de pèrdues a la península de Westerplatte. En el sopar, Hitler, que tenia a Rosenberg a la seva dreta, els va assegurar que Henderson s’havia empassat una mentida. Després de sopar varen estudiar els mapes i Hitler els va dir que se’n alegrava d’haver posar peces d’artilleria pesada sobre formigó altament resistent a la frontera francesa. En aquells moments, Rosenberg li va presentar a Hess algunes propostes concretes sobre la intervenció del seu Negociat i de si mateix.
A la ciutat, els berlinesos varen preferir quedar-se tancats a casa i els locals públics, deixant els carrers desèrtics. Goebbels va anotar en el seu diari que la població estava seriosa però preparada. Els treballadors de l’Ambaixada britànica varen abandonar els seus domicilis particulars per motius de seguretat i es varen reunir en els salons de l’Hotel Adlon, on varen veure a Hitler quan es dirigia cap a la Cancelleria del Reich després de la sessió del Reichstag del matí.
A les 18:55 varen sonar les sirenes antiaèries avisant de que s’estava a punt d’atacar la capital. Goebbels va anotar que tothom va córrer cap als subterranis. Eren dos avions polonesos que es varen dirigir a Berlín però que varen donar la volta. Tot i no ser atacats, la majoria dels berlinesos, a les fosques, no va poder dormir fins a la una de la matinada tement ser atacats.
Per altra banda, el govern alemany va ordenar el toc de queda per als jueus alemanys a partir de les vuit de la nit. Una instrucció confidencial per la premsa justificava la decisió afirmant que havia passat en freqüència que els jueus havien utilitzat les apagades de llum per assetjar a les dones àries. Al mateix temps, les universitats varen cessar les seves activitats durant deu dies. Quan Alemanya va entrar en guerra aquell dia, les reserves d’or que tenia eren de només d’uns 500 milions de Reichsmark, però Hitler en el seu discurs en el Reichstag va assegurar que s’havien recaptat més de noranta mil milions de Reichsmarks per la reorganització de l’Exèrcit. A més, la flota submarina alemanya es limitava a 57 unitats, de les quals només 20 podien operar a l’Atlàntic.
A Alemanya:
Theodor Eicke, comandant de tres regiments Totenkopf, va reunir als seus oficials al camp de concentració de Sachsenhausen per explicar-los que a partir d’ara les SS tindrien que empresonar o aniquilar a tots els enemics del nazisme de la manera que havien après en els camps de concentració.
Al vespre, Munic es va quedar a les fosques en els coneguts black-outs.
En els Estats Units:
El corresponsal de la CBS a Alemanya, William L. Shirer, va informar als seus oients de que a la capital alemanya de moment no es veia res fora del normal a excepció de que la ràdio només retransmetia música militar i advertències a tot volum.
La resposta del món a la intervenció d’Alemanya a Polònia:
La notícia de la invasió es va conèixer a Londres i a París des de primera hora i la intranquil·litat va anar creixent a mesura que s’anaven tenint més informació. El govern britànic va ordenar mobilitzar la RAF i la Royal Navy. A les deu del matí, el comte Raczynski, l’abaixador polonès, es va entrevistar amb lord Halifax i li va comunicar oficialment la notícia de l’agressió alemanya.
A dos quarts d’onze del matí es va reunir el Consell de la Corona i el rei Jordi VI. Neville Chamberlain es va reunir amb el seu gabinet per parlar de la invasió i va comentar que els fets contra els quals havien lluitat seriosament durant tant de temps havien caigut. Rumiant què tenien que fer, un dels ministres va arribar a proposar que la Gran Bretanya evités una declaració de guerra. Tot i això, el govern va decidir aprovar la mobilització total de l’Exèrcit.
A deu minuts per les onze del matí, lord Halifax va convocar en el Foreign Office a l’encarregat de negocis alemany Theodor Kordt per preguntar-li si estava al corrent de la situació. Kordt li va respondre que no tenia cap informació relativa a l’atac alemany a Polònia i lord Halifax el va advertir de que els informes rebuts durant aquell matí creaven una situació molt seriosa. Kordt va trucar a Berlín a tres quarts de dotze per ser informat.
També durant aquell matí, John Simon, ministre d’Hisenda, li va assegurar a l’ambaixador polonès, el comte Edward Raczynski, que “ara estaven al mateix vaixell i que Gran Bretanya sempre complia amb la paraula donada als seus amics”.
A la tarda d’aquell divendres, Winston Churchill va ser cridat per reunir-se amb el primer ministre i va acceptar tornar al seu càrrec de Cap de la Marina, càrrec que ja havia ocupat durant la Primera Guerra Mundial. Tot i això, l’oferta feta pel primer ministre era ferma però no precisa, i Churchill es va queixar de que l’havien deixat en els llimbs, sense saber si ocupava el càrrec o no, però es va sentir més tranquil quan va parlar en la sessió de les sis de la Cambra.
En aquella sessió de les sis, Chamberlain, ovacionat pels diputats, va dir, després de picar un cop de puny a la taula, que la responsabilitat d’aquella terrible catàstrofe queia sobre les espatlles d’un sol home. El primer ministre també va declarar que tots els documents serien publicats i que la nit anterior l’ambaixador polonès a Berlín, Josef Lipski, li havia notificat que Polònia estava disposada a negociar amb Alemanya.
A dos quarts de deu de la nit, la Gran Bretanya i França varen exigir a Berlín la fi de les accions bèl·liques a Polònia i varen amenaçar a Alemanya de que farien servir l’acord que tenien amb Polònia de l‘1 d’abril de 1939 de defensar-la si aquesta era atacada. A última hora de la tarda, Henderson va dir en el govern alemany que la conferència que proposaven els italians sobre la qüestió polonesa, basada en l’oferta de Hitler del dia 29 d’agost, només es podia celebrar si les forces alemanyes cessaven el foc i es retiraven. Quan a Berlín va arribar el missatge de França i la Gran Bretanya, la majoria de la cúpula nazi va creure que només exageraven i estaven convençuts, tal com deia Hitler, que ni els francesos ni els britànics actuarien per la por d’una guerra mundial. Al cap d’unes hores, la Gran Bretanya i França van enviar un ultimàtum a Berlín perquè retiressin les tropes de Polònia, però Hitler va fer-ne cas omís.
A França, Georges Bonnet va trucar a François-Poncet, que representava llavors a França a Roma, per demanar-li que advertís a Galeazzo Ciano de que el govern francès acollia favorablement el principi de la conferència que Mussolini havia proposat la nit anterior, a condició de que aquesta no intentés fer-se amb els interessos d’una potència sense que aquesta hi fos present i que no es limités a buscar solucions parcials i provisionals a problemes limitats i immediats. Bonnet no va fer cap al·lusió a la retirada de tropes alemanyes a Polònia com a condició prèvia a aquesta conferència.
A primera hora de la tarda, Bonnet va trucar dos cop a León Nöel, l’ambaixador francès a Varsòvia, perquè li preguntés a Josef Beck si Polònia acceptava la proposta italiana d’una conferència. Aquella mateixa nit, Beck li va respondre que es trobaven en plena guerra a conseqüència d’una agressió no provocada i que l’assumpte que s’havia de plantejar no era el d’una conferència, sinó la d’una acció comuna per combatre Alemanya. Lord Halifax va trucar durant aquell dia a Bonnet per convèncer-lo de que s’associessin a ells per advertir al govern alemany de que estaven decidits a respectar els seus compromisos amb Polònia.
A Itàlia, el govern es va reunir a Roma a les tres de la tarda i, després de dures discussions, varen decidir que no intervindrien en el conflicte i es mostrarien neutrals, tot i els acords amb Alemanya. Després varen enviar la carta a Hitler en el qual manifestaven la seva intenció de no intervenir. A dos quarts de cinc de la tarda, quan va acabar la reunió del Consell de Ministres, la ràdio italiana va difondre un comunicat oficial que informava al poble italià de que Itàlia no prendre cap iniciàtica en matèria d’operacions militars. Els italians també varen publicar el missatge de Hitler a Mussolini en que lliurava a Itàlia de les seves obligacions. Els italians, però, es varen preocupar quan aquella mateixa tarda els britànics varen tallar després de les vuit totes les comunicacions telefòniques amb Roma. Galeazzo Ciano va creure que es tractava del preludi a un atac anglès-francès.
Dino Grandi li va escriure una nota al primer ministre Chamberlain per comunicar-li que estava molt feliç de que el seu país hagués pres la decisió de no intervenir en el conflicte.
A la Unió Soviètica, Iosif Stalin va demanar mobilitzar el seu Exèrcit i va rebaixar l’edat de reclutament militar de 21 a 18 anys. El dictador soviètic es va anar preparant per intervenir a Polònia tal i com havien quedat amb el govern alemany de quedar-se part del país.
Però els alemanys volien que els soviètics s’impliquessin més en el conflicte. El general Hans Jeschonnek va trucar a primera hora a l’Ambaixada de Moscou per demanar que l’estació de ràdio de Minsk, situada en territori soviètic, ajudava a que els pilots alemanys poguessin bombardejar a Polònia. Aquella mateixa tarda, Werner von der Schulenburg va informar al seu govern de que el govern soviètic estava absolutament disposat a satisfer els desitjos del general i acceptaven introduir identificacions d’estació en els programes de la seva xarxa i prolongar en dues hores el temps d’emissió per ajudar així als aparells alemanys en els seus vols nocturns.
A Washington, el president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt va demanar a Alemanya que aturés els bombardejos a la població civil. Aquell dia, els nord-americans varen nomenar el general George Marshall com a Cap de l’Estat Major Conjunt.
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler va firmar un document on autoritzava al Reichsleiter Philip Bouhler i al doctor Karl Brandt a concedir amplis poders als metges perquè eliminessin els malalts mentals incurables. D’aquesta manera, Hitler garantia la impunitat als metges per tal de que eliminessin els malalts mentals.
El Govern volia aprovar un decret, que seria finalment aprovat el 7 de setembre, en que es prohibiria a la població civil escoltar les ràdios estrangeres. El ministre de Justícia, Frantz Gürtner, preveient el que passaria, va advertir per escrit a Joseph Goebbels que tal decret comportaria un munt de denúncies i que moltes persones quedarien indefenses davant de tals denúncies.
L’Oficina de Censura de Música va publica per segon cop les músiques que havien de ser prohibides i aquest cop es varen prohibir 54 obres. En la primera edició es varen prohibir principalment obres de jazz.
En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:
A Praga, el cap de la Gestapo de la ciutat, Horst Böhme, va fer detenir a vuit mil personalitats txeques que figuraven en les llistes negres i després els va enviar als camps de concentració, on pràcticament tots varen morir.
A la Gran Bretanya:
Amb l’esclat de la guerra, el cel de Londres va quedar cobert de globus destinats a impedir un atac alemany. El zoològic de Londres va matar pràcticament a tots els animals verinosos i mortals que es trobaven a les seves instal·lacions. Amb aquesta mesura es volia evitar víctimes en el cas de que el zoològic fos bombardejat i els animals fugissin. Al mateix temps, el Departament Electra House es va traslladar: les seccions d’intel·ligència, planificació i editorial es varen dirigir a Woburn Abbey, a uns 50 quilòmetres de Londres, i varen passar a anomenar-se Country-Headquarters, el CHQ. A més, també a conseqüència del conflicte armat, les emissions experimentals de la BBC en televisió varen quedar suspeses. No es tornarien a reprendre fins el 1946.
En els Estats Units:
Niels Bohr i John Wheeler, professor associat a Princeton, varen publicar conjuntament un article anomenat On the mechanism of nuclear fission en el qual varen relatar les conclusions que havien arribat de la reunió que havia tingut lloc en el Fine Hall de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton. En ell, es deia que si l’isòtop U-235 es fissionava amb una explosió al ser bombardejada amb neutrons lents provocava una enorme explosió.
Diari del Tercer Reich 