Dissabte:
Camí a la guerra:
Des del dia anterior, des de que Adolf Hitler i el seu entorn havien comparegut en la sessió del Reichstag, els alts càrrecs del govern alemany anaven vestits amb un nou uniforme de color gris que el mateix Hitler havia promès que no se’l trauria fins que s’acabés la guerra. Molts estrangers varen creure que era un uniforme militar, però de fet era una reproducció de l’uniforme del NSDAP de color gris. Per la seva part, el govern alemany continuava sense tenir clares les reaccions de les capitals occidentals envers a l’ocupació de Polònia, que aquell dia la seva capital va ser bombardejada per part de la Luftwaffe.
A les deu del matí, Itàlia, a través del seu ambaixador Arturo Attolico, que es va presentar en el Ministeri d’Afers Exteriors i va ser rebut per Ernst von Weizsäcker, ja que el ministre Joachim von Ribbentrop es va negar a rebre’l, es va oferir com a mediadora del conflicte i va proposar la celebració d’una nova conferència per al dia 5 amb l’objectiu de revisar els acords del Tractat de Versalles. El comunicat deia:
2 de setembre de 1939
Amb el simple objectiu d’informar-lo, Itàlia vol que sàpiga, deixant com és natural la decisió al Führer, que encara té la possibilitat de fer admetre per França, Gran Bretanya i Polònia el principi d’una conferència sobre les següents bases:
1. Un armistici que deixi als exèrcits on es troben actualment.
2. Reunió de la conferència en dos o tres dies.
3. Arregla el conflicte germànic-polonès. Tenint en compte l’estat actual de les coses, aquesta solució seria segurament favorable a Alemanya.
Aquesta iniciativa, provocada pel Duce, li dona suport particularment França.
Danzig ja és alemany i Alemanya està ja en possessió de territoris que li garanteixen gran part de les seves reivindicacions. A més, Alemanya ha aconseguit ja una satisfacció moral. Si el seu govern accepta la proposta d’una conferència, Alemanya arribarà a tots els seus objectius evitant una guerra que, inclús amb la mirada d’avui, sembla que ha de generalitzar-se i prolongar durant molt de temps.
El Duce no desitja mostrar-se reiteratiu, però creu molt important que aquest text sigui sotmès a l’atenció de Herr Von Ribbentrop i del Führer.
Tant França com la Gran Bretanya havien acceptat la proposta italiana. Hitler, per la seva part, no va rebutjar la proposta italiana, tot i que després li va preguntar a Von Ribbentrop si les notes del dia anterior dels governs francès i britànic eren un ultimàtum. Von Ribbentrop va rebre a Attolico a dos quarts de dues i li va explicar que la proposta de Mussolini no podia conciliar-se amb les notes franceses i britàniques del dia anterior, que tenien tot l’aspecte de ser un ultimàtum. L’ambaixador va interrompre a Von Ribbentrop per dir-li que les declaracions britànica i francesa estaven ja superades per l’últim comunicat de Mussolini i li va explicar que el comte Galeazzo Ciano havia trucat a dos quarts de nou als representants francès i britànic i que l’hi havia precisat a ell que França donava particular suport a la proposta de Mussolini. Von Ribbentrop, però, molt més escèptic, li va dir que acabava d’examinar amb Hitler la proposta de Mussolini. Attolico, desconcertat, li va demanar poder consultar amb els ambaixadors Robert Coulondre i Neville Henderson per trobar una solució. D’aquesta manera, l’ambaixador italià va ser l’encarregat de preguntar poc després del migdia als ambaixadors francès i britànic si les notes entregades eren un ultimàtum, i quan va saber que només eren una advertència ho va transmetre al Ministeri d’Afers Exteriors. Quan Attolico li va insistir per obtenir una resposta més ràpida de si acceptaven o no tal conferència, Von Ribbentrop va acceptar donar-li al dia següent al migdia. Però el líder alemany no tenia cap intenció de reunir-se amb els francesos i els britànics, i va confirmar que no acceptava la celebració d’una conferència.
A Roma, a les dues de la tarda, els ambaixadors François-Poncet i Percy Loraine es varen reunir amb el comte Ciano per parlar de la proposta de Mussolini. Durant la reunió varen trucar als ministres d’Afers Exteriors lord Halifax i Georges Bonnet per informar-los de les entrevistes d’Attolico amb Von Ribbentrop. Ciano els va agrair als ministres els seus esforços per la pau, però lord Halifax es va mostrar més fred, tot i que li va confirmar que la nota britànica del dia anterior no era un ultimàtum i va afegir que ells només podrien acceptar la conferència de Mussolini si els exèrcits alemanys es retiraven de Polònia. El secretari del Foreign Office li va prometre que li enviaria la decisió del gabinet britànic. La decisió va arribar després de les 7 de la tarda i els britànics acceptaven l’oferta de Mussolini a condició de que Hitler fes retrocedir a les seves tropes fins la frontera alemanya. Ciano era conscient, igual que Mussolini, de que no era desitjable la guerra per als seus interessos i, per això, va escriure en el seu Diari que el dictador italià estava convençut de romandre amb la neutralitat, tot i que no estava gens content amb aquesta decisió.
Després de sortir de la reunió del gabinet britànic en la que es va prendre la decisió definitiva, lord Halifax va suggerir específicament que els dos aliats presentessin aquella mateixa mitjanit a Alemanya un ultimàtum que havia d’acabar el 3 de setembre a les sis del matí.
Però de cop semblava que els francesos es volien fer enrere, ja que l’Estat Major francès va exigir 48 hores de més amb l’objectiu de procedir amb tota tranquil·litat a la mobilització general. A les sis de la tarda, lord Halifax va trucar al seu ambaixador a París, Erich Phipps, per informar-lo de que el govern britànic no podia esperar 48 hores i que aquesta actitud malmetia l’acció del govern.
A Londres, mentre una multitud de londinencs es concentraven a Whitehall, els ministres del Gabinet es varen reunir amb Neville Chamberlain a la seva residència oficial, el 10 de Downing Street, i els diputats es varen dirigir al Parlament per ser presents a la decisiva sessió de la tarda on estava previst que el primer ministre els declarés els seus plans. Chamberlain, ansiós, va estar més estona del previst reunit amb els seus ministres i va endarrerir la sessió del Parlament. John Simon, el ministre d’Hisenda, va ser l’encarregat de comunicar-los en els diputats que la sessió s’endarreriria unes hores. Els diputats varen córrer a la sala de fumadors per poder beure una mica abans de que arribés Chamberlain.
En arribar el primer ministre va començar la sessió al Parlament, on Winston Churchill hi va tornar a actuar com a cap de la Marina. Chamberlain els va comunicar que no havia obtingut resposta a l’última advertència de Hitler, però ell tampoc es va comprometre a entrar en guerra, tot i que va afirmar que si Alemanya no acceptava retirar les seves tropes de Polònia, el govern es veuria obligat a prendre mesures. Si les retirava, es comprometia a considerar la situació de la mateixa mantera que abans de que les tropes alemanyes penetressin la frontera polonesa. Chamberlain també els va informar de que el govern estava en permanent comunicació amb el govern francès estudiant el termini que convenia fitxar a la seva advertència a Alemanya. Veient que el primer ministre volia tornar a arribar a un pacte com el de Munic, la Cambra es va indignar. De cop va esclatar una revolta protagonitzada per Arthur Greenwood, que actuava com a líder del Partit Laborista en absència del diputat Clement Attlee, que estava malalt, i Leo Amery, antic ministre de Colònies, pels continus errors que havia comès el primer ministre els últims temps. Amery li va cridar en el primer ministre que parlés en nom de Gran Bretanya, mentre que Greenwood es va aixecar per oferir una rèplica i va interrompre el discurs de Chamberlain de males maneres. Greenwood, aplaudit tant pels seus propis companys de partit com de la bancada conservadora, va preguntar a la sala quant de temps més estarien donant voltes a la qüestió en un moment en que la civilització humana estava en perill i va pregar unir-se amb els francesos. Chamberlain va quedar enfonsat davant de les paraules del laborista Greenwood, que va tornar a ser aplaudit pels conservadors, i va explicar amb un to més suau que feia falta temps per sincronitzar per telèfon amb París els pensaments i els actes. Per justificar la seva falta de iniciativa, Chamberlain els va confessar que estava celebrant una reunió especial en aquell moment i que esperava un comunicat en el curs de les següents hores i va demanar confiança cap a ell i al seu govern. Però les seves paraules no varen refredar els ànims dels diputats i, inclús, un diputat laborista partidari de la pau va intentar colpejar a un dels seus companys que apostava per la guerra. Churchill va romandre en silenci durant la disputa.
Finalment, Chamberlain no va tenir més remei que entrar a la guerra si no volia veure caure el seu govern i es va enviar per l’endemà un ultimàtum que havia de ser presentat a les nou del matí a Berlín. Lord Halifax va ser l’encarregat del govern de rebutjar en un discurs a la Cambra la Conferència proposada per Mussolini.
Un cop acabada la sessió, dotze ministre del Gabinet es varen dirigir en el despatx de John Simon, en el Palau de Westminster. En aquells moments plovia intensament a la capital britànica. Els dotze ministre volien una altra reunió amb el primer ministre. Chamberlain no va tenir més remei que convocar el Gabinet per dos quarts de dotze de la nit en el 10 de Downing Street.
A la nit es va convidar a Horace Wilson a Berlín per mantenir conversacions amb Hitler i Von Ribbentrop, però Wilson es va limitar a respondre que abans de reunir-se tenien que retirar-se del territori polonès. Llavors, els britànics varen presentar un ultimàtum perquè els alemanys retiressin les seves tropes de Polònia, mentre que França es va limitar a sol·licitar una retirada amb la vista posada a arribar a acords.
A deu minuts per les nou de la nit, Attolico es va dirigir aquest cop a la Cancelleria del Reich, ja que Von Ribbentrop es trobava allí reunit amb Hitler. Al final del dia, les democràcies occidentals varen decidir que entrarien en la guerra. L’ambaixador li va anunciar que els britànics no estaven disposats a entrar en negociacions sobre la base de la la proposta de mediació italiana perquè exigien la retirada immediata de les tropes alemanyes del territori polonès ocupat i de Danzig. En conclusió, Mussolini considerava la seva proposta com inoperant.
A les nou de la nit, Bonnet va fer una última trucada a Ciano per confirmar-li que la nota francesa no tenia caràcter d’ultimàtum i li va repetir que el seu govern estava disposat a esperar la resposta alemanya fins el dia 3 al migdia. Tot i això, li va precisar que el seu govern trobava convenint amb els britànics que les tropes alemanyes havien de marxar de Polònia. Ciano li va contestar que Hitler no acceptaria aquesta condició. Durant tot el dia, Bonnet va explicar-los en els membres del seu govern que havia promès a Ciano esperar la resposta alemanya fins el 3 de setembre al migdia i que no volia faltar a la seva paraula. A tres quarts de nou, l’ambaixador Phipps, des de París, va notificar-li a lord Halifax que Bonnet li havia dit que el termini francès no expiraria fins el dilluns 4 de setembre a les cinc del matí.
En sortir de la reunió a la Cambra, quan faltaven deu minuts per les deu, Chamberlain va trucar a Eduard Daladier en una conversa que va ser registrada i redactada per als arxius del Ministeri per Alexander Cadogan. El primer ministre el va informar de que la situació a Londres eren molt seriosa i que la sessió de la Cambra dels Comuns havia sigut molt airejada i el va advertir de que si França mantenia el seu aplaçament de 48 hores el seu govern no serà ja l’amo de la situació. El primer ministre, però, li va dir que entenia el què significava per França suportar el pes de l’atac alemany, però que estava convençut de que seria necessari prendre qualsevol iniciativa durant la nit i li va proposar un ultimàtum a les vuit del matí del dia següent que expiraria al migdia. Daladier li va replicar que, a menys que els bombarders britànics poguessin entrar en acció, era preferible pels francesos que s’endarrerissin unes hores els atacs contra els exèrcits alemanys.
A dos quarts d’onze, lord Halifax va trucar a Bonnet i li va suplicar que acceptessin el compromís britànic d’un ultimàtum, que es presentaria a Berlín a les vuit del matí del dia següent per expirar al migdia. El ministre francès li va contestar que la insistència britànica a favor de tal precipitació crearia una impressió deplorable i va exigir que esperessin fins el migdia abans de presentar l’ultimàtum a Hitler. Halifax li va replicar que era impossible i que dubtava de que el govern britànic es pogués mantenir.
A les 11:20 de la nit, el gabinet britànic es va reunir com estava acordat en el 10 de Downing Street per prendre la decisió definitiva d’entrar en guerra i es va convocar a la Cambra dels Comuns per al migdia del dia següent. El primer ministre els va demanar disculpés pels dubtes que havia ocasionat i els va relatar els problemes que havia tingut amb els francesos, que es negaven a plantejar un ultimàtum a Hitler abans de completar la mobilització del seu Exèrcit i la evacuació de les dones i els nens francesos. Tot i això els va advertir de que estava disposat a acceptar el punt de vista dels francesos.
A les dotze, Bonnet va telegrafiar a Robert Coulondre per advertir-lo de que li entregaria les condicions d’una nova gestió (l’ultimàtum frances) i li va demanar que l’endemà al migdia es dirigís al Ministeri d’Afers Exteriors alemany.
Per arribar a acords amb altres països i preveient una possible guerra global, el govern alemany i el govern noruec varen firmar un acord per confirmar la neutralitat de Noruega. Però l’acord tenia una trampa, ja que el document deixava clar que si el govern noruec canviava la seva actitud fins al punt de produir-se una violació de la neutralitat per part de tercers, el govern del Reich es veuria obligat a guardar els seus interessos. O sigui, que Alemanya podria envair el país si creia que Noruega podria ser envaïda pels seus enemics o si es posava del costat dels seus enemics. Aquesta justificació l’utilitzarien a l’abril de 1940.
Els encarregats de la propaganda alemanya, als que no els interessava que se sabés que el dia anterior un exèrcit alemany havia retrocedit davant els polonesos en una batalla que s’havia produït a la tarda, varen dur a la zona a corresponsals de guerra italians i els varen dir que els genets que havien carregat contra els carros de combat alemanys anaven armats amb sabres i ells amb armes automàtiques. El que volia deixar clar la propaganda alemanya era que era impossible que aquells genets haguessin pogut frenar els soldats alemanys.
A primera hora, l’industrial suec Birger Dahlerus va visitar al ministre Hermann Göering en el seu tren, i allí va saber que el dictador Benito Mussolini s’havia ofert per fer de mediador. De seguida va dur la notícia a l’ambaixada britànica i, a la tarda, es va tornar a reunir amb Göering a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz.
Mentrestant, a Berlín l’activitat va tornar a la normalitat després del dia anterior, tot i que varen circular menys cotxes de l’habitual.
En el Reich:
A Alemanya:
El govern va beneficar a les famílies nombroses donant-los més cupons de béns bàsics. El ministre d’Alimentació i Agricultura Walter Darre va prohibir amb efecte immediat la venta als jueus de productes alimentaris a base de xocolata i tota classe de pa d’espècies.
En el camp de concentració de Stutthof, a la petita ciutat de Sztutowo, a prop de Danzig, que s’havia inaugurat aquell dia, va arribar-hi un comboi de 250 presoners de guerra polonesos, la majoria jueus de Danzig.
En la Batalla per Polònia:
L’avanç alemany des de Prússia Oriental va obligar a l’exèrcit polonès a retirar-se a la línia del Vístula, en el poble de Modlin, al nord-oest de Varsòvia. Els alemanys ja estaven lluitant a la ciutat de Pless, on els polonesos havien construït una línia de búnquers dotada amb metralladores pesades i petits canons que els alemanys varen intentar conquerir sense èxit aquell dia. Per altra banda, la brigada de cavalleria Pomorska va atacar als blindats alemanys i, com era previsible, els genets varen ser aniquilats. Els atacs coordinats per ràdio duts a terme per les unitats blindades, amb el suport de l’aviació, varen acabar amb aquesta divisió.
Aquell matí, uns avions alemanys varen bombardejar l’estació de ferrocarrils de la ciutat de Kolo. A l’estació hi havia un tren amb refugiats civils evacuats de les poblacions fronteres de Jarocin i Krotoszyn, on varen morir 111 persones. Un comunicat oficial del govern polonès, però, va informar de la mort de només 130 polonesos, 12 d’ells militars, en atacs aeris a Varsòvia, Danzig i diverses ciutats més.
La 7º Divisió polonesa estava en aquells moments lluitant amb moltes dificultats contra la 1º Divisió Panzer i dues divisions d’infanteria alemanyes del 10 º Exèrcit alemany. Quan es varen replegar cap a Czestochova varen deixar lliure el pont del riu Warta, que els alemanys varen travessar ara sense dificultats. Per contenir-los. els polonesos varen dur a terme la primera missió de bombardeig amb 24 bombarders lleugers P-23 Karas, que varen atacar la llança de punta del 10º Exèrcit alemany, les divisions Panzer 1º i 4º. Però l’intens foc antiaeri va acabar amb cinc del P-23 i altres set varen quedar danyats.
A Danzig, la fortalesa Westerplatte encara resistia. Els polonesos havien rebutjat tres atacs, però diversos edificis auxiliars estaven destruïts, tot i que les fortificacions continuaven intactes. Llavors, la Luftwaffe, que atacava amb tota la seva potència sobre Polònia, va atacar a través dels seus Stukas la Westerplatte sense trobar oposició. El devastador bombardeig va matar a vuit soldats polonesos i va destruir el búnquer número 5, l’emissora de ràdio, les bombes dels dipòsits d’aigua, els mortes i els antitancs. Un cop finalitzat el primer atac aeri, els blindats varen avançar cap a Danzig tancant els polonesos en grans bosses mentre l’aviació alemanya destruïa tot el què trobava.
A la Gran Bretanya:
El Comitè Central comunista va publicar aquell dia un manifest en el que es feia una crida a la resistència contra l’agressió nazi.
Tropes britàniques es varen dirigir alegrament als ports del Canal de la Mànega per creuar-lo cap al continent i 10 esquadrons equipats amb el Fairey Battle varen enlairar-se a França per formar una avantguarda de la RAF Advanced Air Striking Force. Al mateix temps, de Forth va sortir el primer comboi de vaixells mercantils britànics, el FS1, direcció a Sothbound.
Eduard VIII va enviar un telegrama a Hitler en que l’instava a fer tot el que estigués a les seves mans per la pau. El telegrama no va tenir resposta.
A Palestina:
Davant les platges de Tel Aviv, una embarcació de la Royal Navy va disparar a l’embarcació Tiger Hill, que portava a 1.400 refugiats jueus, dos dels quals varen morir.
Diari del Tercer Reich 