Diumenge:
La declaració de guerra:
A les dues de la matinada, l’ambaixador francès a Londres, Corbin, va advertir a Georges Bonnet que el govern britànic seria enfonsat si no podia oferir una resposta clara al Parlament, que era partidari de declarar la guerra. A les quatre de la matinada, l’ambaixador britànic a Alemanya, Neville Henderson, va rebre un telegrama de lord Halifax en que li ordenava que demanés una audiència per les nou del matí amb el ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, per entregar-li l’ultimàtum britànic. En el telegrama, lord Halifax li va dir que com que no s’havia rebut cap resposta a la nota britànica del dia 1 i com que els atacs contra Polònia continuaven, consideraven que si a les 11 del matí d’aquell dia el govern alemany no oferia seguretat satisfactòries en el sentit exposat i aquestes no han arribat al govern britànic, es declararia l’estat de guerra entre els dos països a partir d’aquella hora.
Ràpidament, Henderson va trucar al Ministeri d’Afers Estrangers per intentar reunir-se de forma immediata amb Von Ribbentrop. Però l’ambaixador va tenir certes dificultats per parlar amb el Ministeri, ja que era diumenge i molt aviat. Finalment va poder parlar amb un funcionari i els va comunicar que a les nou del matí els portaria un comunicat molt important. El funcionari li va contestar que Von Ribbentrop no hi seria present a les nou del matí, però que li podria entregar el comunicat a l’intèrpret Paul Schmidt. El ministre no tenia cap interès en reunir-se amb l’ambaixador i no va voler cap comunicació amb ell. Els britànics encara temien que els francesos no fessin els mateixos passos que ells i els abandonessin a última hora. A les cinc de la matinada, lord Halifax li va assegurar a Henderson que l’ambaixador francès, Robert Coulondre, no entregarien al govern alemany un comunicat semblant al seu abans del migdia d’aquell diumenge.
Minuts abans de l’hora acordada, Henderson va arribar a la Wilhelmplatz per dirigir-se al despatx de Von Ribbentrop, però Schmidt es va adormir i quan el seu taxi es va aturar a l’entrada del Ministeri d’Afers Exteriors Henderson estava pujant les escales de l’escalinata. Ràpidament va córrer cap a una porta amagada i va aconseguir introduir-se al despatx de Von Ribbentrop just a les nou. En reunir-se, Henderson li va confessar que lamentava haver-li d’entregar a ell aquell comunicat, els dos mantenien una molt bona relació, i a continuació li va llegir l’ultimàtum del govern britànic al govern alemany on explicava que si Alemanya no canviava d’opinió en la seva intervenció a Polònia, el govern britànic es consideraria en guerra amb Alemanya a partir de les onze del matí d’aquell mateix dia. Després d’acabar la reunió amb l’ambaixador, Schmidt va portar corrents l’ultimàtum britànic a Adolf Hitler en el seu despatx de la Cancelleria, on estava reunit precisament amb Von Ribbentrop. A l’entrada del despatx de Hitler hi havia diversos membres del gabinet i diversos alts dignitaris del NSDAP. En entrar al despatx, l’intèrpret es va trobar amb Hitler assegut a la seva taula de treball i amb Von Ribbentrop dret al costat de la finestra. Després de saludar-los, l’intèrpret va començar a traduir a l’alemany l’ultimàtum britànic perquè l’escoltés el dictador. Davant d’aquella notícia, que li va agafar per sorpresa, Hitler es va quedar abatut a la seva butaca. Després d’un llarg silenci, li va preguntar a Von Ribbentrop què tenien que fer per solucionar aquell problema. No comptava amb que els britànics li declaressin la guerra tan aviat. Von Ribbentrop li va dir en veu baixa que segurament els francesos també presentarien ara un ultimàtum semblant.
En sortir del despatx, Schmidt es va aturar a l’avantsala i va comunicar en els jerarques nazis l’ultimàtum britànic. Tots ells es varen quedar molt preocupats, ja que ningú s’esperava aquella nova situació. El ministre de l’Aire, Hermann Göering, que era contrari a la guerra en aquells moments, es va quedar molt sorprès i anava cridant per l’avantsala de la Cancelleria que si es perdien la guerra seria un desastre per ells. Göering li va dir textualment a Schmidt:
Si perdem la guerra, que Déu s’apiadi de Nosaltres.
Joseph Goebbels es va quedar completament sol en una cantonada.
En el jardí d’hivern, Hitler va renegar, davant Von Ribbentrop, Rudolf Hess, Joseph Goebbels i Heinrich Himmler, entre altres, dels polonesos, definint-los com escòria, i lamentava que la Gran Bretanya els hagués ajudat. Després, Hitler, juntament amb part del seu govern, es va reunir a la Cancelleria amb el nou ambaixador dels soviètics, Alexander Shkvarzev.
Poc després de les onze, amb el termini ja expirat, Von Ribbentrop va rebre a Henderson en e seu despatx per entregar-li la resposta alemanya. Aquesta deia que el govern alemany no estava disposat a rebre ni a acceptar peticions en forma d’ultimàtum de part del govern britànica, i encara menys sotmetre’s a elles. El document culpava als britànics de tot el que estava passant i rebutjava les temptatives que volien obligar a Alemanya a retirar les tropes mobilitzades. A més, s’assegurava que Alemanya havia acceptat les propostes fetes per Benito Mussolini el dia anterior i s’afirmava que Gran Bretanya les havia rebutjat i que el govern britànic predicava la destrucció i l’extermini del poble alemany. En llegir el document, Henderson li va dir que la història jutjaria de quina part estava el pes de la responsabilitat i Von Ribbentrop li va contestar que la història ja havia aportat la prova dels fets. A aquella hora, els altaveus de la Wilhelmstrasse varen anunciar que Gran Bretanya acabava de declarar la guerra a Alemanya. Els vianants que passaven per la zona governamental es varen aturar i varen quedar gelats davant d’aquell anunci. Poc després va sortir editat la Deutsche Allgemeine Zeitung amb aquests titulars a primera plana: L’ultimàtum britànic rebutjat. Gran Bretanya declarar la guerra a Alemanya. La nota britànica exigeix la retirada a l’est de les nostres tropes. El Führer surt avui cap al front.
A un quart de dotze, lord Halifax li va entregar a l’encarregat de negocis alemany una nota oficial que deia que com que no havien rebut cap tipus de seguretat per part del govern alemany a les onze d’aquell matí, l’informava que els dos països estaven en guerra des de les onze.
A París, el president Eduard Daladier va dirigir una crida als militars, que volien esperar 48 hores a presentar un ultimàtum perquè volien evitar la guerra. El president va citar a Colson, de l’Estat Major General, a dos quarts de dotze per obligar-lo a retallar el termini que havien demanat. El general va acceptar amb cert desdeny abreviar la declaració de guerra a dotze hores i va fixar la seva expiració a les cinc de la tarda d’aquella tarda.
Quan l’ambaixador Coulondre abandonava l’Ambaixada francesa per anar al Ministeri d’Afers Exteriors per entregar l’ultimàtum francès, Georges Bonnet el va trucar per ordenar-li que fes la modificació necessària a la H després de que Daladier hagués convençut als militars. Però Coulondre va ser informat de que Von Ribbentrop no el podia rebre aquell migdia perquè era present a la cerimònia de la Cancelleria per rebre a l’ambaixador soviètic. Sabent del moment històric, l’ambaixador es va presentar al Ministeri a dos quarts d’una del migdia i va ser rebut per Ernst von Weizsäcker. Coulondre li va preguntar si els seus poders de secretari d’Estat l’habilitaven per donar una resposta als francesos. Von Weizsäcker li va contestar que no li podia donar cap tipus de resposta. En entregar-li l’ultimàtum, el secretari d’Estat va rebutjar acceptar-lo i li va demanar paciència perquè s’entrevistés amb Von Ribbentrop en persona. Coulondre es va esperar mitja hora més i a dos quarts d’una el varen portar a la Cancelleria perquè es reunís amb el ministre alemany. Després d’explicar que Mussolini, en presentar la seva proposta de pau de l’últim moment, havia subratllat que tenia l’aprovació de França, Von Ribbentrop li va declarar que Alemanya havia informat el dia anterior al dictador italià de que estava igualment disposada a acceptar la seva proposta, però que Mussolini els havia fer saber que tal conferència no es podia celebrar per la intransigència britànica. L’ambaixador li va preguntar llavors si les seves paraules significaven que la resposta del govern alemany al comunicat de l’1 de setembre era negativa. Von Ribbentrop li va contestar amb un “Ja”. Coulondre llavors li va entregar l’ultimàtum francès i li va recriminar la greu irresponsabilitat que contreia el govern alemany en engegar un atac contra Polònia sense declaració de guerra i no donant resposta a les notes francès i britàniques. Von Ribbentrop li va contestar que França seria el país agressor i Coulondre li va contestar que la història seria qui ho jutjaria. A més de França i la Gran Bretanya, l’Índia, Austràlia i Nova Zelanda també varen declarar la guerra a Alemanya.
Al cap d’una estona de que es comuniqués la notícia, Hitler va argumentar que era evident que tant França com la Gran Bretanya havien d’entrar en guerra perquè no podien quedar malament davant del món, però encara estava convençut de que no s’arribaria a cap acció bèl·lica. El dictador li va dir a Joseph Goebbels, que estava molt preocupat i abatut en un racó de l’avantsala del despatx de Hitler, que Occident es limitaria a fer una guerra de bloqueig. Tot i això, Hitler havia de prendre decisions després de saber l’entrada a la guerra de les potències occidentals, i va ordenar a la Wehrmacht que es mantingués a la defensiva davant la possible intervenció militar de la Gran Bretanya i França. El que sobretot preocupava a la cúpula nazi era que només tenien 23 divisions i els britànics i els francesos en sumaven 110. Tot i que alguns nazis estaven molt inquiets, d’altres semblava que aquell tema tant els hi feia. El cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, que semblava poc preocupat per l’entrada a la guerra de França i la Gran Bretanya, va plantejar la possibilitat d’una guerra submarina contra la Gran Bretanya i l’enfonsament sense avisar dels vaixells mercantils britànics i dels països neutrals. Tot i això, el cap de la Kriegsmarine va escriure que estava clar que la Marina no estava en condicions d’una gran lluita contra la Gran Bretanya, ja que les forces de superfície seguien sent poques en número i tenien poc poder comparades amb la flota britànica. Segons el cap de la Kriegsmarine, la guerra s’havia anticipat quatre o cinc anys. Acabant d’escriure els seus pensaments, Raeder va dir que l’únic que podien esperar els seus mariners era demostrar que sabien morir amb honor. Tot i que el seu cap no les tenia totes, a dos quarts de dues de la tarda els capitans de les embarcacions de guerra alemanyes varen rebre l’ordre de l’almirall Karl Döenitz que els permetia atacar a les embarcacions aliades sempre sota les normes de presa marítima que establia la Convenció de La Haia.
A la tarda, la ràdio alemanya va emetre quatre proclames de Hitler: la primera dirigida al poble alemany, la segona i la tercera a les forces armades i la quarta al NSDAP. En la primera proclama, Hitler va atacar a les classes dirigents occidentals i als jueus, a qui va acusar de voler convertir totes les nacions en els seus obedients esclaus. El dictador va dir en aquesta crida al poble:
Gran Bretanya ha perseguit durant segles l’objectiu de fer impotents als pobles europeus davant la seva política de conquesta del món (…) Sempre ha reivindicat el dret d’atacar i aniquilar, sota pretextos falsos, a l’Estat europeu que li sembla més perillós en cada moment històric (…)
Nosaltres hem sigut testimonis d’aquesta sorda lluita de cèrcol (…) realitzada per Gran Bretanya abans de la guerra (…) Els incitadors i agitadors britànics (…) han oprimit al poble alemany sota la càrrega del Diktat de Versalles.
En la proclama dirigida a l’Exèrcit que lluitaria a l’Oest, Hitler va dir:
Soldats de l’Exèrcit de l’Oest! Gran Bretanya ha seguit la seva política de cèrcol amb Alemanya (…) El govern britànic, obligat i empès per agitadors i incitadors que tots nosaltres coneixem des de la Gran Guerra, ha decidit treure’s la màscara i proclamar l’estat de guerra sota un pretext fals (…)
En la quarta proclama, el dictador va afirmar que el seu enemic, els jueus-demòcrates, havien arrossegat el poble britànic cap a un estat de guerra amb Alemanya i va assegurar que aquells que esperaven sabotejar l’esforç comú serien exterminats sense pietat.
Llavors, Hitler va promulgar la Instrucció número 2, d’alt secret, relativa a la forma de dirigir i portar la guerra. En ella, el líder alemany va declarar que el principal objectiu era continuar sent pel moment la conclusió ràpida i victoriosa de les operacions dutes a terme a Polònia i que deixarien que els Aliats occidentals obrissin hostilitats. Contra Gran Bretanya va autoritzar accions navals ofensives, tot i que va ordenar que la Luftwaffe no ataqués a les forces navals britàniques, a no sé que els britànics llencessin atacs similars contra objectius alemanys. Al mateix temps, va ordenar la conversió total de la indústria alemanya en economia de guerra.
A nou minuts per les nou de la nit, Hitler va transmetre per telegrama una nova carta per Mussolini. En ella li agraïa la seva última temptativa per evitar la guerra, però li va dir que no podia permetre retirar les seves tropes de Polònia com exigien els francesos i els britànics i va culpar a aquests últims de la guerra. El dictador també li va prometre que l’exèrcit polonès cauria en un molt poc temps i li va assegurar que aquesta lluita era inevitable i necessària. A continuació, Hitler li va dir que acceptava i agraïa la seva ajuda en certs terrenys, però que tot i que havien agafat camins diferents estava convençut de que el destí els uniria. Llavors el va advertir de que si Alemanya queia, Itàlia tindria un difícil futur i per això estava segur de que el futur dels dos règims estava vinculat. Del front occidental, Hitler li va dir que es mantindria a la defensiva, ja que considerava que França havia de ser la primera en basar sang, però el va advertir també de que arribaria el moment en que s’haurien d’oposar als Aliats amb totes les forces.
A les nou de la nit, Hitler, juntament amb Von Ribbentrop, va abandonar la Cancelleria per dirigir-se en una columna de cotxes cap a l’estació per dirigir-se al front militar, cap a Gogolin, a l’Alta Silèsia, per establir un quarter general per gestionar els passos militars que s’havien de seguir. Tres trens especials equipats varen sortir de l’estació Stettiner Bahnhof de Berlín i varen travessar la frontera polonesa per la regió de Kattowitz, a poca distància de Gleiwitz, on tot va començar, i varen entrar a Polònia direcció nord per instal·lar-se a Zoppot, a l’antic territori de Danzig. Hitler va viatjar en el primer tren, que era el seu tren oficial, l’Amerika, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A dins del tren també hi anava el cap del OKW Alfred Jodl, a qui Keitel va presentar a Hitler, la secretària de Hitler, Christia Schroeder, que va escriure a la seva amiga Johanna Nusser que a partir d’aquell moment hauria d’acompanyar Hitler a tot arreu i que si les coses no anaven bé llavors la seva vida ja no importaria. En el segon tren hi viatjava Göering i en el tercer Heinrich Himmler. Hitler i el seu Estat Major es varen instal·lar en el camp de maniobres de Gross Born, a Pomerània, a la frontera. Keitel només arribar a terres poloneses es va reunir amb el comandant del 4º Exèrcit, Günther von Kluge, per celebrar una conferència de guerra i inspeccionar el camp de batalla de Tuchel. Allí va poder veure les enormes baixes que havien patit els polonesos.
En el Reich:
A Alemanya:
A mesura que el poble alemany va anar sabent la notícia de que estaven en guerra, la gent es va començar a preocupar i el clima es va agreujar a la tarda quan a Berlín no es va encendre l’enllumenat públic de les ciutats en previsió d’un possible bombardeig aeri. Els alemanys es varen tancar aquell dia a les seves cases i es varen asseure al voltant de les ràdios per seguir les comunicacions. Els carrers de Berlín es varen quedar desèrtics en aquella jornada.
Aquella mateixa nit, 10 avions britànics carregats amb 13 tones de pamflets varen travessar el Mar del Nord i la frontera alemanya, per llançar-los en el Ruhr. Era el Pla Aeri Occidental Número 14. En els pamflets de propaganda anti-nazi es deia sota el títol Comunicat al Poble Alemany:
Els seus dirigents els han condemnat a les massacres, les misèries i les privacions d’una guerra que ni tant sols tenen esperances de guanyar.
Al mateix temps que Henderson donava l’ultimàtum a Schmidt, l’industrial suec Briger Dahlerus buscava a Göering en el seu quarter general perquè sabia que era l’únic que podia aturar la guerra. A les vuit del matí, Forbes, de l’Ambaixada britànica, l’havia advertit que es presentaria l’ultimàtum. Finalment el va trobar en el seu tren, quan estava a punt de marxar amb Hitler cap a Polònia. El suec li va suplicar que cuidés de que la resposta alemanya a l’ultimàtum fos raonable i li va suggerir que ell en persona fes abans de les onze del matí una declaració en la que anunciaria que estaria disposat a agafar un avió cap a Londres amb l’objectiu de negociar amb el govern britànic. El ministre li va semblar una bona idea el pla de Dahlerus i va ordenar en el general Karl Bodenschatz que tingués disponible un avió per volar cap a la Gran Bretanya d’immediat. Des de la cuina del tren, a un quart d’onze del matí, Dahlerus va trucar a Londres, en el Foreign Office, per informar de que la resposta alemanya a l’ultimàtum britànic estava en camí i que els alemanys desitjaven satisfer el govern britànic i que havien promès no atemptar contra la llibertat de Polònia. Els britànics li varen comunicar que si es volia evitar la guerra els alemanys havien de retirar les tropes de Polònia. A deu minuts per les onze, Dahlerus va tornar a trucar al Foreign Office per suggerir aquest cop que Göering, amb el consentiment de Hitler, agafés un avió cap a la capital britànica. Però Göering va començar a tenir dubtes i li va demanar a Dahlerus que sortís del vagó perquè volia parlar abans amb Hitler. Al cap d’una hora li va dir que no aniria a Londres i d’aquesta manera va acabar l’última possibilitat d’acabar amb la guerra. La trobada entre Göering i Dahlerus es probable que no es produís. Els documents alemanys no fan cap menció a aquesta trobada i el doctor Schmidt va afirmar que Göering no es trobava en aquells moments al seu quarter general sinó a la Cancelleria, a l’avantsala del despatx de Hitler.
A les 18:50, Von Ribbentrop va enviar un telegrama molt urgent a l’Ambaixada de Moscou. En ell, el ministre va convidar a la Unió Soviètica a participar en la invasió a Polònia i va assegurar que en poques setmanes haurien vençut a l’exèrcit polonès i llavors haurien de mantenir sota ocupació militar els territoris assignats pel Pacte de Moscou. Von Ribbentrop demanava discutir el punt de l’ocupació amb Viatxeslav Mólotov per veure si la Unió Soviètica considerava desitjable que les forces soviètiques ataquessin amb temps efectiu a les forces armades poloneses que es trobessin a l’esfera soviètica i ocupessin tals territoris.
Preparant la guerra en el camp propagandístic, Otto Dietrich els va dir en els representants de la premsa, que els periodistes ja no només eren reportes, sinó també soldats del poble alemany.
Però també alguns comandants alemanys varen mostrar-se contraris a la guerra. Fabian von Schlabrendorff es va reunir durant uns minuts amb el britànic Ogilvie Forbes a l’Hotel Adlon per passar-li un informe sobre un complot que pretenia detenir a Hitler. El retirat Wilhelm Ritter von Leeb, en sentir que estaven en guerra, va escriure en el seu Diari: Hitler és un ignorant, un cec i un criminal!.
A Munic, al matí, el consol britànic va trucar a Unity Mitford per dir-li que acabava d’arribar un telegrama. La jove aristòcrata el va anar a buscar i allí va saber que el seu país havia declarat la guerra a Alemanya. Ella va quedar desolada. En llegir el telegrama va veure que era dels seus pares, que li demanaven que tornés a la Gran Bretanya. Els va respondre que estava convençuda en acabar amb la seva vida. Llavors es va passar la resta del dia escrivint moltes cartes d’acomiadament, entre elles al seu amic Janos i a la seva amiga Rudi, a més de Hitler.
A la tarda, després d’escriure les cartes es va dirigir amb el seu Morris al Ministeri de l’Interior per entregar-li un gran sobre al cap del districte de Munic, Adolf Wagner. Com es va saber més tard, en el sobre hi havia una carta de comiat per Hitler i una per Wagner, una fotografia de Hitler emmarcada en plata que el dictador li havia regalat i la seva insígnia personal del NSDAP. En la carta per Hitler li explica que no podia suportar la idea de que Alemanya i Gran Bretanya estiguessin en guerra. Després d’entregar-li el sobre va marxar corrents i va tornar a agafar el Morris. Wagner, molt ocupat per la sensacional notícia de que tornaven a estar en guerra, no en va fer cas i va deixar el sobre sense obrir fins més tard.
Cap a les 16:50, un testimoni va observar com en el número 15 del carrer Königinstrasse Mitford es disparava dos trets al cap. En la banda dreta del cap es podia veure un forat perfectament rodó. També es diu que es va disparar en un banc del parc Englischer Garden. Però, fos a on fos, l’amiga de Hitler no va morir tal i com ella volia, quedant greument ferida. En donar-se l’alarma, un cotxe de la Luftwaffe es va dirigir a tota marxa al parc. Tres homes amb uniforme es varen endur el cos de la jove. Una família que en aquells moments rodejava pel parc i que va veure tot el que havia passat va ser increpada per agents de la Gestapo, que els varen ordenar que no expliquessin res del que havia passat. Unity va ser traslladada a una clínica de la Nussbaumstrasse amb una bala en el cervell i va quedar afectada per una paràlisis. El doctor Magnus, amic personal de Hitler, va intervenir-hi en reconèixer la noia, però no es varen atrevir treure-li la bala i sempre més va quedar amb greus seqüeles fins que va morir anys més tard. En saber la notícia per un ordenança, Hitler va ordenar que es fes saber als responsables de la clínica que ell pagaria les despeses.
Amb la idea d’endurir les normes, Reinhard Heydrich va emetre un decret secret que permetia a la Gestapo executar a sabotejadors i enemics del poble sense judici previ. Himmler mateix va informar en el general de les SS, Udo von Woyrsch, que s’havia de dur a terme la supressió racial de la incipient insurrecció polonesa en les parts recent ocupades de l’Alta Silèsia.
A la Gran Bretanya:
Després de declarar la guerra a Alemanya, el primer ministre Neville Chamberlain, amb una veu cansada i trista, va comunicar per la ràdio al poble britànic i després, a les dotze i sis minuts del migdia, a la Cambra dels Comuns, que la Gran Bretanya estava en guerra amb Alemanya. A la Cambra, el primer ministre va dir que tot pel que havia treballat, on havia ficat les seves esperances, tot allò que havia cregut durant la seva vida pública, havia caigut a trossos, i va dir que esperava viure suficient temps per veure el dia en que el hitlerisme seria destruït i en que es restabliria una Europa alliberada. Entre els presents a l’acte hi havia l’ambaixador nord-americà Joseph Kennedy amb la seva esposa i el futur president, el jove John Fitzgerald Kennedy, amb els seus germans Joe i Kathleen asseguts a la Strangers Gallery de la Cambra.
En seguit, en el Ministeri de Guerra, Winston Churchill va ser nomenat ministre de Marina i Anthony Eden va ser nomenat ministre per les Colònies, D’aquesta manera aquests homes claus en els següents anys varen formar part del govern britànic. A més, Andrew Browner Cunningham va ser nomenat cap de la flota britànica. A la nit, a Londres, el rei Jordi VI va emetre un discurs per la ràdio per al seu poble per explicar-los que estaven en guerra.
Els britànics ja s’estaven preparant per la guerra i de seguida la histèria es va apoderar de la població. Els cuidadors dels zoo londinenc varen matar a les serps verinoses per temor a que escapessin quan fossin atacats pels alemanys. També es varen col·locar sacs d’arena en els edificis per protegir-los de les futures bombes Els guàrdies de l’entrada del palau de Buckingham vestien de caqui, no amb els seus uniformes cerimonials de sempre. Pràcticament tots els nens varen ser evacuats davant un possible atac. Els diaris anaven plens de consells sobre màscares de gas i racionament.
Aquell mateix dia a Londres, just 27 minuts després de que declaressin la guerra en els alemanys i quan s’entonava per la ràdio l’himne nacional, va sonar per primer cop les sirenes que anunciaven un atac aeri imminent. Al final tot va quedar en una falsa alarma, ja que es tractava d’un avió francès que s’havia perdut pel camí i havia entrat en l’espai aeri britànic. A la nit la capital va posar en pràctica l’ordre d’enfosquiment i les sirenes antiaèries varen sonar per tot Londres, tot i que no hi va haver un atac. Però per culpa d’aquella apagada hi va haver el primer mort britànic a conseqüència de la guerra. La víctima va ser un policia anomenat George Southworth. Tots els edificis i cases de la capital varen quedar a les fosques, menys una del barri de Harley Street. Quan l’agent Southworth va trucar el timbre d’aquella casa per demanar explicacions, ningú el va contestar. En veure una finestra oberta al pis de dalt, el policia va decidir entrar-hi per apagar ell mateix la llum de la casa, però quan s’enfilava per la canonada va fer un mal gest i va caure al terra, morint a l’acte.
A Polònia
En la batalla, les tropes alemanyes ja havien conquerit gran part del sector oest del territori polonès. Les unitats de carros blindats, amb el suport dels seus fusellers, s’havien infiltrat entre les posicions poloneses. L’Alt Comandament polonès, totalment desorientat, i el seu Exèrcit, amb les comunicacions col·lapsades, es varen moure amb una enorme confusió.
Dins d’aquesta confusió, la 27º Divisió polonesa va aconseguir retirar-se direcció sud, fins a Bydgoszcz, però altres unitats varen quedar envoltades i varen patir greus pèrdues. Per tal de facilitar l’entrada dels soldats alemanys, insurgents alemanys varen provocar a les deu del matí un aixecament armat a Bydgoszcz, però varen ser aixafats per forces de la milícia polonesa que es va retirar a la línia defensiva principal per darrere del riu Vístula.
Al mateix temps, a la desesperada, els polonesos varen utilitzar per primer cop els més moderns bombarders mitjans Los contra les avantguardes del 10º Exèrcit alemany. Precisament, el 10º Exèrcit va concentrar tots els seus esforços a la zona de Czestochowa per foragitar als polonesos. Un dels regiments de la Brigada de Cavalleria Krakowska va ser aniquilat, i la 7º Divisió d’Infanteria va quedar reduïda a només dos batallons.
A Bromberg, una ciutat polonesa amb una important minoria alemanya, uns quants soldats polonesos en retirada varen ser atacats per franctiradors desplegats entre la població alemanya ètnica i, com a represàlia, grups civils armats polonesos, amb el suport dels militars, varen violar, colpejar i executar a centenars de polonesos d’origen germànic. Només a l’ajuntament de la ciutat es varen trobar 200 cadàvers crivellats d’homes, dones i nens. Les autoritats poloneses varen executar aquestes persones al·legant que eren civils no uniformats que havien disparat contra les tropes poloneses en retirada. La quantitat exacte de víctimes del conegut Diumenge Sagnant és encara avui en dia objecte de debat. En les versions dels propagandistes nazis, la quantitat d’alemanys morts es va elevar a milers. En realitat, el seu número varia entre 200 fins a 400 morts. Quan els nazis varen saber aquells fets, el Einsatzgruppe IV va assassinar a centenars de polonesos de la població civil i els fets varen servir com a justificació per la guerra mateixa. Aquest dia serà recreat per l’escriptor Edwin Erich Dwinger en la seva popular novel·la Mort a Polònia.
La Kriegsmarine va enviar dos destructors cap a les instal·lacions navals poloneses, però varen ser contrarestats per les bateries de costa de Hel i de les peces del Wiche i el Gryf. La Luftwaffe va replicar amb un atac aeri, enfonsant les dues unitats de superfície poloneses.
Els alemanys també estaven decidits a acabar amb els polonesos. A Truskolasy varen reunir a 55 pagesos polonesos, on hi havia un nen de dos anys, i els varen afusellar. A Wieruszów varen ordenar a 20 jueus que es dirigissin al mercat, on varen ser executats. A la tarda, els bombarders alemanys varen atacar la població polonesa de Sulejów, on s’hi havien aplegat 3.000 refugiats. Al cap de poc va començar a cremar el centre de la ciutat i, quan milers de persones varen córrer cap als boscos propers per refugiar-se, els aparells alemanys, volant baix, varen obrir foc amb les seves metralladores.
A Varsòvia, després d’escoltar les declaracions de guerra de França i la Gran Bretanya, una multitud es va congregar davant l’ambaixada britànica cridant:
Visca Anglaterra! i Visca la lluita per la llibertat.
Més tard, la gent es va posar a cantar La Marsellesa davant l’ambaixada de França.
A l’Atlàntic:
Nou hores després de la declaració de guerra britànica, a les aigües de l’Atlàntic, a prop d’Irlanda, a 300 quilòmetres a l’oest de les illes Hèbrides, el submarí alemany U-30, comandat pel tinent capità Fritz-Julius Lemp, va observar a un vaixell que feia maniobres estranyes i que es dirigia cap a l’oest. El comandant, que es pensava que era un vaixell de guerra, va ordenar seguir el vaixell i, al cap de tres hores, quan estava a prop de l’illa Tory, a 12 quilòmetres de la costa irlandesa, va donar l’ordre d’immersió. A les 19:43 va donar l’ordre de llançar-li dos torpedes. El primer torpede va tocar el seu objectiu, concretament a babord, a prop de la sala de màquines, i el segon va realitzar una trajectòria erràtica, pel que ràpidament el submarí es va submergir a més profunditat per evitar un contraatac. Quan va emergir era pràcticament de nit i, des del pont, els alemanys varen observar com la popa del vaixell estava molt més baixa i varen aprofitar-ho per disparar un tercer torpede que també va fallar. Desesperats per aquells dos greus errors, es varen apropar a l’embarcació i varen disparar amb el canó de 88 mil·límetres de la coberta. Quan es varen apropar més varen observar que estaven disparant contra el SS Athenia, un vaixell nord-americà de passatgers llogat als britànics de 13.465 tones que transportava a 1.103 passatgers civils, inclosos a 300 nord-americans, amb les llums apagades i que feia la ruta de Glasgow a Mont-real via Liverpool. Després dels dispars alemanys, el SS Athenia es va enfonsar provocant la mort de 94 passatgers, entre ells 28 ciutadans nord-americans, i la resta, 984, varen ser rescatats gràcies a que van transmetre la senyal de SOS. Lemp es va retirar de seguida que va veure que l’embarcació era de passatgers, però no va auxiliar a les víctimes. Quan Hitler va saber de l’equivocació va ordenar amagar el què havia passat i va fer que s’expliqués que havia sigut el nou cap de la Marina britànica, Winston Churchill, qui havia enfonsat el vaixell. També a les aigües de l’Atlàntic, el creuer britànic Ajax va enfonsar el vaixell mercantil alemany Olinda.
En els Estats Units:
El president Franklin Delano Roosevelt es va dirigir a la nació per ràdio davant dels micròfons de la CBS i NBC des del seu despatx de la Casa Blanca i va afirmar que els Estats Units estaven preparant la neutralitat.
Diari del Tercer Reich 