Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
En el viatge pel corredor del front polonès, Heinrich Hoffmann va fotografiar a Adolf Hitler fent la salutació militar junt als soldats que desfilaven davant d’ell. Hoffmann va utilitzar aquella imatge per la portada del seu volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, Amb Hitler a Polònia, que va ser publicat aquell mateix any. Hitler va recórrer pels llocs on s’havien produït els primer combats en un Mercedes perseguit per una caravana d’uns trenta automòbils. Els vehicles varen competir entre ells per situar-se al més a prop possible al vehicle del dictador, avançant-se entre ells de forma imprudent. Un cop finalitzada la visita, Martin Bormann es va dirigir de males maneres a Erwin Rommel, qui s’encarregava de la seguretat de Hitler en aquell dia, per criticar-li la situació. Rommel es va disculpar i li va pregar de que posés ordre el següent cop.
A Alemanya:
El govern alemany va fer entrar en vigor el Decret de l’Economia de Guerra, on l’Estat augmentava el seu poder per controlar l’economia, la indústria i la banca i, d’aquesta manera, podia destinar més diners a l’armament. El Govern necessitava molts diners per finançar una economia basada en la guerra i, per això, va decidir incrementar un 20% alguns impostos indirectes com el de la venta de tabac, la cervesa, l’aiguardent i el vi. Aquestes mesures no varen afectar gaire a la població civil.
A la tarda, després de que el dia anterior els alemanys haguessin enfonsat per error el SS Athenia amb 1.103 passatgers, Gran Bretanya va culpar a Alemanya de l’atac per ser fora de legalitat vigent. Alemanya, a través del ministre Joseph Goebbels, va acusar a la Gran Bretanya de col·locar mines que havien enfonsat al Athenia per forçar, com amb el Luisitània en la Primera Guerra Mundial, el suport dels Estats Units. Des de Berlín, Ernst von Weizsäcker va convocar a l’encarregat de negocis nord-americà, Alexander Kirk, i va negar que un submarí alemany hagués sigut l’autor de l’enfonsament i va ressaltar que cap nau alemanya es trobava en aquella zona. A la nit, Von Weizsäcker va trucar a Erich Raeder i, recordant-li com l’enfonsament del Luisitània havia provocat l’entrada dels nord-americans a la Gran Guerra, li va insistir en que evités provocar a aquest país. L’almirall li va assegurar que cap submarí alemany podia haver sigut el responsable d’aquell enfonsament. Per tal d’evitar més errors com aquell, tots els submarins alemanys varen rebre aquest missatge:
Per ordre del Führer, no es realitzaran operacions en cap cas contra paquebots, encara que aquests vagin escortats.
En el nord-oest, el Comandament de Bombarder Aeri de la RAF va llançar el seu primer atac contra embarcacions de guerra alemanyes a la badia de Heligoland, a Wilhelmshaven. 10 bombarders Blenheim varen atacar embarcacions i instal·lacions navals alemanyes. Les embarcacions no varen patir danys, però 5 dels 10 bombarders varen ser destruïts pel foc antiaeri alemany. El govern britànic no va autoritzar atacs sobre objectius dins d’Alemanya, com tampoc atacar a civils alemanys, però la notícia de l’atac va aixecar els ànims entre la població britànica. Tant el capità de la Força Aèria com el pilot de reconeixement varen ser condecorats amb la Creu al Mèrit Aeronàutic.
A part, aquell dia la 42º Divisió d’infanteria francesa va creuar la frontera amb Alemanya sense trobar resistència per començar la seva ofensiva en ajuda als polonesos.
Aquell dia va ser l’últim dia que es varen reunir el ministre Hermann Göering i l’industrial suec Birger Dahlerus. Els dos varen intentar els últims mesos fer tot el que estava en les seves mans per evitar aquella guerra que ja feia quatre dies que havia començat. Ara sabien sabien que ja no si podia fer res.
A Polònia:
Les tropes alemanyes continuaven avançant per Polònia. Només en aquell dia el 10º Exèrcit del general Walther von Reichenau va avançar més de 50 milles, i l’exèrcit polonès es veia incapaç de fer-los front i el propi govern polonès es va veure obligat a retirar-se de Varsòvia, que havia quedat envoltada, per dirigir-se a la ciutat de Lublin. En el nord del país, les tropes del general Moldin es varen retirar. A la ciutat de Katowice, els soldats alemanys varen obligar als civils polonesos contraris al nazisme a desfilar pels carrers de la ciutat. En el Bàltic, a la fortalesa de Westerplatte, els alemanys varen atacar de nou i amb més intensitat amb tropes d’infanteria i del cos expedicionari, a més de morters pesats de 210 mil·límetres. A sobre Lódz, caces Me-109 varen destruir a 11 caces polonesos i 3 bombarders. A la nit, la batalla pel Corredor s’havia donat per acabada amb la conquesta del 4º Exèrcit de Günther von Kluge, que avançava cap a l’est des de Pomerània, amb el 3º Exèrcit del general Georg von Küchler, que des de Prússia Oriental es dirigia cap a l’Oest.
A mesura que s’endinsaven dins de territori polonès cada cop era més clar que l’exèrcit alemany es comportaria sense cap tipus de contemplació contra el poble polonès. A la plaça de Bydgoszcz varen ser assassinats a trets més de 1.000 polonesos, inclosos diverses dotzenes d’escoltes. A Tschenstochau, quatre soldats alemanys varen morir tirotejats per l’esquena i, com a revenja, el comandant del 42º Regiment d’Infanteria va ordenar reunir milers de civils. Al menys cent polonesos varen ser afusellats, molts d’ells jueus. Més tard es va descobrir que els dispars contra aquells soldats alemanys es varen fer des de la posició d’una altra unitat alemanya. Eduard Wagner, intendent general alemany, va escriure:
Ha esclatat per tot arreu una brutal guerra de guerrilles i l’estem sufocant sense pietat. No estem disposats a raonar amb ells. Ja hem enviat tribunals d’emergència de forma permanent. Com més dur copegem, abans tornarà a regnar la pau.
A Sosnowiec, on hi havien entrat aquell dia, els alemanys varen reunir a tots els jueus homes majors de 14 anys en un subterrani de sota de l’edifici de l’Ajuntament. Després de retenir-los una llarga estona els varen treure i els varen conduir a una sala, on els varen col·locar de sis en sis i els varen informar de que els jueus havien disparat als alemanys des de les finestres. Immediatament, els varen afaitar les barbes i els varen tallar les trenes.
A l’Atlàntic:
El creuer britànic Ajax va tornar a enfonsar una embarcació mercantil alemanya, el Carl Fritzen.
A la Gran Bretanya:
A Londres va tenir lloc la primera reunió del govern britànic per analitzar la guerra i per prendre les primeres decisions davant el conflicte. Pels britànics era millor encaminar la guerra pel mar, ja que estaven convençuts de que la Royal Navy era clarament millor que la Kriegsmarine. Mentrestant, el poble britànic s’anaven conscienciant de que tornaven a està en guerra. A prop del Royal Exchange de Londres es va llegir en veu alta la lectura de l’anunci de guerra.
A França:
El govern francès va firmar amb Polònia un tractat d’ajuda mútua.
A Espanya:
El govern espanyol va declarar la seva neutralitat en el conflicte.
En els Estats Units:
Franklin Delano Roosevelt va iniciar correspondència amb el cap de la Marina britànica Winston Churchill. En aquesta primera carta li va recordar que ells dos tornaven a ocupar posicions similars a la Primera Guerra Mundial i que se’n alegrava de que tornés a ser el cap de la Marina. El President li va suggerir que mantinguessin una correspondència continuada a través de valises diplomàtiques sobre afers navals i afers més generals.
A Japó:
Tòquio va declarar oficialment la seva política de no intervenció en la guerra.
Diari del Tercer Reich 