Dijous:
A Polònia:
Adolf Hitler pensava “negociar” amb els polonesos i tenia en ment reconèixer un Estat polonès residual, amb concessions territorials a Alemanya i la ruptura de l’aliança amb la Gran Bretanya i França, juntament amb una Ucraïna occidental independent. Tot i els projectes de Hitler, els soldats alemanys continuaven amb la seva campanya. Aquell dia varen atacar Wizna, una àrea fortificada, on una petita força polonesa va resistir durant tres dies. Els alemanys comptaven amb una superioritat numèrica enorme comparada amb els polonesos. A més, es varen establir a Cracòvia, ocupada des del dia anterior.
A la tarda, els carros alemanys de la 4º i 1º Divisió Panzer varen arribar a les afores de Varsòvia i varen entrar en els barris occidentals, però varen ser aturats en ferotges combats. Amb la batalla pràcticament perduda, el mariscal Edward Smigly-Rydz va treure el seu quarter general de Varsòvia per la creixent amenaça alemanya i el va traslladar a Brzesc-nad-Bugiem. Aquesta decisió va ajudar a l’enfonsament del sistema de comandament i control dels polonesos. A la vegada, la Brigada de Bombarders va ser transferida al front nord per atacar les avantguardes blindades del Grup d’Exèrcit del Nord de Fedor von Bock. Al mateix temps, un confús comunicat militar polonès emès a la ràdio demanava en els homes reunir-se a l’est de Polònia. Aquell comunicat va provocar un èxode de jueus cap a l’Est.
A Danzig, que estava sota control alemany, encara resistia la fortalesa de Westerplatte, convertida en un símbol de la resistència polonesa. Sense aigua i sense munició, amb la infanteria alemanya ocupant posicions defensives i amb els ferits amuntegats en els subterranis dels barracons, la defensa polonesa ja no podia més. A les 09:45, després d’un intens bombardeig alemany des del Schleswig-Holstein, Henrik Scharski va hissar la bandera blanca en un pal de les restes de la fortificació i es va rendir. A més de la fortalesa, els polonesos varen perdre Pabianice, una població industrial a l’oest, a prop de la ciutat de Lódz, després de llançar un últim contraatac. La 4º Divisió Lleugera i la 45º d’Infanteria varen ocupar Tarnow.
A última hora del dia, la 5º Divisió Panzer va trobar una bretxa indefensa en els monts de la Creu Sagrada i varen començar a moure’s per darrere de la línia defensiva polonesa des del nord-oest.
A la tarda, Hitler es va reunir amb els generals Franz Halder i Walter von Brauchitsch per parlar d’una possible ofensiva a l’Oest. Hitler, que sabia que els seus generals no estaven d’acord amb tals ofensives, els va prometre de que de moment no hi havia res decidit. A la nit, Halder va anotar en el seu diari que l’acció a l’Oest no estava clara i que hi havia els primers signes de que els britànics voldrien negociar.
El dictador també es va reunir durant una llarga estona amb Erich Raeder. Els dos varen acordar no intentar resoldre què havia passat amb l’embarcació Athenia, enfonsada el 3 de setembre pels alemanys, fins que no tornessin els submarins.
Reinhard Heydrich els va dir en els comandants de les unitats especials de les SS que estaven a punt de sortir darrere dels soldats alemanys, que havien de treure’s del mig a tota la classe dirigent polonesa. La classe més baixa, va dir, no tindrien escoles especials. Theodor Eicke va dirigir aquests homes des del tren que feia de quarter general de Hitler. El propi Hitler li va anunciar en el general Von Brauchitsch que l’Exèrcit no interferís en aquestes operacions de les SS.
En el Reich:
A Alemanya:
En el camp de concentració de Sachsenhausen, Martin Niemöller va sol·licitar la seva readmissió a la Kriegsmarine. La seva petició va ser denegada dies més tard.
El Govern va aprovar una llei perquè els alemanys deixessin d’escoltar emissores de ràdio estrangeres. Amb aquesta Llei, escoltar una ràdio estrangera podia comportar una pena de presó i la confiscació de l’aparell de ràdio. A més, tot aquell que difongués de manera intencionada informació obtinguda de les ràdios estrangeres podia rebre la pena de mort. Tots els casos serien revisats per Tribunals Especials i totes les acusacions s’havien de presentar a la Gestapo.
En el front occidental:
Els francesos, amb nou divisions, varen començar l’ofensiva per penetrar territori alemany en l’Operació Sarre internant-se lentament en terres alemanyes per tres punts: a prop de Saarlouis, Saarbrücken i Zweibrücken. Tot i que varen penetrar 25 quilòmetres de territori alemany, no hi va haver cap enfrontament armat. Però com que la conquesta de Polònia anava ràpida, segons el previst, Franz Halder va començar a preparar alguns trasllats de tropes a l’Oest, tot i que no preveien grans enfrontaments.
A l’Atlàntic:
El capità Hans Langdorff va rebre l’ordre de dur el cuirassat Graff Spee a una àrea d’espera a l’Atlàntic sud, davant a Pernambuc, Brasil. Al mateix temps, el Deutschland va rebre ordres de navegar davant les costes de Groenlàndia.
Els primers combois britànics varen sortir a l’Atlàntic. Els britànics estaven segurs d’ells mateixos perquè el seu sistema de defensa ja funcionava a la costa oriental britànica per protegir a les embarcacions mercantils dels atacs dels U-Boots. Escortats per destructors, un comboi va sortir des de l’estuari del Tàmesis a través del Canal de la Mànega fins l’Atlàntic i un altre des de Liverpool fins l’Atlàntic.
A la Gran Bretanya:
A Londres, en la primera reunió del Comitè de Forces Terrestres del Gabinet de Guerra, Winston Churchill va proposar la creació d’un exèrcit de 20 divisions abans del març de 1940.
Diari del Tercer Reich 