Dilluns:

El dia anterior a la invasió de Noruega i Dinamarca:

A Noruega:

A la matinada, els britànics, després de veure que la flota alemanya ja estava en el Skagerrak, varen començar a reaccionar tirant endavant el pla Wilfred. Els avions britànics van tirar mines en els Leads noruecs, a la costa de Stavanger, al cap Nord, amb l’esperança de desviar els vaixells de càrrega de mineral alemanys al mar de Noruega, on la Royal Navy ho tindria més fàcil per enfonsar-los i controlar de pas el port de Narvik. Aquella acció va acabar provocant l’enfonsament de 20 vaixells noruecs i 12 d’alemanys, però les embarcacions de la Royal Navy desplegades en el Mar del Nord no havien rebut suficient informació sobre la força invasora alemanya i varen ser incapaços d’aturar-la. Charles M. Forbes, el comandant de la Home Fleet, va creuar a tota màquina el Mar del Nord septentrional. L’almirall William Whitworth, amb dos creuers i una quinzena de destructors, varen començar a col·locar dos camps de mines en aigües noruegues.

Incomplint l’ordre rebuda, les embarcacions de guerra noruegues no varen atacar als britànics i no varen intentar retirar-les, i només es varen limitar a protestar. Poc després, el submarí polonès Orzel va disparar davant Lillesand, a prop de la costa, els seus torpedes contra el vaixell de càrrega alemany Rio de Janeiro, que va ser enfonsat. De seguida els alemanys varen reaccionar i, al matí, el creuer pesat Admiral Hipper es dirigia juntament amb els cuirassats Scharnhorst i Gneisenau i catorze destructors, tots sota al comandament del vicealmirall Günther Lütjens, a Trondheim i Narvik. En només deu minuts varen enfonsar el destructor britànic Glowworm. A la tarda, després de burlar, sota pèssimes condicions climatològiques i una visibilitat mínima, la vigilància britànica, els bucs de guerra de Lütjens es varen separar per arribar als seus objectius. 10 destructors i 2.000 soldats, sota el comandament del capità Friedrich Bonte, varen dirigir-se llavors a Narvik i el Hipper i quatre destructors, amb 700 homes, varen continuar cap a Trondheim, mentre el Scharnhorst i el Gneisenau varen tornar cap a Alemanya. Durant tota la nit varen començar a arribar en els ports noruecs les unitats de la flota alemanya.

Al mateix temps, l’Almirallat britànic va informar a la delegació de Noruega a Londres de que una poderosa força naval alemanya havia sigut descoberta en ruta cap a Narvik. Però la premsa noruega no va comprar el relat dels britànics, ja que varen afirmar que alguns soldats alemanys, salvats del Rio de Janeiro, havien declarat que es dirigien a Bergen per ajudar la ciutat a defensar-se dels britànics.

A Dinamarca:

A la nit, columnes motoritzades alemanyes varen creuar la frontera danesa. Al mateix temps, avions Ju- 52 varen llançar paracaigudistes de la 4º Companyia Aerotransportada sobre l’aeròdrom d’Aaalborg i el pont entre les illes de Falster i Seeland, a Jutlàndia. El vaixell de transport de tropes Hansestadt Danzig va passar davant el fort de Middelgund, que disposava de grans peces de 240 mil·límetres, però no estava en condicions de disparar una salva. Pocs minuts després, el buc va atracar en el moll de Langelinie de Copenhaguen i, en seguit, va desembarcar un batalló d’infanteria de la Marina per començar l’ocupació alemanya de Dinamarca.

Durant el sopar, el rei de Dinamarca, Cristià X, va rebutjar amb un somriure l’observació de que el seu país podria ser atacat en breu. De fet, després de sopar el rei va anar al Teatre Reial i, segons els testimonis, el seu estat d’ànim era de confiança i de felicitat.

A Alemanya:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels varen estudiar la situació en el jardí de la Cancelleria del Reich mentre passejaven sota l’atenta mirada del sol. El dictador li va explicar que 250.000 homes durien l’operació i que la munició i les peces d’artilleria ja estaven a l’altra banda. Hitler esperava acabar amb la guerra aquell any, ja que sinó patia de que els Aliats es fessin més grans i més potents amb l’ajuda dels Estats Units i, a més, creia que una guerra llarga afectaria a la moral de la població. Llavors li va explicar en el seu ministre com pensava dur a terme l’ofensiva a Occident; primer havien d’estar tranquils durant poc temps després d’haver ocupat Noruega i Dinamarca i, llavors, amb paraules textuals de Hitler, Gran Bretanya rebria una pallissa. El líder alemany estava disposat a deixar en el seu lloc als reis de Noruega i Dinamarca, però li va deixar molt clar a Goebbels de que mai renunciarien a aquells països. Per tal de tenir el màxim d’efectius, Hitler va ordenar que els considerats mig jueus, inclús els homes aris casats amb dones jueves o “mig” jueves, fossin transferits del servei actiu a les unitats de reserva de la Wehrmacht. Els que fossin considerats un quart de jueus serien mantinguts en actiu i inclús promoguts si es donava el cas.

A la tarda, Goebbels va ordenar començar una sèrie d’activitats per agitar a la població i va mobilitzar la ràdio per aquest fi. Després de donar aquestes ordres es va tornar a reunir amb Hitler, que va donar instruccions perquè s’obrissin negociacions amb Romania. En sortir de la reunió, el ministre es va reunir amb Alfred Jodl, a qui li va exposar detalladament com pensaven dirigir l’ofensiva a Noruega i Dinamarca. Després de donar les instruccions, per tercer cop Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler i, al vespre, va ser present a una assemblea de l’obra de socors hivernal en el Palau d’Esports.

A França:

El govern francès va protestar per l’ajuda que la Marina espanyola donava en els submarins alemanys.

A la Gran Bretanya:

En una enquesta es va preguntar a la població qui volien com a primer ministre si Neville Chamberlain es retirava. La pregunta va ser resposta amb els següents percentatges: 28 per Anthony Eden, 25 per Winston Churchill, 7 per lord Halifax, 6 per Clement Attlee i 5 per Lloyd George.