Dimarts:

Les conquestes de Noruega i de Dinamarca:

Les tropes alemanyes varen envair Dinamarca i Noruega amb nou divisions: set d’Infanteria i dues de Muntanya, amb el suport de 970 avions i de tota la Kriegsmarine, que va perdre tres vaixells de guerra durant els desembarcaments. Aquella invasió va rebre el nom d‘Operació Weserübung.

A Noruega:

A primera hora del matí, tot i el mal temps, les tropes alemanyes, amb tres divisions, una d’elles d’Eduard Dietl, amb el suport de 800 avions de guerra i 250 avions de transport, van aconseguir desembarcar a Noruega i es van apoderar ràpidament de les ciutats d’Oslo, Kristiansand, Bergen, Trondheim i Narvik. Els paracaigudistes alemanys van capturar també els aeroports d’Oslo i Stavanger abans de que sortís el Sol i sense trobar resistència. Els britànics al principi no es van creure la notícia de que els alemanys havien arribat a conquerir Narvik, a 2.000 quilòmetres d’Alemanya, i es pensaven que era un error, una confusió. Per la seva part, els noruecs van quedar tant sorpresos que no van tenir temps de reaccionar. A més, Vidkun Quisling, el comandant noruec local que estava en conxorxa amb els alemanys, va donar ordres a la guarnició perquè no ataqués.

En aproximar-se deu destructors alemany a l’entrada del llarg fiord, el Eidsvold, un dels dos antic cuirassats que estaven en el port per avisar als intrusos i va demanar en els destructors que donessin a conèixer la seva nacionalitat. El contraalmirall Fritz Bonte, el comandant d’aquells destructors, va enviar a la nau noruega a un oficial en una llanxa per demanar-li que es rendissin. Els noruecs no varen acceptar rendir-se i el contraalmirall va fer una senyal als seus companys per indicar-lo que els noruecs no es rendirien. Un cop la llanxa de Bonte va estar lluny de l’embarcació noruega, els alemanys varen atacar.  Només dos vaixells noruecs, entre ells el Norge, van respondre a l’atac de Narvik, però van ser enfonsats. El Norge es va enfonsar amb 300 homes. A les vuit del matí, Narvik ja estava en mans alemanyes. 

Al mateix temps, el creuer de combat britànic Renown es va topar amb els cuirassats Scharnhorst i Gneisneau en la ruta a Trondheim i Narvik, que el varen atacar causant-li alguns danys i es va veure obligat a retirar-se. A Trondheim, el vaixell Admiral Hipper va eliminar les bateries costeres, que no varen disparar cap tret. A Bergen, el 10º Cos Aeri va enfonsar el destructor Gurkha i va danyar els creuers Southampton i Glasgow i el buc de guerra Rodney. Però aquí sí que les bateries de defensa varen actuar i varen danyar seriosament al creuer Königsberg i a una embarcació auxiliar. Al final la resistència noruega va cedir i les naus alemanyes varen desembarcar tropes sense incidents i varen ocupar la ciutat abans del migdia. A la tarda, quinze bombarders de la Royal Navy varen atacar al Königsberg i el varen destruir. 

A on els alemanys varen tenir més problemes va ser en la fortalesa d’Oskarburg, pròxima a Oslo. Des de mitjanit, una delegació alemanya, dirigida pel capità Schreiber i a la que s’unia de tant en tant l’ambaixador alemany a Oslo, Curt Bräuer, esperava en els molls del port d’Oslo a la flota alemanya. El 5º Grup, sota el comandament del contraalmirall Oskar Kummetz, el petit cuirassat Lützow, el creuer Emden i diversos dragamines, també es dirigien a la capital noruega . Poc abans de dos quarts de dotze de la nit, en enfonsar el Albatros, el patruller noruec Pol III els va descobrir en les bateries costeres de Bolerne i Rauoy, ja en el fiord d’Oslo. Tot hi haver perdut el factor sorpresa, el comandant Nicolaus von Falkenhorst va continuar amb la seva ruta cap a l’interior del fiord per complir amb el seu horari d’arribar al port de la capital. 

Però a les 04:40 de la matinada, les defenses noruegues, ja avisades de que els alemanys eren a prop, varen il·luminar les embarcacions alemanyes que s’aproximaven al port i, 43 minuts més tard, varen disparar dos cops els canons de 280 mil·límetres de la la fortalesa. El creuer pesat Blücher, incapaç de saber d’on provenien els dispars, va augmentar la seva velocitat fins als 32 nusos per canviar la seva posició, però va entrar directament en el radi d’acció dels canons de 150 mil·límetres de les bateries de l’estret de Drobak, situades a uns 370 metres, que també varen disparar. Al mateix temps, el minador noruec Olav Trygverson va enfonsar un torpeder alemany i el creuer Emden. Però els alemanys varen reaccionar. Després de desembarcar una petita tropa per reduir a les bateries costeres, l’esquadra alemanya va continuar amb la seva ruta pel fiord. 

Cap a les 05:34, el Blücher, que havia rebut molts impactes, va aconseguir passar el fiord d’Oslo i va quedar fora de l’abast de les bateries costeres, però el timó es va trencar mentre creuava l’estret a prop d’Oskarborg, una antiga fortalesa a a uns 25 quilòmetres al sud d’Oslo. Els alemanys no esperaven que allí hi haguessin tants defensors. Poc abans de l’alba, els canons Krupp de 280 mil·límetres de la fortalesa varen obrir foc contra el Lützow i el Blücher, llançant al mateix temps torpedes des de la riba. Poc després es va produir una explosió a la sala de màquines del Blücher, concretament a la bodega de les municions, on hi havia impactat un projectil, i el creuer es va començar a escorar lentament. De seguida es va donar l’ordre d’abandonar l’embarcació, però es va enfonsar tan ràpid que gran part de la tripulació, uns 600 homes, no varen poder fugir. Eren dos quarts de vuit del matí, pràcticament la mateixa hora en que fracassava una temptativa dels paracaigudistes per fer-se amb el camp d’aviació d’Oslo-Fornebu. El Blücher es va enfonsar amb gran part dels expedients de la Gestapo sobre els noruecs anti-nazis i amb els agents de la Gestapo que havien de detenir al rei i als membres del govern per fer-se ells càrrec de l’administració de la capital. El contraalmirall Oskar Kummetz, cap de l’esquadra, i el general Erwin Engelbrecht, el cap de la 163º Divisió d’Infanteria, que anaven a l’embarcació, varen aconseguir nadar fins a la riba, on varen ser fets presoners pels noruecs. El Lützow també va rebre impactes, però no el varen deixar fora de combat. Els noruecs varen cometre un greu error, ja que no rebien ordres clares i no varen atacar amb els seus soldats dels fortins a la resta d’embarcacions alemanyes. Amb l’enfonsament del Blücher, el comboi alemany es va retirar per desembarcar les seves tropes més avall i varen avançar després cap a Oslo. Aquest retràs va permetre a la família reial noruega i en el govern abandonar la capital.

Informats de que la Marina tenia problemes, la Luftwaffe va llançar els seus paracaigudistes sobre l’aeròdrom d’Oslo. Un cop els alemanys varen ocupar l’aeròdrom, varen enviar les forces d’infanteria i, a primera hora de la tarda, ja tenien les suficients tropes per entrar a Oslo. Tot i el ràpid atac alemany, a les cinc de la tarda els alemanys havien ocupat tots els seus objectius menys Oslo, que seria ocupada unes hores més tard.

A Kristiansand, a la costa sud, els alemanys també varen trobar una inesperada resistència. Les bateries costeres varen rebutjar dos cops a una flota alemanya liderada pel creuer lleuger Karlsruhe. Tot i això, els bombarders de la Luftwaffe varen actuar en seguit i el port va ser ocupat a mitja tarda. Però com que el Karlsruhe va tenir que abandonar el port aquella nit va ser atacat per un submarí britànic, que el va danyat tant greument que finalment va tenir que ser enfonsat. 

---

Aquell mateix matí, l’ambaixador Kurt Bräuer va entregar en el govern noruec, reunit d’urgència, una nota en la que exigia la rendició de Noruega a una administració alemanya. La demanda va ser rebutjada i l’ambaixador va ser expulsar de la reunió. A les 05:52, Bräuer va enviar un telegrama a Berlín amb una breu resposta del govern noruec: No es sotmetrien i la lluita havia començat. A continuació, Bräuer i els seus col·laborador de l’Ambaixada es varen dirigir al port per contemplar l’arribada de la flota alemanya, però els alemanys no varen arribar aquell dia.

Dues hores més tard, el rei Haakon VII i el seu govern van tenir temps de fugir cap al nord, a Hamar, a uns 100 quilòmetres en un tren especial. 20 camions carregats amb l’or del Banc de Noruega i altres tres amb els papers secrets d’Afers Exteriors varen marxar al mateix moment. A les 10:55, Joachim von Ribbentrop va enviar un telegrama a Bräuer per ordenar-li que fes veure de nou en el govern noruec que la resistència era totalment insensata. 

A la tarda, el Parlament noruec, el Storting, es va reunir a Hamar amb només cinc membres dels 200 que contava, però la sessió va ser aplaçada fins a dos quarts de vuit del vespre, en arribar la notícia de que tropes alemanyes s’estaven aproximant i que es dirigien cap a Elverum, a pocs quilòmetres a l’est, cap a la frontera sueca. L’ambaixador Bräuer, pressionat per Von Ribbentrop, va demanar ser rebut immediatament pel rei. El primer ministre noruec va accedir a condició de que les tropes alemanyes es retiressin a una distància de seguretat, més al sud, exigència que l’ambaixador alemany no va voler acceptar. En aquells moments, el capità Spiller, agregat de l’Aire, havia abandonat l’aeroport de Fornebu per dirigir-se a Hamar amb dues companyies de paracaigudistes alemanys per detenir al rei i al govern. Però els autobusos alemanys que es dirigien a Hamar varen ser aturats i, en l’intercanvi de trets entre alemanys i noruecs, Spiller va resultar mortalment ferit. Després d’haver patit algunes pèrdues més, els alemanys varen tornar a Oslo. 

A la nit, des de la capital, Quisling va manifestar públicament per la ràdio, que Oslo havia caigut en mans alemanyes i va llençar una proclama per nomenar-se a si mateix al capdavant del govern i va donar l’ordre de cessar immediatament tota resistència. 

A Dinamarca: 

A les quatre de la matinada, l’ambaixador alemany a Dinamarca, Cecil von Renthe-Fink, va trucar al Ministeri d’Afers Exteriors danès, on s’hi va posar el ministre Munch, per demanar una entrevista urgent. A les 4:20, l’ambaixador alemany, acompanyat per l’agregat de l’Aire de l’Ambaixada, es va presentar a la residència particular del ministre d’Afers Exteriors danès. L’ambaixador va declarar que Alemanya tenia proves de que la Gran Bretanya pensava ocupar les bases de Dinamarca i de Noruega, i el va amenaçar dient-li que els bombarders alemanys estarien en breu sobre Copenhaguen, però que havien rebut ordres de no llançar les bombes i que era assumpte dels danesos evitar l’acció armada. A continuació, l’ambaixador britànic a Copenhaguen, Howard Smith, va informar al Ministeri d’Afers Exteriors britànic de que els alemanys havien arribat a la capital danesa.

A un quart de cinc la invasió alemanya ja havia començat. Els paracaigudistes varen ocupar els seus objectius, incloent la fortalesa de Maseneo, i es produïa una invasió per cinc punts diferents, Copenhaguen inclosa. Al mateix moment es feien desembarcaments a les illes del país. L’únic problema que varen tenir els alemanys va ser quan el Schleswig-Holstein es va encallar. A les 4:20, en el moll de la Langeline, en el port de Copenhaguen, varen entrar tres petits vaixells de transport sense que els danesos se’n adonessin mentre uns quants avions alemanys donaven voltes sobre la ciutat espantant als danesos. D’un d’aquests vaixells en varen sortir uns soldats alemanys completament equipats i es varen dirigir a la Westellet, l’antiga fortalesa de Copenhaguen. Les portes estaven tancades, però els alemanys les varen obrir amb dinamita i la guarnició danesa es va rendir sense oferir resistència perquè varen ser agafats per sorpresa i sabien que no podien resistir. D’un altre vaixell, el Hansestadt Danzig, en va sortir un batalló del 308º Regiment d’Infanteria de la Wehrmacht, que va ser destinat a Amalienborg, el castell reial, on varen atacar als guàrdies danesos i en varen ferir-ne a tres, un d’ells mortalment. A les 5:25, els Messerschmidtt Bf 110 ja havien arribat a l’aeròdrom de Vaerlose, on hi havia la força aèria danesa, que no era molta. En aquell moment els avions estaven escalfant motors, pel que en qüestió de minuts els alemanys varen tenir que neutralitzar a tota la Força Aèria danesa.

Amb pocs minuts els alemanys varen ocupar diversos punts de la ciutat sense trobar-se pràcticament resistència. Però quan els alemanys del 308º Regiment es varen apropar a la residència del rei Cristià X, els danesos varen treure reforços a l’edifici i va començar un combat entre la guarnició i les tropes alemanyes. El xoc va durar molt poc i va acabar amb només un ferit danès i els alemanys retirant-se. A dins del palau reial, mentrestant, es discutia en el primer pis la situació entre el rei, els ministres i els caps militars. Tots, excepte el Comandant Suprem Danès, el general William Wain Prior, varen arribar a la conclusió de que la resistència era inútil; ja havien mort 12 danesos i el país estava rodejat. En veure que no convenceria als seus companys, Prior va demanar que el monarca, per evitar que caigués presoner, es traslladés al campament militar més proper, el de Hovelte. Però el rei estava d’acord amb els demés ministres i li va preguntar a Prior si els seus soldats havien pogut combatre durant molt de temps. El comandant suprem va contestar que no.  

En no tenir encara cap resposta del govern danès, el general Kurt Himer, el cap de l’Estat Major del cos expedicionari alemany a Dinamarca, va trucar al quarter general de l’operació combinada, instal·lat a Hamburg, i va demanar en els bombarders que volessin sobre Copenhaguen per forçar als danesos a capitular. Però com que la conversació es feia a través de codis, la Luftwaffe va entendre per error que Himer demanava bombardejar la capital danesa. Aquest error va ser ratificat a l’últim moment. 

A tres quarts de sis, el rei Cristià X va rebre l’ambaixador Cecil von Renthe-Fink, que li va presentar una llista de 13 ultimàtums. Tal i com havien parlat feia uns minuts, ell i el seu govern varen firmar la rendició incondicional a les set del matí. Amb la intenció de negociar, Adolf Hitler va enviar-hi un encarregat de negocis per negociar amb el govern danès. Els alemanys varen garantir les fronteres daneses i varen permetre que el rei i els seus ministres conservessin els seus càrrecs i governessin com si res hagués passat. El general Pryor, comandant en cap de les forces daneses, es va negar a donar l’ordre de l’alto al foc, però a dos quarts de nou l’ambaixador alemany va rebre formalment la rendició del govern danès i la capitulació del seu Exèrcit. L’enviat alemany a la capital danesa va telegrafiar a Von Ribbentrop a les 08:34 per informar-lo que els danesos havien acceptat totes les seves peticions, tot i que també havien protestat. El problema que tenien els danesos i els alemanys era que les estacions de ràdio locals encara no estaven en servei. Per resoldre aquest problema es va emetre en la mateixa longitud d’ona danesa amb el transmissor que el batalló alemany havia portat i pel qual, el general Himer havia destinat un camió per poder-lo transportar a la ciutat.

A les dues de la tarda l’operació militar es va donar per acabada. Fins llavors aquesta va ser l’operació militar més ràpida de la història militar. Ràpidament, el general Himer i l’ambaixador Von Renthe-Fink es varen presentar fins el rei danès. Cristià X, molt nerviós, va declarar que ell i el seu govern farien tot el possible per mantenir la pau i l’ordre en el país i evitar tot xoc entre tropes alemanyes i daneses. Himer li va contestar que lamentava presentar davant ell amb aquella missió, però li va assegurar que no feia res més que complir amb el seu deure de soldat. Quan el rei va preguntar si podria conservar la seva guàrdia personal, Himer li va contestar que Hitler segurament li permetria. Més relaxat, Cristià X es va dirigir a Himer més confiat i li va dir:

General, puc, com a vell soldat, dir-li una cosa? De soldat a soldat? Vostès, els alemanys, han realitzat un cop més una cosa increïble. S’ha d’admetre que és un treball magnífic!

Quan es va donar l’ordre de rendició, el comandant danès Bennike, del 4º Regiment d’Infanteria estacionat a Roskilde, creient que Suècia també havia sigut atacada, es va dirigir amb les seves tropes a Helsingor per ocupar el ferri i escapar a Suècia per continuar lluitant allà. Quan varen arribar en territori suec es varen adonar del tracte amable dels alemanys cap als danesos i la majoria va tornar a Dinamarca.

A Alemanya:

A Berlín es varen donar instruccions a la premsa perquè informés de que els alemanys atacaven en resposta als intents britànics de convertir Escandinàvia en un escenari bèl·lic contra Alemanya. El locutor Hans Fritzsche va pronunciar un discurs per ràdio, on va explicar que el fet de que els soldats alemanys estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics havien volgut violar la neutralitat de Noruega. Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que continuava la vida quotidiana. Durant el dia, Londres va anunciar greus pèrdues alemanyes, que Joseph Goebbels va titllar d’invents. 

A la tarda, a la Cancelleria del Reich, en una reunió, on hi havia Goebbels, Hitler va afirmar que l’Operació havia sigut un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya. Llavors, el dictador va rebre un telegrama de Von Falkenhorst que deia que Noruega i Dinamarca estaven ocupades segons les previsions. Hitler, feliç, li va dir a Alfred Rosenberg que ara Quisling podia establir govern a Oslo. Precisament, Rosenberg va ser informat per Wilhelm Keitel sobre com havia anat la reunió a Copenhaguen entre els seus representants amb Quisling. Havien anat bé per als seus interessos. Rosenberg també va entregar a Hitler un informe del seu ajudant, Hans Wilhelm Scheidt, sobre les reunions polítiques del OKW amb Quisling. Hitler va prohibir que el OKW fes indagacions polítiques.

Al mateix temps, Von Ribbentrop va convocar a la premsa per una conferència en el seu Ministeri d’Afers Exteriors. Vestit amb un uniforme feldgrau, el ministre va dir que Hitler havia donat ja una resposta i que Alemanya havia ocupat territori noruec i danès per protegir aquests països contra els Aliats, i per defensar la seva neutralitat fins el final de la guerra. D’aquesta manera, assegurava Von Ribbentrop, una part d’Europa havia sigut salvada d’una “ruïna certa”. La premsa va obeir les ordres del seu govern. El Boersen Zeitung va afirmar:

Gran Bretanya trepitja a sang freda els cadàvers de les petites nacions. Alemanya protegeix als Estats dèbils contra els bandolers britànics (…) Noruega ha de reconèixer l’equitat de la meitat alemanya, que ha sigut presa per assegurar la llibertat del poble noruec.    

A la Gran Bretanya:

Paul Reynaud va volar a Londres juntament amb el seu ministre d’Afers Exteriors, Edouard Daladier, per assistir a una reunió del Consell Suprem de Guerra. Es va acordar l’enviament de grans forces a Noruega i sol·licitar ajudar al govern belga perquè invités a les forces britàniques i franceses a entrar a Bèlgica. Els belgues no ho varen acceptar perquè volien continuar sent neutrals. A la tarda, Reynaud i Daladier varen tornar a París.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Viatxeslav Mólotov es va reunir amb l’ambaixador alemany Werner von der Schulenburg per informar-lo que tenien la comprensió del govern soviètic en les “mesures defensives” que Alemanya s’havia vist “obligat” a tirar endavant i li va desitjar un èxit complet. 

En el Reich:

A Alemanya:

Rosenberg va discutir amb Rudolf Hess sobre la qüestió de les classes confessionals a les escoles. Rosenberg no volia de cap de les maneres que existissin tals classes. 

A la Gran Bretanya:

A Shoreham, els britànics varen capturar un Focke Wulff 200 Condor.