Dimarts:
En la batalla per França:
En el bàndol alemany:
Al matí, Adolf Hitler va publicar la Directriu número 11 en que ordenava, davant la resistència holandesa, l’ordre d’eliminar la resistència holandesa, ja que s’havia vist que aquesta era més forta del previst. Per tal d’eliminar-la va ordenar que es retiressin destacaments d’aviació del 6º Exèrcit en el front belga per facilitar la ràpida conquesta de la Fortalesa Holandesa. La Directriu també afirmava que l’avanç fins aquella data demostrava que les forces aliades no havien pogut apreciar a temps la idea bàsica de les operacions alemanyes.
A Bèlgica:
A trenc d’alba, dues divisions del 19º Cos d’Exèrcit de Heinz Guderian varen acabar un pont en el riu Mosa, a l’oest de Sedan, per creuar-lo amb els seus blindats per dirigir-se cap a l’oest. D’immediat, set divisions blindades alemanyes, entre elles la 1º Divisió blindada, i 1.800 tancs del Grup d’Exèrcits A, dirigits per Guderian, ja havien creuat el riu Mosa per Sedan, Liega i Dinant i varen penetrar pel sud de Bèlgica i a Luxemburg trobant només una dèbil resistència. Els blindats francesos i els bombarders britànics varen intentar a la desesperada destruir el pont, però no va donar resultat. 40 avions de la RAF de 71 varen ser abatuts en un sol atac, la majoria per foc antiaeri, i 70 blindats francesos varen ser destruïts. La 3º Divisió blindada francesa va arribar a uns 15 quilòmetres d’on es produïen els atacs, després d’obrir pas entre una multitud de fugitius militars i civils. A les quatre de la tarda varen arribar al lloc del combat, però llavors varen rebre l’ordre de renunciar a l’atac per repartir els tancs de la divisió per tapar un front de 20 quilòmetres.
Al vespre, l’Alt Comandament va decidir destruir el pont per on els alemanys creuaven el riu Mosa, i el general Henri Billotte, el comandant del 1º Cos d’exèrcits Aliats, va ordenar la destrucció dels tres ponts. La missió va ser dirigida per l’Advance Air Striking Force de la RAF i l’Armée de l’Air francès, i varen utilitzar per aquella acció 170 bombarders britànics i francesos. Però aquell atac va arribar massa tard i els alemanys, ja preparats, varen utilitzar amb eficàcia la seva artilleria antiaèria, que va preservar el pont destruint aquell vespre a 85 avions Aliats, entre ells 48 bombarders britànics i 2 francesos. Veient la seva superioritat, la Luftwaffe va contraatacar amb els seus Messerschmitt Bf-109, i 110 d’aquests aparells varen destruir a 19 caces britànics i 21 de francesos més. Per culpa d’aquesta quantitat de baixes, el Fairey Battle va passar a efectuar atacs nocturns perquè tenia menys baixes sota la foscor.
Al final del dia havien creuat el Mosa 60.000 alemanys i 22.000 vehicles i el cap de pont alemany a Sedan ara tenia una amplitud de 50 quilòmetres i una profunditat de 25. Els tancs alemanys destruïen tot el què trobaven pel camí i la principal ofensiva alemanya va arribar aquell dia als boscos de les Ardenes i Sedan. Aquell avanç del 19º Cos de Guderian va representar una preocupació molt gran pels francesos perquè ja no disposaven de més defenses per frenar-los cap a Paris. Els alemanys avançaven a una velocitat mitjana de 50 quilòmetres el dia.
A la nit, el general Charles Huntziger, comandant en cap del 2º Exèrcit, que era el responsable de la zona situada al sud de Sedan, va portar cap al sud el seu Exèrcit, deixant indefensa l’ala dreta a la Línia Maginot, maniobra que va deixar el camí lliure a la 10º Divisió blindada alemanya per pressionar amb la seva l’artilleria i, d’aquesta manera, va augmentar la bretxa per on estaven penetrant les forces de Guderian. Unes hores després, veient el desastre del nord i la greu situació al sud de Bèlgica, varen convèncer a Andre Corap, que tenia greus problemes per resistir, de donar l’ordre al seu Exèrcit de replegar-se a una línia situada a Rocroi, però una panzerdivision li va tallar la retirada i va ser sotmès a un intens bombardeig.
Els francesos tenien l’oportunitat de frenar els alemanys, ja que tenien el 21º Cos francès, que consistia en la 3º Divisió blindada i la 3º Motoritzada, a punt per contraatacar, però pocs confiaven amb l’èxit de poder-ho fer i el general Alphonse Georges, comandant en cap dels exèrcits del nord-est, ja estava convençut de que el front s’havia desintegrat a prop de Sedan. Un oficial d’Estat Major que va assistir a la conferència militar d’aquell matí va explicar que el comandant Georges es va enfonsar entre llàgrimes.
A la línia Lovaina-Namur, les forces britàniques i franceses varen suportar un violent atac alemany, però l’exèrcit belga es trobava en una situació molt precària per ajudar-los. En el nord de la Bèlgica central, les unitats blindades franceses defensaven la bretxa de Gembloux del 16º Cos blindat d’Erich Hoepner. Les defenses franceses varen perdre el 33% dels tancs Somua i el 66% dels seus tancs Hotchikiss. La batalla va acabar eliminant una possible contraatac francès.
A Holanda:
Després de que Hitler tirés endavant la Directriu número 11, d’immediat varen desviar els avions de la frontera belga per atacar els ponts sobre el riu Maas, a Rotterdam. Abans de que es produís l’atac, a trenc d’alba, paracaigudistes alemanys varen ser llençats als voltants de la ciutat per ocupar els punts claus, principalment ponts i vies de comunicació. Un dels grups de paracaigudistes, comandat pel tinent Horst Kerfin, va caure lluny de l’objectiu, a les afores, i per arribar al lloc previst varen tenir que travessar el barri de Feyenoord. Els civils holandesos no els varen reconèixer; inclús varen poder agafar un tramvia que els va dur fins el centre de la ciutat.
En aquells moments el comandant en cap alemany, el general Georg von Küchler, va obligar en els holandesos a firmar la rendició a Rotterdam quan varen ser atacats pels avions alemanys. Abans de l’atac, un oficial de l’Estat Major del 39º Cos alemany va travessar el pont de Rotterdam sota la protecció d’una bandera blanca i va demanar la rendició de la ciutat. Un oficial holandès es va dirigir al quarter general alemany per discutir els detalls de la rendició i va tornar amb les condicions dels alemanys. Però el cap de la guarnició de la ciutat, el coronel Pieter Scharroo, no va acceptar la rendició perquè creia que encara era factible defensar-se. Rotterdam, per si de cas, ja s’havia declarat ciutat oberta i la rendició ja estava pràcticament feta tot i el coronel Scharroo, però els comandants alemanys no varen aconseguir comunicar-se amb els seus avions que anaven a atacar a la ciutat.
Els bombarders alemanys que es varen enlairar tenien la missió de bombardejar Rotterdam, però si la ciutat es rendia abans tenien que atacar la ciutat d’Anvers. Els pilots rebrien l’ordre de canviar el seu objectiu en el moment que veiessin llums vermelles procedents de la ciutat. A les 13:20, els primers 90 aparells varen sobrevolar la ciutat. Les forces de terra alemanyes, conscients de que els holandesos estaven a punt de rendir-se, varen llençar les bengales per demanar-los que fessin marxa enrere, però la gran majoria dels pilots no varen veure el fum vermell.
En l’atac, 814 civils holandesos varen morir i altres 70.000 varen quedar sense llar. A més, els danys materials varen ser enormes: unes 25.000 cases, 2.300 botigues, 775 coberts, 65 escoles i 25 esglésies varen ser destruïdes. L’antic centre de la ciutat va ser calcinat pel foc, ja que la majoria de les cases de la part antiga eren de fusta. Al vespre, el general Henri Winkelman, el general en cap dels exèrcits holandesos, va donar l’ordre a les seves tropes de tirar les armes. Els rumors i la propaganda aliada varen multiplicar la xifra de morts fins a 25.000 i, inclús, varen arribar a la xifra de 30.000. Aquest rumor només va servir per espantar més a la gent. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat de Rotterdam commemora cada 14 de maig aquest atac contra els civils holandesos.
Kurt Student, que havia entrat amb els seus homes de les forces aerotransportades a Rotterdam i havien negociat la rendició de la ciutat, va rebre un tret al cap quan unes tropes de les SS, en veure tants soldats holandesos armats, varen obrir foc. Si no hagués sigut per l’habilitat d’un cirurgià holandès, Student hauria mort.
A la nit, la ràdio alemanya va emetre un comunicat especial del OKW que deia que sota el terrible atac dels bombarders en picat i davant l’imminent assalt dels tancs alemanys, la ciutat de Rotterdam havia capitulat, escapant d’aquesta manera de la destrucció. Però no només Rotterdam es rendia. El general H. G. Winkelmann, el comandant en cap de les forces holandeses, va ordenar en els seus homes que baixessin les armes. La reina Guillermina, a la desesperada, va emetre una declaració en la que proclamava que la lluita continuava. Però la realitat era una altra i la crida de la reina va quedar en un no res.
Com el dia anterior, milers de jueus holandesos fugien cap al Mar del Nord per poder marxar a la Gran Bretanya.
A França:
A París, de bon matí, Paul Reynaud, enmig d’una reunió del Gabinet de Guerra, es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit, que li volia entregar un telegrama de l’Ambaixada nord-americana a Roma en el qual s’explicava les intencions de Benito Mussolini respecte a França. El primer ministre va tenir clar que els italians intervindrien i va lloar el potencial militar alemany. L’ambaixador a Roma, André François-Poncet, també li va dir per telegrama que existien el 90% de possibilitats de que Itàlia intervingués al costat dels alemanys i un informe del servei d’intel·ligència francès deia que en el paí de l’Ambaixada italiana a la rue de Varenne estava ple de caixes a punt per ser omplertes. Després de la reunió, Bullit va enviar un telegrama a Washington per explicar les impressions de Reynaud i de la més que probables intervenció italiana en el conflicte, i per aquest motiu va defensar la sol·licitud del primer ministre francès per rebre més avions nord-americans, tot i que comprenia que seria complicat.
A la nit, després de reunir el Gabinet de Guerra, Reynaud va trucar al primer ministre Winston Churchill per demanar-li l’enviament immediat de reforços aeris pel sector de Sedan. El primer ministre no es volia deixar res i abans de fer la trucada va redactar en anglès tot el què volia dir.
El general Pierre Héring, governador militar de París, va ordenar que es reunissin totes els homes de nacionalitat alemanya a l’estadi Buffalo, a poc menys d’un quilòmetre al sud de Montrouge. L’estadi va quedar envoltat de policies que vigilaven als civils alemanys que hi arribaven en taxis i cotxes particulars. Els que no es varen presentar voluntàriament varen ser detinguts per la policia. L’endemà va ser el torn de les dones, que es varen tenir que presentar en un estadi proper al centre.
Aquell dia també varen començar l’evacuació dels nens, agrupats en combois escortats per metres.
Des de bon matí es va comunicar a la població que els alemanys havien arribat al Mosa des de Lieja a Namur, i Sedan. A la tarda es va afegir que els alemanys havien intentat creuar el riu per diversos punts, però que havien contraatacat i que la lluita continuava. El Le Matin va treure un article de Germain Beaumont en el qual demanava a les dones franceses que “complissin amb el seu deure com en temps de pau” i es possessin a treballar a les indústries.
A la Gran Bretanya:
Churchill va enviar un telegrama al comandant britànic lord Cork per demanar-li que aconseguís fer-se amb la ciutat de Narvik com més aviat millor per després dirigir-se cap al sud amb més força.
A Noruega:
La base britànica de Harstad va ser atacada amb bombes incendiàries i dos bucs Aliats varen ser destruïts. Un tercer, el buc de passatgers polonès Chrobry, estava transportant a un batalló de la Guàrdia Irlandesa, 400 homes en total, cap al sud, a Bodö, quan va ser atacat; entre els 20 morts figuraven l’oficial al comandament i tots els oficials d’alta graduació del batalló.
En els Estats Units:
Arthur Purvis, cap de la missió de compra anglesa-francesa a Washington, va informar que del centenar de caces que s’estaven construint en els Estats Units, a Gran Bretanya li permetrien comprar-ne 81; dels 524 avions més que s’havien demanat, 324 estaven a punt per ser entregats al cap de dos o tres mesos.
Diari del Tercer Reich 