Dissabte:

En el Reich:

A Bèlgica:

En el quarter general del Grup d’Exèrcits A de Gerd von Rundstedt, a Charleville, a uns 200 quilòmetres a l’est del Canal de la Mànega, Heinrich Himmler li va proposar a Adolf Hitler deportar els jueus a una colònia africana. Al principi Hitler es va entusiasmar amb la idea d’enviar a quatre milions de jueus a Madagascar, però de seguida va veure que el pla era massa complicat i perillós pel fet de travessar aigües controlades per la Royal Navy. Després d’aquesta reunió, el dictador va escriure una carta per a Benito Mussolini per informar-los dels últims moviments en la Batalla per França. Curiosament, Hitler va confondre en la carta a Leon Degrelle pel feixista flamenc Joris van Severen, que havia sigut afusellat feia poc pels francesos, i el coronel no feixista J. A. Mussert amb el seu germà Anton, el Líder del NSB holandès, al qui havia conegut el 1936.

A Alemanya:

Des de Madrid, l’ambaixador alemany a Espanya va enviar a Berlín un informe del ministre d’Afers Exteriors espanyol sobre una conversació entre el mariscal Philippe Pétain i l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica. En l’informe s’explicava que Pétain volia buscar la pau amb els alemanys, però que pensava que Hitler no l’escoltaria. El dictador Francisco Franco va voler que els alemanys estiguessin al corrent d’aquella informació per si els interessava posar-se en contacte amb Pétain a través de Lequerica.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Durant aquell dia, Walther von Brauchitsch es va presentar en el quarter general amb la intenció d’ordenar l’avanç dels carros de combat a les planures. Però Hitler es va oposar als seus plans argumentant que els tancs no eren adequats pel terreny de Flandes, ja que estava ple de canals, però va deixar la decisió a mans de Von Rundstedt, que va rebutjar la proposta degut a la necessitat de tenir els carros de combat a punt per les pròximes operacions en el sud. Von Brauchitsch i Franz Halder estaven consternats davant l’ordre del dia anterior d’aturar els tancs quan tenien acorralats als britànics i els francesos a Dunkerque.

A França:

les tropes alemanyes varen ocupar les ciutats de Boulogne-sur-Mer, Calais i Menin, mentre les tropes aliades s’anaven replegant cap a Dunkerque, d’on fugirien cap al port de Dover. Els francesos ja no tenien cap possibilitat de sortir victoriosos. 

Tot i l’ordre que tenia el 4º Exèrcit d’aturar-se, una petita unitat de combat de la Divisió Totenkopf de les SS, sota les ordres del capità Harrer, va creuar el Canar d’Aire a prop de Béthuna, del qual s’havien retirat el dia anterior.

---

Gràcies a que varen capturar a un cotxe de l’Estat Major alemany que contenia documents sobre els plans alemanys per aprofitar la bretxa que havien obert, el comandant Gort va enviar dues divisions que estaven preparades per atacar a una altra zona. Eren les divisions que havien de pressionar cap al sud.

---

Tal i com s’havia acordat, la Luftwaffe va enviar tots els seus avions que tenia disponibles a atacar les instal·lacions dels ports de Zeebrugge, Blankenberge, Ostende, Nieuwpoort i Dunkerque. Hermann Göering va ordenar bombardejar amb la màxima intensitat Ostende. 

---

A dos quarts de vuit del matí, Maxime Weygand va trucar a Paul Baudouin per informar de que la situació en el front de batalla era més tranquil·la. Britànics i francesos ara cooperaven i havia pogut suspendre l’ordre d’una retirada als ports del Canal. Paul Reynaud, precisament, acabava de rebre un telegrama de Winston Churchill en que aprovava un atac conjunt. Churchill també li va enviar una carta personal en la qual li deia que com que no es podien veure a diari havia nomenat a un seu vell amic, el general de divisió Edward Spears, perquè fes d’enllaç entre ells dos. Després es varen reunir Spears, Reynaud i Pétain per parlar de la situació militar.

A dos quarts de quatre de la tarda, Reynaud es va reunir en el Senat amb el seu president, Jules Jeanneney, que aquest li va dir que no volia que el Govern abandonés París fins que no fos absolutament necessari. Si arribat el cas s’havia d’abandonar París, va proposar una retirada ordenada cap a Bordeus.

A les set de la tarda va tenir lloc una reunió militar del gabinet francès en el despatx de Reynaud en el Ministeri de Guerra per parlar de la batalla. Georges Blanchard, comandant en cap en el nord, va ser clar en dir que França necessitava capitular després de demanar reagrupar les unitats franceses, belgues i britàniques per iniciar un contraatac. Weygand, que aquella tarda havia visitat al general Alphonse Georges a La Ferté-sous-Jouarre sobre la defensa més factible per la zona de París, va afegir que tot plegat era una bogeria, tot i que va deixar clar que els seus homes lluitarien fins l’esgotament per salvar l’honor del país a la vegada va proposar que es consultés als britànic sobre si s’havia de prolongar el conflicte. Reynaud, que va ser clar dient que no acceptaria una pau per separat sense abans consultar-ho amb els britànics, els va dir que Churchill havia promès continuar la guerra mentre esperava l’arribada dels Estats Units. A continuació la conversa va girar al voltant sobre on havien de dirigir-se si abandonaven París: Bordeus o Tours. Abans de que acabés la trobada, Weygand va recalcar que era imprescindible preservar l’exèrcit francès. La reunió va finalitzar passades les nou de la nit.

A la nit, el general John Gort, el comandant de la Força Expedicionària Britànica, va prendre la decisió de que el pla de Weygand, que consistia en atacar des de la costa del Canal de la Mànega direcció sud mentre un cos de l’exèrcit francès atacaria en direcció nord, havia fracassat i que l’única opció que tenien ara era dirigir-se cap als ports de Calais i Dunkerque per fugir.

Aquella mateixa nit, l’ambaixador francès a Roma, André François-Poncet va enviar un telegrama secret en el que assegurava que Mussolini intervindria al conflicte i que intentaria apoderar-se de Còrsega, Tunísia, Malta i Egipte. Tot i això, l’ambaixador considerava que Mussolini encara es podia fer enrere si la Batalla de Flandes feia un gir a favor dels francesos. Immediatament, el ministre Edouard Daladier va enviar un telegrama a l’ambaixador francès a Washington, Réne Doynel de Saint-Quentin, perquè coordinés amb l’ambaixador britànic, Lord Lothian, una entrevista amb el president Franklin Delano Roosevelt perquè intentés saber què es proposava obtenir Mussolini en el Mediterrani.

A Bèlgica:

El rei Leopold III va reunir-se a les cinc del matí en el seu quarter general amb tres membres del seu govern, entre ells el primer ministre Hubert Pierlot i el ministre d’Afers Exteriors. Aquests el varen incitar per últim cop a que no capitulés i no es convertís en un nou Emil Hacha. Li varen recordar que com a cap d’Estat i comandant en cap podria exercir les seves funcions a l’exili, com la reina Guillermina d’Holanda i el rei Haakon VII de Noruega. El monarca els va respondre que havia decidit quedar-se, ja que la causa dels Aliats estava perduda. Després de la reunió, Leopold III va exhortar a les seves tropes a continuar la batalla amb tenacitat perquè va assegurar que havia arribat l’hora i va recordar-los que estaven lluitant en el mateix terreny en el qual havien derrotat a l’invasor alemany el 1914.

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax es va reunir amb l’ambaixador italià Giuseppe Bastiniani i li va suggerir que Mussolini fes d’intermediari honest en una conferència sobre un acord general europeu. El lord va senyalar com incentiu la possibilitat de concessions territorials no especificades a Itàlia i també li va assegurar que satisfarien les exigències alemanyes.