Diumenge:
En la Batalla per França:
A Dunkerque:
A dos quarts de dues, Adolf Hitler va veure ara que s’havia equivocat alhora de donar l’ordre d’aturar els seus tancs el 24 de maig i va donar l’ordre de tornar a l’atac i moure’ls cap al Canal de la Mànega, a Dunkerque, direcció Tournai-Cassel-Dunkerque. El dictador va admetre que, donada la lentitud de l’avanç de Fedor von Bock a Bèlgica i el moviment dels transports al llarg de les costes, les forces blindades podien reprendre la seva marxa sobre Dunkerque. A més, durant aquell matí avions de reconeixement alemanys varen informar que havien vist a 13 embarcacions de guerra i 9 de transport en el port de Dunkerque. El Servei d’Informació de l’Exèrcit va arribar a la conclusió que era probable que l’embarcament del Cos Expedicionari Britànic hagués començat. A dos quarts de quatre va sortir per telèfon del quarter general de Hitler l’ordre d’atacar. Però hi havia altres motius que varen portar a Hitler a prendre aquesta decisió. L’ordre d’aturar els tancs quan tenia atrapades a les tropes aliades li va portar més d’una crítica. Franz Halder, que estava molt enfadat, va escriure aquell matí, just abans de que es donés la contra-ordre, que es podia atacar als Aliats en qualsevol moment i que l’ordre d’aturar-se no tenia cap sentit.
Amb la nova ordre de Hitler, els Panzer alemanys i la infanteria alemanya es varen apropar a Dunkerque, on els soldats britànics i francesos es trobaven atrapats i pensaven ser evacuats del continent cap a la Gran Bretanya, concretament en el port de Dover.
Precisament, aquell matí, Anthony Eden, el ministre de Guerra britànic, va autoritzar en els soldats britànics retirar-se cap a la costa del Canal de la Mànega en l‘Operació Dinamo i, a les set de la tarda, el vicealmirall Bertram Home Ramsay va ordenar que comencés l’Operació, que es calculava que podria rescatar a 45.000 homes en dos dies. L’Operació va ser organitzada pel tinent coronel lord Bridgeman de la Brigada de Fusellers en el continent i pel mateix Ramsay des de Dover. D’immediat, britànics, francesos i belgues es varen retirar gradualment fins un perímetre defensiu de 25 quilòmetres d’amplada per 12 de profunditat, que s’estenia des d’una mica més al sud de Dunkerque fins a Nieuwport, direcció nord. Les embarcacions Scarpe i Yser protegien la retirada, mentre que una variada flota de rescat formada per embarcacions comercials i unitats navals creuaven una vegada i una altra el Canal de la Mànega.
A tres minuts per les set de la tarda, l’Almirallat britànic va anunciar el començament de l’Operació Dinamo. Quan els soldats marxaven cap a Anglaterra deixaven darrere seu tota la seva artilleria i enormes quantitats de proveïments, que prèviament havien destruït per evitar que els alemanys els poguessin utilitzar. Només en aquell dia varen ser evacuats 27.636 homes. Els alemanys haguessin pogut interceptar les unitats repatriades, però varen cometre un greu error. El ministre Hermann Göering va informar als comandants alemanys que a Dunkerque només arribaven vaixells de pesca i, per tant, creia que els soldats britànics i francesos estaven atrapats i no podrien arribar a fugir d’Europa. En conclusió, no hi havia pressa.
A Londres, en aquells moments tan tensos, es varen entrevistar Paul Reynaud i Winston Churchill en el despatx d’aquest. Pel primer ministre britànic era important que els francesos no tinguessin cap queixa d’ells perquè en dirigir-se a les costes franceses els estaven deixant de banda. Els dos varen parlar d’Itàlia i de la manera que no intervingués en la guerra. Reynaud va preguntar si era possible prometre-li a Benito Mussolini la seva participació en el control del Mediterrani per així mantenir-lo al marge del conflicte i li va recordar el perill que suposaria per Gran Bretanya si ells perdien la batalla. Els dos varen estar d’acord de que Franklin Delano Roosevelt havia de fer una crida forma al dictador italià per demanar-li que especifiqués les seves exigències. En ser informat de l’oferta, el president nord-americà va contactar amb les autoritats italianes.
A les cinc de la tarda, després de que Reynaud marxés, els britànics varen celebrar la tercera reunió del seu Gabinet que va durar fins a dos quarts de set de la tarda. Va ser llavors quan el primer ministre va plantejar el tema de la projectada evacuació per defensar les defenses aliades. Creia que era millor no dir res als francesos sobre l’evacuació fins que veiessin la quantitat de tropes d’Exèrcit que podien transportar de França.
En la Batalla a França:
Les divisions panzer 1º i 10º varen arribar a Calais i varen desfer la resistència britànica dirigida pel general de brigada Claude Nicholson, que esperava embarcar en les embarcacions que havien arribat. Poc abans de mitjanit, Nicholson va rebre un telegrama del Gabinet de Guerra de Londres on l’informaven que l’evacuació no seria possible i que les naus havien de tornar a Dover.
Però ara els britànics i els francesos varen resistir amb més tenacitat. Aquella nit, els blindats alemanys varen reprendre el seu atac al port de Dunkerque des de l’oest i el sud, però es varen trobar dificultats per avançar. Lord John Gort havia tingut temps per desplegar contra els alemanys tres divisions d’infanteria amb el suport de l’artilleria.
La divisió de les SS Calavera va cometre els primers crims de guerra que realitzaria. Un capità del 2º Regiment va ordenar afusellar a 100 presoners de guerra britànics durant els combats que tenien lloc en el nord-oest.
La Presidència del Govern va publicar una nota en la qual avisava a la població que els alemanys enviaven octavetes o trucades amb ordres o instruccions firmades en nom del govern francès. A París, la tensió anava en augment i tots els fidels varen ser cridats a resar davant la tomba de Santa Genovevea, a l’església de Saint-Etienne-du-Mont. Les relíquies de la santa varen ser tretes de l’església després de molt de temps. Un cop finalitzada la cerimònia, el públic, concentrat a l’esplanada i inclús a la Place du Panthéon, es va posar a cantar La Marsellesa.
Qui ja ho donava tot per perdut era l’ambaixador William Bullit, que va enviar un missatge pel president Roosevelt aquell migdia en el qual li deia que els Aliats es rendirien en uns dies i que no existia cap esperança.
A dos quarts de dotze de la nit, el bolletí radiofònic va afirmar que fos quin fos el resultats final de la Batalla de Flandes, l’Alt Comandament francès havia pres mesures perquè els alemanys no s’aprofitessin estratègicament del resultat.
El general britànic Edward Spears es va reunir amb Philippe Pétain en el despatx que aquest tenia en un petit pavelló del Boulevard des Invalides. Els dos varen recordar els temps de la Primera Guerra Mundial, però Pétain li va reconèixer que aquesta vegada no hi hauria victòria. A la tarda es varen tornar a reunir i Pétain li va confessar que el comandant Maxime Weygand temia un aixecament popular a París. Spears li va contestar que no creia que això acabés passant.
En el quarter general de Vincennes, Weygand es va reunir amb el nou ministre de Colònies, Louis Rollin, i li va confessar que després de pensar-hi tota la nit considerava que el Govern s’havia de quedar a París i, si era el cas, acabar detingut pels alemanys. Rollin va informar al president Albert Lebrun de les paraules del comandant en cap. El president va declarar que Weygand s’havia tornat boig. Reynaud tampoc va aprovar la reflexió de Weygand.
L’ambaixador italià, Raffaele Guariglia, va iniciar negociacions amb el Ministeri d’Afers Exteriors francès per la repatriació de la comunitat diplomàtica italiana.
A Bèlgica:
El comandament belga va enviar un nota als comandants Aliats per dir-los que la resistència belga estava a punt d’arribar al seu límit. A la nit l’exèrcit belga va enviar a la batalla les seves últimes reserves, tres regiments, entre Roulers i Thielt.
En un hospital de campanya a Nivelles va morir-hi a causa de les ferides fetes en un combat a Valenciennes el príncep Guillem Olaf von Preussen.
En el Reich:
A Alemanya:
Aquell dia va sortir la primera edició d’un nou diari nazi, que la seva tirada arribaria al mig milió d’exemplars només mig any després de la seva sortida. Joseph Goebbels el va fer sortit editat aquell dia amb el titular:
Alemanya posa la mà en el coll a Gran Bretanya.
A Holanda:
Hans Posse, l’encarregat de Hitler de comprar-li les obres d’art pel seu museu del Führer a Linz, es va dirigir per primer cop a La Haia per adquirir quadres per al líder alemany.
En els Estats Units:
Roosevelt va enviar aquella nit per ràdio una crida a la Creu Roja nord-americana on va relatar la precària situació a França i Bèlgica, amb milions de persones desplaçant-se per les carreteres fugint de les bombes projectils sense refugi i pràcticament sense aliments. El president nord-americà els va aconsellar que no giressin l’esquena als europeus i va demanar-los que es preparessin pel pitjor. En aquest sentit, va exigir al Congrés que votés a favor d’incrementar el pressupost militar perquè ara no només defensaven un forma de vida per Estats Units, sinó per tota la humanitat.
Diari del Tercer Reich 