Dilluns:
En la Batalla per França:
A Dunkerque:
Els tancs alemanys varen tornar a atacar després de l’alto al foc d’Adolf Hitler del 24 de maig de 1940. Hitler va consentir que s’utilitzessin de forma limitada els tancs en la zona de Dunkerque amb l’objectiu de rodejar el port mentre la Luftwaffe atacava per l’aire a les tropes aliades i el port de Dunkerque. Però els alemanys varen cometre l’error de destinar només dos grups d’exèrcits, quatre exèrcits i setze cossos per atacar Dunkerque, deixant que els francesos i els britànics poguessin fugir amb més facilitat. A més, segons la Fliegerkorps II, en atacar el perímetre de Dunkerque varen perdre més avions que en els deu dies anteriors, 50 aparells, mentre que els britànics només en varen perdre 14.
Immediatament després de rebre l’ordre de tornar-se a moure, el general Heinz Guderian va enviar la 10º Divisió Panzer cap al port de Dunkerque, on es van anar trobant pel camí grans quantitats de vehicles, armes, subministraments i munició que deixaven els soldats Aliats quan fugien cap a les costes de Dunkerque per reembarcar-se cap a l’illa britànica en l’Operació Dinamo. Durant tota l’Operació aliada, un total de 250.000 soldats del Cos Expedicionari britànic varen reembarcar a Dunkerque, tot i que alguns van retrocedir cap a Paris per continuar lluitant. A molts pocs quilòmetres de Dunkerque, les rereguardes britànica i francesa retrocedien a l’avanç dels tancs d’Erwin Rommel que es dirigien direcció a Lille. El general alemany va rebre aquell dia a mans de Karl Hanke i per ordres de Hitler la Creu de Cavaller. Era el primer comandant de divisió a França que va rebre aquesta condecoració. Tot i les dures derrotes, els soldats francesos eren optimistes de cara a la victòria, tot el contrari que els civils francesos. En aquest avanç, els soldats alemanys van ocupar Calais.
A la Gran Bretanya, en el port de Dover, el capità Tennant es va embarcar en un vaixell destí a Dunkerque amb l’objectiu de convertir el port de Dunquerke en el punt des d’on s’hauria d’embarcar els soldats britànics i francesos que es retiraven. Però poc després de sortir del port, l’embarcació va ser atacada durant dues hores per l’aviació alemanya. Els britànics es defensaven disparant amb tota l’artilleria antiaèria i feien el moviment de ziga-zaga per esquivar les bombes dels avions alemanys. Quan per fi varen arribar al port de Dunquerke, el capità va poder veure un paisatge funest amb un port cobert de flames i de fum, i el cel cobert de Stukas. A les sis de la tarda varen desembarcar i, ràpidament, el capità Tennant es va fer el càrrec de la situació i va ordenar construir una línia de defensa en el port. Després d’estudiar la situació, el capità va transmetre al vaixell més pròxim, el Queen of the Channel, l’ordre d’apropar-se. Uns minuts després de que el vaixell amarrés, varen pujar a bord els primers soldats que serien portats a la Gran Bretanya.
Tot i que l’Operació estaven sent un èxit, patien algunes baixes. El Mona’s Ilse, una embarcació britànica, va ser bombardejada a mar obert i varen morir 40 dels evacuats que hi anaven a bord.
En la Batalla per França:
La Divisió de tancs britànics varen desembarcar a Cherbourg per donar suport a un atac francès a Abbeville. Però quan aquesta Divisió va entrar en combat contra les forces alemanyes va quedar en un no res per la superioritat alemanya, que va aconseguir destruir amb facilitat 65 tancs britànics. Si amb això no n’hi havia prou per enfonsar la moral aliada, aquell dia els serveis secrets francesos varen desxifrar un missatge de les forces aèries alemanyes que deia que estaven pensant (els alemanys) fer un atac aeri contra França amb el nom en codi de Paula.
Els alemanys, ja segurs de la seva victòria, cometien les primeres atrocitats. En una masia propera a Le Paradis, 97 soldats britànics del Regiment Royal Norfolk van ser afusellats per soldats d’infanteria de les Waffen-SS de la Divisió Totenkopf després d’haver-se rendit amb una tovallola blanca. El comandant de la companyia, l’Obersturmführer Fritz Knochlein, va alinear als presoners contra la paret d’un graner i els va metrallar a tots. Els que varen sobreviure els trets varen ser rematats a baionetades i amb més trets. Increïblement varen sobre viure dos soldats: el soldat Albert Pooley i el soldats William O’Callagan, que varen quedar estirats entre els cadàvers. Les autoritats militars alemanys no varen formular mai càrrec contra Knochlein per aquest crim com tampoc a la seva Divisió. No va ser fins després de la guerra que un tribunal militar britànic a Hamburg el va condemnar a mort i va ser penjat per aquella atrocitat.
Amb el desastre i el caos varen anar sortint més desavinences entre els francesos i els britànics. Maxime Weygand va parlar de la negativa de John Gort de continuar lluitant i la defecció dels britànics. Però, a més a més, els britànics varen començar a dubtar de com havien de seguir la batalla. En un debat a Londres, el ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va instar als seus companys a considerar en firmar la pau amb els alemanys que salvés el país d’un desastre evitable.
Weygand aquell dia es va reunir amb el governador militar de París, Pierre Héring, per comunicar-li que la regió de París seria defensada i que per ell era prioritari mantenir l’ordre a la capital. Els dos varen discutir llavors d’estendre la línia de defensa de París, a l’oest des de Vernon fins a Pacy-sur-Eure i la vell del Eure, i a l’est des de Chateau-Thierry a Montmirail i Esternay.
El ministre de l’Interior Georges Mandel també estava preocupat de que hi poguessin haver desordres a París i per això va enviar un oficial d’enllaç al quarter general de Vincennes per demanar tres regiments d’infanteria equipats. Des de Vincennes només varen enviar dos batallons de tropes colonials senegaleses, un reduït grup de cavalleria, uns pocs tancs, diversos batallons de gendarmeria i un miler de gardes republicaines.
Durant el dinar amb William Bullit, el ministre Edouard Daladier també li va dir que el preocupava la seguretat de la capital, tot i que admetia que els alemanys hi arribarien en menys d’una setmana. Però Daladier creia que si el Govern abandonava París els comunistes ho aprofitarien per controlar la ciutat per “incendiar, saquejar i matar a tota persona decent”. Per això creia que el Govern s’havia de quedar fins al final. El ministre considerava que els comunistes estaven sota les ordres de Joseph Goebbels. Bullit va informar aquella nit a Franklin Delano Roosevelt de la reunió amb Daladier i li va dir que ni ell ni el seu equip de l’Ambaixada deixarien París.
L’ambaixador a Roma, André François-Poncet, va enviar un telegrama segons el qual era imminent l’atac italià contra França i que l’única manera d’avortar-los seria fent una oferta concreta de concessions. Després de parlar-ne amb Paul Reynaud i François Carles-Roux en el Quai d’Orsay, Daladier va expressar que havien de confiar amb el missatge que havia enviat Roosevelt als italians. Però els italians no tenien en ment pactar res amb els Aliats. L’ambaixador nord-americà a la capital italiana, Phillips, va intentar entregar el missatge del seu president, però qui el va rebre va ser el comte Galeazzo Ciano, que li va assegurar que Benito Mussolini només desitjava la guerra i que ara no estava disposat a negociar. El ministre italià també li va comunicar que entrarien en el conflicte en uns dies o en poques setmanes, però sí que li va assegurar que seria aviat. Abans d’acabar el dia, el govern francès va fer a la desesperada una última oferta: el control italià de territoris africans francesos com la sota de Somàlia, la línia ferroviària entre Dijbouti i Addis Ebeba, així com revisions de la frontera entre Tunísia i Líbia. Els britànics, però, ja varen advertir als francesos de que cap concessió canviaria la postura de Mussolini i finalment es va optar per no enviar l’oferta francesa.
A Bèlgica:
A les cinc de la tarda, el rei Leopold III va enviar un parlamentari, el general Destrousseaux al Gran Quarter General alemany per rendir-se. A les deu de la nit, els alemanys li varen exigir la capitulació sense condicions, que s’acceptaria l’endemà. A les onze, el Cos Expedicionari britànic ja sabien que el rei tenia sobre la taula l’armistici i aquella hora Leopold III va acceptar la capitulació incondicional i va proposar que els combats s’acabessin a les quatre de la matinada.
El monarca ja havia advertit prèviament, a dos quarts d’una del migdia, a Gort a través d’un telegrama de que en breu es veuria obligat a capitular per evitar l’enfonsament del seu país. Però el comandant britànic, molt ocupat aquell dia, no va rebre el missatge.
A dos quarts de set del vespre, Weygand va trucar al Ministeri de Guerra per comunicar-li a Reynaud de que els belgues es rendirien. Tots els membres del govern varen criticar al monarca belga i varen culpar-lo de la desfeta per haver actuat amb passivitat.
En el Reich:
A Alemanya:
Amb el permís de Hitler, Heinrich Himmler va elaborar un memoràndum titulat: Algunes idees sobre el tractament de les poblacions estrangeres a l’Est. En ell es deia que els jueus, anomenats farinetes ètniques, sota control alemany serien deportats al Govern General o, els que estiguessin en pitjors condicions, serien enviats lluny, a alguna colònia d’Àfrica o algun lloc sense especificar. Segons Himmler, l’extermini físic era un mètode bolxevic i no alemany.
Bombarders britànics varen volar sobre el Ruhr i varen llançar les seves bombes sobre la planta productora de petroli de Gelsenkirchen.
El contraalmirall Kurt Fricke, cap de divisió de les operacions navals, va presentar un nou pla per una possible ocupació de Gran Bretanya titulat: Studie England.
A la Gran Bretanya:
Davant del temor d’un atac per aire dels alemanys, les autoritats britàniques varen ordenar llaurar els camps de l’est d’Anglaterra i de distribuir obstacles adequats en altres llocs on poguessin aterrar els alemanys.
A Noruega:
A la nit, els Aliats varen començar un violent atac combinat de la RAF, la Royal Navy, algunes tropes de muntanya poloneses, dos batallons de la Legió Estrangera francesa i els Chasseurs Alpins del general Marie Emile Béthouart, així com alguns soldats britànics i noruecs, amb l’objectiu d’ocupar la ciutat de Narvik.
En els Estats Units:
A Washington, a la tarda, l’ambaixador britànic, lord Lothian, va telegrafiar a Londres que el president Franklin Delano Roosevelt li havia dit que si la Royal Navy estigués intacte podrien continuar la guerra des de Canada. Però el President posava la condició de que la seu del govern tenia que ser a les Bermudes, no a Ottawa, ja que les repúbliques nord-americanes no els hi agradaria la idea de que una monarquia actués en el seu continent.
Diari del Tercer Reich 