Dimarts:
A Bèlgica:
A dos quarts d’una de la matinada, el rei de Bèlgica Leopold III va firmar pel seu propi compte, sense consultar-ho amb els seus aliats, el protocol de capitulació ofert pels alemanys el dia anterior i que entraria en vigor a les quatre de la matinada. De dia, quan es va saber la firma del rei, el govern belga, exiliat a París, no va ratificar la capitulació i va continuar lluitant, tot i que l’exèrcit belga ja pràcticament no existia. Els periodistes belgues que s’havien refugiat a França varen considerar al seu rei un traïdor per la capitulació de l’exèrcit belga el dia anterior. A les onze del matí, Bèlgica va capitular oficialment davant dels alemanys i l’exèrcit belga va tirar les armes.
Mentre el país capitulava, una gran quantitat de belgues fugien davant l’avanç alemany. A partir de Lille, uns 800.000 refugiats obstruïen totes les carreteres al mateix temps que es difonien falsos rumors com el que hi havien alemanys que parlaven anglès vestits amb uniformes d’oficials britànics que s’infiltraven a les línies per sembrar el pànic i indicaven falses direccions als combois.
En la Batalla per França:
A França:
A la tarda, Charles de Gaulle va intentar tirar endavant una ofensiva amb 140 tancs contra l’exèrcit alemany, que havia avançat pel riu Somme. Tot i les moltes baixes que varen patir, l’exèrcit del coronel De Gaulle va aconseguir el seu objectiu de fer retrocedir els alemanys uns quants quilòmetres, però aquella victòria només va servir per guanyar uns dies per poder evacuar els soldats britànics i francesos en el port de Dunkerque cap a la Gran Bretanya, en concret al port de Dover. A més, en el perímetre de Dunkerque, tropes britàniques varen aconseguir, per poc temps, aïllar al comandant de les SS Josef Dietrich dels seus homes, obligant-lo a passar part del dia amagat en una tanca.
En el port de Dunkerque, els soldats britànics i francesos varen anar fugint lentament del continent europeu cap a la Gran Bretanya, i la Royal Navy va començar l’evacuació amb totes les seves unitats disponibles. Aquell dia varen ser repatriats 17.804 soldats. Entre les embarcacions de rescat hi havia una embarcació de valor, el Brighton Belle, que després de xocar amb un derelicte, va ser una de les quatre embarcacions que es va enfonsar aquell dia.
Tothom ja sabia que la guerra a França estava perduda i que era qüestió de dies que tot acabés. El primer ministre francès Paul Reynaud va demanar en el mariscal Philippe Pétain que l’ajudés en la retirada del govern francès de París.
A les onze del matí, Reynaud es va reunir amb William Bullit a la Rue Saint-Dominique per saber la seva opinió sobre una crida conjunta que faria a Franklin Delano Roosevelt conjuntament amb el rei Jordi VI i el president Albert Lebrun. El primer ministre, després d’ensenyar-li conseqüències catastròfiques sobre què representava la capitulació belga, li va prometre que lluitarien fins el final. Augurant-li que serien derrotats, també li va dir que després de derrotar Gran Bretanya Hitler atacaria a Estats Units. Sabent de les limitacions nord-americanes per entregar material de guerra, Reynaud li va demanar que exigís a Roosevelt l’enviament al Mediterrani de la flota que estava a l’Atlàntic. Bullit va enviar un missatge a Roosevelt en el qual, a més d’aquesta flota, li va demanar un creuer que a Bordeus carregats amb metralladores i munició per als francesos. Quan aquest creuer tornés a Estats Units transportaria les reserves d’or franceses i britàniques. Curiosament, Reynaud i Georges Mandel, en reunions diferents, l’hi havien demanat armes lleugeres per protegir París dels comunistes francesos. L’embarcació nord-americana va sortir, però no rumb a Bordeus, sinó a Casablanca, on trobaria les reserves d’or. Les metralladores mai varen arribar a mans dels francesos.
La capitulació belga encara portava cua. El diari Le Matin va publicar unes paraules de Reynaud que deien que es formaria un nou exèrcit belga en territori francès. A París, els exiliats belgues es varen concentrar davant l’estàtua eqüestre del pare de Leopold, a Cours-la-Reine, a prop de la Place de la Concorde, per deixar-hi corones amb cintes negres. De bon matí, Reynaud va enviar un missatge per ràdio en el que va informar al seu poble de la rendició belga.
En el bàndol alemany:
En el quarter general de Felsennest es va veure la retirada de Dunkerque com una victòria alemanya. Alfred Jodl va enviar una nota des del quarter general a Robert Ley per donar-li les gràcies per haver contribuït en l’ofensiva alemanya a França. Jodl li va explicar que des del 10 de maig de 1940 les tropes alemanyes no paraven d’avançar i que ja havien destruït en pocs dies 4/5 parts de l’Exèrcit Expedicionari Britànic i gran part de les tropes mòbils franceses, i que ara era qüestió de pocs dies que poguessin destruir els Aliats. Actualment aquesta carta es troba en mans privades.
A Wourmhoudt, a menys de 30 quilòmetres de Dunkerque, un destacament de la Leibstandarte Adolf Hitler va agrupar a 90 soldats britànics dels 2º Regiment Reial Warwickshire i Cheshire en un graner per assassinar-los amb les metralletes. Per rematar-los els hi varen tirar granades. Quan els soldats britànics van veure que els llançaven dues granades a l’interior del paller, el sergent Stanley Moore i el sergent Augustus Jennings van saltar sobre d’elles per protegir als seus homes. Tots varen morir, menys el soldat Alfred Toombs i altres quatre companys. L’oficial de les SS que va ordenar la matança era el capità Wilhelm Mohnke.
Hermann Göering va anunciar públicament que tots els aviadors francesos capturats serien encadenats perquè, suposadament, els francesos maltractaven als aviadors alemanys que havien fet presoners. A més, el ministre va declarar que afusellaria a cinc presoners francesos per cada alemany que fos afusellat i que augmentaria aquest número a cinquanta si un pilot alemany rebia dispars mentre descendia en paracaigudes.
En el Reich:
A Alemanya:
El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va anotar en el seu Diari que una gran victòria els esperava, i estava convençut de que tant els francesos com els britànics tenien por dels alemanys. Llavors, el ministre va anar a una conferència de premsa on va oferir en els francesos posar fi al conflicte i els va suggerir que podien tenir una “pau honorable si així ho desitjaven”.
Heinrich Himmler va apuntar, sobre una memòria secreta de sis pàgines on hi havia escrit els pensaments sobre el tractament de les races orientals, que Adolf Hitler havia ordenat que se’n fessin un número molt reduït d’exemplars, sense còpia, d’aquella memòria i que tot fos un secret. A tots aquells alts comandaments de les SS que haguessin de rebre aquell document se’ls hi hauria d’entregar en mà i l’oficial que portés el document hauria d’esperar davant seu mentre el comandant el llegís per retornar-lo.
Segons el document, la població de la que havia sigut Polònia havia de desintegrar-se en fragments per poder-ne extreure els elements que tinguin un “valor racial”. Hitler va aprovar personalment un examen racial i polític que havien de complir aquelles persones. Per posar en pràctica aquestes mesures, Himmler va escriure que en el transcurs dels següents 10 anys la població del Govern General s’hauria de reduir necessàriament a “éssers humans de nivell inferior”, que constituirien una mà d’obra sense líder, capaç de proporcionar a Alemanya la quantitat de mà d’obra eventual que es necessités. Segons el pla de Himmler i de Hitler, es durien a Alemanya els nens que tinguessin “un valor racial” per germanitzar-los; als restants els farien vegetar deliberadament i a cada un li proporcionarien una educació primària suficient només per aprendre a contar fins a un màxim de 500, a escriure el seu nom i que, per ordres divines, obeïssin als alemanys. Precisament, aquell dia varen deportar a 1.070 persones “no desitjades” pel govern a Posnan. La majoria es trobaven en una situació espantosa, amb els seus fills obligats a anar a camps de treball.
A la Gran Bretanya:
A Londres, lord Halifax, disposat a demanar la pau en els alemanys, tenia els suficients suports per fer renunciar a Winston Churchill del càrrec de primer ministre. Però, a tres quarts de tres, a la Cambra dels Comuns, 600 membres del Parlament varen escoltar les paraules de Churchill, que va dir que després d’un combat valent però desigual, els belgues acabaven de rendir-se i els va explicar la situació tan complicada que estaven vivint. El primer ministre va advertir que ara no era el moment de jutjar el que havia fet Leopold III. Després d’acabar la sessió, el primer ministre es va reunir amb els seus ministres i els va dir que passés el que passés a Dunkerque ells continuarien lluitant i que no era el moment de firmar la pau. Churchill els va assegurar que s’hi firmessin la pau amb els alemanys aquests demanarien la flota britànica, les bases navals i molt més fins a convertir-se en esclaus dels alemanys. Gràcies a aquestes paraules, Churchill va convèncer a 25 membres del gabinet a continuar amb la guerra i el pla de lord Halifax d’enderrocar-lo va fracassar.
A Noruega:
A dos quarts de cinc de la matinada, la Legió Expedicionària aliada, continuant l’ofensiva de la nit anterior, tot i els stukas que els bombardejaven, va conquerir tant el port com la ciutat de Narvik. El comandant Haussels no es va poder comunicar per ràdio amb Eduard Dietl, situat en el seu lloc de comandament de Sildvik, pròxim a la frontera. Al mateix temps, el creuer britànic Fame va disparar amb els seus canons als túnels i els punts estratègics del port de Narvik. Els alemanys de seguida varen contestar l’atac.
Pel matí, el comandant alemany va rebre l’ordre d’esperar, tot i que podia retirar-se cap al sud amb els seus homes, que ja només eren 400, i dirigir-se cap a la via fèrria. Allí estarien la 3º i 4º Companyia del seu batalló que s’encarregarien de mantenir oberta la ruta entre el port i Bjornfjell, l’estació de ferrocarril més pròxima a la frontera sueca. A la tarda, un batalló noruec, una brigada polonesa i dos batallons de la Legió Estrangera, un total de 25.000 homes, varen entrar a Narvik, mentre polonesos i francesos avançaven cap a Suècia per acabar amb les restes de les tropes alemanyes, i varen expulsar als alemanys, molt més nombrosos.
En els Estats Units:
El govern nord-americà va aprovar la Constitució d’un Consell Nacional de Defensa (Council of National Defense). El màxim responsable del Consell va ser el director de General Motors, William Knudsen, i entre els seus membres hi havia treballadors.
Diari del Tercer Reich 