Dijous:
En el Reich:
A Polònia:
Hans Frank, per intentar acabar amb els actes de resistència, va ordenar que 4.000 combatents de la resistència i intel·lectual, la meitat dels quals ja estaven detinguts, morissin assassinats juntament amb uns 3.000 polonesos condemnats per diferents delictes.
En la Batalla per França:
A França:
Al nord, els soldats francesos i britànics estaven mirant d’ajudar als seus companys del nord, que estaven atrapats sota el foc alemany a Dunkerque, tot i que els alemanys no destinaven tot els seus recursos per impedir que fugissin i, fins aquell dia, no varen encarregar al 18º Exèrcit les operacions contra el perímetre Aliat. Un dels defensors del perímetre que va morir aquell dia va ser el parlamentari Ronald Cartland.
Tot i que els alemanys no atacaven amb tota la seva força, els Aliats varen tenir discrepàncies per com s’havia de fer l’evacuació; molts oficials francesos, com l’almirall Jean-Marie Charles Abrial, creien que els britànics només estaven evacuant a les tropes no combatents i, a més, aquell dia varen marxar tots els soldats de l’Exèrcit de John Gort, fet que encara va portar més d’una indignació francesa. Tot i aquestes discrepàncies i desavinences, aquell dia es varen evacuar a 52.823 homes. Aquell dia també va ser més senzilla l’operació d’evacuació perquè la Luftwaffe es va quedar a terra pel mal temps, tot i que més d’una embarcació es va enfonsar. Els francesos, que ara s’havien unit als britànics en la tasca de rescat, varen perdre l’embarcació Bourrasque quan va xocar contra una mina en tornar a Dover; al voltant de 150 homes varen morir. Poc després, el destructor britànic Wakefield va ser atacat per bombarders en picat i va ser enfonsat. El fet de no poder evitar que els britànics i els francesos marxessin va dur a més d’una crítica i frustració per part dels alemanys, com la de Fedor von Bock, que va escriure aquell dia que quan arribessin a Dunkerque els britànics ja no hi serien i va afirmar que l’aturada a les unitats de carros de combat ordenada per Adolf Hitler havia sigut un greu error. Von Bock també va deixar constància de que els seus homes estaven exhausts.
Igual que Von Bock, Walter von Brauchitsch, en una reunió amb Franz Halder aquella tarda, li va dir que estava molt emprenyat perquè sinó haguessin aturat els blindats haguessin pogut atrapar als britànics i als francesos. A més, es va queixar que per culpa del mal temps la Luftwaffe s’havia hagut de quedar al terra i ara no podien fer res més que mirar com els seus enemics marxaven cap a Gran Bretanya.
A París, mentre es verificaven les barreres que bloquejaven els accessos a la capital, es va celebrar la celebració nord-americana del Memorial Day, dia en que es recorden als soldats morts en campanya, i Paul Reynaud va estar en primera fila al costat de l’ambaixador William Bullit per deixar una corona de flors en la tomba del Soldat Desconegut. La notícia va sortir a totes les portades dels diaris. Durant la tarda, Reynaud va passar-la discutint els avantatges i els desavantatges de trucar al president Franklin Delano Roosevelt perquè els enviés ajuda militar. Bullit sí que va enviar un missatge al president nord-americà en el qual el va advertir de que podria ser l’últim abans de que tallessin les comunicacions. També el va avisar de la superioritat militar alemanys en número front les forces aliades, que ja no hi havia ni exèrcit britànic ni belga i que els subministraments escassejaven. En conclusió, li va augurar que els alemanys arribarien a París en breu. En acabar el seu missatge, tot i que va deixar clar que no volia rebutjar al seu compromís com ambaixador a París, li va expressar el seu desig de dedicar-se a la vida més activa quan caigués la capital francesa per preparar Estats Units per l’atac alemany contra Amèrica, atac que veia segur que passaria. Per si de cas i acabés tenint un final tràgic, Bullit li va agrair l’amistat que compartien.
Amb l’objectiu d’evitar l’entrada italiana al conflicte, el ministre Jean Ybarnégaray es va presentar a l’Ambaixada italiana a la Rue de Varenne amb la intenció de convèncer a l’ambaixador Raffaele Guariglia. L’ambaixador també va rebre a Edouard Daladier, que li va entregar una nota perquè l’enviés al seu govern. Guariglia ja el va avisar de que no estaven en negociacions. Daladier el va trucar més tard per comentar-li que ara estaven disposar a fer propostes concretes per negociar. Anatole Monzie també va intentar-ho amb l’ambaixador italià, però tampoc va tenir sort. La nota de Daladier va arribar a mans de Benito Mussolini, que després de fer-hi una ullada va demanar arxivar-la.
Qui també va intentar que Itàlia no entrés en el conflicte va ser l’antic ministre, ara a l’exili a França, Carlo Sforza, que va enviar un missatge al rei Victor Manel III en el qual, tot i dir-li que França perdria per la seva ineptitud, estava seguir de que Gran Bretanya no es rendiria i que Estats Units intervindria a la guerra. No tenia dubtes de que si declaraven la guerra seria una ruïna devastadora per Itàlia. El monarca acabaria aprovant la declaració de guerra de Mussolini, però no volia que fos anunciada l’11 de juny, el dia del seu sant.
A la Gran Bretanya:
Al matí, Winston Churchill va comunicar en el seu Gabinet de Guerra que les condicions a les platges de Dunkerque eren complicades. A les dues de la tarda, el primer ministre va donar instruccions a lord Gort perquè cedís el comandament i tornés a la Gran Bretanya un cop les seves forces de combat en el perímetre de Dunkerque haguessin quedat reduïdes a tres divisions. A la tarda es va anunciar oficialment de que s’estaven evacuant les tropes aliades a Dunkerque i que es dirigien als ports de les costes britàniques, com el de Dover.
A Itàlia:
Mussolini va enviar un missatge aAdolf Hitler per comunicar-li que Itàlia entraria a la guerra i li va preguntar quin dia creia convenient que entressin en el conflicte. Mussolini tenia previst entrar-hi el 5 de juny, però estava disposat a modificar els seus plans per Hitler. El líder alemany es va escandalitzar en rebre aquella nota per part de l’ambaixador Dino Alfieri perquè veia que els italians ara es volien repartir el botí de la seva victòria. Hitler li va respondre que de moment no els necessitava.
A Noruega:
Sota una immensa boira, els britànics varen bombardejar el port de Narvik des d’un destructor i, amb el suport de la Legió Francesa i al voltant de 300 homes de la brigada polonesa, varen ascendir al Rismaalaskla de 975 metres i varen atacar a les tropes del comandant Haussels. El mateix va passar en el sud, quan els britànics varen ocupar el Durmaalsfiell de 870 metres i, en el nord, on 300 noruecs del batalló Alta, amb el suport de sis avions britànics Hurricane, varen iniciar un atac a les sis del matí per acabar amb la resistència alemanya.
En els Estats Units:
A Washington, poc després del migdia, Roosevelt va donar una conferència de premsa acompanyat pels seus assessors militars i civils. El president nord-americà va reconèixer la superioritat militar alemanya i que era molt probable que guanyessin la guerra contra França i Gran Bretanya. El President va avisar que amb una victòria alemanya aquests establirien una zona pròpia comercial, incloent-hi nacions sud-americanes com Argentina per tal de dominar el món. Per evitar-ho, va demanar preparar-se.
Per tal d’evitar que els alemanys dominessin el món, Arthur Purvis va aconseguir per la Gran Bretanya un bon arsenal: 500 morters, 500 canons de campanya, uns quants milers de canons antiaeris, 10.000 metralladores, 25.000 fusells automàtics, 500.000 fusells Lee Enfield i 100.000.000 de cartutxos per metralladores i fusells. Cordell Hull va informar a l’ambaixador Bullit que havien trobat la manera de transferir municions dels departaments de Guerra i de l’Armada a britànics i francesos, a través de fabricants privats i intermediaris. A les deu de la nit, Bullit els va enviar un missatge tant a Roosevelt com a Hull en el que els advertia que britànics i francesos estaven evacuant els seus exèrcits a Dunkerque, però els va dir que no tot estava perdut perquè tenien els millors pilots i quan les condicions estaven igualades ells resultaven vencedors.
Diari del Tercer Reich 