Dissabte:
En la Batalla per França:
En el bàndol alemany:
Adolf Hitler va informar en els seus generals de més graduació, que havia impedit que les seves divisions blindades entressin a Dunkerque perquè no podia permetre’s malbaratar esforç militar. El dictador va afirmar que estava preocupat que els Aliats llancessin una ofensiva des del Somme i eliminessin la força blindada. La decisió de Hitler d’aturar els blindats a les portes de Dunkerque havia fet enfurismar als comandants militars.
A França:
Un oficial dels serveis secrets francesos va advertir al general de l’Aire, Joseph Vuillemin, que els alemanys atacarien París en breu, especificant el dia (3 de juny), l’hora i el lloc de reunió de l’avaiació alemanya. El general li va respondre que no podien fer res perquè tots els caces francesos que tenien disponibles estaven lluitant al front i, per tant, es deixava abandonada la capital francesa.
Pierre Héring, el governador militar de París, va firmar una ordre que establia una nova línia defensiva al voltant de la ciutat. La barrera antitancs consistia en troncs i branques d’arbres tallats en els boscos que cobrien la riba esquerra dels rius Sena i Oise. També es va aprovar la segona fase per inundar la conca del Nonette (la primera s’havia aprovat el 17 de maig).
A Dunkerque, a les 7:20 del matí, Wolfran von Richtofen va llançar un atac general, el més violent fins llavors, que tenia que durar tot el dia. De seguida, l’evacuació dels soldats Aliats cap a Dover, la Gran Bretanya, es va tenir que suspendre momentàniament pels intensos atacs de la Luftwaffe i, a més, diverses unitats alemanys estaven tant a prop del perímetre de Dunkerque que podien bombardejar les platges amb l’artilleria. Però, aquest cop, els avions alemanys es varen trobar amb una forta resistència, tot i que varen aconseguir enfonsar tres destructors britànics i un francès, a més de dues embarcacions de transport, un dragamines i una llanxa canonera. Tot i els atacs dels Stukas, els Aliats varen poder evacuar a 64.429 homes. Encara que varen aconseguir contrarestar l’ofensiva alemanya, a les sis de la tarda el capità Tennant, l’encarregat de l’operació de repatriació, es va adonar de que l’evacuació diürna estava costant massa car a la Marina i tenia pensat telegrafiar-li a Bretram Home Ramsay perquè no enviés més embarcacions. Però, per sort pels britànics, al final de la jornada Hitler va ordenar a la seva aviació que canviés d’objectiu i no ataqués Dunkerque. A l’altra banda, a Dover, després de que es sabés que tot l’exèrcit britànic havia retornat a casa seva, només faltava la rereguarda, hi va haver un esclat d’alegria. A la nit, 26.256 soldats més varen retornar a casa seva per festejar amb els seus la retirada.
En la Batalla, aquell dia va acabar la primera part de la campanya d’Erwin Rommel a les portes de Lille. La seva 7º Divisió blindada havia aconseguit capturar, sense patir masses baixes, més de 7.000 presoners francesos i s’havia apoderat d’un elevat número de tancs Aliats i havien destruït diversos centenars de carros de combat.
Davant d’un clima derrotista, Maxime Weygand va declarar que ell no es considerava un aliat de Philippe Pétain.
Charles de Gaulle es va dirigir a París per reunir-se amb Paul Reynaud en el Ministeri de Guerra, en la Rue Saint-Dominique. El primer ministre li va encarregar posar-se al front de totes les divisions de carro de combat o, si ho desitjava, entrar al govern com a sots-secretari de Guerra. De Gaulle va preferir entrar en el govern. De Gaulle li va fer aprovar el seu pla estratègic que consistia en una ofensiva combinada amb tancs i avions, i va descartar l’estratègia defensiva.
A continuació es va reunir amb Weygand, que aquest va lloar la feina feta pel coronel fins llavors. De Gaulle li va explicar el seu pla estratègic que consistia en dividir els tancs en dos grups, un situat al nord de París, i l’altra a l’est, per sota de Reims. Cada grup disposaria de la seva infanteria motoritzada i la seva artillaria. Quan els blindats alemanys reduïssin la seva marxa, els dos grups els atacarien. Tot i això, el va avisar de que les possibilitat d’èxit eren escasses. Només tindrien una possibilitat si recuperaven els homes i el material que eren evacuats a Dunkerque, si un exèrcit britànic ben equipat tornés al camp de batalla i si la RAF intervenia més.
En el Reich:
A Alemanya:
Gottlob Berger va ser nomenat president de la Direcció general de les SS.
A la Gran Bretanya:
El Servei d’Informació Militar va deixar clar que gràcies als missatges que havien desxifrat de l’Enigma, la prioritat d’Alemanya era derrotar França.
Davant del missatge del director de la National Gallery en que suggeria que s’enviessin a Canadà les pintures més valuoses del museu, Winston Churchill li va respondre que les guardés en coves o subterranis perquè derrotarien als alemanys.
A Itàlia:
A Roma, el ministre Galeazzo Ciano es va reunir amb l’ambaixador nord-americà, Wendell Phillips, per comunicar-li la resposta verbal de Benito Mussolini al missatge del dia anterior del president Franklin Delano Roosevelt. El dictador italià, segons Ciano, estava decidit a declarar la guerra i amenaçava als Estats Units de que si s’implicaven en el conflicte quedaria clara la seva postura a favor dels Aliats. El ministre italià també el va advertir de que com pressionessin a Mussolini aquest enduraria més la seva postura.
A Noruega:
A les proximitats de Narvik, les forces combinades aliades varen continuar intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca.
A Espanya:
Sir Samuel Hoare va ser designat nou ambaixador britànic a Espanya amb l’objectiu d’evitar que Espanya entrés a la guerra a favor de l’Eix.