Dilluns:
En la batalla per França:
En el bàndol alemany:
L’Ambaixada alemanya a Madrid va enviar a través del ministre espanyol Juan Beigbeder Atienza (conegut amb el sobrenom Wilhelm pels alemanys) un missatge a Berlín de l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica, que havia parlat recentment amb Philippe Pétain de la situació a França. El missatge deia que, després d’una llarga conversa, Pétain creia que necessitava un cop d’Estat perquè ell pogués agafar el control de França i pogués negociar la pau amb Alemanya. Pétain, segons sembla, considerava que la situació de França era desesperada i creia que el president de la República, Paul Reynaud, era un ninot en mans dels partits polítics.
Els alemanys varen anunciar de manera oficial les baixes que havien tingut fins el moment en el front occidental: 10.000 morts i 8.000 desapareguts.
A França:
A dos quarts de dues de la tarda, els avions de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de París, concretament les fàbriques Renault i Citroën que es dedicaven a la producció bèl·lica. L’atac va durar una hora i es varen llançar més de mil bombes que varen caure en els districtes 15º i 16º de París (el sector oest i sud-oest de la ciutat), i en els pobles del costat de Billancourt i Maisons-Laffitte. La factoria Citroën, que construïa tancs, va patir greus desperfectes, sobretot en la cadena de muntatge que produïa projectils per canons de 75 mil·límetres. El servei de mero es va tenir que interrompre per l’atac, ja que havia quedat danyat un túnel entre les estacions Chardon-Lagache i Mirabeau.
El Ministeri de l’Aire francès, en el Boulevard Victor, també va patir greus desperfectes i l’edifici va quedar molt malmès. Dins de l’edifici hi havia en aquells moments l’ambaixador nord-americà a França, William Bullit, que estava en un dinar en honor a la delegació nord-americana arribada a la ciutat per parlar de l’ajuda de la indústria aeronàutica francesa. En sonar les sirenes quan estaven prenent un xerès, ningú es va creure que anaven a ser atacats i varen sortir al balcó. En caure dues bombes varen refugiar-se al refugi subterrani mentre continuaven queien bombes. L’ambaixador en va sortir il·lès, només va perdre el barret i els guants, tot i que una bomba li va caure en els peus, però per la seva sort no va arribar a esclatar. La premsa nord-americana es va fer ressò de la salvació del seu ambaixador i es varen fer ressò de la conversa telefònica de Bullit amb el president Franklin Delano Roosevelt de després de l’atac, en el qual el President es va enfurismar amb els alemanys. A les cinc, va enviar un altre missatge al President en el qual li deia que estava convençut, segons el ministre de l’Aire, de que l’atac aeri només havia sigut el començament d’un intent sistemàtic de destruir París i que aquella nit patirien un atac molt pitjor. L’ambaixador també va informar al seu govern de que la precisió extrema del bombardeig, sobretot l’atac en el Ministeri de l’Aire, indicava que els alemanys havien obtingut el sistema de punteria secret creat als Estats Units per la seva aviació. Un altre dels objectius dels alemanys era l’hospital de Saint-Denis.
Com que la visibilitat era dolenta aquell dia i els avions alemanys volaven a gran altura quan varen ser descoberts per les defenses franceses ja es llençaven les bombes. Les defenses antiaèries varen ser pràcticament inexistents. El general Edward Spears va mostrar-se preocupat davant d’aquest fet i va informar-ne a Londres. Com que l’atac es va produir a les a fores del centre, la gran majoria de parisencs no varen deixar-se endur pel pànic. Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill per informar-lo de l’atac i li va “suggerir” un tracte semblant a la regió de Berlín.
El comunicat oficial de l’Alt Comandament francès de les sis de la tarda va informar que els alemanys havien atacat objectius militars i de la mort de 200 civils (20 dels quals eren nens), tot i que unes altres informacions apunten a 254 morts: 195 civils i els demés, miliars. Dels civils morts, molts eren nens que s’havien refugiat a un camió que va rebre un impacte directe. El comunicat oficial alemany informava que havien destruït 104 avions de combat francesos i 300 o 400 avions que estaven als aeròdroms. El reportatge sobre l’atac en Le Figaro de l’endemà hi havia dos blocs d’espai en blanc, fet que indica que els censors militars no varen deixar-ho publicar.
El ministre d’Armament, Raoul Dautry, es va dirigir a la fàbrica Citroën, en el Quai de Javel, igual que Pétain, vestit d’uniforme. La destrucció més important de la fàbrica va ser a la cadena de muntatge que produïa projectils de canons de 75 mil·límetres. Dautry va ordenar que es tornés a la feina immediatament.
Georges Mandel, ministre de l’Interior, va aconseguir impedir que els funcionaris públics fugissin de la capital després de l’atac. Maxime Weygand, per la seva part, va informar al general Pierre Héring de que si els exèrcits del nord es retiraven cap al perímetre de la ciutat, les forces defensives sota el seu comandament haurien d’intervenir a la lluita. Aquell mateix dia, Héring va informar que el Ministeri de Treball li proporcionaria 10.000 obrers per tallar els arbres que serien utilitzats com a barrera i per altres treballs de construcció.
Els alemanys varen rellevar enmig de la batalla al general Johann Blaskowitz per haver-se oposat als assassinats perpetrats per l’exèrcit alemany a la població civil durant la campanya polonesa.
A Dunkerque, en l’Operació Dinamo, va ser l’últim dia en que els Aliats varen repatriar els seus soldats. L’endemà el port cauria en mans alemanyes.
Aquell matí, Churchill va enviar un missatge a Reynaud en el qual li prometia que salparien més embarcacions per recollir soldats francesos a Dunkerque, però li va demanar que aquesta operació es fes amb més agilitat, ja que les embarcacions britàniques cada corrien més el risc de ser capturades. El missatge el va entregar a l’almirall Maurice Le Luc perquè l’entregués al seu govern.
Charles de Gaulle també va enviar un missatge per a Reynaud en el que li reconeixia que estaven a punt d’enfonsar-se i li va recriminar que no havien seguit la tàctica militar que ell havia senyalat i que estaven comandats per homes “d’altres èpoques”, fent referència a Pétain i a Weygand.
Al final del dia, Alfred Duff Cooper va ser l’invitat d’honor en una recepció a l’Hotel Meurice, en la Rue de Rivoli. El periodista Alexander Werth li va preguntar si existia alguna cosa semblant a l’anomenada cinquena columna a Gran Bretanya, pregunta que el ministre d’Informació va respondre que Anglaterra també tenia els seus nazis, però que creia que la moral del poble britànic era més saludable que la que veia a París.
En el Reich:
A Alemanya:
Franz Rademacher, el recent nomenat cap del negoci jueu del Ministeri d’Afers Exteriors, va elaborar un memoràndum intern en el que proposava, com objectiu de guerra, tres opcions: expulsar tots els jueus d’Europa, deportar els jueus d’Europa Occidental a zones fora d’Europa, per exemple a Madagascar, i retenir els jueus de l’est en el districte de Lublin per utilitzar-los com a ostatges amb l’objectiu d’evitar que els Estats Units combatessin contra Alemanya o crear una llar nacional jueva a Palestina, una solució que no li feia cap tipus de gràcia.
A Berlín, l’almirall Fricke, cap del Departament d’Operació de la Kriegsmarine, va fer circular un memoràndum sobre l’estratègia de postguerra: havia que fer que tots els habitants dels països ocupats per Alemanya a l’oest fossin totalment dependents d’ells, política, econòmicament i militarment. En quan a França, es deixava clar que havia que destruir-la militarment i econòmicament i reduir a la seva població fins a tal punt, que mai més tornés a aixecar-se per animar als Estats més petits.
A Espanya:
Francisco Franco va escriure una carta per Adolf Hitler, enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny, en que lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Concretament, el dictador espanyol va dir:
En el moment en que els exèrcits alemanys sota el seu lideratge estan lliurant victoriosament la batalla més gran de la història (…) no necessito expressar-li com és de gran el meu desig de no quedar al marge de les seves necessitats i quanta seria la meva satisfacció si pogués prestar-li (…) els serveis que vostè consideri més valuosos.
A Noruega:
A les proximitats de Narvik, les forces aliades combinades continuaven intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca. Però, a la nit, els primers 4.500 soldats Aliats varen ser evacuats de Narvik tal i com s’havia previst amb anterioritat.
A la Gran Bretanya:
Es va informar al Gabinet de Guerra que el rei de Noruega, Haakon VII, tot i estar disposat a abandonar el país per exiliar-se a la Gran Bretanya, creia que els Aliats guanyarien.
Preveient una més que possible declaració de guerra d’Itàlia, el govern britànic, juntament amb el francès, varen fer plans per bombardejar objectius militars a Itàlia en quan esclatés la guerra entre ells.
Diari del Tercer Reich 