Dissabte:
En la Batalla per França:
En el bàndol alemany:
Alarmat per la dura resistència que oferien els francesos al nord de París, Adolf Hitler va publicar la Directriu Número 14, que frenava l’avanç en el triangle Chateau-Thierry-Metz-Belfort i traslladava al front de París les tropes que havia pensat utilitzar per envair l’est de França.
A França:
La Luftwaffe, al mateix temps, va atacar a les defenses franceses per facilitar l’ofensiva terrestre cap a París.
Els diaris del matí varen anunciar una gran ofensiva alemanya entre Aumale i l’Aisne, mentre un grup de tancs atacava Forges-les-Eaux. A la capital i l’extraradi es varen tancar totes les escoles de primària en acabar la jornada davant la imminent arribada dels alemanys. Tot i això, la premsa només informava de que només serien evacuats els nens menors de 14 anys i les dones embarassades. A un quart de dotze, un locutor de ràdio va advertir que els alemanys estaven utilitzant un transmissor de ràdio capturat a Brussel·les en el qual es feien passar per francesos per enviar proclames falses.
Durant la conferència de guerra d’aquell matí en el Ministeri de Guerra, Maxime Weygand va tenir que justificar la desfeta a Forges-les-Eaux i els va admetre que el poder de la Luftwaffe era aterrador. Totes les comunicacions estaven tallades i ja no podien rebre ni transmetre missatges. Novament es va tornar a debatre sobre la conveniència d’evacuar el govern de París. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, si va oposar i va demanar que s’anunciés de que es quedaven a a capital i que les fàbriques d’armament continuarien funcionant. Weygand, en canvi, era dels partidaris de que el govern marxés.
Alarmat per la greu situació, Paul Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill en el que li va descriure una nova posició defensiva al voltant de París i una vegada més li va demanar que li enviés avions. El primer ministre li va prometre que estaven preparant tot el suport possible, però que també pensava en no malmetre les defenses a la pròpia Gran Bretanya. Els britànics varen enviar dues esquadrilles més de caces a França, a més de 24 equips complets de globus barrera, juntament amb les seves tripulacions, per la defensa de París.
Abans de viatjar a Gran Bretanya, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud i Weygand, que aquest ja va admetre que ara només esperava negociar amb els alemanys. Quan el coronel li va suggerir continuar amb la guerra en una altra banda, a les colònies, Reynaud el va desautoritzar i li va augurar que quan perdessin els britànics no tardarien ni una setmana a negociar amb els alemanys.
A les cinc de la tarda, Reynaud va convocar de nou al seu gabinet per anunciar-los com pensava enfrontar-se a l’avanç alemany cap a París. El primer ministre va admetre ara que el Govern no podia ser atrapat de cap de les maneres i per això existien plans per traslladar-los a Tours. Ell, juntament amb els ministeri de l’Interior, Aire i Marina, serien els últims en marxar.
La informació de que el Govern es podia retirar amb l’aprovació del primer ministre es va començar a filtrar. A dos quarts de deu de la nit, l’ambaixador italià en va informar al comte Galeazzo Ciano, tot i que també el va advertir de la predisposició del govern francès de continuar combatent.
L’ambaixador nord-americà William Bullit també patia pel seu destí i aquell nit va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt en el qual li va demanar que li enviés 12 metralladores Thomson amb munició que pagaria de la seva butxaca. L’ambaixador li va confessar que tenia por de que si el govern francès abandonava París la ciutat fos ocupada pels comunistes. El Secretari d’Estat Cordell Hull li va respondre amb una nota confidencial per comunicar-li que un buc de guerra nord-americà amarrat a Lisboa li facilitaria el material que desitjava. Només havia d’enviar una persona de confiança a la capital portuguesa per rebre l’armament que necessitava.
A Noruega:
A primera hora, els noruecs, els britànics i els francesos es varen veure obligats a abandonar definitivament Narvik després del desastre de la Batalla de França. Mentre marxaven, a les deu del matí, els avions de la Luftwaffe varen donar la notícia de que els britànics marxaven. Al mateix temps, el govern noruec va donar l’ordre de desmobilitzar les seves tropes. Immediatament, Eduard Dietl va donar l’ordre d’atacar el port de Narvik i, poc després, una patrulla de paracaigudistes de l’ajudant major Scheuring va entrar a Narvik sense disparar cap tret. A la nit, la bandera del Reich onejava de nou a la ciutat. D’aquesta manera els alemanys varen restablir la ruta del ferro, tallada des del 13 d’abril, que anava de Narvik fins a Skagerrak, Dinamarca. Tot i això, els Aliats varen aconseguir evacuar satisfactòriament els últims 25.000 homes que estaven en territori noruec.
En el Mar del Nord:
Les embarcacions de guerra alemanyes Scharnorst i Gneisenau varen enfonsar tres embarcacions buides, mentre anaven a caçar combois procedents de Noruega. Després van interceptar el portaavions britànic Glorious, que transportava dos esquadrons d’avions, inclosos Hurricanes, i anava acompanyat per dos destructors d’escorta, l’Acasta i l’Ardent. Al cap d’uns moments, els dos vaixells alemanys van destruir les tres embarcacions britàniques, però abans de que aquestes s’enfonsessin el destructor Acasta va aconseguir llançar un torpede que va tocar de ple el Scharnorst. 1.515 homes, entre oficials i no oficials, varen morir ofegats, i només 43 varen sobreviure. 40 dels Glorious, 2 de l’Ardent i de la tripulació de l’Acaster només en va sobreviure una persona, el caporal C. G. Nick Carter, que va estar durant tres dies en aigües del Mar del Nord. Carter va recordar més tard que quan el destructor s’enfonsava el seu comandant, C. E. Glasfurd, es va quedar immòbil i es va encendre una cigarreta i els va saludar a tots els seus companys mentre els deia:
Adéu i bona sort.
A la Gran Bretanya:
Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic des dels micròfons de la BBC al poble francès perquè aquest resistís a l’ofensiva alemanya. Aquest missatge no era de fet el que volia enviar, ja que desitjava criticar i acusar de traïdor a Philippe Pétain per les intencions d’aquest d’intentar arribar a un acord amb els alemanys. Però quan el govern britànic, i el mateix Churchill, varen veure el contingut del missatge que volia enviar li varen censurar perquè per molts britànics Pétain encara era un heroi de la Primera Guerra Mundial que havia lluitat al seu costat i, a més, alguns d’ells tenien amistat amb el vell mariscal. Quan De Gaulle va veure que li censuraven part del seu missatge i li corregien el que havia de dir es va enfadar molt, ja que es va sentir defraudat i menyspreat. Al final va haver de llegir el missatge corregit pels britànic. La desconfiança cap a ell era tal que el propi Churchill estava en els estudis de la BBC per controlar que no digués res que no toqués.
A la tarda es va reunir el Gabinet de Guerra i en aquell moment es va saber que dos d’aquestes cinc esquadrilles que havien de ser enviades a França, que havien entrat en combat aquell mateix dia, havien perdut 10 dels seus 18 avions. Llavors, Churchill va intentar sospesar la sol·licitud de Reynaud. El primer ministre era conscient de que si enviaven tot el material a França i es perdia la batalla llavors ells, els britànics, s’haurien de rendir. Del contrari, si no enviaven tot aquell material, va informar de que si França es veia obligada a rendir-se ells podrien continuar amb la lluita i aconseguir la victòria. Churchill va voler deixar-los clar que si Gran Bretanya era derrotada s’hauria perdut la guerra, tant per França com per ells, mentre que si es feien forts podrien guanyar la guerra i, en fer-ho, aconseguir que França recuperés el seu lloc. El Gabinet de Guerra va acceptar per unanimitat l’argument de Churchill i no varen enviar més caces a França.
Diari del Tercer Reich 