Dilluns:

Itàlia entra en la guerra:

A la tarda, el comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors François Poncet i Lord Perth les declaracions de guerra. A Itàlia, Benito Mussolini va declarar en un missatge de ràdio la guerra a França i a Gran Bretanya. A les sis de la tarda va pronunciar un discurs des del balcó a la Piazza Venècia de Roma, on s’hi havia concentrat una gran multitud de civils, soldats i de Camises Negres. El dictador, vestit amb l’uniforme de primer mariscal de l’imperi i carregat de condecoracions, va reiterar, amb un to serè, la seva declaració de guerra i va insistir que el país tenia la consciència tranquil·la perquè havien fet “els impossibles per evitar la guerra“. El dictador italià va dir que havia arribar l’hora del destí per combatre en una guerra contra “les democràcies plutocràtiques i els reaccionaris occidentals” que s’interposaven en el camí de la prosperitat d’Itàlia.

Mussolini va entrar a la guerra perquè estava convençut de que el conflicte seria breu, ja que no es pot pensar d’altra manera perquè Itàlia en aquells moments només disposava de 19 divisions amb munició per durar només dos mesos de combat. Abans de declarar la guerra li va dir a Pietro Badoglio que només necessitava uns quants milers de morts per poder asseure’s en la conferència de pau com un home que havia lluitat. Per aquella declaració de guerra, Canadà va declarar la guerra a Itàlia. 

Per aquella declaració, els jueus de tot el país varen començar a ser arrestats per, segons el govern italià, com una mesura de seguretat.

A la nit, els avions italians varen bombardejar la base naval britànica de Malta i, a la frontera italiana, les tropes italianes varen intentar assaltar França, però varen ser rebutjades per tres divisions franceses situades en els Alps. L’entrada d’Itàlia al conflicte hauria d’haver sigut una alegria pel règim nazi, però per Adolf Hitler arribava massa tard ja que li hagués agradat que ho hagués fet abans d’atacar França. El dictador va comentar sobre l’entrada d’Itàlia a la guerra:

Primer, eren massa covards per intervenir i ara tenen pressa per poder participar en el repartiment del botí. 

En la batalla per França:

A França: 

Els alemanys varen poder incorporar tropes noves i fresques que els donava encara més poder. Mentrestant, l’armament blindat alemany avançava cap al nord de París i varen creuar el riu Aisne i el Sena. Les tropes d’Erwin Rommel varen arribar a Les Petites Dalles, sobre la costa del Canal de la Mànega. Per la seva part, l’exèrcit francès intentava com podia aguantar i utilitzaven el riu Sena i el riu Marne com a línia de defensa, però des del Aisne fins al Somme l’exèrcit francès es retirava en desordre i confusió cap al Loire.

---

Uns 11.000 soldats britànics, juntament amb altres tropes franceses, varen començar a sortir des de St. Valery i Le Havre cap a la Gran Bretanya. Soldats francesos, aïllats per complet de l’Exèrcit francès, s’havien replegat a Saint-Valéry-en-Caux, on la 51º Divisió britànica, a les ordres del general Fortune, lliurava un combat desesperat contra forces alemanyes molt més nombroses. Els francesos, liderats pel general Ihler, es volien rendir, però Fortune si va negar. Els francesos finalment es varen rendir i els homes de la 51º varen ser rescatats pel destructor britànic Broke, capitanejat pel capità de corbeta Peter Scott, fill de l’explorador de l’Àrtic Robert Falcon Scott (que havia mort en intentar arribar al Pol Sud el 1912). Tot i que només tenia tres quarts d’hora per l’operació de rescat, Scott va aconseguir reunir a 120 soldats, 95 dels quals estaven ferits, i embarcar-los de retorn al seu país.  

---

A París, de bon matí, els diaris francesos varen publicar l’ordre firmada pel general en cap Maxime Weygand: Hem arribar a l’últim quart d’hora, en la qual es feia una crida per una última batalla decisiva. També es va publicar la petició del Ministeri d’Antics Combatents en la qual sol·licitava voluntaris d’antics combatents de la Primera Guerra Mundial per incorporar-se a una guàrdia territorial i es va demanar a gent que estava a l’atur que participés amb la defensa de París. A la vegada, es va advertir als empresaris que cap fàbrica dedicada a la defensa seria evacuada sense ordres escrites. El Ministeri d’Obres Públiques va demanar que es reduís el consum elèctric, tant comercial com domèstic. La premsa també va informar de nous judicis contra els comunistes francesos, entre ells el del redactor en cap del diari comunista clandestí L’Humanité, Robert Blanche. A partir d’aquell dia, alguns diaris varen deixar de publicar com el Paris-Soir i altres, com Le Populaire, l’òrgan del Partit Socialista, varen tancar. A un quart de dues del migdia es va aturar la Borsa de París i es va dir en els seus agents que se’ls avisaria quan es pogués tornar a fer intercanvis.

Com cada matí va tenir lloc la conferència de guerra. Paul Reynaud va suggerir que tenia que haver-hi una última resistència a Bretanya amb el suport del coronel Charles de Gaulle, present a la reunió, tot i que el primer ministre només pensava en com rendir-se als alemanys. De Gaulle, per la seva part, va informar de la seva trobada el dia anterior a Londres i els va prometre que Winston Churchill faria tots els possibles per ajudar-los, tot i que entenia que no podia privar Gran Bretanya de la RAF. Actuarien a França i tornarien al mateix dia a les bases britàniques. Reynaud, però, li va recordar que els britànics l’hi havien perdut tot el seu respecte quan els alemanys havien creuat el Mosa. A continuació, Weygand va informar de la situació militar i els va avisar de que havien arribat al límit de la seva resistència. L’Exèrcit estava fatigat, exhaust, i la superioritat de la Luftwaffe era més que evident. Un cop va acabar el seu pessimista discurs, Weygand li va entregar a Reynaud el memoràndum que havia redactat la nit anterior. Però De Gaulle no va estar d’acord amb el comandant en cap francès i el va acusar d’inacció juntament amb el govern. Abans d’anar a dinar, Reynaud va donar instruccions perquè tot estigués a punt per abandonar París en qualsevol moment.

Més tard, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit i li va preguntar si podia trucar al president Franklin Delano Roosevelt. L’ambaixador li va dir que no podria ser perquè el President es trobava de camí a Charlotesville, Virgínia, per pronunciar-hi un discurs. Llavors, Reynaud li va preguntar si li podia entregar un missatge personal. En ell, el primer ministre li va agrair al President el suport donat en aviació i armament, però que la situació es trobava tan crítica que ja tenien els alemanys a les portes de París. Reynaud li va prometre que lluitarien i que si es veien obligats a retirar-se al nord del l’Àfrica continuarien amb la batalla. Per acabar, li va demanar un suport més gran per part dels Estats Units. Roosevelt va respondre entregant a la premsa la crida de Reynaud. En tornar a parlar amb Bullit, Reynaud va rebre la trucada del seu ambaixador a Roma, François-Poncet, en que li anunciava que havia sigut convocat pel comte Ciano i que no tenia cap dubtes de que era per entregar-li la declaració de guerra. Reynaud es va indignar amb els italians i els va acusar de traïdors i va demana-li al seu secretari que fes els preparatius necessaris per dirigir-se a la nació per ràdio aquella mateixa nit. En tornar amb Bullit, li va reconèixer que tot el món volia que marxés de París, però que ell volia resistir. Bullit també es quedaria. Aquell mateix dia va nomenar un equip perquè seguís al govern francès quan aquest marxés. El dirigiria el nou ambaixador, Anthony Drexel Biddle, ajudat per Freeman Matthews. Robert Murphy es quedaria a París amb Bullit juntament amb diversos membres del cos diplomàtic i els agregats militar i naval.

A falta de cinc minuts per les cinc de la tarda, Reynaud va rebre una nova trucada de l’ambaixador François-Poncet en la qual li confirmava que Itàlia els acabava de declarar la guerra. El primer ministre va donar ordres perquè la Força Aèria i l’Armada es mantinguessin en alerta. A les sis, Reynaud amb els seus col·laboradors més estrets varen escoltar per ràdio el discurs de Mussolini. El general de la Força Aèria, Joseph Vuillemin, va vetar el pla de bombardejar la zona septentrional d’Itàlia per por a possibles represàlies, però sí que va autoritzar el bombardeig de Gènova. Mentrestant, a l’Ambaixada italiana, a la Rue de Varenne, varen agrupar-s’hi parisencs per protestar per l’entrada d’Itàlia a la guerra. La policia francesa va rodejar l’edifici perquè ningú hi pogués entrar. Diversos parisencs també varen atacar botigues i restaurants italians.

En tornar a l’Ambaixada nord-americana, Bullit es va reunir amb el ministre d’Armament, Raoul Dautry, que aquest acabava d’ordenar-los en els propietaris i directius de les fàbriques que continuessin amb la seva producció de carros de combat. Després d’agrair-li tots els esforços fets per ell, li va entregar els plànols del millor tanc francès, el B-1 bis, així com la d’una arma anticarro, la 47, després d’advertir-lo que tard o d’hora també haurien de participar ells en la guerra. En reunir-se amb Reynaud, aquest va aprovar la decisió del seu ministre.

A les set de la tarda, Reynaud es va reunir amb Maurice Dejean, que aquest el va informar que els alemanys estaven dins de Dreux, amb unitats motoritzades dirigint-se a Houdon, a 50 quilòmetres al sud-oest de París. A continuació, el primer ministre va pronunciar un discurs, precedit per les notes inicials de La Marsellesa, en la qual els va afirmar que estaven en “el sisè dia de la batalla més gran de la història” i va senyalar que el terreny guanyat per l’enemic estava ple de tancs i avions destruïts. Després de prometre resistir, va retreure a Mussolini que els declarés la guerra i va assegurar que el món els jutjarà.

Georges Mandel, que s’havia reunit amb el prefecte de la Policia, Roger Langeron, va parlar amb Reynaud per telèfon per comunicar-li que necessitava dues hores d’antelació per netejar les carreteres pel viatge del primer ministre cap al sud, fina al Loira. De Gaulle també el va trucar per dir-li que necessitava saber l’hora en que pensava marxar de París. Reynaud els va prometre que tot estaria a punt per marxar a les deu de la nit. A dos quarts d’onze de nit, el govern francès, amb Reynaud i De Gaulle al capdavant, va abandonar París en dotze vehicles escortats de soldats en motocicletes i es va traslladar a Tours. El comboi va arribar aquella nit a Orleans i Reynaud es va instal·lar en la Prefectura. Aprofitant que no hi havia el Govern, Weygand va declarar París ciutat oberta i així en va informar a Reynaud.

Aquell dia, un comboi (un autobús municipal, un camió i una dotzena d’automòbils) d’agents secrets francesos va sortir de París cap a Vincennes, al sud de França, per transportar una reproducció de l’aparell descodificador de missatges de codis alemanys anomenat Enigma. El comboi va fer la primera parada a La Ferté-Saint-Aubin, en el Loira. També va sortir aquell dia de París l’escriptora feminista Simone de Beauvoir i l’escriptor André Maurois.

A la Gran Bretanya:

Per l’entrada d’Itàlia a la guerra, a Londres es varen fer batudes i es varen arrestar a tots els italians d’entre 16 i 70 anys que portessin menys de 20 anys vivint a la Gran Bretanya. En total varen detenir a 4.100 italians, entre ells molts directors, caps de cuina i cambrers dels principals hotels i restaurants de la capital britànica. 

A Noruega:

La resistència armada noruega es va rendir als alemanys després de que els alemanys haguessin envaït el seu país el 9 d’abril i els Aliats haguessin fugit d’ell.

En els Estats Units:

A la Universitat de Charlottesville, Virgínia, el president Roosevelt va pronunciar un discurs radiofònic i davant dels alumnes de la Universitat, on va criticar i va definir com a vergonyosa la decisió d’Itàlia d’entrar en guerra. El President va dir que els italians havien apunyalat per l’esquena al seu veí ferit i va confirmar que els Estats Units ajudarien a la Gran Bretanya.