Dimarts:

En la Batalla per França:

A França:

Els soldats alemanys varen atacar les defenses franceses situades al nord-oest de París, al costat del riu Sena, i no paraven d’avançar. Els Panzer avançaven tant per l’est com per l’oest de França, i aquell dia varen creuar el Sena a Rouen, Elbeuf, Les Andelys i Louveirs, i varen ocupar la ciutat de Reims. Mentrestant, Hermann Hoth va creuar el Marne per Chateau Thievy en direcció al Massís Central i Borgonya, i Erwin Rommel, que va recórrer 240 quilòmetres en un dia, va seguir a tota velocitat. Entre tots deixaven aïllades 17 divisions franceses, 10 d’elles estacionades a la Línia Maginot. Per la seva part, els soldats francesos no estaven en condicions de lluitar i no podien fer res més que retirar-se de forma més o menys ordenada. Aquell dia es varen retirar darrere del Marne. El govern francès es va retirar a prop de Tours.

---

A primera hora del matí, Maxime Weygand va arribar al seu seu nou quarter general de Briare des del castell de Muguet, al sud-est d’Orlenas, on hi va passar la nit. Allí va descobrir que els alemanys avançaven amb força i va ordenar una retirada ordenada.

Winston Churchill, conscient de la debilitat del govern francès i sabent que la seva imatge estava sent qüestionada pels francesos, va decidir reunir-se amb el govern francès. Aquell dia va sortir en un avió Flamingo protegit per desenes de caces Hurricane. Abans, va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per explicar-li la greu situació en què es trobaven i li va dir que també estaven preocupats per Irlanda i li va suggerir que un esquadró nord-americà a Berehaven els hi aniria bé.

A les sis de la tarda, a Chateau du Muguet va tenir lloc l’esperada reunió del Supreme War Council, on hi varen ser presents Winston Churchill, Paul Reynaud, Philippe Pétain, Maxime Weygand, Anthony Eden, Charles de Gaulle, John Dill, Ismay i el representant de Churchill davant Reynaud, el general de divisió Louis Edward Spears, a més d’altres membres de menor rang de l’Estat Major. Els francesos estaven avergonyits pel seu paper en el conflicte i tota l’estona miraven a la taula per no mirar els ulls dels britànics.

El general Alphonse Joseph Georges va informar al primer ministre britànic de l’enorme quantitat de pèrdues des de que els alemanys havien reprès la seva ofensiva el 5 de juny. De les 103 divisions aliades que hi havia en línia, 35 s’havien perdut en la seva totalitat. Churchill els va que prometre que ells continuarien combatent i per això enviaria una segona BEF, la Força Expedicionària britànica, que lluitaria a Normandia i seria reforçada per les tropes que arribaven de Narvik, Noruega, amb l’esperança de que França pogués sobreviure fins la primavera de 1941, que seria quan calculava que l’exèrcit britànic tindria 25 divisions més. Els va instar a defensar París, a combatre en tots els carrers, amb obstinació i els va recordar la promesa de Georges Clemenceau de lluitar per París, frase que no va ser del gust dels seus homòlegs francesos. Pétain li va respondre que convertir París en una ciutat en ruïnes no afectaria a la qüestió. El general Weygand opinava que la situació era desesperada i, després de defensar la proposta de Churchill de defensar uns dies més la línia de defensa, va obrir les portes a negociar un armistici. Reynaud li va contestar que aquest tema era competència exclusiva dels polítics i no dels militars. Llavors, el comandant en cap francès va demanar suport aeri, però Churchill li va reiterar que no era possible. Li va dir que enviar més esquadrons a França podria acabar amb l’última esperança que ells tenien. Els britànics opinaven i confiaven que si els alemanys atacaven la Gran Bretanya segurament aquell fet provocaria l’entrada dels Estats Units a la guerra. Churchill els va dir textualment en els seus companys francesos:

És possible que els nazis dominin Europa, però serà una Europa revoltada i, al final, segur que un règim que les seves victòries es deuen en gran part a les seves màquines s’enfonsarà algun dia. Les màquines derroten a les màquines.  

Abans de tornar al seu país, Churchill va aprovar un programa de municions, en virtut del qual entre 500 i 600 carros de combat pesats estarien a punt d’entrar en acció a finals de març de 1941. 

Però, els francesos, lluny d’escoltar les paraules de Churchill, només pensaven en com rendir-se. A la nit, Pétain va informar a Reynaud que seria necessari buscar un armistici. 

Weygand es va reunir aquell migdia amb l’emissari del comandant militar a París, Pierre Héring, el general Emile Barazer de Lannurien, a qui li va anunciar que per necessitats militars el general Henri Dentz passava a ser governador militar i es quedaria als Invàlids, encara que els alemanys entressin a la ciutat. També li va confessar que estava decidit a declarar París com a ciutat oberta, ja que no existia possibilitat de ser defensada després de que els alemanys havien creuat el Sena. Aquesta decisió la va comunicar a Reynaud i a Pétain, quan se’ls va trobar passejant pel jardí del castell. Cap dels dos va reaccionar.

A dos quarts d’onze de la nit, Lannurien va tornar als Invàlids i li va comunicar a Héring que Weygand estava disposat a declarar París ciutat oberta i que Dentz seria el nou governador militar.

---

Amb el govern francès fora, Leon Blum, que també havia marxat de París, va decidir tornar a la capital juntament amb el seu amic Marx Dormoy perquè s’havia sentit incòmode amb la seva marxa. Camí dels Invàlids, es varen aturar a l’Ambaixada nord-americana per reunir-se amb William Bullit, que aquest li va reiterar que es quedava. Després d’acomiadar-se de l’ambaixador, Bullit i el seu antic ministre es varen reunir amb el general Pierre Héring, que els va explicar que abandonava París per posar-se al capdavant de l’exèrcit que defensava la ciutat en el nord-oest, un exèrcit que estava sent atacat en el Sena, a prop de Vernon. En preguntar-li per la defensa de París, Héring li va respondre que de moment ningú havia donat cap ordre per evacuar l’Exèrcit, tot i que va admetre que la comunicació amb el quarter general en el Loira era complicada. Blum li va intentar vendre esperança i li va prometre que París podia ser defensada igual que el 1914.

Bullit, per la seva part, a les deu del matí va enviar un missatge secret per al president Roosevelt en el qual li va demanar que amb la imminent ocupació alemanya de París i la possible destrucció del receptor de ràdio oficial fessin servir les emissores de ràdio comercials amb missatges xifrats. Tot i que mai es va arribar a utilitzar aquest sistema, el Departament d’Estat es va posar en contacte amb la Comissió Federal de Comunicacions per estudiar el tema. Al migdia, l’ambaixador va enviar un nou missatge a Washington en el qual els va informar que el governador provisional de París l’hi havia ofert, en el moment donat i per salvaguardar la seguretat pública, que ell prengués el control de la ciutat mentre arribava l’exèrcit alemany. Bullit els va informar de que ell no havia acceptat aquesta sorprenent proposta, a no sé que pogués salvar vides humanes. En acabar el seu missatge, va demanar que enviés ajuda per als refugiats belgues i francesos, i va qualificar l’ajuda de la Creu Roja nord-americana com a criminal i als seus funcionaris com ineptes.

Després de reflexionar-hi durant una llarga estona sobre la decisió del seu amic Bullit de quedar-se a la capital francesa, el President li va aconsellar que seguís als demés ambaixadors a la capital temporal de França, tot i que li va deixar que es basés en la seva intuïció alhora de prendre la decisió tenint en compte “els interessos nord-americans i de la humanitat”. El que no li va permetre, i en això va coincidir amb l’ambaixador, és que actués com a representant del govern francès o d’un govern local.

---

L’edició francesa del New York Herald Tribune de Laurence Hills va redactar el seu últim número abans de cancel·lar-se. Aquesta edició consta d’una sola fulla i només hi havia notícies relacionades amb la batalla.

En el bàndol alemany:

En la seva reunió del matí amb els seus funcionaris, Joseph Goebbels va ordenar a les seves emissores de ràdio que fes estendre el pànic per qualsevol mitjà entre la població parisenca.

En el Mediterrani:

Els italians varen dur a terme vuit atacs aeris diferents a l’illa de Malta, que varen provocar pocs danys en el port de La Valetta. Tot i això, molts ciutadans es varen espantar i varen abandonar la ciutat per dirigir-se al camp.

A Itàlia:

Per l’entrada d’Itàlia el dia anterior a la guerra, a la nit els Aliats varen bombardejar Hannover i les zones industrials de Torí i Milà. A més, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica li varen declarar la guerra. 

Però la premsa italiana va viure amb alegria l’entrada del seu país al conflicte i va lloar la figura de Benito Mussolini.

A Noruega:

L’exèrcit noruec, sol i abandonat, finalment es va desmobilitzar i, després de ser desarmats, els soldats varen tornar a les seves cases. Alguns varen sortir del país en les últimes embarcacions de guerra britàniques. 

En el Vaticà:

El cardenal francès Eugène Tisserant va enviar una missiva al seu company de París, el cardenal Emmanuel Suhard en el que li anunciava que els seus governs es negaven a comprendre la naturalesa del conflicte i seguien imaginant que era una guerra com les passades, ja que per ell la ideologia feixista i nacionalsocialista estaria disposada a cometre qualsevol crim que fos ordenat pel seu líder. Tisserant li va anunciar que des de principis de novembre havia sol·licitat a la Santa Seu que emetés una encíclica sobre els deure dels individus a obeir els dictats de la seva consciència, però que no havia obtingut resposta i tenia por que la història tingués motius per criticar en un futur a la Santa Seu. 

A la Gran Bretanya:

James Chadwick va escriure-li a John Cockcroft per dir-li que havia sentit d’Otto Maas, un físic-químic canadenc, que els alemanys havien comprat grans quantitats d’urani a Canadà just abans d’esclatar la guerra.

A l’Àfrica Oriental:

Els avions italians varen atacar Port Sudan i Aden. Al mateix temps, els britànics varen bombardejar les instal·lacions militars italianes a Eritrea.

En els Estats Units:

A la nit, els primers subministraments militars nord-americans amb destí a Gran Bretanya i França es carregaven a bord d’una embarcació en els molls de l’Exèrcit a Raritan, Nova Jersey. 600 vagons de càrrega havien transportat aquell material, que incloïen 900 canons de campanya, 800.000 metralladores, 500.000 fusells fabricats el 1917 i 1918 i conservats en grassa, i 250 cartutxos per cada un.