Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, Joseph Goebbels va preguntar a l’Alt Comandament militar si preferien que la població civil de París estigués evacuada o pel contrari volien trobar-se els civils a la ciutat quan hi entressin. Goebbels volia saber-ho perquè depenen dels desitjos dels militars planejaria les futures emissions radiofòniques que anirien destinades als francesos. Segons sembla, pels militars aquest tema no era massa important, i el ministre va ordenar criticar per la ràdio a totes les persones que volguessin resistir a la conquesta de la ciutat per part dels alemanys. Els francesos havien decidit declarar Paris ciutat oberta perquè no es produïssin atacs a la ciutat.
Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Estats Units, va enviar un missatge al seu govern per explicar-los que un congressista republicà molt conegut, que treballava estretament amb l’Ambaixada alemanya, havia ofert, a canvi de 3.000 dòlars, convidar a 50 congressistes republicans aïllacionistes a la convenció republicana, de forma que poguessin actuar sobre els delegats en favor d’una política exterior aïllacionista. Thomsen també va comunicar que aquest congressista demanava 30.000 dòlars per pagar articles en primer pàgina en els diaris nord-americans, sota el títol: Deixeu a Amèrica al marge de la guerra!.
En la Batalla per França:
A França:
Els soldats alemanys varen creuar el Marne, consolidant el seu cap de pont al sud del Sena, i varen ocupar Reims i varen avançar cap a París. A més, uns 10.000 soldats britànics i francesos, a les ordres del general Ihler, varen ser capturats per les tropes d‘Erwin Rommel a Saint Valéry, juntament amb 1.000 soldats més en el riu Somme i el Saar. L’artilleria alemanya, disparant directament cap a les platges, va impedir l’evacuació per mar. Per altra banda, els blindats de Heinz Guderian varen arribar a Chálons-sur-Marne.
Aquell dia va arribar a França el general Alan Brooke per agafar el comandament de les tropes britàniques i es va reunir per ordres del seu govern amb els generals Maxime Weygand i Alphonse Joseph Georges per preparar amb ells la defensa de la península bretona. Després de saber que els alemanys havien creuat el Sena a Vernon, Weygand va ordenar al general Georges que executés la retirada de l’Exèrcit de París. Al mateix temps, un centenar de bombarders britànics, procedents de bases britàniques, atacaven les línies alemanyes de comunicació.
A Briar, en el quarter general de Weygand, es va celebrar aquell matí una reunió del Consell suprem. Philippe Pétain va convidar en aquesta reunió, on hi havia Winston Churchill que havia arribat en avió des de la Gran Bretanya el dia anterior, a François Darlan. Pétain li va explicar a l’almirall que estava molt trist per la incapacitat del govern francès, i li va dir que necessitarien construir una espècie de Consolat i que si li preguntaven la seva elecció com a primer cònsol ell el triaria. Darlan, tot i sentir-se afalagat, va declinar-ho, però Pétain va insistir-hi de nou. L’endemà es va celebrar una reunió del Consell de Ministres a Cangé, a prop de Tours, on el general Weygand va declarar la necessitat de demanar un armistici. Churchill, per la seva part, va informar a Paul Reynaud que els reforços que havia promès (les tropes que tornaven de Narvik) ja s’estaven movent al voltant de Le Mans. El primer ministre va preguntar per què París i els seus voltants no es podia convertir en una línia defensiva per dividir les línies alemanyes com ja havia passat el 1914. Un cop més, Reynaud li va demanar més suport aeri i Churchill li va prometre que ho consultaria en el seu Gabinet de Guerra en quan tornés a Londres, tot i que ja li va deixar clar que no pensava deixar Anglaterra sense la seva vital força defensiva. Reynaud llavors li va dir que depenien del potencial enorme dels Estats Units per obtenir més avions i Churchill li va prometre que li transmetria al president Franklin Delano Roosevelt aquesta opinió.
Durant el dinar, Weygand va tornar a parlar d’arribar a un acord amb els alemanys i li va augurar a Reynaud de que el poble francès no el perdonaria si , per mantenir-se fidel als britànics, rebutjava una oportunitat d’arribar a la pau. Excepte Pétain, que li va donar suport, tots els demés varen rebutjar negociar amb els alemanys, tot i que es va donar l’ordre a l’exèrcit francès d’una retirada general.
A la tarda, Churchill va tornar a la Gran Bretanya. En el seu Gabinet de Guerra els va dir que els ministres francesos s’havien esforçat per mostrar-se cortesos i dignes, però que era evident que França s’apropava al seu final de la resistència organitzada i els va anunciar que veia en Charles de Gaulle el pròxim home fort de França. El primer ministre, tal i com havia promès, va preguntar si era viable traslladar la força ofensiva aèria a França. No hi va haver sort pels francesos. També va enviar un missatge al president Roosevelt per demanar-li que donés suport a Reynaud en la seva idea de seguir lluitant.
A dos quarts de set de la tarda, en el castell de Cangé, Albert Lebrun li va demanar a Weygand que li expliqués com estava la situació. El comandant en cap li va recordar tots els memoràndums que havia redactat, en el qual ja havia advertit de la possibilitat de fracassar. Si la Batalla continuava com anava, Weygand recomanava demanar la pau. Es va definir com un general vençut i deshonorat i li va confessar que només volia morir.
A París, Henri Dentz no estava gens d’acord amb la decisió de ser el nou governador militar de París i va demanar-li a Weygand per carta que considerés la situació degut a la lamentable estat en que es trobaven. No volia haver de ser ell qui es rendís als alemanys. En llegir la carta, Weygand va decidir trucar-lo per comunicar-li que es quedava a París, ja que estava el general Pierre Héring, a qui Dentz substituïa, havia de seguir els moviments del seu grup d’Exèrcit. A les sis de la tarda, Héring es va acomiadar de Dentz a Els Invàlids.
El Prefecte de la Policia, Roger Langeron, va redactar un missatge, que seria enganxat en els carrers de la ciutat, en el qual va prometre que la Policia continuaria preservant la seguretat i l’ordre, i va demanar col·laboració. Sabent que molts dels seus homes estaven abandonant la ciutat, Langeron va enviar una circular als seus homes en el qual els va instar a no abandonar els seus llocs. Aquella mateixa nit, el Prefecte va convocar una reunió dels seus oficials per explicar-los la posició del Govern d’esperar l’arribada dels alemanys sense posar resistència. Langeron els va recordar que la seva feina era protegir als parisencs. La reunió va acabar amb visques a França.
A la nit, amb el primer ministre britànic fora, Weygand, conscient de la situació desesperada, va trucar al general Héring, i li va ordenar que declarés París ciutat oberta. Tampoc volia defenses a les afores, no volia que es destruís els ponts i durant la retirada de l’Exèrcit no volia que aquest creués la capital. En cas de que no es pogués mantenir la línia defensiva al llarg del riu Nonette, els soldats francesos s’havien de retirar per sota de París. El general va acceptar totes les ordres del comandant en cap. El quarter general de Georg von Küchler va interceptar una emissió de la ràdio oficial parisenca en que es deixava entreveure que París era una ciutat oberta, tot i que els informes del front encara indicaven que hi havia una activa resistència francesa al voltant de la capital.
Durant aquella jornada es va estudiar la possibilitat de destruir la Torre Eiffel perquè no volien que els alemanys s’apoderessin del transmissor de ràdio de la Torre. El final es va decidir tallar les antenes de la Torre perquè deixés d’operar. També es va arribar a pensar en exhumar al Soldat Desconegut de l’Arc de Triomf, però aquí el problema que tenien era que no disposaven de l’equip apropiat per aixecar la llosa de marbre hermèticament tancada. A més, es va considerar que els alemanys no s’atrevirien a tocar un símbol com aquell.
Després de llegir el missatge del dia anterior del president Roosevelt en el qual li deia que decidís ell si es volia quedar o no a París, William Bullit li va reiterar la seva decisió de quedar-se i li va comunicar que l’Ambaixada nord-americana era de les poques organitzacions oficials que encara funcionaven. A la tarda, Bullit es va reunir amb el Prefecte de la Policia, Langeron, per saber com estaven els últims moviments.
Els italians varen bombardejar les bases navals franceses de Toló i Lió.
A Itàlia:
Els francesos varen bombardejar Torí i Gènova, i la base italiana de Tobruk, a Líbia.
A Noruega:
Després de conquerir la ciutat de Narvik feia quatre dies, Eduard Dietl va acceptar la rendició del coronel Ruge i de les seves tropes.
A Egipte:
El primer ministre Ali Maher Pachá va afirmar que Egipte no declararia la guerra excepte que fos atacada. Aquesta declaració no va agradar gens als britànics.
Diari del Tercer Reich 