Dijous:
En el Reich:
A França:
Adolf Hitler va concedir una entrevista exclusiva en el corresponsal del Hearst Press, Karl von Wiegand, davant la qual va destacar la total falta d’interessos territorials d’Alemanya en Amèrica del Nord o del Sud i va manifestar les seves esperances perquè la Gran Bretanya acceptés les seves condicions de pau. L’entrevista seria publicada l’endemà en el Amercian Journal.
A Holanda:
Hans Posse es va traslladar a Holanda sota l’autorització de Hitler per confiscar tots els objectes de valor que poguessin ser d’interès per traslladar-los en el futur Museu de Linz.
A Alemanya:
Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, va enviar un telegrama al seu govern per dir-los que la seva idea del dia anterior (pagar a un congressista republicà perquè influís al Partit Republicà i a l’opinió pública nord-americana a favor de l’aïllacionisme) estava en vies de negociació a través d’un agent literari nord-americà per aconseguir que cinc coneguts escriptors nord-americans escrivissin llibres dels que “s’esperaven grans resultats”. Per aquest projecte necessitava ara 20.000 dòlars, xifra que va pagar Joachim von Ribbentrop dies més tard.
Davant la imminent derrota francesa a París, Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que París estava perdut, que allí hi regnava al caos i va lloar el treball d‘Ernst Torgler perquè la ciutat fos un caos a punt perquè esclatés una revolta.
En la Batalla per França:
A França:
Les tropes alemanyes sabien que París quedaria ben aviat sota el seu control (els homes de Gerd von Rundstedt es trobaven a les portes de la capital), i varen decidir concentrar-se en conquerir tot França. Cap a les sis de la tarda, unitats d’avantguarda alemanyes, tancs i tropes de reconeixement es trobaven a la riba nord del canal Ourcq, a prop de Sevran, a uns minuts de la capital francesa. Els alemanys varen assegurar ràpidament el pont de ferrocarril del centre del poble, que estava defensat per fusellers. Dues hores més tard, amb l’ajuda dels tancs de la 9º Divisió d’Infanteria, varen controlar el pont del canal.
Les tropes de Von Rundstedt es trobaven a només 20 quilòmetres al nord-oest de París, i pels pobles per on passaven cometien molt crims, com el poble de Vert Galant, on varen afusellar a 15 civils. La divisió de Panzer del general Heinz Guderian va avançar cap a l’est, a la zona del Marne, per tallar la retirada de les unitats franceses que fugien, i el grup blindat del general Paul Ewald von Kleist es va dirigir cap al sud, cap a Auxerre. Mentrestant, el 18º Exèrcit alemany del general Georg von Küchler es va ocupar de destruir les defenses de París. Tot i això, els alemanys varen trobar resistència en el poble de Louvres, encara que aviat varen arribar a un acord amb els francesos. La 19º Divisió Panzer es va dedicar a netejar el bosc de Compiègne de les restes de la resistència militar francesa.
Amb tot decidit, des de primera hora 2.222 soldats britànics varen ser rescatats del port de Le Havre per ser repatriats a la Gran Bretanya. 8.837 soldats més varen ser portats per la costa de França fins a Cherbourg, on es preparaven per tornar a entrar en acció, juntament amb les tropes franceses del Loira. Però, en aquells moments, en les embussades carreteres, els civils fugien de les seves llars davant l’avanç alemany i paralitzaven completament els possibles moviments de les tropes franceses.
A Tours, en el castell de Cangé, a les dues del migdia Winston Churchill va tornar d’emergència a França per reunir-se amb Paul Reynaud en una reunió del Consell Suprem. El primer ministre britànic anava acompanyat de lord Halifax, el general Ismay i lord William Beaverbrook en un vol que varen tenir que ser escortats per una escorta de caces Hurricane. Com que ningú els va anar a rebre, els britànics varen entrar a un establiment tancat per prendre un cafè. En reunir-se finament amb Reynaud, aquest li va dir en el seu homòleg que la situació era molt greu, però Churchill li va comunicar que es negava a alliberar França de la seva promesa de no firmar una pau per separat amb Alemanya. Reynaud li va insistir de que era massa tard per organitzar un reducte a la Bretanya i li va dir que no podia continuar lluitant sense l’esperança d’aconseguir la victòria. De seguida els dos primers ministres es varen discutir sobre la flota francesa i sobre la hipòtesis de que el govern francès es replegués al nord de l’Àfrica. Churchill el va animar a que demanés ajut al president Franklin Delano Roosevelt per demanar-li la seva participació directe. Reynaud va acceptar el suggeriment i va enviar un missatge al president nord-americà, on li demanava que salvés França i l’instava que declarés la guerra i que els hi enviés l’ajuda de manera que fos. Churchill també havia enviat abans de reunir-se amb els francesos un missatge al President en el qual l’hi va confessar la greu situació en que es trobava França i li va dir que qualsevol cosa que ell pogués fer seria d’enorme importància.
Quan el govern va arribar a Bordeus es va rebre la resposta del president Roosevelt del dia 10, que deia que el govern nord-americà estava fent tots els possibles per posar a disposició dels governs Aliats el material que sol·licitaven i els va prometre que redoblarien els seus esforços per fer encara més. El president nord-americà també li va confessar que el poble nord-americà estava impressionat per la resistència aliada. Roosevelt va voler en un principi que aquest missatge es fes públic, a disgust del Secretari d’Estat Cordell Hull. Era anys d’eleccions presidencials i Hull va convèncer el President perquè no acceptés que es fes públic; creia que el President s’havia de presentar com un president que no enviaria als seus ciutadans a la guerra. Per això, quan l’ambaixador Biddle va entregar-li el missatge del President a Reynaud anava acompanyat d’una nota del Secretari d’Estat en la qual li prohibia publicar-lo. Churchill, a última hora i després de llegir el missatge, va telegrafiar a Reynaud per dir-li que una declaració de guerra nord-americana era inevitable i, amb ella, una oportunitat excel·lent d’aconseguir una coalició oceànica i econòmica mundial que havia d’acabar amb els interessos alemanys. Churchill va quedar tant satisfet amb el missatge del President que li va enviar un telegrama perquè la seva resposta als francesos fos publicada el dia 14 per demostrar que es podia canviar el rumb de la història i li va prometre que faria que els francesos no es veiessin temptats a negociar amb Hitler. Però les esperances de Churchill es varen veure frustrades quan va rebre la trucada de l’ambaixador Joseph Kennedy, que li va comunicar que el President no volia que el missatge fos publicat i li va recordar que només el Congrés podia dur la nació a la guerra. Kennedy va enviar un missatge a Roosevelt per advertir-lo de que la nota a Reynaud faria creure a Churchill que Estats Units estava completament compromès amb els Aliats i que entrarien en la guerra. Roosevelt el va contestar de seguida per comunicar-li que no volia que el seu missatge a Reynaud fos publicat, ja que no volia portar el país a comprometre’s en cap activitat militar en suport dels Aliats.
Reynaud després de la reunió es va reunir en el castell de Cangé amb el seu gabinet i amb el president Albert Lebrun. Maxime Weygand va anunciar que havia declarat París ciutat oberta, va reiterar la seva crida a un armistici i va demanar en el govern que marxés cap a Bordeus. No tots els ministres varen pensar en marxar, ja que alguns, liderats per George Mandel, volien traslladar el govern a l’Àfrica Septentrional francesa i continuar la lluita des d’allí. El primer ministre els va informar de que havia dit en els britànics que no acceptaven la recomanació de Weygand d’arribar a un acord de pau amb els alemanys. Philippe Pétain, que estava present a la reunió, estava ferm en rendir-se i així ho va expressar. Weygand es va reafirmar amb la seva idea i va dir-los que encara eren a temps d’enviar la flota francesa al nord de l’Àfrica. Per tal d’empènyer-los a decidir-se cap a la seva idea, el comandant en cap els va anunciar que els alemanys ja havien arribat al districte obrer del no-oest de París, Pantin, i que els comunistes estaven donant un cop d’Estat i que Maurice Thorez, el cap del Partit Comunista, s’havia fet amb el poder. Mandel va trobar estrany que ningú l’hagués informat d’un alçament comunista a la capital i va sortir de la reunió per trucar al prefecte Roger Langeron per preguntar-li si en tenia cap notícia. El Prefecte li va dir que no hi havia hagut cap incident a París i li va prometre que no hi havia hagut cap cop d’Estat comunista.
Un cop finalitzada la reunió, Reynaud es va dirigir en cotxe a Turs i a les deu de la nit va pronunciar un discurs radiat per la nació. El primer ministre va lloar l’exèrcit francès i va afirmar que per la seva valentia demostrada en el combat estava en el seu dret de reclamar ajuda. Dirigint-se directament al president Roosevelt, Reynaud li va demanar que portés més ajuda i no continués dubtant en declarar la guerra a Alemanya. A continuació va explicar que havien abandonat París perquè Hitler no eliminés el govern legítim de França.
Henri Dentz, com a governador general de París, va publicar un missatge als parisencs en el qual els va ordenar que s’abstinguessin d’actes hostils i els va demanar que “mantinguessin la compostura i la dignitat que requerien les circumstàncies”. Però dins l’entorn del governador es començava a perdre la paciència. El coronel Georges Gorussard li va demanar que l’exonerés del seu càrrec. Dentz li va recordar que segons la llei internacional els alemanys els alliberarien un cop ells entreguessin la ciutat. Durant aquella nit, quatre sergents de Policia i deu agents varen marxar. Un altre es va suïcidar a casa seva.
El migdia, després de recórrer els carrers de la capital, Dentz es va reunir amb els prefectes de la Policia Langeron i Villey per coordinar diverses accions per tal d’evitar futurs saquejos.
A les cinc de la tarda, Dentz va rebre un missatge radiofònic no codificat del quarter general de George von Küchler en el qual li proposava enviar un equip negociador en l’encreuament de les carreteres 1 i 16, les de París-Dunkerque i Paris-Calais, al nord del barri de Saint Denis, a les sis de la tarda. L’equip alemany que va sortir a la zona acordada estava liderat per l’oficial de l’Estat Major Wilhelm von Schramm, que portava una bandera blanca per si es trobava les defenses franceses. En apropar-se a l’encreuament, l’equip alemany va ser rebut per l’artilleria francesa i es varen tenir que retirar. Dentz va fer cas omís al missatge perquè no estava obligat a posar-se en contacte amb els alemanys.
Tot i això, Dentz va informar al general Alphonse Georges de l’oferta alemanya. El general li va comunicar que estava d’acord amb ell de no negociar amb els alemanys. A les set, Dentz va rebre la trucada de Weygand que li va preguntar si els alemanys ja havien entrat a París. El governador militar li va respondre que era qüestió d’hores que ho fessin i li va explicar que l’hi havien demanat que enviés un equip negociador per establir una treva i que ell no havia respost. Weygand també li va dir que havia fet bé de no contestar i li va preguntar si la ciutat estava en calma. Dentz li va respondre que es vivia en una tranquil·litat sinistre.
Aquella nit, mentre les faroles dels carrers no es varen encendre i els restaurants no obrien, Dentz va saber per un missatge radiofònic que l’equip negociador alemany havia sigut atacat i que ara exigien que un negociador francès es presentés a Sarcelles, més al nord d’on s’havia de produir la primera reunió, a les cinc de la matinada. Si ningú es presentava atacarien contra París. Per un error d’interpretació, els francesos varen creure que havien matat a l’equip negociador quan en realitat n’havien sortit il·lesos. Dentz va acceptar aquesta vegada i li va ordenar al comandant André Devouges, l’únic membre del seu Estat Major que s’havia quedat, que anés al punt establert amb un alferes com intèrpret.
Aquell matí, William Bullit va informar a l’Ambaixada nord-americana de Berna que París havia sigut declarada ciutat oberta i que no pensaven resistir als atacs alemanys. Aquest missatge va arribar a les mans del ministre Joachim von Ribbentrop a un quart de tres de la tarda. A les onze de la nit, Bullit va informar al Departament d’Estat de que acabava de destruir els dos últims codis secrets que encara tenia.
L’Hospital Americà va deixar de prestar servei als soldats francesos a partir d’aquell dia, però a partir de l’endemà l’equip mèdic va tornar per continuar amb les seves feines.
A la vegada, el diari clandestí comunista L’Humanité va publicar un article que afirmava que el poble estava fart de la guerra i que París s’havia de defensar contra la fam i les epidèmies. El diari va acusar als líders francesos d’haver abandonat la ciutat.
Avions italians varen bombardejar Malta i Toló.
En els Estats Units:
Roosevelt va assignar 13.000 milions de dòlars a augmentar els efectius navals. També varen sortir del país enviaments d’armament en resposta a la petició de Churchill.
A Espanya:
A la tarda, Francisco Franco, veient la imminent victòria alemanya i que els alemanys havien arribat a la frontera espanyola de Baiona, va canviar l’estatus de neutralitat d’Espanya pel de no bel·ligerància, el que implicava un suport diplomàtic i material a les potències de l’Eix.
A Kènia:
La Regia Aeronàutica italiana va atacar els caces rodesians a la base de Fort Wajir en el moment que s’enlairaven.
Diari del Tercer Reich 