Divendres:
La conquesta de París:
Tal i com havien demanat els alemanys al comandant militar de París, Henri Dentz, el comandant André Devouges va arribar a les cinc de la matinada a Sarcelles, al nord de la capital, per negociar un alto al foc. Quan els alemanys es varen presentar, varen demanar-li a Devouges i el seu alferes que els seguissin fins a Ecouen, un poble situat a uns 20 quilòmetres al nord de París. En aquells moments l’Estat Major del 17º Cos d’Exèrcit de la Wehrmacht de Georg von Küchler distribuint les ordres per l’ofensiva contra París. En un gran saló, els alemanys varen llegir-li a Devouges les condicions per rendir-se. Exigien que no hi hagués resistència ni destrucció, que la policia municipal continués fent la seva feina per protegir als parisencs dels criminals comuns, que la població es quedés a casa durant 48 hores i que el governador general es posés en contacte amb l’Alt Comandament francès per assegurar que l’exèrcit francès no actuaria. Devouges, després d’escoltar les condicions a través del seu intèrpret, els va recordar que ell només podia negociar per París, no per tota la regió dels voltants. Els alemanys li varen replicar llavors de que ja no tenia sentit l’entrevista. En ser amenaçat de que es bombardejaria París, Devouges va protestar i els va dir que no podia tenir una resposta tan ràpid com volien. Els va prometre de que no es trobarien cap resistència a la capital, però també els va dir que seria contraproduent confinar els parisencs durant 48 hores a casa degut al gran número de refugiats sense llar que hi havia a la capital. Els alemanys no varen escoltar les súpliques del comandant francès.
El negociador alemany va sortir llavors per fer una trucada al quarter general de Von Küchler, però abans va amenaçar al francès de que si en una hora no havia tornat podia donar per fracassada la conversa i que es bombardejaria París. Els francesos no varen dir res. El negociador alemany va tornar quan pràcticament feia una hora que havia marxat i els va anunciar que no bombardejarien París. Devouges llavors va firmar la rendició de la capital. Després de la firma del comandant francès, els alemanys varen sortir ràpidament del saló per comunicar als seus homes que París s’havia rendit i que podien dur a terme la seva esperada marxa triomfal.
A dos quarts de sis del matí, les tropes de Von Küchler varen entrar pel nord de Paris, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. El general Bogislav von Studnitz, que mai havia estat a París, va encapçalar la 87º Divisió d’Infanteria en el seu recorregut pel carrers desèrtics de la capital francesa mentre sonaven les bandes de música traslladades al capdavant de la divisió. La secció 187 de destructors de tancs va ser la primera unitat militar en ocupar els primers edificis d’oficines. Els alemanys no es varen trobar resistència pel camí, tal i com s’havia pactat, i, de seguida, es varen fer amb el control de tota la ciutat. Von Küchler va entrar a la ciutat acompanyat del seu superior, el general Fedor von Bock, que aquest va publicar un ban per al poble parisenc que deia:
Poble de París:
Les tropes alemanyes han ocupat Paris. La ciutat està sotmesa al govern militar. El governador militar de París prendrà les mesures necessàries per garantir la seguretat de les tropes i la preservació de l’ordre. Les ordres de les autoritats militars han d’obeir-se incondicionalment. Eviteu qualsevol acció irresponsable. Qualsevol acte de sabotatge, actiu o passiu, serà castigat severament. De la prudència i intel·ligència de la població de París dependrà que la ciutat es beneficiï de les avantatges d’una ciutat oberta. Les tropes alemanyes han rebut l’ordre de respectar a la població i a les seves propietats, a condició de que la població mantingui la calma. Tot el món ha de romandre en la seva casa o el lloc de treball i reprendre la seva activitat. Aquesta és la millor manera en que cada persona pot servir a la ciutat, a la població i a si mateixa.
A dos quarts de set, el 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar els Champs-Elysées, on només hi havia una cafeteria oberta, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’Hotel Crillon, on l’Alt Comandament de la Wehrmacht situaria el seu quarter general. Per la seva part, la guarnició francesa de París es va retirar direcció al Loira.
A primeres hores del matí, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera amb la creu gamada. També es va hissar una esvàstica a la seu del Ministeri d’Afers Exteriors, en el Quai d’Orsay. A tres quarts de deu del matí, els soldats del 4º Exèrcit de Günther von Kluge varen desfilar pels Camps Elisis. A la Tomba del Soldat Desconegut, uns oficials alemanys hi varen col·locar corones i l’Arc va quedar envoltat de centineles alemanys.
Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici, on ja s’hi havien amuntegat uns quants parisencs. Però aquells soldats havien de complir una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a Adolf Hitler.
Els alemanys també varen entrar a Els Invàlids i varen exigir-li en el governador militar de París, Henri Dentz, l’entrega de les banderes alemanyes capturades en la Primera Guerra Mundial. El general francès els va replicar de que no sabia on eren aquestes banderes. La resposta no va ser del gust dels alemanys, que varen ocupar l’edifici. En arribar el comandant alemany, el general von Studnitz, aquest li va ordenar a Dentz que el visités a l’Hotel Crillon, el seu nou lloc de comandament, per parlar de com seria l’ocupació de París.
A les onze del matí, els alemanys varen cridar als prefectes de la Policia de París, Roger Langeron i Achille Villey perquè es presentessin davant de Von Studnitz, a l’Hotel Crillon. Amb Von Studnitz hi havia també el coronel Hans Speidel. El general els va preguntar si podien garantir l’ordre. Langeron li va respondre que sí, sempre hi quan el deixessin treballar en pau. Von Studnitz li va prometre, després de fer una pausa, que no tindria notícies seves si mantenia l’ordre. A continuació, li varen ordenar a Langeron que entregués les fitxes policials de totes les persones que tenien activitat política. El comandant es va posar furiós quan Langeron li va explicar que les fitxes no es trobaven a la capital. Per acabar, els alemanys els varen anunciar que anul·larien el toc de queda de 48 hores, però que haurien de posar un toc de quedar nocturn a partir de les nou.
En un principi, els alemanys varen prohibir a la policia dur armes de foc i varen tenir que patrullar aquell dia desarmats. Però a la nit hi va haver una contraordre i els varen tornar les pistoles i les carabines sota condició de no fer-les servir contra els alemanys. També els civils varen entregar les armes, que varen ser requisades pels alemanys i enviades a destins desconeguts.
Dos milions de parisencs havien fugit de la ciutat i els 700.000 que es varen quedar es varen despertar amb els altaveus alemanys, que anunciaven que aquella nit hi hauria toc de queda, a partir de les vuit. Quan varen veure els soldats alemanys pels carrers es varen tancar a les seves cases, però quan varen observar que no feien res varen tornar a sortir al carrer i alguns es varen relacionar amb els alemanys. Alguns (molts dels quals residents italians) inclús els varen animar. D’altres, com el novel·lista Ernst Weiss o Thierry de Martel, es varen suïcidar. Tot i que alguns varen sortir al carrer, els alemanys varen anunciar des de diferents altaveus que imposaven un toc de queda de 48 hores. També varen afirmar que si firmaven un acord de pau amb Alemanya, els alemanys s’ocuparien de Gran Bretanya en quinze dies.
Al migdia va tenir lloc una desfilada de la 9º Divisió d’Infanteria a la Place de la Concorde davant el general Von Küchler. A l’Hotel Crillon ja hi onejava en el màstil la bandera amb l’esvàstica. Durant tot el dia i la nit varen desfilar tropes amb música militar de l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde. Aquesta desfilada va ser degudament fotografiada i filmada per servir a la propaganda alemanya. La revista Signal va dedicar un reportatge que seria venut en tots els quioscs de París.
Des de l’Ambaixada nord-americana, molt a prop de l’Hotel Crillon, l’ambaixador William Bullit va demanar en els seus principals col·laboradors que es reunissin amb Von Studnitz per saber dels propòsits dels alemanys. El comandant alemany va tractar amb gran hospitalitat als alemanys, entre ells Robert Murphy, servint-los xampany. En tornar amb l’ambaixador, els col·laboradors d’aquests li varen explicar que Von Studnitz el visitaria en breu. A dos quarts de dues es varen reunir a l’Ambaixada nord-americana i el comandant alemany li va prometre que les propietats nord-americanes serien respectades i que l’administració militar alemanya prestaria la seva col·laboració. En tornar a l’Hotel, Von Studnitz va convidar a la delegació nord-americana a presenciar la desfilada militar de la seva antiga divisió, la 185º, que marxava per la Place de la Concorde a dos quarts de quatre, al seu costat. Murphy, en substitució de Bullit, va ser l’encarregat de posar-se al costat del comandant alemany. La marxa va començar amb música militar i en seguit les tropes varen marxar des de la Rue Royale mentre les càmeres alemanyes començaven a gravar l’escena pels seus noticiaris.
Durant aquella tarda, el prefecte Langeron va saber que el seu col·laborador Jacques-Simon havia sigut arrestat perquè no havia entregat els arxius relatius a activitats polítiques. Bullit va enviar a Murphy novament a l’Hotel Crillon perquè alliberessin el policia francès, que va ser alliberat al cap de poc.
A la tarda, el comando Geheime Feld Polizei, GFP, encapçalat pel seu director Helmut Knochen, es va instal·lar a l’hotel del Louvre per començar l’endemà a treballar en les seves operacions clandestines. A aquelles hores, soldats alemanys varen ocupar les terrasses dels cèlebres cafès de Montparnasse com el Dome o el Coupole acompanyats de franceses que s’havien posat braçalets amb l’esvàstica.
A les dotze de la nit, el general Von Studnitz va enviar un automòbil als Invàlids per recollir a Dentz i el coronel Groussard. Dentz li va admetre que s’havia quedat a la capital contra la seva voluntat i que només comptava amb uns quants efectius. També li va confessar que no tenien cap objectiu i que havien de mantenir l’ordre i proporcionar aliments als parisencs. Però el comandant alemany no estava satisfet i el va acusar de la destrucció dels dipòsits de combustible i els va amenaçar de jutjar-los. Dentz li va recordar que ho havia ordenat el dia anterior, quan encara tenia dret a fer-ho i Groussard li va dir que no tenia cap tipus de dret en arrestar-los i que si ho feia protestaria davant les nacions neutrals. Von Studnitz va intentar calmar els ànims en dir-los que l’Alt Comandament seria qui decidiria el destí dels oficials francesos.
El OKW va publicar un comunicat que deia que com a conseqüència de l’enfonsament total del front francès entre La Mànega i la Línia Maginot, a prop de Monmedy, l’Alt Comandament francès havia renunciat a intentar defensar la capital francesa i que les tropes alemanyes havien entrat victorioses a París. Hitler estava eufòric amb aquella conquesta, havia conquerit la ciutat dels seus somnis, i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, el líder alemany va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i, a l’Òpera Estatal, es va fer una representació especial d’una de les obres favorites de Hitler, Els mestres cantors. El diari nazi Völkischer Beobachter va explicar que la pèrdua de la capacitat industrial de París havia debilitat el potencial econòmic i militar francès.
El general Von Bock va enviar a la capital francesa al coronel Hans Speidel perquè establís el nou govern militar. Speidel va creure en arribar a la capital francesa que els parisencs s’havien tret un pes de sobre amb l’arribada dels alemanys, ja que significava que la ciutat no seria destruïda en combats. Hitler, aconsellat per Joachim von Ribbentrop, va designar a Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París per representar al Ministeri d’Afers Exteriors en els seus tractes amb les autoritats militars d’ocupació. Una de les primeres missions que tenia Abetz era la de vigilar les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.
En la Batalla per França:
En el bàndol alemany:
En el quarter general de Hitler, en la frontera entre França i Bèlgica, el dictador no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin pel mar, i va ordenar a la Luftwaffe de Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.
Però, tot i l’eufòria, durant aquell dia es va suïcidar el xofer de Heinrich Himmler, el tinent coronel de les SS Hans Bastian, que d’aquesta manera es va convertir en la primera persona que va morir en un quarter general de Hitler. També es diu que la seva mort va ser un accident quan estava manipulant una metralladora.
Joseph Goebbels va continuar enviant missatges radiofònics destinats als francesos. Les ràdios controlades pels alemanys explicaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França.
A França:
El 1º Exèrcit alemany va trencar les línies de defensa franceses al sud de Saarbrücken i varen penetrar la Línia Maginot. Però, a primera hora d’aquell matí, soldats canadencs varen desembarcar a Brest i varen passar ràpidament la ciutat de Rens per dirigir-se a Laval.
Al matí, a Tours, Paul Reynaud va redactar un nou missatge per al president Franklin Delano Roosevelt que va ser entregat a l’ambaixador Biddle. El primer ministre li va afegir un document confidencial, que podria ser, sempre hi quan el President ho considerés oportú, divulgat al Congres i el Senat nord-americà. En el missatge, Reynaud li va reconèixer que ara només podien elegir entre més sacrifici o l’armistici. L’única opció per continuar combatent era amb més suport nord-americà i el va avisar de que si no ho feien el destí del món podria ser molt diferent. Biddle hi va afegir que Reynaud es trobava en un estat profund de depressió i ansietat.
Maxime Weygand, veient que era impossible resistir, va comunicar a Paul Reynaud que continuaria la resistència si li ordenava el govern, però li va assegurar que havien perdut la guerra.
A Bordeus, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud. En aquesta reunió, el coronel francès va poder copsar que una part del seu govern era favorable a un armistici. De Gaulle li va proposar a Reynaud fugir cap a Londres per poder continuar lluitant a la regió de Bretanya amb el suport dels britànics. Allí concentraria les restes de l’Exèrcit per resistir fins l’últim home, mentre arribava l’ajuda de les colònies, inclús pensava que la flota podria traslladar al nord de l’Àfrica totes les institucions i els seus dirigents. Però el projecte va ser qualificat de fantasiós. Després de la reunió, De Gaulle va marxar per carretera i va sopar corrents a l’hotel Splendid amb el seu ajudant Geoffroy de Courcel. En el mateix menjador hi havia Philippe Pétain. De Gaulle, abans de marxar, el va anar a saludar i el mariscal li va encaixar la mà sense dir-li res. Mai més es tornarien a veure.
En aquell moment tan crític pels Aliats, un oficial britànic, el comte Suffolk, juntament amb la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Hard, tenien la missió especial del govern britànic de trobar i portar a la Gran Bretanya dos milions i mig de lliures esterlines en diamants industrials francesos, imprescindibles per fabricar màquines-eina, algunes molt poc comunes, essencials per la fabricació d’armament. A més, els hi havien demanat que portessin l’aigua pesada que havia fabricat a França un grup de científics i, també, que oferissin un lloc segur a les illes britàniques en aquests científics. En aquell moments, dos científics, Hans von Halban i Lew Kowarski, que ja s’havien traslladat cap al sud des de Clermont Ferrand, es trobaven a Bordeus amb 26 llaunes d’aigua pesada. L’oficial, la secretària, el xofer, els científics, els diamants i les llaunes varen pujar a bord d’una embarcació carbonera, el Broompark, que els estava esperant a Bordeus. Quan es dirigien a la Gran Bretanya, una mina magnètica els va fer naufragar. Quatre dies després varen arribar a Falmouth.
Degut a la caiguda de la capital, l’equip de científics que desxifraven els missatges alemanys d’Enigma a la Ferté-Saint-Aubin, en el Loira, va cessar tota activitat i l’endemà varen marxar.
A Itàlia:
Amb la idea de no ser ocupats també per Itàlia, l’armada francesa va bombardejar les zones industrials, els dipòsits de petroli i les refineries de Gènova, Vado i Savona. Tot i l’èxit de l’operació, François Darlan va prohibir un altre atac com aquest tipus.
A la Gran Bretanya:
En un dinar en el Carlton Club, on hi varen ser convidats entre altres lord Halifax, l’ambaixador francès, Corbin, i Robert Vansittart, va aflorar la idea d’unir els Estats britànic i francès.
A primera hora va arribar un missatge del president Franklin Delano Roosevelt, on ara demanava que el seu missatge del dia anterior prometent tota l’ajuda possible no volia que es fes públic. Aquell missatge havia animat a lord Halifax, que havia telegrafia al seu ambaixador a França per dir-li que era el pas definitiu d’una declaració de guerra nord-americana. El President també li va recordar que no podia comprometre en la intervenció nord-americana en la guerra i que només el Congrés podia autoritzar-la. Això sí, li va dir que ell personalment havia demanat al Congrés i al Senat que destinessin 50 milions de dòlars a aliments i roba per als refugiats civils a França. Roosevelt li va afegir que espera que França mantindria la seva flota al marge de les condicions de l’armistici.
En el Reich:
A Polònia:
El primer comboi, amb 728 presoners polítics polonesos provinents de Tarnow, a Galítzia, va arribar al camp de concentració d’Auschwitz. La gran majoria d’ells eren dirigents, sindicalistes, professors, sacerdots, militars i professionals de carrera. Tres d’aquests deportats eren jueus: dos advocats i el director d’una escola hebrea. Primer els varen imposar un període de quarantena i després els varen enviar a altres camps. Només 134 varen sobreviure. La majoria d’ells els varen utilitzar com esclaus per la construcció i varen ser tractats durament.
En els Estats Bàltics:
L’exèrcit soviètic va ocupar Lituània després d’enviar un ultimàtum de nou hores al govern lituà en que exigien la seva dissolució, l’arrest d’alguns dels seus oficials i el dret d’enviar tantes tropes de l’exèrcit soviètic com es considerés necessari. Dos dies més tard ocuparien Estònia i Letònia.
A la Unió Soviètica:
Konstantin Petrzhak i Gueorgui Fliórov del Institut d’Investigació del Ràdio de l’Acadèmia de Ciències, varen publicar un article que parlava de la divisió i escissió espontània de l’urani.
A Marroc:
Les tropes espanyoles de l’Alta Comissària de Tetuan varen ocupar la ciutat de Tànger per, segons van dir, mantenir el seu estatus de ciutat lliure.
En els Estats Units:
El American Journal de Nova York va publicar l’entrevista del dia anterior de Hitler amb el corresponsal de Hearst, Karl von Wiegand.
Diari del Tercer Reich 