Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A París, al matí, la Geheime Feld Polizei, la GFP, es va posar a treballar tot i que havia arribat a la capital francesa la tarda anterior. Un dels seus membres es va presentar a la Prefectura de la Policia i va reclamar els expedients dels emigrants alemanys, dels jueus i, en especial, de certes personalitats polítiques contràries al règim nazi.

A França:

Després de la caiguda de Verdun, el Grup de Panzer del comandant Heinz Guderian i el 7º Exèrcit del comandant Friedrich Dollmann van rodejar a prop de la frontera suïssa a 400.000 soldats francesos dels exèrcits 3º, 5º i 8º, que es van rendir sense posar resistència. A més, els blindats de Guderian varen ocupar Lamps.

---

A l’oest de França, els soldats canadencs varen començar els preparatius per entrar en acció contra els alemanys, que per llavors es trobaven a menys de 30 quilòmetres de les seves posicions. Però, aquell matí, varen rebre ordres d’agafar un tren a Saint-Melo, a la costa, on a les cinc de la tarda havien de pujar a bord d’un vaixell a vapor britànic, el Biarritz, rumb a Southampton. Els canadencs només havien patit sis baixes durant el trajecte d’anada i tornada a Laval. 

---

A Bordeus, Paul Reynaud va proposar-li a Maxime Weygand que acceptés, en qualitat de generalíssim, donar l’ordre d’alto el foc, però aquest s’hi va negar. A la tarda, en el Consell de Ministres, li varen tornar a demanar però novament s’hi va oposar. La idea de l’armistici, que al principi no va agradar i bàsicament era defensada per Reynaud i Philippe Pétain, va començar a obrir pas entre els indecisos. Tota resistència ja era inútil i evident, per exemple aquell dia els últims avions restants de la Advanced Air Striking Force varen ser evacuats a la Gran Bretanya. En sis setmanes, prop de 200 Fairey Batlle havien sigut destruïts, 99 d’ells entre el 10 i el 16 de maig de 1940. A més dels 261 caces britànics que s’havien enviat a França en els últims dies, 75 havien sigut abatuts o destruïts pels bombarders alemanys. 120 estaven aturats, sense poder-se moure, de manera que els varen cremar en els aeròdroms francesos per evitar que caiguessin en mans alemanyes. Només 65 varen poder tornar a la Gran Bretanya. 

Desesperat, Reynaud li va dir a l’ambaixador britànic que si els Estats Units no acceptaven entrar en guerra molt aviat, França seria incapaç de seguir combatent, ni tant sols des de l’Àfrica Septentrional francesa. Reynaud va rebre aquell dia la resposta del president Franklin Delano Roosevelt en la qual li deia que admirava i donava suport als francesos i que els continuarien donant material per l’esforç de guerra francès.

Precisament, al vespre es va rebre en el quarter d’Adolf Hitler la notícia de part de l’ambaixador alemany a Madrid, Von Stohrer, de que s’esperava que el govern francès fes una proposta d’armistici. Tots varen felicitar a Hitler.

En el Reich:

A França:

Preparant-se per la següent ofensiva, a Gran Bretanya, Hitler va informar en els seus generals que volia que l’Exèrcit fos parcialment desmobilitzat per tal de que les 160 divisions quedessin en 120. Franz Halder va anotar aquell mateix dia en el seu Diari que aquesta decisió permetia suposar que l’Exèrcit havia complert la seva missió i que ara la Luftwaffe i la Kriegsmarine tindrien la missió de seguir la guerra soles contra Gran Bretanya.  

Al mateix temps, varen començar a enviar soldats alemanys que havien lluitat a París cap als Estats Bàltics. El trasllat acabaria el dia 17.

A Itàlia:

La RAF va bombardejar Gènova.

A Lituània:

Els soldats soviètics varen ocupar Kaunas i Vilna.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts d’onze de la nit, des de Londres, el primer ministre Winston Churchill, volen posar la por al cos els nord-americans per tal de que l’ajudessin, va escriure una carta al president Roosevelt dient-li que si s’enfonsaven podia tenir uns Estats Units d’Europa sota domini nazi molt més nombrós, molt més fort i millor armat que el Nou Món.

A Espanya:

Juan Vigón va condecorar a Joachim von Ribbentrop amb el Gran Collar de l’Ordre Imperail del Yugo i les Fletxes. El militar espanyol va aprofitar l’acte per insistir en les aspiracions imperials d’Espanya.   

Als Estats Units:

La revista Physical Review va treure un article firmat per Edwin McMillan i Philip Abelson en el que es completava l’entrellat de la fissió. Aquests dos físics de Berkley varen explicar com a través d’un ciclotró havien descobert un isòtop amb un número atòmic de 94 (el plutoni) que era extraordinàriament estable i tenia una vida mitjana de l’ordre d’un milió d’anys o més. Era un nou pas per construir la bomba atòmica.