Diumenge:

En el Reich:

A França:

Al migdia, el general espanyol Juan Vigón es va entrevistar amb el ministre Joachim von Ribbentrop i Adolf Hitler en el Castell d’Acoz. Abans de reunir-se amb el dictador, Vigón va parlar en privat amb Von Ribbentrop per demanar-li la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Al cap d’una hora, Vigón va parlar amb Hitler en presència de Von Ribbentrop i li va entregar una carta del dictador Francisco Franco del 3 de juny en la que el dictador espanyol li deixava entreveure de que si li demanava estava disposat a entrar en guerra. Després de llegir-la, Hitler li va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny, i li va explicar que Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil espanyola perquè sabia que els enemics de Franco eren els enemics d’Alemanya. Seguidament, el líder alemany li va dir que la solució ideal per Alemanya seria la restitució de Gibraltar a Espanya, i el general Vigón li va exposar el desig espanyol de recuperar Gibraltar i d’ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. Però Hitler li va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic. Per la seva part, Von Ribbentrop li va dir que si Espanya entrava a la guerra tot seria possible, però que era necessari que hi entrés per demanar territoris i que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després del suggeriment de Von Ribbentrop, Vigón va canviar de tema criticant l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler li va comentar que comprenia la critica espanyola cap a l’Església perquè, segons ell, si no fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la guerra a França, i Hitler li va respondre que França s’estava enfonsant per culpa de vint anys del Front Popular i de la democràcia. El dictador va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que varen lluitar durant la Primera Guerra Mundial. L’entrevista entre Vigón i Hitler va durar 45 minuts.

A Polònia:

Els alemanys varen crear el gueto de Kutno en un solar d’una vella empresa sucrera anomenada Konstancja. La superfície del gueto, uns tres quilòmetres quadrat, podia ubicar fins a 7.000 persones.  

En la Batalla per França:

A França:

Els alemanyes es trobaven a prop de Bordeus, la nova seu del govern francès, després de que un grup alemany travessés el Rin a Colmar, i les divisions franceses s’estaven retirant a la vall del Loira i varen seguir defensant com podien les ciutats d’Orléans i de Giens, però ja no podien evitar que els alemanys avancessin cap al sud. Aquell dia, una unitat del cos blindat de Heinz Guderian va arribar a Dijon, i una altra unitat del mateix cos va ocupar la ciutat de Besançon. Pel centre del país, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Clamency.

A Bordeus, Maxime Weygand va informar al Govern de la desesperada situació militar i va demanar un armistici. Paul Reynaud els va confessar que el president Franklin Delano Roosevelt només oferiria ajuda material. Davant les propostes britàniques de continuar lluitant, Philippe Pétain insistia en la necessitat de l’armistici i va amenaçar en dimitir si no es seguia aquesta política. Els reunits varen acordar que Reynaud volés a Nantes, al sud de Bretanya, per trobar-se amb Winston Churchill. Però el primer ministre va enviar un missatge en el qual els va informar que no faria aquell viatge i va informar a Reynaud que esperava que mantinguessin el seu acord de no firmar la pau per separat. Només si enviaven la seva flota a ports britànics, estarien disposats a acceptar que parlessin amb els alemanys. 

A les vuit del vespre, davant una ferotge oposició dels partidaris de l’armistici, Reynaud, que encara no volia firmar la rendició amb els alemanys, va dimitir negant-se a seguir una política contrària a l’interès i l’honor de França. Llavors, el president de la República, Albert Lebrun, va encarregar formar un nou gabinet a Pétain. A les onze de la nit, Reynaud va cedir el seu càrrec de primer ministre a Pétain, que seria l’últim president del Consell de la III República. Com a nou primer ministre, Pétain va dir que feia de França la seva persona per atenuar la seva des-aventura. Com a primer acte com a nou primer ministre a París, Pétain va buscar negociar la pau amb Alemanya a través d’Espanya com a mediadora i, a mitjanit, va demanar a l’ambaixador d’Espanya que servís d’intermediari amb Hitler.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Churchill va acceptar el reembarcament de les seves tropes que encara lluitaven a Europa en l’Operació Ariel. Aquest cop es va fer l’evacuació en el golf de Vizcaia. Uns 214.000 soldats varen ser rescatats. Entre els soldats que van poder fugir hi havia Charles de Gaulle acompanyat pel general Edward Louis Spears, que varen arribar a la capital britànica a les sis del matí. Era el segon cop que De Gaulle viatjava a Londres per reunir-se amb el govern britànic.

Després d’arribar a Londres, els oficials del 4º Bureau d’Estat Major es varen posar en contacte amb els agregats militars de l’ambaixada francesa i varen estudiar amb ells el trasllat de les tropes franceses. Churchill volia proposar als francesos un pla per fusionar França i la Gran Bretanya en una única entitat política, però Pétain, que va saber més tard la proposta de Churchill, no li va agradar gens la idea i va dir que França no es fusionaria amb un cadàver. Abans d’anar a dinar, Churchill va enviar a Reynaud un missatge on li deia que una pau unilateral implicava l’honor de França, però que esperava que abans de que es rendissin enviessin la flota francesa als ports britànics. Churchill li va dir que entenia que intentessin buscar un bon armistici per França. Els francesos no li varen fer cas i cap vaixell francès va salpar cap a la Gran Bretanya.

En aquesta primera trobada entre les dues administracions no hi va ser present De Gaulle, però el coronel francès estava d’acord en unir els dos països a través d’un sol gabinet de guerra i un sol Parlament. Quan va donar la seva conformitat des del despatx de Jean Monnet, el coronel francès va trucar a Reynaud per comunicar-li els principals acords a que havien arribat. Però la idea va ser considerada un insult per Reynaud, i el seu gabinet va negar a acceptar-la. El encara primer ministre francès estava tan indignat que inclús va arribar a dir-li a un dels seus col·laboradors que abans preferia ser una província alemanya. Veient que eren rebutjats, els britànics, després de saber que De Gaulle estava disposat a acceptar la seva proposta d’unir els dos països, varen convocar per ordres de Churchill el seu gabinet per aprovar el projecte després de dues hores de discussió. Un cop firmat el projecte, De Gaulle va tornar a trucar a Reynaud per posar-lo al corrent.

A Itàlia:

A Roma, les negociacions per firmar un armistici amb França entre els governs alemany i italià i varen continuar a Munic el 18 de juny entre Hitler i Benito Mussolini. 

A la Unió Soviètica:

Tal i com havien fet amb Lituània el 14 de juny, les tropes soviètiques varen entrar a Letònia i a Estònia.