Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
Amb França al sac, Adolf Hitler va arribar aquell matí amb el tren Erika a Munic per reunir-se amb el dictador Benito Mussolini. Joachim von Ribbentrop, que viatjava amb el dictador, el va informar dels últims moviments. Després, en presència d’Alfred Jodl, Hitler li va explicar a Von Ribbentrop les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic, però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. Després d’arribar a la capital bavaresa, Hitler i el seu entorn es varen dirigir a la Führerbau, on a la Königsplatz s’hi havia concentrat centenars de persones per aplaudir al dictador.
Poc després va arribar Mussolini a l’Estació Central, on va ser rebut pel mateix Hitler. Junts varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud de ciutadans que els animaven eufòrics per les victòries alemanyes al front. El dictador alemany no estava gens content de trobar-se amb el dictador italià en aquells moments perquè l’havia decebut entrant en guerra el dia 10 de juny enlloc de fer-ho abans.
Després de dinar, Hitler i Mussolini es varen reunir en el despatx del dictador alemany. En la primera part de l’entrevista també hi havia a més dels dictadors, Wilhelm Keitel, Von Ribbentrop i Galeazzo Ciano. Els dictadors varen parlar sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar que els havien de tractar els francesos amb suavitat, tot i que tenia pensat firmar l’armistici de pau en el bosc de Compiègne i en el vagó tren que varen utilitzar els francesos per firmar la rendició d’Alemanya l’11 de novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial. Per aquest fet va rebutjar de forma enèrgica la petició de Mussolini d’ocupar la vall del Roine, Marsella, i el desarmament de Còrsega, Tunísia i Yibuti. Segons les notes alemanyes, Ciano va dir el nom d’aquesta última ciutat en veu baixa. Hitler també li va posar molts inconvenients en destruir l’Imperi Britànic, ja que el considerava un factor important per l’equilibri mundial. En un altre punt, el líder alemany també li va dir que es podria crear un Estat jueu a Madagascar. En la segona part de l’entrevista es varen reunir els dictadors a soles. Von Ribbentrop i Ciano també es varen reunir a una altra habitació. El ministre alemany li va dir que Londres s’havia posat en contacte amb Berlín a través de Suècia. Ciano, que en cap cas volia que la guerra continués, li va preguntar si Alemanya volia la guerra o la pau. Von Ribbentrop li va respondre que la pau.
Un cop acabada la reunió, Hitler va acompanyar a Mussolini a l’estació de Munic. Un cop el dictador italià va marxar, Hitler va agafar un tren i va tornar al seu quarter general de França. En el tren, després de sopar, Hitler va informar en els seus col·laboradors de la seva entrevista amb Mussolini i va confessar-los que trobava que els italians demanaven massa. Segons Hitler, els italians demanaven que França li cedís Saboia, el territori del voltant de Niça, Còrsega i Tunísia, però els va assegurar que havia aconseguit calmar el desig de Mussolini. .
Hermann Göering va convocar una reunió per debatre la idea de dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Després de la reunió, Göering va parlar amb Hitler, que li va explicar que la guerra havia acabat i li va confirmar que arribaria a un acord amb la Gran Bretanya. Convençut de les paraules del líder alemany, Göering, que mai havia desitjat la guerra i menys amb el poble britànic, va exclamar en els seus col·laboradors que al final hi hauria pau. Tot i que es creia que no faria falta un atac massiu contra la Gran Bretanya, aquell dia la Luftwaffe va bombardejar en represàlia els aeròdroms de Yorkshire, Lincolnshire i Norfolk, al sud de la Gran Bretanya.
Bombarders britànics varen atacar objectius militars a Hamburg i Bremen.
La RSHA va ordenar que cap asocial ni delinqüent habitual fos posat en llibertat si estava empresonat.
En la Batalla per França:
Les tropes blindades alemanyes varen arribar a Rennes i les tropes de terra alemanyes varen ocupar Colmar, Cherbourg (conquerida per la 7º Divisió Panzer d‘Erwin Rommel), que cauria al vespre, Briare, Vannes, Caen, Le Mans i Nevers, i el cos blindat del comandant Paul Ewald Kleist va arribar a Moulins. Abans de que els alemanys arribessin al port de Cherbourg, totes les embarcacions franceses de guerra que varen poder varen salpar cap a les seves bases africanes. Per tots els camins de França hi havien civils i militars francesos barrejats que fugien cap al sud en un complet desordre. A més, la 2º Força Expedicionària Britànica, sota el comandament de sir Alan Brooke, va tornar a la Gran Bretanya. Brooke va embarcar en el pesquer Cambridgeshire a Saint-Nazaire i va tenir que reduir per la força al fogoner del vaixell que estava patint una crisi mental.
Tal i com tenia previst Hitler, a Bordeus el nou govern del primer ministre Philippe Pétain es va reunir per decidir posar fi a la guerra amb Alemanya i firmar la pau amb els alemanys. El president Albert Lebrun, juntament amb els presidents del Senat i de la Cambra de Representants, estaven a favor de continuar la guerra des del nord de l’Àfrica. Pétain els va recordar que el seu deure era la seguretat del poble francès
Al mateix temps, el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudouin, com el ministre de la Marina, François Darlan, varen assegurar a l’ambaixador britànic que la flota francesa es portaria en un lloc segur o s’enfonsaria, abans de que caigués en mans alemanyes.
A la Unió Soviètica:
Iosif Stalin estava molt preocupat per les victòries alemanyes. Tot i tenir un pacte de no agressió amb Alemanya, va començar a preocupar-se de que Hitler pensés en atacar la Unió Soviètica un cop hagués acabat la guerra amb França. Atemorit, el dictador va ordenar a les seves tropes que ocupessin els Estats bàltics i Bessaràbia, una província al nord de Romania que havia de ser de jurisdicció alemanya. Tot i això, Viatxeslav Mólotov va felicitar a l’ambaixador alemany per les victòries de la Wehrmacht.
A la Gran Bretanya:
El govern britànic va dictaminar en les Conclusions del Gabinet de Guerra, que després de la guerra discutirien qualsevol matèria d’interès per Espanya i pels britànics, però es va decidir que en aquesta oferta no es mencionaria sobre el tema de Gibraltar.
A Londres, Winston Churchill va pronunciar un emocionant discurs a la Cambra dels Comuns, on va explicar que una victòria alemanya deixaria una nova era de terror i va reafirmar la seva inflexible resolució de continuar la guerra. Agafant un to més personal, el primer ministre els va confessar que des de la seva infància mai havia acceptat idees simplement perquè eren ortodoxes i que per aquest fet molt sovint s’havia oposat a punts de vista generalment admesos. Tot i això, els va assegurar que si mirava enrere creia que no havia sigut un error aquest plantejament. En acabar el seu discurs, Churchill va dir que si tothom complia amb el seu deure i si l’Imperi Britànic i la Commonwealth sobrevivien mil anys més, la gent d’aquella època podria dir que aquella hauria sigut l’hora més gloriosa.
Per intentar animar els francesos a continuar lluitant, a les sis de la tarda, des de Londres, el coronel Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic a través de Ràdio Londres, en un estudi de la BBC, als francesos. El coronel els va recordar que França no estava sola i que es podien unir amb la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. També va prometre que França podria recórrer als enormes recursos industrials d’Estats Units i va demanar a tots els oficials i soldats francesos que estaven en territori britànic o ho estarien en un futur, com també els enginyers i els treballadors especialitzats francesos, que es posessin en contacte amb ell perquè l’anomenada Resistència francesa no s’apagués. Era el primer cop que s’utilitzava el nom de resistència francesa. Aquell missatge el varen escoltar molts pocs francesos perquè la gent estava cansada i no volien saber res més de la guerra. Avui en dia aquestes paraules estan inscrites en una placa a la paret de l’edifici en el qual De Gaulle va pronunciar el discurs.
El Ministeri de l’Aire va fundar una organització encarregada de descobrir unes senyals d’ona que enviaven els alemanys en els seus bombarders en les operacions nocturnes.
A Falmouth va arribar-hi el comte Suffolk, la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Harns, amb els científics Hans von Halban i Lew Kowarski, les 26 llaunes d’aigua pesada i els dos milions i mig de lliures esterlines després de naufragar el dia 14 quan fugien de França.
Diari del Tercer Reich 