Divendres:
La rendició de França:
Una delegació francesa va dirigir-se a la localitat francesa de Compiègne, el gran massís de Picardia pròxim a la frontera belga, aa Rehondes, Oise, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar Adolf Hitler. El dictador hauria d’haver arribar a Compiègne en avió, però una densa boira que va afectar la zona des de la nit no va poder fer enlairar cap aparell. D’aquesta manera, Hitler va arribar en el seu Mercedes-Benz blindat a la zona a les tres de la tarda acompanyat entre altres per Hermann Göering, amb el seu bastó de mariscal de camp, Wilhelm Keitel, Erich Raeder, Walther von Brauchitsch, Joachim von Ribbentrop i Rudolf Hess. Keitel i Jodl s’havien dirigit a la zona aquell matí. Hess en un primer moment va rebutjar assistir a l’acte, ja que, segons la seva esposa Ilse Hess, el lloctinent de Hitler va demanar-li en el dictador no posar unes condicions que ofenguessin a l’enemic derrotat per tal de millorar les relacions entre les dues nacions. Fins que no va tenir totes les garanties, Hess no va viatjar a Compiègne.
Tot junts varen contemplar el bloc de granit que representava una àguila alemanya caiguda, travessada per una espasa francesa, amb les paraules:
Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemany; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.
Les càmeres registraven tots els moments de l’escena mentre Hitler, amb la seva gorra militar i l’uniforme creuat gris, s’ho mirava amb menyspreu. El monument va ser amagat amb banderes adornades amb la creu gamada. El líder alemany es va posar davant de l’escultura i va llegir juntament amb Göering la inscripció gravada en francès amb grans majúscules.
A les 15:23 tota la delegació alemanya va pujar al vagó, però Hitler es va quedar uns instants al Sol parlant amb el seu acompanyant. A continuació, Hitler va pujar al vagó del mariscal Folch per esperar en silenci als francesos. El vagó estava situat en el mateix lloc on havia estat estacionat el 1918, sobre uns rails que encara es conservaven en el centre de l’estació. Tot i la importància històrica d’aquell vagó, no era res més que un menjador comú de la Societat Internacional de Cotxes-Llit. Els francesos ja havien sigut advertits prèviament de que rebrien les condicions en el mateix lloc que de les negociacions de 1918 i es varen quedar molt sorpresos per aquest fet i no els va fer gens de gràcia.
A dos quarts de quatre varen arribar en automòbil des de Bordeus el general Charles Huntziger, el general d’aviació Jean-Marie Joseph Bergeret, el vicealmirall Le Luc, l’ambaixador de França a Polònia Léon Noël i el general Parisot de l’exèrcit de terra acompanyats pel general alemany Von Tippelskirsch. La delegació francesa estava exhausta després de fer el viatge durant la nit en cotxe. Els alemanys ràpidament varen seure al seu lloc i Otto Günsche es va posar al costat de la porta de vidre que separava els dos vagons tal hi com Hitler l’hi havia ordenat el dia anterior. A la seva dreta hi tenia el traductor Paul Schmidt dempeus. Hitler seia en la mateixa butaca que havia ocupat Foch el 1918. En baixar del vehicle, la guàrdia alemanya no els va presentar armes. Quan la delegació francesa va entrar al vagó, Hitler i els seus acompanyants es varen aixecar de cop per rebre’ls, però els francesos es varen endur un ensurt i es varen aturar en sec. Amb un gest de la mà, el dictador els va demanar que s’assentessin amb ells davant la senzilla i llarga taula. Tots els alemanys anaven d’uniforme, excepte Von Ribbentrop, que portava un vestit de cerimònia del Ministeri d’Afers Exteriors. Per la part francesa, Bergeret i Le Luc portaven uniformes blau marí, Huntziger anava de caqui i Nöel anava vestit de paisà.
Un cop asseguts, Hitler els va informar de tot el què passaria a continuació. Keitel es va posar de peu quan tots varen seure i va llegir la lectura del preàmbul de l’armistici traduït pel traductor Schmidt. Hitler va escoltar sense dir res. Els alemanys demanaven el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però s’afirmava que es respectaria parcialment el territori de la República. Tot el nord i la costa atlàntica s’establirien com a zona d’ocupació, sota control alemany. La resta, 40 departaments del centre i sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota l’obediència del govern francès, que col·laboraria amb l’alemany i que fixaria la seva residència a Vichy. També se’ls permetia l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava en els francesos a entregar a tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès i la totalitat de 1.538.000 presoners de guerra francesos quedarien sota control alemany. Després de que llegissin les condicions, Keitel va entregar el text i un mapa de França on s’havien dibuixat les línies de demarcació entre la zona ocupada i la no ocupada del territori francès. A les 15:42, Hitler i el seu entorn es varen aixecar sense mirar als delegats francesos, imitant el gest de Foch 22 anys abans, i varen tornar al seu quarter general, menys Keitel i Jodl, a més d’alguns col·laboradors i el traductor Schmidt.
Un cop fora del vagó, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir al monument dedicat a Alsàcia i Lorena, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor, la banda va entonar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Hitler va ordenar la destrucció del monument. Just abans de pujar al vehicle, Alfred Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien.
En tornar a reprendre les negociacions, Huntziger li va demanar a Keitel si podia comunicar-se per telèfon amb el govern francès a Bordeus. En un principi Keitel va llançar evasives, però el general francès li va fer veure que era important establir connexió amb el seu govern i li va recordar que el 1918 a la delegació alemanya se li va concedir l’autorització per consultar amb el seu govern. Keitel va acceptar-ho. Ràpidament es va connectar un telèfon de campanya amb el fil telegràfic molt proper, operació que va dur a terme un soldat alemany del cos de senyals, establint-se d’aquesta manera comunicació amb la central telefònica de Bordeus. Huntziger va instal·lar el seu telèfon a la cuina del vagó restaurant i va entrar en contacte amb el general Maxime Weygand. El general va parlar sense reserves, però els alemanys varen interceptar la línia i el traductor Schmidt, amb els auriculars posats i molt a prop del francès, va prendre nota taquigràfica de la conversa. Weygand es va fer informar sobre les condicions que havien proposat els alemanys i quan Huntziger li va relatar la duresa de tals condicions, el general li va prometre que li donaria una resposta clara després de parlar-ne amb Philippe Pétain. En tornar davant de Keitel, Huntziger li va preguntar per les condicions que proposaria Itàlia. El general alemany li va contestar amb evasives i li va confessar que no sabia de les demandes italianes. Huntziger es va limitar llavors a contestar-li que ells no necessitaven aturar les accions bèl·liques contra els italians. Però en aquells moments va arribar l’agregat militar italià a Berlín. Només arribar, l’agregat italià es va informar a través d’un oficial alemany sobre què havia passat en el vagó.
A última hora de la tarda, Keitel, després d’intentar-ho en més d’una ocasió, va aconseguir parlar amb Hitler sobre què podia pactar i què no amb els francesos. El dictador també va ordenar que l’històric vagó, la placa commemorativa i el monument que celebrava la victòria francesa fossin portats a Berlín, que el pedestal del vagó i els rails i pedres que senyalaven el lloc fossin destruïts, excepte l’estàtua del mariscal Foch. En l’actualitat, l’estàtua continua el mateix lloc, però el vagó de ferrocarril i el monument han desaparegut.
En la Batalla per França:
Itàlia va atacar França, però els francesos varen aturar l’ofensiva italiana a Menton, que no tardaria en caure a mans dels italians. En el centre de França, les tropes blindades del cos de Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Clermont-Ferrant. A l’oest, en diferents unitats, les tropes blindades de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Morlaix i Lorient.
Veient que la derrota era imminent, en el camp de les Milles es va suïcidar l’escriptor Walter Hasenclever, que era considerat pels nazis com un dels exiliats més perillosos.
Al mateix temps, diversos membres de l’anterior govern francès, entre ells Georges Mandel, es varen dirigir per mar a Casablanca.
En el Reich:
A Alemanya:
Els britànics varen bombardejar la ciutat de Potsdam. Per culpa d’aquell atac varen sonar les sirenes antiaèries a Berlín.
La Kriegsmarine va ser informada de que l’Estat Major de l’Exèrcit ni havia pres part en “l’assumpte de Gran Bretanya” i considerava impossible executar un desembarcament a les illes britàniques i ignorava com havia de ser portada l’operació a partir de la zona sud. En conseqüència, l’Estat Major rebutjava l’operació.
A Polònia:
A Varsòvia, Hans Frank va declarar que el Govern General no formava part integrant del Reich, però sí constituïa un territori accessori del Reich, molt semblant al caràcter de les colònies d’explotació.
A la Gran Bretanya:
En el 10 de Downing Street es va celebrar una conferència secreta entre Winston Churchill i els millors especialistes britànics. Uns agents britànics d’informació que treballaven a Europa varen fer arribar a Londres uns informes que deien que els alemanys havien aconseguit posar a punt un procediment de radionavegació molt més eficaç que el dels radio-fars que havien utilitzat en les primeres setmanes de la guerra, però que les antenes espies havien aconseguit inutilitzar. Els agents secrets van donar inclús el nom clau del nou sistema: Knickebeub. Les estacions principals estaven situades en dos punts de la costa francesa, a prop de Dieppe i de Cherbourg. Les fotografies fetes en els reconeixements aeris demostraven l’existència de les altes torres de radionavegació. Després d’examinar la situació varen començar a debatre com funcionava el nou dispositiu, i els experts britànics varen quedar horroritzats en veure l’eficàcia del mètode alemany. Churchill va confiar en els experts dels laboratoris per crear nous sistemes de defensa i atac.
Aquell dia va arribar a Londres André Dewavrin, àlies el coronel Passy, que va fundar allí un dels organismes més eficaços de la França Lliure, el Bureau Central de Reinseignenments et d’Action, el BCRA, destinat a animar i coordinar els diversos moviments de la Resistència.
A Southampton va arribar-hi procedents de França el president i els ministres del govern polonès a l’exili, que s’havien establert a París. Per donar-los suport, el rei Jordi VI es va dirigir a l’estació de Paddington, a Londres, per donar-los la benvinguda.
A Itàlia:
Tot i la victòria assegurada, el comte Galeazzo Ciano va escriure que Benito Mussolini es sentia humiliat perquè les seves tropes no havien avançat ni un pas i estaven aturades davant la primera fortificació francesa.
Diari del Tercer Reich 