Dissabte:

La rendició de França:

En el bosc de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord est de París, on els alemanys s’havien rendit el novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial, les negociacions entre les delegacions alemanyes i franceses continuaven. Alfred Jodl, assegut al lloc on s’havia assentat Adolf Hitler el dia anterior, el mateix que havia ocupat Ferdinand Foch el 1918, i un oficial de l’Estat Major de l’oficina d’operacions militars va seure a l’altra costat de Wilhelm Keitel amb el traductor Paul Schmidt a l’altra banda. Llavors els francesos varen demanar una hora per estudiar els termes de l’armistici i es varen retirar a una tenda propera. Estaven en contacte telefònic amb l’Alt Comandament francès. Una de les condicions que més desagradaven als francesos era l’entrega de tots els alemanys anti-nazis exiliats a França i en les possessions franceses. Maxime Weygand va qualificar aquesta condició com deshonrosa, donava la tradició francesa del dret d’asil. Keitel aquest punt no el va voler ni discutir i va afirmar que “aquella gent” eren “els pitjors mercenaris que havien traït el seu propi país”.

En retornar les conversacions, els francesos varen intentar moderar les demandes alemanyes i varen demanar més temps per saber de la decisió final de Philippe Pétain. Els francesos, a la vegada, varen presentar noves propostes. En contrapunt, Keitel li va donar a les cinc de la tarda al traductor Schmidt un ultimàtum a la delegació francesa, que es va tornar a retirar de nou per fer més consultes. En el curt text, el general alemany demanava que li comuniquessin la resposta en una hora  si no volien veure finalitzades les conversacions. Charles Huntziger va trucar al govern de Bordeus per demanar què havien de fer. Des de Bordeus els varen demanar que firmessin. Pocs minuts després de les sis de la tarda, Huntziger li va anunciar a Keitel que estava disposat a firmar. Tots els demés participants a les reunions varen abandonar el vagó excepte Keitel i Huntziger. 

A soles, Keitel li va dir que entenia que la seva posició era complicada i li va transmetre les seves simpaties i la seva estima oficial. Després d’encaixar-se la mà, a dos quarts de set de la tarda, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici. A les 18:35, Huntziger i Keitel varen firmar l’armistici. Després de la firma, Keitel li va anunciar que el document només tindria efecte quan l’armistici hagués sigut firmat també pels italians, però li va deixar clar que qui havia conquerit França eren els alemanys i no els italians. Immediatament, Ràdio París, controlat pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit. Quan abandonaven el vagó de l’armistici va començar a caure una lleugera pluja. Segons va declarar Huntziger més tard, Keitel es trobava tan emocionat durant la cerimònia final, que no va poder evitar llagrimejar. 

Quan la delegació francesa va marxar aquella nit cap a Bordeus, un destacament de sapadors alemanys va arribar a la zona de Compiègne i va començar a desmantellar el vagó de ferrocarril i emportar-se el monument commemoratiu de la victòria aliada en la Primera Guerra Mundial. 

A partir del moment en què es va produir la firma del armistici, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes parts de França i va ordenar reduir l’exèrcit francès a 100.000 homes, condemnar a mort a tots els lluitadors de la França Lliure, el retorn a Alemanya dels pilots capturats de la Luftwaffe, desmilitaritzar la Marina (igual que el Tractat de Versalles va imposar a Alemanya), que paguessin els francesos les despeses de l’ocupació, que va ser d’uns 400 milions de francs diaris, deixar l’imperi colonial francès sota el control del que seria el nou Govern de Vichy i els presoners de guerra havien de quedar en mans alemanyes. Tot i les dures condicions, Hitler va voler que França continués tenint sobirania pròpia, tot i que amb un govern controlat per ell. L’article tercer del conveni deia que en les regions ocupades de França, el Reich exerciria tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També se li demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes.

Com a curiositat, quan França es va rendir les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havien d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit Charles de Gaulle el 1934 que no servia per res.

---

Des del quarter de Bruly le Peche, a prop de Sedan, Hitler va ordenar que vingués al poble el seu arquitecte Albert Speer per volar l’endemà cap a París, juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a la seva casa de Grunewald a les set del matí membres de les SS sense que li comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giesler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través de llibres i volia entrar-hi no com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, hi volia entrar amb tres artistes al capdavant. Breker va pujar a un Ju-52, que portava caixes de verdures i botelles de suc de fuita, i va aterrar al quarter de Bruly. Hitler el va rebre vestit amb un senzill uniforme i li va explicar el seu propòsit de visitar la ciutat com artista perquè, segons li va dir, sempre l’hi havia fascinat. El dictador li va reconèixer que hagués pogut entrar a París al capdavant de les tropes, però que no volia fer-ho per respecte als francesos. Hermann Göering va ser qui li va treure aquesta idea del cap pel perill d’un atac aeri britànic.

A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a Paris. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística i, per tant, no volia celebracions i tenia que passar desapercebut. Pel dictador aquell viatge significava molt perquè sempre li havia encantat París, era un dels seus somnis posar els peus en aquella ciutat que es coneixia des del més mínim detall sense que mai hi hagués estat. Hitler havia estudiat des de tots els seus carrers fins a les seves obres més notables. Després d’escoltar l’himne Nun danket alle Gott!, Keitel li va dirigir a Hitler unes lloadores paraules cap a la seva persona. Hitler es va limitar a encaixar-li la mà. 

En el Reich:

A França:

Per tal de reduir els preus dels aliments, les autoritats alemanyes varen aprovar un decret en el qual reduïen els preus màxims dels aliments essencials als nivells existents a principis de mes.

En la Batalla per França:

Tot i l’armistici, les ocupacions alemanyes continuaven i diferents divisions del cos blindat de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Saint-Nazaire, Niort i La Rochelle.

Per la seva part, els italians, que avançaven al llarg de la Costa Blava, varen ocupar Menton. Al mateix temps, els ex ministres francesos que no volien firmar l’armistici varen sortir aquell dia cap a Casablanca.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va declarar aquella nit sobre l’armistici, que el govern britànic seria capaç de conduir la guerra on fos, per mar, aire i terra, a una conclusió satisfactòria.