Dimecres:
L’atac a Mers-el-Kebir:
Winston Churchill i el seu govern, temorosos de que la flota francesa caigués en mans alemanyes, varen ordenar la confiscació dels vaixells de guerra francesos amarrats a Plymouth, Portsmouth i Southampton, i, davant d’Alexandria, l’esquadra francesa d’Egipte va ser desarmada per ordres de l’almirall Andrew Cunningham. A més, el primer ministre també va permetre que la Força H de la Royal Navy ataqués a la flota francesa de la colònia francesa d’Algèria, a Mers-el-Kebir, a prop d’Orà, i Mazalquivir, dins l’Operació Catapulta.
A les nou del matí, l’almirall James Fownes Somerville, el comandant de l’esquadra britànica al Mediterrani, tenia les seves embarcacions provinents de Gibraltar a Orà des de feia una hora i va enviar a l’almirall francès Marcel-Bruno Gensoul un ultimàtum on li deia que si no s’unien a ells per continuar lluitant enfonsaria la seva flota i li va donar sis hores de marge per prendre una decisió. Li donava quatre opcions: combatre des d’un port britànic; navegar a un port britànic, des d’on els seus homes serien repatriats a França; navegar a un port francès a les Índies Occidentals, on serien desmilitaritzats i confiats a la jurisdicció nord-americana; o enfonsar els seus bucs. Als francesos els va sorprendre aquell ultimàtum
En veure rebutjat l’ultimàtum i després d’unes hores de negociació, l’almirall britànic va enviar un últim missatge on deia que si no s’acceptaven les seves proposicions a dos quarts de cinc de la tarda atacaria. L’almirall Maurice Le Luc va indicar-li a Gensoul que es preparés pel combat. Aquest va ordenar a les seves embarcacions escalfar les seves calderes per sortir del port. Quan avions de reconeixement britànics varen clissar que els francesos volien escapar, Somerville va ordenar a dos quarts de dues del migdia a les seves embarcacions que llencessin cinc mines magnètiques en l’embocadura del port. Per guanyar temps, Gensoul va oferir reunir-se amb el capità Cedric Holland, qui l’hi havia fet arribar l’ultimàtum, per “una conversa honesta”. El capità britànic va ser rebut a un quart de cinc a bord del Dunkerque. Gensoul li va insistir de que no tenien cap intenció d’entregar les embarcacions franceses als alemanys. Però en aquell moment l’almirall francès va rebre un missatge de Jean Darlan en que li comunicava que tots els bucs de guerra del Mediterrani occidental havien rebut l’ordre de dirigir-se a Mazalquivir. Aquest missatge va ser interceptat pels britànics i Somerville va informar a Gensoul, que encara estava reunit amb Holland però ja acabaven la reunió, que atacaria en breu.
Complint la seva amenaça, a les 16:57, quan Holland va arribar al Foxhound, el vaixell de l’almirall britànic va disparar la primera salva i, d’aquesta manera, va començar l’atac britànic a més de 13.700 metres amb el suport d’un atac aeri per part dels 30 avions torpedes i 24 caces de l’Ark Royal sobre el Strasborug, que de seguida va intentar fugir, i els dos destructors que l’acompanyaven. El resultat va ser un èxit moderat. Un cuirassat francès va quedar destruït i un altre danyat. El Dunkerque es va encallar, igual que els vells cuirassats Provence i Bretagne, però el Strasbourg, encara que danyat, va arribar a Toló precedit per cinc destructors, igual que el portaavions Commandant Teste. També ho varen fer els tres creuers que havien estat a Alger i cinc destructors. A les 18:10, Somerville va cessar el foc perquè els francesos poguessin fugir de les seves embarcacions. En aquella acció a Orà en total varen morir 1.299 mariners francesos i 350 varen resultar ferits. Els britànics, per la seva part, varen perdre cinc avions. Aquesta acció va ser un motiu de ressentiment entre els dos països durant molts anys.
Arrel d’aquella Operació, totes les embarcacions franceses que estaven a ports britànics varen ser abordades i capturades, sense disparar cap tret, excepte en el submarí Surcouf, on per culpa d’un malentès un mariner francès i un altre britànic varen rebre trets i varen morir.
En el Reich:
A Alemanya:
En un memoràndum escrit pel cap d’Afers Jueus en el Ministeri d’Afers Exteriors Franz Rademacher, es deia que l’illa de Madagascar tenia que transferir-se de França a Alemanya per convertir-la en un gran gueto per tal de que les SS hi enviessin els jueus. Es pensava traslladar a altres zones els 40.000 colons europeus de l’illa, tot i que quedava per resoldre el problema de la població indígena. Amb els jueus a Madagascar, es pensava privar-los de les seves respectives nacionalitats, però se’ls permetria una autonomia administrativa limitada dins de les ordres dels alemanys. Rademacher deixava clar que els jueus seguiren en mans alemanyes com a ostatges per amenaçar als jueus d’Amèrcia. Un banc entre-europeu rebria l’import de la liquidació dels béns dels jueus i proveiria de fons a les SS per cobrir les despeses de transport. Viktor Brack, del programa d’eutanàsia T-4, era el qui havia de fer-se càrrec del transport.
Franz Halder, sense rebre cap ordre d’Adolf Hitler però seguint les instruccions que l’hi havia donat Ernst von Weizsäcker, va mostrar la seva disposició a planejar un atac contra la Unió Soviètica i va afirmar que una intervenció militar obligaria a la Unió Soviètica a reconèixer la posició dominant que ocupava Alemanya a Europa. Halder més tard va afirmar que era una bogeria l’atac contra la Unió Soviètica.
A França:
A la Bretanya, a la ciutat de Pontivy, els líders nacionalistes bretons varen fundar un Consell Nacional Bretó, que va declarar que el destí de la Bretanya estava separat del de França.
A la Gran Bretanya:
Els Caps dels Estats Majors varen arribar a la conclusió de que era probable que un intent d’invasió alemanya anés precedit per una batalla aèria a gran escala. Al mateix temps, el Comandament de l’Aviació de caça va mobilitzar tots els esquadrons del Grup 11 i els va llençar en persecució dels bombarders alemanys, ja que el comodor Johannes Fink va senyalar la seva presència en el cap Blanc-Nez.
L’emperador Haile Selassie va ser enviat en avió des del seu exili a Londres a Jartum amb la promesa del govern britànic de que es restauraria la independència d’Etiòpia.
En els Estats Units:
El Britannic va salpar de Nova York a la Gran Bretanya amb més de 10.000.000 de cartutxos de fusell, 50.000 fusells i un centenar de canons de campanya a les seves bodegues. Va arribar sense problemes al seu destí.
Diari del Tercer Reich 