Divendres:
En el Reich:
A Alemanya:
Al vespre, Adolf Hitler va organitzar una desfilada militar pels carrers de Berlín per celebrar els èxits del seu Exèrcit. Però, per primer cop, la desfilada estava planejada que acabés al Reichstag, on Hitler hi faria un discurs. Durant la cerimònia, files de generals i d’almiralls es varen col·locar en els primers balcons del Reichstag per observar tota la celebració. Quan l’Exèrcit va acabar la seva desfilada, Hitler va iniciar el seu discurs que va ser immensament llarg amb 130.000 signes i 45 pàgines de 45 línies. En els escons on hi havien de seure sis diputats del Parlament que havien mort en la Batalla per França hi havien corones de llorer. A primer fila, darrere de la bancada del Gabinet de Ministres, hi havia els alts càrrecs de l’Exèrcit amb els seus galons d’or i els pits carregats de medalles i condecoracions. Wilhelm Keitel seia darrere d’Erich Raeder i Walther von Brauchitsch, mentre que Hermann Göering va seure a la seva cadira de president del Parlament.
En el discurs de dues hores i quart, el dictador va assegurar que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que ara el poble era tot un bloc. Quan va mencionar els dotze generals que serien nomenats mariscals de camp, els va saludar a tots, un per un. L’últim de tots va ser Keitel, Aquests es varen posar drets i li varen retornar la salutació. Hitler va fer una menció especial a Göering, que se’l va veure radiant d’alegria quan el dictador li va col·locar la insígnia de mariscal del Reich i se li va concedir la Gran Creu a la seva Creu de Ferro. Només Göering va ser condecorat amb aquesta condecoració. Hitler va dir, fent referència al ministre de l’Aire, que a pocs mortals se’ls hi havia donat en el curs de la seva vida crear del no res un instrument militar i desenvolupar-lo en la més poderosa de les armes de la seva classe. A continuació, Hitler va assegurar que l’aliança amb els soviètics acabaria fracassant i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar contra Occident. El dictador els va explicar la història d’un soldat alemany que havia trobat uns documents molt curiosos quan registrava uns vagons de càrrega a l’estació de La Charité. Aquests documents eren els esborranys de totes les reunions del Consell Suprem de Guerra Aliat, i provaven que els Aliats estaven decidits a convertir Noruega i Suècia en escenaris de guerra, implicar a Bèlgica i Holanda en els seus plans, bombardejar Batum i Baku per evitar l’exportació a Alemanya del petroli rus, burlar la neutralitat de Turquia, transformar els Balcans en una foguera i utilitzar Finlàndia pels seus propòsits. Per aquest motiu havia ordenat la invasió de Noruega, i va recordar que el desembarcament a Noruega “havia sigut l’empresa més atrevida de la història militar alemanya”.
Després de recordar com havia anat la guerra, va criticar molt durament al primer ministre Winston Churchill, declarant que aquest volia la guerra, i va assegurar que tota guerra significava la destrucció absoluta d’un dels bàndols en lluita, i que Churchill pensava que la part aniquilada seria Alemanya, però que ell sabia del cert que seria la Gran Bretanya amb tot el seu imperi. Hitler va assegurar que ell no era el vençut que suplicava a la misericòrdia, sinó que parlava com a vencedor. El líder alemany va explicar que de Gran Bretanya no sentia més que un sol crit, que no era del poble, sinó el dels seus polítics, que deia que la guerra havia de continuar. En recordar el que havien dit alguns polítics britànics, inclús el mateix Churchill, de que si perdien Gran Bretanya continuarien la guerra des de Canadà, Hitler va dir que no es creia que el poble britànic volgués continuar la guerra des Canadà. Després de criticar una estona més al primer ministre, dient que fugiria a Canadà, on segons Hitler ja hi havia enviat el diner i els fills dels principalment interessats en la guerra, i després d’afirmar que destruiria un Imperi que ell mai havia tingut la intenció de destruir, va deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic, dient que no veia cap motiu perquè continués la guerra i que tenien que evitar el sacrifici de milions de persones. D’aquesta manera, Hitler va fer una nova i última oferta de pau amb les potències occidentals. Seguidament, Hitler va elogiar a Von Brauchitsch per haver dut l’estratègia dels combats a França, a la Leibstandarte i a les divisions de les SS. Després va lloar la figura del seu amic i lloctinent del NSDAP, Rudolf Hess. Curiosament va enaltir abans a Hess que a altres jerarques nazis que tenien més pes dins del govern. Al final es va produir una llarga ovació, mentre Hitler es mantenia dempeus al seu lloc, somrient una mica i amb llàgrimes als ulls.
Joseph Goebbels va ser l’encarregat d’assegurar de que el discurs es retransmetés a tot al món, i els avions alemanys varen sobrevolar el Parlament per si els bombarders britànics intentaven espatllar l’acte.
Després, per celebrar encara més la victòria, Hitler va nomenar a dotze mariscals de camp: Walther von Reichenau per haver comandat el 6º Exèrcit en la Batalla de França, Walther von Brauchitsch, Albert Kesselring, Wilhelm Keitel, Günther von Kluge, Wilhelm Ritter von Leeb, Fedor von Bock, Wilhelm List, Erwin von Witzleben, Erhard Milch, Hugo Sperrle i Gerd von Rundstedt. A més, Hitler va ascendir a setze generals, incloent a quatre que posteriorment es convertirien en mariscals de camp: Georg von Küchler, Paul von Kleist, Maximilian von Weichs i Ernst Busch. A més de gaudir d’un ascens, tots aquells alts càrrecs militars se’ls va atorgar salaris lliures d’impostos. Alfred Jodl va ser ascendit a coronel general saltant-se el rang de tinent-general.
Un cop acabada la sessió del Reichstag, Hitler va traslladar les seves oficines al Berghof. Amb el dictador hi varen anar Keitel i Jodl i uns quants per traslladar els quarters de la Cancelleria a Berchtesgaden.
Qui era en aquella sessió del Reichstag era el ministre italià Galeazzo Ciano, que no va parar d’aixecar el braç dret cada cop que Hitler parava un segon per agafar aire. A la nit, Ciano va afirmar que havia sentit criticar durament de la boca dels berlinesos als britànics, a qui titllaven de bojos per no acceptar l’oferta de pau de Hitler. També era en aquella sessió Vidkun Quisling, que havia viatjat a Berlín per demanar-li a Hitler que li donés el poder a Oslo.
Hitler, preveient que la victòria seria en breu, va autoritzar de nou el ball els dimecres i els dissabtes.
En una reunió que es va celebrar en el quarter general de Göering, es va planejar acabar amb la independència econòmica holandesa, incorporar Alsàcia-Lorena, Luxemburg i Noruega al Reich i crear un Estat independent a la Bretanya. Però els participants a la reunió no es posaven d’acord amb el paper que hauria de tenir Bèlgica, sobretot no sabien com hauria de ser el tracte amb els flamencs i la creació d’un Estat borgonyó.
Raeder va informar a l’OKW de que la futura Operació Lleó Marí era una operació que superava els mitjans de la Kriegsmarine en combois i protecció i va parlar de moltes dificultats per poder actuar.
El bisbe evangèlic de Württemberg, Theophil Wurm, es va queixar en una carta dirigida al ministre Wilhelm Frick dels assassinats que es produïen en els centres d’internament, tot i que va lloar la victòria a França i es va mostrar comprensible amb el fet de que la gent pogués arribar a considerar preferible posar fi a l’existència d’un individu, en referència als malalts mentals, però protestava per l’abast dels assassinats.
A la Gran Bretanya:
Winston Churchill va crear l’Special Operations Executive, el SOE, l’Executiu d’Operacions Especials, per coordinar totes les accions de subversió i sabotatge contra els seus enemics a l’altre costat del mar. Després, el primer ministre va encarregar a lord Halifax rebutjar per la ràdio la proposta de pau de Hitler que li havia fet des del Reichstag. A la tarda es va anunciar des de la ràdio britànica el rebuig a l’oferta del dictador.
En els Estats Units:
Franklin Delano Roosevelt va firmar la Llei d’Expansió Naval Bioceànica, tant en el Pacífic com a l’Atlàntic. La Llei preveia la construcció de 7 cuirassats, 18 portaavions, 27 creuers, 42 submarines i 115 destructors.
Precisament, aquell dia Roosevelt va ser nomenat novament candidat pel Partit Demòcrata per les eleccions presidencials de novembre que l’havien d’enfrontar amb el republicà Wendell Willkie.
Diari del Tercer Reich 