Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Jodl, Walter von Brauchitsch, Hans Jeschonnek, Franz Halder i Erich Raeder, que aquest havia vingut en avió des de Berlín, per parlar de la possible invasió a la Gran Bretanya davant del silenci de Londres. El dictador va reconèixer que es tractava d’un assumpte molt arriscat perquè la Royal Navy dominava el mar, i varen acordar que l’Operació hauria d’estar a punt per al 16 de setembre de 1940 com a molt tard, però ja va deixar clar que si no estaven segurs d’estar preparats per aquesta data tindrien que pensar en altres plans. També va declarar que el primer ministre Winston Churchill encara no havia vist la situació desesperada en què es trobava el seu país. Llavors li va comentar a l’almirall Raeder que haurien de procurar desembarcar en el curs dels primers quatre dies després del primer atac aeri i avançar a la desembocadura del Tàmesis, direcció a Portsmouth. Jodl va apuntar que tenien previst que la primera onada de desembarcament la faria el 6º Exèrcit, però que la Marina declarava que en sis setmanes només podia transportar a 25 divisions. Hitler li va contestar que era absurd parlar només de 25 divisions i que n’havien de destinar un mínim de 40 divisions, però l’almirall Raeder li va replicar que era impossible. Raeder va suggerir posposar l’Operació Lleó Marí del 13 al 19 de setembre com a mínim, tot i que ell apostava per iniciar l’Operació al maig de 1941, quan tinguessin a punt els dos cuirassats alemanys, el Tirpitz i el Bismarck. Von Brauchitsch li va confessar en el dictador que no podria garantir l’èxit de l’Operació si la Kriegsmarine no es comprometia a transportar a 40 Divisions a bon port. La Kriegsmarine només en garantia 10 en aquell moment. Hitler va demanar l’opinió d’Halder, que només es va limitar a dir que l’Operació seria un autèntic suïcidi. Hitler va replicar que la posició de la Gran Bretanya era desesperada i que ells estaven guanyant la guerra, però estava d’acord en posposar l’Operació. Tot i això varen aprovar com seria l’administració d’una Gran Bretanya ocupada. La lliura valdria nou marcs seixanta, tots els britànics homes de 17 a 45 anys serien deportats al continent i es faria circular un exemplar dels cartells bilingües que es farien fixar en els edificis requisats. Però Hitler va voler posar aigua al vi en mencionar que els britànics estaven ben preparats per defensar-se, i els va recordar les dificultats que presentava l’Operació per culpa de que havien de travessar un mar dominat pels britànics. 

Llavors, Hitler va demanar-li al general Jodl si l’Exèrcit podria entrar en acció contra la Unió Soviètica aquella mateixa tardor. Jodl va rebutjar la idea d’atacar tant aviat, considerant que la planificació demanava més temps. Von Brauchitsch li va afegir que una campanya contra la Unió Soviètica duraria de quatre a sis setmanes. Segons el comandant en cap de l’Exèrcit, de 80 a 100 divisions alemanyes serien suficients perquè calculava que els soviètics no disposaven més de 50 a 75 divisions. 

Després de la reunió, Raeder, que va tornar en avió a la capital i allí va trucar a Hermann Göering per planejar-li si era factible destruir l’aviació britànica, la RAF, i impedir que la flota britànica ataqués a les tropes de desembarcament. Göering li va respondre que en breu proclamaria la guerra total a l’aire i de la nit al dia destinaria 2.500 avions de combat sobre les illes britàniques. Després, Göering va explicar en el seu Estat Major que amb la nova missió que els hi havia donat Hitler tenien que destruir la Marina britànica, la Royal Navy, a la Gran Bretanya. A continuació  va enviar un missatge a Hitler per dir-li que li agradaria que li donés llibertat per llançar atacs contra els pilots de caça britànics, la força aèria, la indústria aeronàutica, ports, indústries, refineries i dipòsits de combustible, i contra l’àrea del Canal de la Mànega.

A Luxemburg:

A Alexander von Falkenhausen, el governador militar de Luxemburg, li va ser designat un cap de l’administració civil, Gustaf Simon, que tindria tot el poder decisori i només responia davant de Hitler.  

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen perdre set aparells, però en varen destruir sis de britànics. 

A la Unió Soviètica:

Les autoritats soviètiques varen annexionar formalment Lituània, Estònia i Letònia.

En els Estats Units:

15 embarcacions varen salpar de ports nord-americans amb armes i equips per la Gran Bretanya.

A Japó:

L’emperador Hirohito es va reunir a palau amb Koichi Kido i li va comentar que com que estava convençut que Gran Bretanya rebutjaria la seva sol·licitud de tancar la ruta de suport a Chiang, la Xina, estava decidit a ocupar Hong Kong i declarar la guerra als britànics. Kito li va suggerir prudència i preparar abans a l’opinió pública.