Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
En el Berghof, a Obersalzberg, a dos quarts de dotze del matí Adolf Hitler va celebrar una conferència militar a la sala de reunions per parlar de si s’havia d’envair a la Gran Bretanya o a la Unió Soviètica. El cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va reiterar que la seva Armada no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins el setembre de 1940, i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins el maig de 1941, quan ell realment volia iniciar l’Operació. Raeder els va recordar que excepte durant la primera quinze d’octubre, el temps era generalment dolent en el Canal de la Mànega i en el Mar del Nord, i a més el mar era molt mogut per aquelles dates. Llavors els va dir que tot i que la primera onada d’atac aconseguir travessar amb condicions favorables, no hi havia cap garantia de que aquest temps favorable es prolongués fins la segona i tercera onada. A més, va sostenir que el front hauria de ser reduït i no estendre’s més que des del Pas de Calais fins Eastborune. Per aquest fet creia més convenient engegar l’Operació el maig de 1941. Veient aquesta realitat, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que la Gran Bretanya confiava plenament amb l’ajut de la Unió Soviètica i dels Estats Units i que, per tant, s’havia de destruir primer els soviètics abans que els britànics. Hitler va narrar que si eliminaven els soviètics també s’acabaria amb l’esperança britànica cap als nord-americans perquè comportaria un enorme augment de la importància de Japó a l’Extrem Orient. El dictador va afegir que com més hi pensava més clar tenia que Gran Bretanya estava obstinada en continuar la guerra amb el suport de la Unió Soviètica i els va comunicar que havien interceptat conversacions que anaven en aquest sentit. Hitler va creure que si atacaven a la Unió Soviètica el maig de 1941 al cap de cinc setmanes ja haurien guanyat la guerra i per això va ordenar en el seu Exèrcit que augmentés el número de les seves divisions fins a 180 a partir de les aproximadament 100 que existien fins llavors. Els va afegir que l’operació valia la pena només si el propòsit era aniquilar la nació soviètica i va exclamar:
Es tracta d’aniquilar les seves possibilitats mateixes d’existència! Aquest és el nostre objectiu!
A continuació, Franz Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941 i va anotar en el seu diari personal que Rússia havia de ser aniquilada. Una curiositat d’aquella reunió va passar quan Hitler va esperar que Raeder, que estava encontra d’una possible invasió a la Unió Soviètica, abandonés la sala per poder anunciar les seves intencions d’atacar a la Unió Soviètica.
Joachim von Ribbentrop va rebre un nou missatge molt urgent i d’alt secret del seu ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, en que li va explicar que segons un emissari espanyol que acabava de veure els ducs de Windsor a Lisboa, aquests estaven fortament impressionats pels informes de les intrigues britàniques contra ells i temien per la seva seguretat, però tot i això tenien previst deixar la capital portuguesa l’1 d’agost per dirigir-se a les Bahames, tot i que el duc estava intentant amagar la data exacte de la partida. Segons l’ambaixador, Ramón Serrano Suñer faria tots els possibles per impedir la marxa dels ducs. Alarmat, Von Ribbentrop, des de Fuschl, va enviar a última hora de la tarda un telegrama molt urgent i molt secret a l’ambaixador en que li demanava que informés a l’amfitrió del duc, el banquer portuguès Ricardo do Espirito Santo Silva, que Alemanya volia la pau amb el poble britànic i que si no s’aconseguia la pau era per culpa del govern de Winston Churchill i, per aquest fet, consideraven la figura del duc com a molt important. Arribat el cas, Alemanya estaria disposada a satisfer els desitjos dels ducs i per això volia que el banquer portuguès evités la marxa dels ducs a les Bahames, ja que segons els seus informes el govern de Churchill els retindria a aquestes illes. El missatge de Von Ribbentrop va arribar a la delegació de Lisboa abans de la mitjanit. L’ambaixador es va reunir aquella mateixa nit amb Santo Silva i li va insistir en que transmetés el missatge de Von Ribbentrop al seu invitat.
A Polònia:
A Cracòvia es va celebrar una important reunió per parlar de les deportacions del Warthegau a altres zones. Arthur Greisler va destacar les dificultats en què es vivia en el Wartheugau i va parlar de la massificació dels jueus, ja que la construcció del gueto de Lodz hi havia concentrat allí al voltant de 250.000 jueus, tot i que va declarar que era una simple solució provisional. Però Hans Frank li va dir que Heinrich Himmler, seguint les ordres de Hitler, l’hi havia assegurat de que hi hauria més deportacions al Govern General fins al final de la guerra. Greisler li va contestar que havia sentit dir a Himmler que es tenia la intenció de traslladar els jueus a algunes zones específiques d’ultramar. Després varen acordar que tots aquells jueus de Lódz haurien d’abandonar el Warthegau i estava previst que fossin deportats al Govern General.
A la Gran Bretanya:
Els alemanys varen llançar bombes al sud-est de Cornualles, Devon, Somerset, Gloucestersthire, al sud de Gales i Shropshire.
Sir Alexander Cadogan va assegurar que els alemanys no envairien a la Gran Bretanya, sinó que arremetrien a Gibraltar i Egipte, i va afegir que la intel·ligència britànica no tenia res que corroborés la teoria d’una invasió alemanya, tot i que va deixar clar que la intel·ligència britànica era terriblement dolenta.
En el Mediterrani:
Els britànics varen dur a terme l’Operació Prisa, que consistia en que del portaavions Argu, que havia salpat des de Gibraltar fins a un punt davant a la costa de Sardenya, desplegués 12 caces que havien de recórrer els 300 quilòmetres fins a Malta. Només va morir un dels pilots dels 12 caces, el tinent Keeble, abatut en un combat aeri sobre el Gran Port de Malta.
Diari del Tercer Reich 