Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, a la nit, va tenir lloc una reunió entre els alts comandaments i Adolf Hitler. Abans d’obrir la sessió, Erich Raeder li va entregar un memoràndum on s’exposava l’opinió de la Kriegsmarine sobre l’Operació Lleó Marí. En ell, la Marina afirmava que com que no s’havia complert les condicions desitjables (no s’havia destruït la RAF) per l’Operació i el risc era massa elevat.

En començar la reunió, Hitler va assegurar que un desembarcament a la Gran Bretanya amb èxit, seguit d’una ocupació, posaria fi a la guerra en poc temps perquè els britànics es moririen de gana. Però va assegurar que encara no es donaven les condicions propícies per la invasió i va posposar l’Operació Lleó Marí fins el 27 de setembre, tot i que va deixar clar que es continuaria atacant Londres. Tot i això, Hitler els va dir que les esperances que havia posat Gran Bretanya en la Unió Soviètica i en Estats Units tampoc s’havien materialitzat. El dictador va assegurar que la Unió Soviètica no vessaria sang per Gran Bretanya i que el rearmament d’Estats Units no seria efectiu fins el 1945. Els va comentar a continuació que un desembarcament a Anglaterra seria la solució més ràpida i va afirmar que la Kriegsmarine complia les condicions necessàries i que les operacions de la Luftwaffe estaven per sobre de tot elogi. Estava segur de que amb només quatre o cinc dies de bon temps podrien sotmetre als britànics. Però llavors va admetre que els britànics s’havien refet, que els caces britànics no havien sigut completament destruïts, tot i que també va assegurar que els informes dels seus èxits els donaven un quadre positiu. A continuació, Hitler va dir que un desembarcament coronat per l’èxit significaria la victòria total, però per aconseguir-ho tenien que tenir la supremacia aèria i va admetre que per culpa del mal temps no ho havien aconseguit. El líder alemany va deixar clar que els atacs aeris havien tingut un efecte formidable, sobretot en els nervis dels britànics, però va tornar a insistir en que la victòria aèria encara no s’havia aconseguit i es necessitaven entre deu i dotze dies. Llavors, el comandant en cap de l’Estat Major de l’Aire, el coronel general Hans Jeschonnek, li va demanar permís per començar atacs destinats a atemorir a la població civil britànica, sobretot volia atacar els barris residencials de Londres. Raeder va donar suport a aquesta idea, però Hitler li va insistir en que els objectius havien de tenir una rellevància econòmica i militar, tot i que va deixar la porta oberta a llençar més endavant aquests atacs per sembrar el terror. Raeder, gens amant d’aquesta Operació, va subratllar que difícilment la situació podria millorar per un desembarcament entre els dies 24 i 27 de setembre i demanava aplaçar-lo pel 8 o el 24 d’octubre. Hitler li va respondre que no prendria cap decisió fins el 17 de setembre i per tant no negava poder dur a terme l’Operació el 27 de setembre. Si llavors era impossible passaria a l’octubre.

Després de la reunió, el comandament suprem va redactar una directriu que afirmava que Hitler havia ordenat endarrerir un cop més l’Operació Lleó Marí, però que tots els preparatius havien de continuar, igual que els atacs aeris sobre Londres i es va demanar ampliar la zona d’objectius i deixar per al final els atacs a les zones residencials.

Però la Kriegsmarine continuava sense ser gens optimista per dur a terme aquesta Operació i aquella mateixa nit varen saber que a Anvers els britànics havien provocat greus danys als transports (cinc de vapor havien sigut seriosament danyats en el port, una gavarra havia sigut enfonsada, dues grues havien sigut destruïdes, igual que un tren de municions, i diversos hangars estaven en flames).

---

Alfred Rosenberg va rebre el diplomàtic finlandès, Toivo Mikael Kivimäki, que aquest li va explicar que els soviètics havien cedit en repetides ocasions, en especial en el tema de les illes Äland. Rosenberg també va rebre aquell dia al general Hermann Reinecke, que aquest li va explicar que un membre de l’equip del Reichsleiter a Copenhaguen havia parlat més del compte, malmetent la imatge alemanya a la zona ocupada. Després varen parlar de la Wehrmacht i el seu paper com a institució ideològica a més de militar.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els bombarders alemanys varen tornar a atacar Londres i Buckingham Palace va rebre dos atacs.

A Egipte:

El 2ª Exèrcit italià, a les ordres del mariscal Rodolfo Graziani, va continuar penetrant des de Líbia en territori egipci i, des de les bases de Cirenaica, va llançar una ofensiva que, segons l’Estat Major de Benito Mussolini, els havia de dur sense problemes fins a Alexandria.