Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, 230 bombarders i 769 caces es varen dirigir cap a Londres, Southampton, Bristol, Cardiff, Liverpool i Manchester. D’aquests, uns 100 bombarders Do-17 i 400 caces alemanys varen dirigir-se exclusivament a la ciutat de Londres amb l’objectiu d’atacar-la. Aquesta seria l’última gran ofensiva alemanya en territori britànic i, segons Hermann Göering, acabaria per sempre amb la RAF en 24 hores. L’objectiu era destruir el Comandament de Caça de la RAF.  

L’Oficina Central d’Operacions de la 11º Brigada aèria britànica, encarregada de la protecció de la capital, no va parar de rebre des de primera hora del matí alarmes que senyalaven el pas de bombarders pesats sobre el Canal de la Mànega i es varen preparar. Al cap de poc, avions de reconeixement alemanys varen sobrevolar Londres a gran altura i, en seguit, totes les esquadrilles britàniques disponibles, 24, varen donar voltes sobre la ciutat esperant instruccions mentre una altra formació, l’ala Duxford de Douglas Bader, formada per cinc esquadrons, va sortir en busca dels Do-17, a qui varen atacar amb molta duresa. Només alguns avions alemanys varen aconseguir passar les defenses britàniques, ja que la majoria varen ser o dispersats o bé varen ser destruïts abans de que poguessin llençar les seves bombes. Una bomba de gran calibre va caure a Buckingham Palace en les habitacions privades de la reia i una altra en la gespa. Beckenham, Westminister, Lambeth, Lewisham, Battersea, Camberwell, Crystal Palace, Clapham, Tooting, Wansworth i Kensington varen ser durament tocats. 

A la tarda, Londres va ser atacada per 158 Dorniers i Heinkels amb nombrosos caces d’escorta, però novament els britànics els esperaven. Alguns d’ells varen ser destruïts abans d’arribar a la capital i altres varen ser forçat a donar mitja volta. 300 Hurricane i Spitfire es varen enfrontar a ells sobre Londres. A les sis de la tarda, els alemanys varen enviar una vintena de Messerschmitt 110 sobre les fàbriques Supermarine de Woolston. 

A Kent, a l’altura de Canterbury, la RAF, amb els esquadrons 72 i 92, va aconseguir frenar els alemanys al sud-est d’Anglaterra, amb 175 Hurricane i Spitfire del Grup II, i els esquadrons de Bader els varen ajudar a derrotar als alemanys. En veure que no podrien atacar i que havien de fugir, els bombarders alemanys varen marxar cap a la costa i varen deixar anar les seves bombes al sud d’Anglaterra. L’Esquadró 504 va interceptar una formació alemanya entre Londres i Hornchurch.

Contents per la victòria, els britànics varen radiar aquella nit que havien destruït 185 avions alemanys, amb una pèrdua britànica de 40. Però, en realitat, els alemanys varen perdre un total de 60 avions (34 bombarders i 26 caces) amb altres 20 bombarders greument danyats però amb capacitat per tornar a la seva base. Segons unes altres fonts, els alemanys varen perdre 43 avions durant aquella jornada. Per la seva part, els britànics només varen perdre 26 avions. Un dels avions alemanys abatuts va caure sobre el patí de davant de l’estació de trens de Victòria, a Londres. El seu pilot, Robert Zehbe, s’havia tirat en paracaigudes sobre Kennington. Estava malferit i va ser agredit per uns civils enfurismats, però va ser rescatat per les autoritats, tot i que va morir més tard com a conseqüència de les ferides. 

Winston Churchill viatjava aquella tarda a la seva residència de Chequers quan es produïa el combat aeri, però en veure la importància de la jornada va ordenar aturar-se a Uxbridge per dirigir-se al subterrani del Grup 11. Keith Park va exposar-li la situació en el primer ministre i després va abandonar la sala per enviar noves ordres als seus bombarders. En saber que havien aparegut més Messerschmitt, Churchill es va dirigir a Park per preguntar-li de quantes reserves disposava. El comandant del Grup 11 no va amagar la seva preocupació. Acabava de trucar a Bentley Priory i havia demanat a Dowding que alertés al Grup 12 perquè preparés tres esquadrons de reforç. Park li va respondre en el primer ministre que no els quedava cap més esquadró. Després de saber que havien aturat els bombarders alemanys, Churchill va tornar al seu cotxe per continuar el seu trajecte cap a Chequers. 

Aquella derrota va fer reflexionar a Adolf Hitler, que ara va decidir posposar la invasió a les illes britàniques, l‘Operació Lleó Marí, indefinidament. Adolf Galland, que va participar en el combat, va escriure en el seu Diari que aquell dia no havien tingut èxit pel continu canvi d’ordres, per una falta de propòsits i per una gestió errònia per part del comandament militar. Aquell dia va ser conegut més tard com el Dia de la Batalla d’Anglaterra.

A més, Hitler va rebre més males notícies ara per part de la Kriegsmarine. Aquella nit la Marina alemanya va anunciar que havien tingut lloc poderosos atacs aeris britànics a tota la zona costera entre El Havre i Anvers. La incursió contra Anvers va estar protagonitzada per l’Esquadró 83. 

En el Reich:

A Alemanya:

El tinent coronel del OKW Bernhard von Lossberg va presentar un esborrany per un futur atac a la Unió Soviètica. L’esborrany plantejava la intervenció de quatre forces d’atac: una d’ells sortiria des de Prússia Oriental i travessaria els Estats bàltics amb la intenció d’ocupar Leningrad; una altra, la més poderosa, dotada del gruix de les unitats blindades, avançaria cap a llevant des de Polònia Oriental per envoltar i aniquilar les forces soviètiques a Minsk i a Smolensk per després conquerir Moscou; la tercera estaria situada a la regió sud-est de Polònia i la quarta estaria a Romania. Aquestes dues últimes s’unirien a Ucraïna per envoltar i aniquilar les forces soviètiques de la zona. 

---

Ramón Serrano Suñer va arribar a Berlín amb els seus col·laboradors, entre ells l’ambaixador alemany, per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Preparant una guerra llarga:

Les potències s’estaven preparant per un conflicte de llarga durada: Canadà va declarar que els homes entre 21 i 24 anys serien considerats aptes pel reclutament, i la Unió Soviètica va declarar el mateix en els homes entre 19 i 20 anys.

A Indoxina:

Els japonesos varen enviar un ultimàtum a França exigint la cessió de les seves bases naval a Indoxina. Principalment volien Vietnam del nord, tal i com havien firmat i establert el 29 d’agost, i varen amenaçar la capital, Saigon, actualment la ciutat de Ho Chi Minh, d’atacar-la.